174.- Dies d'espera

174.- Dies  d’espera.-

Les darreres eleccions han deixat uns resultats electorals  tremendament transversals  (paraula molt de moda per a definir la inclusió de tots els nivells socials[1] en un fet concret, però molt encertada en aquest cas) i la complexitat política és evident. Però això no ha de voler dir que aquesta complexitat és irresoluble, que estem en una major incertesa de la que estàvem abans de les eleccions, en el que fa referència a la crisi, i que, en cap cas podem pensar que el procés sobiranista està aturat i en un incert camí, ans al contrari: com es diu des de l’ANC “Hem passat d’un Parlament autonòmic a un de sobiranista,  això és històric”[2]

És ben cert que, observant els mitjans de comunicació, van aflorant veus, de molt conegudes inclús, que em recorden  la actuació del Partit Popular durant la campanya  repetint  ara allò que ens deien des de Madrid: el Sr. Mas ens ha fotut en un mal embolic, què no era necessari convocar eleccions, les coses no estaven a punt, no hi ha hagut suficient reflexió, ha quedat palesa la seva irresponsabilitat etc..., etc. Son les mateixes veus que varen aplaudir que el President es posés a la cresta de l’onada arrel de la manifestació de la Diada,  que li varen aplaudir els discursos aquí i a  Madrid i també que convoqués eleccions. Era cert que les enquestes del moment assenyalaven una “victòria històrica” de CiU i això va engrescar fàcilment a aquells “goebelians” que s’apunten ràpidament al carro guanyador. Son els mateixos que “es desapunten” amb la mateixa facilitat en que s’hi varen apuntar. Son de poques conviccions i  penso que amb la seva actuació estan fent mal al País.

És   cert que el resultat electoral ha causat sorpreses. Però també és ben cert que els resultats han deixat clar moltes altres coses més que  la davallada de CiU. A Madrid estan contens perquè Mas, diuen, ha fracassat. Però son tan aparentment obtusos que no volen fer la famosa lectura 87 a 28, ni veure que  el sector espanyolista i irredempt és qui realment ha estat derrotat en tots els ordres i que, pel seu dolor, el 80% del poble de Catalunya ha votat, sense pal·liatius, a favor del dret a decidir, en contra de les tesis espnyoles.

Potser que el què li falti a Convergència sigui el desfer-se del llast que, des del punt de vista sobiranista, representa Unió. Però també em sembla cert que els cinquanta escons actuals de la coalició son molt més sobiranistes que aquells altres  seixanta-dos dels que disposava.  Dit d’una altra manera: des del  punt de vista electoral ja se’n ha desfet d’uns quants d’aquests d’Unió. Però en qualsevol cas, en Mas, i en conseqüència, el País necessitarà l’ajuda de tots...  els que vulguin, evidentment, col·laborar per tirar-lo endavant. Ja sabem que ERC col·laborarà. Ens queda saber que farà  el PSC i fins a quin punt al PSOE li interessa aquesta col·laboració. Dels d’ICV poca cosa ens queda esperar, perquè no faran anar simultàniament  política d’esquerres i dret a decidir[3]. Sabem que les CUP son inequívocament independentistes, però no sé si hi  anteposaran la seva ànima esquerrana i popular. Entenc que al PP i a C’s, no cal ni mencionar-los.

Per tan, hem d’esperar la fi de les converses i el moment de la Investidura. Aleshores aclarirem els dubtes.

 

J. Vinyeta

30 de Novembre de 2012

---

[1]En realitat, la transversalitat, fa referencia a la conjugació simultània dels conceptes d’economia, medi ambient i inclusió social a l’hora de preveure del progres de l’home.

[2] Podeu trobar la referència a la roda de premsa conjunta de l’ANC (Carme Forcadell), Omnium (Muriel Casals) i  l’AMI (J.M. Vila d’Abadal) valorant els resultats electorals  a ASSEMBLEA.CAT (Valoració25N.docx.doc)

[3] He dit dret a decidir i no sobiranisme perquè davant de les urnes, en el moment el referèndum, no tinc clar quin serà el seu vot.

