Han passat les vacances i hora és ja de tornar a la realitat que, de forma virtual, hem deixat de banda durant un parell o tres de mesos. No és que haguem estat absents del dia a dia. El que passa és que la mandra a vegades no és massa bona companya quan estàs sota l’ombra del millor pi.
Però ara ja hora és de tornar a reflexionar en veu alta sobre sobra alguna d’aquelles entre el grapat de coses que el país ens ha proporcionat.
Molts varen ser els que volent agafar els avions per anar de vacances a finals de Juliol, es varen trobar fotuts. Uns senyors, passant-se per l’entrecuix els drets de milers i milers de persones, varen determinar que l’Aeroport del Prat era de la seva exclusiva propietat i varen portar a terme la vaga més salvatge que es recorda en els últims 25 anys. Els serveis varen estar paralitzats durant quasi 36 hores sense que ningú exercís la autoritat necessària perquè l’Aeroport tornés a la normalitat. Es calcula que més de dues-centes mil persones (directa i indirectament) varen quedar afectades per la irracionalitat d’uns vaguistes que, pel que sembla, l’única cosa que pretenien era deixar constància de que ells eren els amos de l’aeroport. Quan la cosa va retornar a la normalitat, eren ja centenars els vols cancel·lats, milers i milers les maletes perdudes i milions els euros, de tots aquells que havien pagat les seves vacances, llençats a la claveguera sense possibilitat de recuperació. Els responsables, que en qualsevol empresa del sector privat haguessin anat a parar al carrer, acomiadats,de forma fulminant en el cas d’una actuació similar, ni tan sols varen ser amonestats o sancionats. El pànic que els hi va agafar als que havien de tractar el tema, davant de la postura manifestada per els vaguistes de reprendre les “accions de lluita”, en el cas de sancions als participants en aquells fets (que varen ser tots...!), va ser de tal gruix que, a més, va fer que es caguessin a les calces. Com a resultat, va quedar clar que qualsevol col·lectiu que pugui controlar un servei, te carta blanca per a fer-ho en el moment que ho cregui oportú. Queda clar que els drets dels viatgers en aquest cas, però dels usuaris d’un altra servei que estigui en mans de salvatges irresponsables com els de l’Aeroport en el proper cas, poden ser trepitjats de la forma més sagnant, amb el convenciment de l’abandó de tots aquells que cobren per protegir-los–hi aquests drets, amb l’absolut convenciment de que, en aquest país, l’estat de dret no és més que una quimera en mans d’aquells que ens en parlen de la seva existència, però que només actuen en aquest sentit quan i com els hi convé. Personalment, he trobat a faltar algú amb la convicció i la resolució expeditives de M. Tatcher.
Més coses.
La guerra del Líban. Els jueus (que de Germanetes de la Caritat no en tenen res, diguem-ho abans de continuar) varen emprendre una ofensiva contra els grups de Hezbollà que controlen abastament el Sud del Líban. No es tracta, en el meu entendre, de donar o treure raons. Però si de constatar la visceralitat anti jueva amb la que els mitjans de comunicació d’aquest país han tractat la qüestió, tot i que hi ha qüestions suficients per a fer-se preguntes de tal mena que, tots aquests que presumeixen de formar part del que s’anomena premsa de investigació, haurien d’haver-hi buscat respostes més concretes. Per exemple: Per què hi ha hagut la invasió jueva? Per què no ha intervingut l’exèrcit libanès davant de la flagrant invasió del seu país per l’exèrcit jueu? Com és que El Líban permet un Estat, Hezbollà, dins l’Estat libanès? Per què un alto el foc en les hostilitats no es pot començar a pactar fins desprès de mantenir converses amb Síria? Com és possible que una organització anomenada terrorista tingui ascons en el Parlament i membres en el govern libanès? On tenen amagat l’armament el milicians de Hezbollà? D’on surt aquest material de guerra?. Aquestes son només unes poques coses davant l’allau de qüestions que els medis informatius es podien haver preguntat i intentar respondre-les. Però pel que sembla, els hi eren clarament incòmodes de respondre. Ser o aparentar ser d’esquerres, no és cap excusa per a ser, com diríem vulgarment, més papistes que el Papa. L’objectivitat no existeix, ja ho dono per sabut. Però el mínim desig i esperit de veracitat ha de ser el motor dels nostres informants. Si no és així, haurem de cercar mitjans d’informació forans abastament acreditats.
El PSC ha anat perdent mica a mica la poca catalanitat que li quedava i el PSOE es va fen l’amo de la situació dins del partit. Després de la defenestració de Maragall i la col·locació en la primera línea electoral del Sr. Montilla. el propi PSOE anomena Ministre d’Indústria al Sr. Clos, el qual ha de deixar l’alcaldia de Barcelona... I l’aparell del partit anomena al Sr. Jordi Hereu successor d’en Clos. A tots aquests tripijocs ja ens hi té acostumats el PSC (Serra, Maragall, Clos...) L’assumpte és greu. I ho és per, al menys, dos motius quasi sagnants. Els partits ens fan combregar a cada elecció amb les llistes tancades i, tan si ens agraden com si no, hem de votar al partit i no a les persones. Però per si això fos poc, ens fan la pirula i, quan plega un número de la llista, en comptes de fer pujar al número següent, que és el que la gent va votar, fan pujar al que més els hi convé: el Sr. Hereu era el número 9 de la llista del PSC a les eleccions per a l’Alcaldia de Barcelona quan en Clos va rebre la Vara d’Alcalde de la Ciutat. Això, per si mateix, és una presa de pèl. Però, atenció...!: els altres dos partits amb els que el Sr. Clos formava majoria, fan mans de manegues i signen un nou compromís amb el que ha de ser el nou l’Alcalde (mes clar potser seria dir que el signen amb el Sr. Batlle del PSC...), anomenat sense la més mínima vergonya, per a mantenir-se en el Poder i mantenir la Majoria que fins avui detenen. Aquest és el sentit de democràcia que tenen els partits polítics, al menys el dels partits polítics que governen la ciutat. Per què cal preguntar: tenen clar aquests partits polítics si la acció que han dut a terme, al pactar, és la opció que realment volem avui els ciudatans que els varem votar...?