173.- A primera ullada

173.-  A primera ullada.-

La nit electoral no va estar llarga. Gens. Més aviat curta, ràpida.  I els resultats ens deixen, per una banda,  una sèrie d’incògnites de cara al futur i, per altra, ens mostra una clara tendència de vot.

La pèrdua de 12 escons de CiU, que l’allunya de 18 escons de la majoria “excepcional” que demanava,  obliga a recapitular a la coalició. El procés electoral deixa molt tocat al que fins avui  liderava  el procés sobiranista i, personalment,  no sabria dir fins a quin punt pot afectar al procés  en sí mateix. És ben cert que la majoria sobiranista en el nou Parlament ha quedat pràcticament intacta, pràcticament majoria dels dos terços. I si hi sumem el PSC que a pesar de tot porta inclòs en el seu programa el dret a decidir, el marge és més ampli del que era abans de les eleccions.  Mas tornarà a ser President de la Generalitat però aquestes eleccions li deixen una situació molt complicada pel què respecta a la governabilitat durant la nova legislatura, tant que, com ell mateix insinua,  no pot tirar endavant sol, ni el dia a dia ni el procés sobiranista que, a pesar de tot, ens diu que no s’aturarà.

Ha arribat l’hora de la política en majúscules perquè, a més de la voluntat sobiranista, el poble català deixa clar que mira cap l’esquerra (a una esquerra, a més ideològica), és a dir que vol solucions pels problemes socials en que ens han immers la crisi i les retallades que han vingut com a conseqüència, i és amb aquest sector majoritari al Parlament amb qui el President s’haurà d’entendre.  La solució a tot plegat  passa per acords entre partits  que només seran assolibles amb unes dosis de generositat inhabituals en els partits del País. ERC queda convertida en àrbitre del partit a jugar i suposo que recorda que ja va quedar cremada una vegada per no fer servir allò que en el seu moment va definir com a la clau de volta de la situació i de la que ara sembla en torna a disposar. Iniciativa també ho té difícil: a la seva esquerra hi ha les CUP que, tot i sent pocs,  poden deixar en evidència al Sr. Herrera en qualsevol  moment que  per tant haurà d’anar amb peus de plom i ben escorat a l’esquerra.

Tots, i especialment CiU donada la “precarietat” en que es troba, han de tenir clar  aquesta bipolaritat dels resultats sobiranistes i esquerrans  al mateix temps i cap dels dos pols ha de tapar l’altra i tampoc pot haver-hi una fractura entre aquests dos: ha de quedar clar que el què se’ls hi ha dit als partits a les urnes és què les dues qüestions han d’avançar si no  juntes almenys de forma paral·lela. Com he dit, ha arribat l’hora de la política i de fer que els programes electorals s’apliquin pensant en  el País i no en les properes eleccions, la campanya electoral de la qual ja ha començat avui. Inclús el PSC, amb qui no es contava, manté alguna opció de formar prat del que podríem anomenar una especia de pacte de legislatura. Tots sabem que en política tot és possible i especialment si va acompanyat d’un canvi “de cromos” d’aquells que  no hi ha manera de trobar per acabar la col·lecció...

Deixem passar uns quants dies, no gaires, i  començarem a  veure  els moviments respectius de  tots plegats

 Hi ha sectors, especialment els més propers  als sectors centralistes que opinen que, per arribar  a on s’ha arribat, no calia convocar eleccions. Amb això discrepo profundament i més després de que la participació en els comicis hagi estat  la que ha estat, vorejant al 70% del cens: les eleccions han legitimat els programes electorals de tots aquells que hi han participat i, per tant, queda perfectament legitimada la realització de la consulta sobiranista. I, tot i que des de Madrid fan sang d’en  Mas i de CiU, s’obliden de que el nou Parlament ho és, de sobiranista, tan com ho era abans, però  ara amb la legitimitat indiscutible que li proporcionen les urnes. Tot i que no els hi agrada, a Madrid hauran d’acceptar, perquè el números son el que son, la situació. I haurà de moure fitxa perquè com diu en Carles Capdevila, director del diari Ara, el resultat ha estat de Sobiranistes 87 - Unionistes 28, deixant de comptar 20 escons del PSC que, hores d’ara, no sabem on situar-los. Les evidències son... les evidències!

Dues  constatacions finals: el senyors que es dediquen  a estudis demoscòpics, enquestes, etc... s’ho han de fer mirar, prendre’s en serio la seva feina i fer les correccions necessàries perquè puguin donar resultats fiables. Aquesta vegada, no n’han encertat ni una. Podríem dir-los-hi allò de... que n’aprenguin d’una vegada!. L’altra és que el carro no ha de posar-se mai davant dels cavalls. Teníem convocades unes eleccions, no  un referèndum per la independència. Molts no ho han volgut veure així en cap moment. I d’aquests últims, sabem quins eren els seu interessos  confonent  i fent confondre les dues coses: esverar al personal.

J. Vinyeta

26 de Novembre  de 2012

172.- Reflexions

172.- Reflexions.-

Ja hem arribat als anomenats moments de reflexió: tot el dia abans de la contesa electoral i, a més, les hores de l’endemà fins que arriba el moment de deixar  la papereta  introduïda a l’urna. Tot plegat, no sé si serveix de massa. En aquest país nostre (i la resta de l’Estat), l’èpica sol definir d’antuvi les eleccions i, em sembla que només elements externs  i que podem considerar extraordinaris, poden fer  efectiva una modificació del vot. I és cert que en aquesta campanya aquests fets extraordinaris hi han estat presents.

El més extraordinari, per la forma en que s’ha portat a terme que no pas pel contingut, ha estat l’entrada del diari de Pedrojota,  El Mundo, en la campanya. Era esperada i, per això, entenc que no ha estat una sorpresa per a ningú. La finalitat del famós “esborrany”, per altra banda desconegut pel Ministre de l’Interior, caps de policia i pel Jutge Pijoan, no era altra que posar a Mas contra les cordes vers uns altres determinats objectes d’atenció a fi de que,  en cap cas CiU atrapés la majoria absoluta,  majoria que deixaria a l’Estat Central amb molt pocs o nuls arguments en contra de la voluntat catalana. La veritat és que jo no sé si els senyors de El Mundo ho hauran aconseguit: ho veurem exactament la nit de demà 25/11/2012.

Però de cop, programat, és evident, “surt” el famós esborrany: el secretari del Sindicat Unificat de Policia el fa públic. Hi aquest document aporta dues coses molt concretes: que el nom del President Mas (sí el del seu pare, que ja és mort ) no apareix en cap moment i, en canvi, sí apareix una vinculació de la FAES a la “moguda” del Palau amb una “recepció” de 1.800.000 €. Així les coses i potser perquè soc un descregut, se’m  acut imaginar algunes coses. Juguem al joc de les endevinalles:

El Sr. Pedrojota, íntim d’Aznar, vol fer-li a l’ala dura del PP un regal electoral a Catalunya. I el Sr. Inda, el director del seu diari, el mateix aquell que va dir que a Messi havia d’aturar-se’l “ sea por lo civil o por lo criminal”, decideix fer pblicar només aquella part de l’esborrany que pot afectar a Catalunya i que “carrega” contra CiU: és l’objectiu de la publicació. La situació es complica i deixa en evidència al Ministre de l’Interior, que afirma que el document no apareix, que no en té  coneixement de la seva existència: la “ineficàcia” del Ministre del interior, incapaç de controlar a la seva gent, esquitxa al Sr. Rajoy i al Ministre Sr. Montoro, defensor aferrissat de “l’esborrany” de El Mundo. Casualment, tot i que també esperat, de cop fa públic, a través del que era (o encara és) amic d’Inda en determinades tertúlies, José Manuel Sánchez,  secretari General del SUP, el famós “esborrany”[1] que casualment és més complert que el publica El Mundo i “casualment” surt a la llum pública allò que el Sr. Pedrejota no havia fet públic de l’amic Aznar en tot l’afair: la FAES ha rebut 1.800.000 €  a través del Palau, i  El Mundo no en parlava...!Vaja: la FAES emmerdada...! Quid prodes scelus...? Aquesta és l’endevinalla!  No haurà estat tot una guerra bruta Rajoy – Aznar...?