Les famoses declaracions del Papa Benet XVI en referència a l’Islam, ens han distret aquest últims dies. Penso que el Papa te raó quan diu el que diu. I més en el context en que ho fa. Però no deixa de ser sagnant que les faci qui fins fa un any era el cap de la organització que dins de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana es preocupava pel manteniment de la seva ortodòxia (la Sagrada i temuda Inquisició), Organització que, durant segles, a imposat a sang i foc la Fe Cristiana, única i verdadera. I el problema no es tan que això hagi estat així, que ja és prou gros, si no que l’Església, i Benet XVI i antecessors, encara no ha entonat el mea culpa per totes les bestieses que ella mateixa ha portat a terme en aquest sentit, independentment de les hagin pogut portar a terme altres en nom seu. I no cal anar molt lluny per trobar coses mal fetes: els d’aquest país, tenim viva la memòria de la guerra civil i conseqüències posteriors, o és que d’això, per exemple, no en vol parlar, Sr. Ratzinger...?. En referència a la “irracionalitat” de la teoria darwiniana de la evolució, poques coses haig de dir. Evidentment que la fe no necessita de la ciència i per tan, en qualsevol cas, la ciència, des de el punt de vista religiós, és sempre “irracional”. Però també és evident que, els que ens creiem racionals i crítics, per allò de que ens agrada saber l’origen i/o el perquè de les coses, fem molt de cas de la ciència i molt poc cas de la fe.
I el Sr. Aznar ha badat boca i, com sempre, s’ha lluït. Jo li dono la raó quan diu que el mon musulmà hauria de demanar perdó al país per la invasió i permanència en la península durant quasi 800 anys. Però, aleshores, també exigeixo d’ell mateix, que a més ha estat cap d’aquest Estat durant 8 anys, que demani perdó a Europa per la “passejada” que els famosos “Terços” varen fer durant no sé quants anys i fer-ho, per exemple, davant de la placa commemorativa que hi ha a la porta de l’Ajuntament de Brussel·les que recorda la “passada” del Duc d’Alba pel consistori. O demanar perdó a bona part d’Amèrica Central i del Sud per les males arts d’uns senyors conqueridors que varen arrasar aquells llocs en nom de Deu i en nom de l’or. O tenir un mínim de pudor i recordar les constants Creuades que en nom de Deu i en contra de Al·là a l’Edat Mitjana varen dur a terme els anomenats Regnes civilitzats d’Occident de l’època, amb la benedicció papal i amb la promesa de guanyar el cel si, els participants, morien durant la campanya (no us recorda res, això?). O per... En fi: per tantes i tantes barbaritats que la Historia ens ha anat aclarint durant aquests últims temps.
De totes maneres, alguna cosa tenim en vers a l’Islam a tot Europa que no ens deixa veure el sol. Ara resulta que l’Òpera de Berlín ha sospès la representació de l’Òpera Idomeneu de Mozart per por a represàlies islamistes. L’obra fa molt de temps que no l’he tornat a sentir (representada no l’he vista mai, tot i que en escoltant-la, com ho faig sempre en aquests casos, tenia el llibret a la mà) però em sembla recordar que no hi ha cap referència a l’Islam donat que, insisteixo, si no recordo malament, es tracta d’una història entre cretencs i troians, amb Neptú (em sembla que Mozart parla de Neptú i no de Posidó, que potser seria més adient) com a monstre, i final feliç. Alguna referència hi fa el director de l’obra a Mahoma en forma de cap del profeta posat a escena (juntament amb el de Neptú i algun altra profeta – deu) per que el teatre berlinès s’hagi posat la bena abans que la ferida i ha sospès la representació. Algunes festes de Morros i Cristians al País Valencià ha sospès també la desfilada específica dels moros, també per por. Em sembla que hi ha uns que ens han guanyat la batalla i, em sembla, que per falta de decisió en la defensa de les nostres llibertats per banda dels que havien d’haver-ho fet. Nedar i guardar la roba no té solució si mentre nedem no deixem que algú que es responsabilitzi d’aquella roba. Els vigilants han deixat negligentment de vigilar per que estaven convençuts o de que no hi havia lladres, o per por de que els lladres, a més d’emportar-se la roba, els hi fotessin una pallissa, o bé per que entenien que el pobre lladre, pobret, d’alguna cosa ha de viure, o bé per què... El cas és que els que nedàvem, ara ens hem quedat amb el cul enlaire.
A banda d’actuar en conseqüència (la qual cosa sembla realment difícil), no estaria de més que, com a menys, les nostres autoritats prestessin una certa atenció a determinats imans i actuessin sense por davant de determinades proclames. Perquè desprès de cada bestiesa (i tots entenem perfectament a quines bestieses faig referència) hi ha hagut silencis clamorosos entre els líders religiosos més significats. I com va dir Unamuno, “...el silenci sol ser interpretat com aquiescència...”
J.Vinyeta
Setembre - Octubre 2006