És evident, al menys per a mi, que el Cas Palau ja va posar, i ha posat de  nou sobre la taula, el tema de finançament dels Partits polítics, i CiU va reconèixer alguna culpabilitat al retornar, des de la Fundació Trias Fargas, uns diners rebuts de forma no massa neta. Ignoro si això és motiu d’inculpació per el  Sr. Mas. El que si sé és que, en qualsevol cas, la presumpció d’innocència és fonamental, en aquest i en tots els casos. I és per això que encarta resulta més aberrant  que la Sra. Camacho, repetint els dictàmens dels seus superiors, exigeixi que el Sr. Mas vagi al notari i asseguri que no te res a veure en l’afair... Realment, amb gent així, fa por conviure...! Però també em resulta evident  que, en cas d’inculpació i causa judicial, aquesta hauria d’estar portada, donada la figura que el Sr. Mas porta i representa, pel Tribuna Superior de Justícia de Catalunya, i no per un altra, tot i  que des de Madrid  estan fent l’impossible perquè el tema Palau passi a l’Audiència Nacional.  

El Sr. Mas ha portat una campanya neta i assenyada. A menys que ell tingui probes fefaents en contra del Sr. Rajoy que nosaltres desconeixem, respecta l’afer de que ens ocupa, també per aquests val allò que dèiem  de la presumpció d’innocència, tot i que ens han donat mostres de que no és/son de fiar, gens de fiar! Però nosaltres, no som com ells.

I ara, ha esperar els resultats electorals!

J. Vinyeta

24 – 25 de Novembre de 2012

---

[1] El document no te ni signatura, ni data, ni possibilitat d’identificar a l’autor o autors, i el podeu trobar a la Web de La Vanguardia.

171.- Sobre la vaga del 14 de Novembre (I)

171.-  Sobre la vaga del 14 de Novembre (I).-

Les opinions avui expressades, han donat com a resultat un text que m’ha semblat molt llarg. Per aquest  motiu, a l’hora de penjar-lo al bloc i donat que en el propi text ja hi ha una subdivisió en tres apartats  que em semblen necessaris de referenciar, ho faré  dividint-lo en tres parts, una per a cada subdivisió de la que assenyalava.

La situació  social.-

L’Estat espanyol, com tota Europa, està en crisi. La Europa protestant luterana - calvinista està imposant una duríssima penitència, pot ser que de forma  més dura  als estats meridionals d’Europa que a la resta de la Comunitat, per a la redempció del que entén com a  nostres pecats: no hi ha salvació si no hi ha satisfacció de la penitència.

És ben cert que la situació de tot plegat requereix ajustos  en la despesa i increments d’impostos. Això obliga a retallar tot el que és retallable i a augmentar tot impost augmentable. Però aquests ajustos tal com s’estan portant a terme estan ofegant a les classes mitjanes, fent-les gairebé desaparèixer (qui sap si perquè a l’oligarquia li fan més por aquestes classes que a la fi han estat els que han capitanejat revolucions exitoses oposades a l’oligarquia del moment...[1]), i carregant les tintes amb aquells més desvalguts. El llindar de la pobresa s’amplia diàriament amb desenes de persones i moltes d’aquestes travessen també diàriament aquest llindar per convertir-se, sense eufemismes, en pobres de solemnitat; l’atur marxa desbocat, el consum baixa de forma alarmant i, en conseqüència, les empreses tanquen les portes endurin encara més la situació social. Mentre, la banca... rep calés per “re fundar-se”. Dit de forma entenedora:  aquells que en aquest país han causat bona part d’aquest desori, reben unes ajudes dites imprescindibles i, per més inri, ni tan sols se’ls hi exigeixen responsabilitats polítiques, que no ja judicials[2], mentre que la societat civil carrega amb els costos dels ajustos. I aquesta evidència fa mal. Fa mal que cap dels capitostos protegits per l’oligarquia, des del Banc d’Espanya a  la Comissió Nacional del Mercat Valors, passant per membres de consells d’administració d’entitats financeres en visos de  fallida[3] o de coses pitjors, estiguin  fumant-se un puro    a la salut de tots els que li hem pagat. El sarcasme ja és propi d’aquells que se senten impunes. Però per als pobres mortals, és sagnant. I els que haurien de fer coses per aturar l’hemorràgia dels que sagnen dia a  dia més, son els que la propicien.  

La Sra. Merkel, convertida en el perillós inconscient culpabilitzador d’Europa, no dona treva[4], mentre la recessió comença  a aflorar a la CE. I la recessió vol dir més misèria i més sacrificis especialment per aquells que ja no tenen res més què sacrificar que la poca pobresa que els hi queda, i molt especialment en aquest Estat nostre. I això porta a la societat en general a intuir que alguna cosa haurà de fer per sí mateixa davant de la indefensió que pateix, davant de l’allau del mal viure que ja té i del convenciment de que  s’agreujarà, seguint pel  mateix  camí que portem fins ara.

J.  Vinyeta

15 – 21 de Novembre de 2012

---

[1] L’anglesa, al 1650 , i la francesa 140 anys més tard.

[2] Estem pendents del resultat de la denuncia de que ha estat objecta  Bankia

[3] Entre els quals hi ha, no hem d’oblidar-ho, els alliberats sindicals de torn

[4] Potser perquè es troba immersa en un procés electoral que encara durarà uns mesos

171.- Sobre la vaga del 14 de Novembre (II)

171.- Sobre la vaga del 14 de Novembre (II).-

Els sindicats.-

Davant de la situació social de la que parlava, els sindicats tenen  el caldo de cultiu ben adobat i convoquen vaga general, que porten  a terme el prop passat dia 14. No obstant això, penso que no s’ha d’entendre, ni tan sols pensar, que aquests sindicats siguin o puguin ser la panacea per a resoldre els problemes donats els seus antecedents,  estructures i actuacions:

-- Els Sindicats del País i del Estat son els mateixos que venen remenant les cireres des de fa quasi quaranta anys. Els canvis en les cúpules directives han estat mínimes i les filosofies que ja els condicionaven en aquell temps es van mantenint en l’esdevenir dels anys. Em sembla un senyal evident de l’immobilisme en que estan situats.

--  La afiliació  sindical en aquest Estat està, en el millor dels casos, al voltant del 18 – 20% del cens laboral. Si tenim en compta que  a més de CCOO i la UGT estan establerts la CNT, USO, CGT com a més representatius, i sense comptar amb altres formacions més petites i locals, podem tenir una idea força clara de quin  és el número d’afiliats de que pot disposar cada sindicat i podem, sí més no, imaginar quina és la representativitat real de la que aquests sindicats disposen.

--  El finançament, els sindicats, el satisfan bàsicament a través dels pressupostos generals de l’Estat. Donada la minsa afiliació, voler fer-nos creure que es financen amb les quotes dels afiliats és gairebé un insult; a la xarxa hi ha suficients dades (i de tots colors polítics, cal dir-ho) que intenten donar llum al respecta. Una altra font d’ingressos es deriva de la participació – resolució en els anomenats ERO, dels que reben un % del que cobren els treballadors acomiadats (fonts solvents situen aquest tant per cent entre un 5 i un 15% de la indemnització corresponent, més la obligatorietat de afiliació i pagament de les quotes mentre dura la negociació fins a la liquidació de la indemnització que, a més, pot estar fraccionada) i també del què cobren de les empreses per a la “correcta” conducció del procés un cop han guanyat el que podríem dir la “subhasta” entre les centrals per “guanyar” l’ERO. Això ens ajuda a entendre per què  els sindicats cuiden més als treballadors amb feina que als què no en tenen: dels que no en tenen, de feina, no en trauran res. Dels altres, pot  ser que sí. Hi hem d’afegir les aportacions que reben a través dels seus membres alliberats que cobren per la participació en Consells d’Administració[1] i activitats similars. Ens quedaria per aclarir  (difícil, molt difícil d’aclarir!) les participacions derivades en els fons estatals per a la formació, quantitat que es reparteixen amb les patronals.

--  ¿Quan de temps fa que els Srs. Méndez, Totxo i els que els acompanyen no pertanyen al món laboral? Tan ells com aquests que  els acompanyen, que podríem definir com el bloc burocràtic – administratiu de les respectives organitzacions, després d’anys d’absència del món laboral, no son més que teòrics de despatx i ideòlegs, en conseqüència, de segona fila.  El coneixement del món laboral els hi arriba de forma indirecta.

--  La reforma laboral, que va portar a aquests mateixos sindicats a la anterior vaga general, és la que ha utilitzat CCOO per a la reducció de personal de la seva estructura.

Amb aquest bagatge i sense voler entrar en el tema d’hores perdudes pels alliberats (el número dels quals és el secret més ben guardat!),  pels membres dels comitès  d’empresa, i el costos empresarials que això representa, amb aquest bagatge, repeteixo, els sindicats varen convocar una nova vaga general pel 14 de Novembre d’enguany.

J.  Vinyeta

15 – 21 de Novembre del 2012

---

[1] En l’ex consell de Bankia, per exemple

171.- Sobre la vaga del 14 de Novembre (iIII)

171.- Sobre la vaga del 14 de Novembre (i III).-

La vaga.-

 A les zero hores del dia 14  es suspenia la programació dels mitjans de comunicació oficials. Va ser la senyal d’inici. Però entenc que hem de diferenciar dos aspectes que, en la meva opinió poc o res tenen a veure amb el que passa durant el dia: la vaga  en sí mateixa i les manifestacions posteriors al carrer.

 La vaga, deixeu-me fer una boutade no exempta de realisme i dir que una vaga general que no acabi amb la caiguda del Govern de torn, el Primer Ministre a la presó i el Rei agafant l’avió per exiliar-se a Suïssa, és un fracàs de vaga general. Un cop dit això, constatar que, una vegada més, per evitar l’accés als llocs de feina, bàsicament als polígons industrials, els piquets  cremen pneumàtics i palets impedint l’entrada, inclús en determinats punts d’accés a Barcelona, d’aquells que potser varen pensar que tenien opció d’anar a treballar. No és  cap novetat. El comerç també va estar perseguit però aquests, a l’arribada dels piquets, baixaven la persiana per tornar-la a pujar un cop aquests s’havien allunyat.

Els sindicats, potser per allò d’aquell immobilisme que comentava, estan aplicant una forma de reivindicació més pròpia, en el meu entendre, de principis del segle passat quan els treballadors amb una vaga general, i a pesar de la repressió patronal de l’època, diguem que poc tenien a perdre-hi i en canvi  hi tenien molt a guanyar: els avenços laborals durant el segle passat es varen aconseguir així. Avui  dia, des del punt de vista laboral i donada la precarietat del lloc de treball,  potser és més important mantenir el que ja tens que no pas entrar en aventures incertes. I els sindicats ho saben. Potser és per questa raó que  els piquets han d’actuar amb contundència, evitar l’accés al lloc de treball i, d’aquesta forma, augmentar la “participació” en la vaga. Que quedi clar que en cap cas estic defensant el no fer res,  la acceptació per sé de les coses que van venint i, per tan, en cap cas nego el dret a la protesta. L’únic que dic és que fer servir en el segle XXI accions – modes – formes que recorden al segle XX, em sembla inapropiat. Tant com  la actuació dels piquets, amb la aquiescència clara de les centrals sindicals, gens democràtica i que ja seria hora de que els sindicats també ho veiessin així.

 I arriben les manifestacions de la tarda del dia 14. Aquestes varen ser un èxit, no hi ha dubte. Però és aquell clima social del que parlava,  el que porta a la gent al carrer i no els sindicats. És la gent, la societat civil, la que novament es posa en marxa sobrepassant a aquells que es  pensaven ser-ne els mereixedors de les mobilitzacions. Es converteixen en  les primeres manifestacions serioses en contra d’un sistema socio – econòmic que no respecta més que els manaments que arriben des d’Alemanya i que ja han portat a Grècia  al desastre, manaments que l’oligarquia beneeix quasi amb passió i que imposen allò que entenem que ha de fer-se, cert, però a una velocitat inabastable per  a tots nosaltres i amb uns criteris injustos de repartiment de les càrregues que això comporta.

El més important de tot plegat, en la meva modesta opinió, és aquesta nova posta en marxa d’una societat civil que sobrepassa a l’estament oficial (els sindicats, en aquest cas), que va molt més enllà de la simple presència i lectura d’un manifest. Potser  sigui un indici clar de que la societat catalana està  prenen un grau de maduresa suficientment important per poder-se estalviar tuteles i que els líders polítics hauran  de tenir molt en compta si no volen tenir seriosos problemes de produir-se un enfrontament entre una i els altres.

J.  Vinyeta

15 – 16 de Novembre de 2012

170.- C omentaris

170.-  Comentaris.-

Les coses van  tan de pressa que es fa difícil, al menys pels que com jo no en som experts, intentar mantenir un línia de expressió de pensaments personals més o menys lligats amb la actualitat política del dia a dia. I si és en  referència  a la situació política a Catalunya, la cosa es complica a nivells gairebé desesperadament ràpids.   Ha començat la campanya electoral i  les maquinàries dels partits han greixat tot el greixable per guanyar un vot que  és el premi més preuat per a  tots  els caps de campanya. D’una manera excepcional i, en massa casos, exclusivament circumstancials, les idees que formen els substrats dels programes electorals comencen a sortir i deixen veure  la “qualitat” del partit corresponent.

És evident que aquella polarització manifesta des del més de Setembre,  s’ha convertit en una guerra oberta. Com sempre, per molts, tot s’hi val i, des de les línies del PP especialment, els atacs  furibunds en contra d’en Mas  primer, en contra de Catalunya i a la intel·ligència  dels catalans després, son a l’ordre del dia. Molts (no m’atreveixo a dir tots) dels que estem pendents d’aquell referèndum que més aviat que tard en deixarà decidir (i que, independentment, desitgem que el sí hi sigui molt majoritari), estem veient que els crits, improperis, bajanades (com la suposada “obligatorietat”  de catalanització dels noms i cognoms), insults,  humiliacions, negacions  de la nostra història i dels fets històrics rellevants, etc.., etc... estan prenent cotes, no diré que impensables, però tremendament perilloses especialment en lo que fa referència a la convivència aquí a casa nostra. Les “línies vermelles” son traspassades de forma permanent i a més se’ns  ens fa  culpables. La por, sempre la por, els hi és la constant en la campanya, tot i que fa no res que ha començat oficialment.  I allò que mai havia estat, ara és; i diuen que ens estimen, recomencen obres aturades, dediquen fons a infraestructures reclamades per necessàries durant anys... Tot i que saben que no ens els creurem, sota mà ofereixen un  diàleg impossible, perquè, donades les circumstàncies, de diàleg només hi pot haver-n’hi un que és precisament el que ens neguen: la autorització del referèndum de marres. I entre una cosa i altra,  la pregunta clau comença a quallar: com s’ho farà Espanya si li marxa el 22% del PIB...?

 I per l’altra costat, el PSC continua entestat en una línia federal  i en una reforma constitucional impossible que no troba companys de viatge en lloc, ni aquí, a casa nostra, ni  enllà d’aquelles hipotètiques fronteres que segons ells, també s’hauran d’aixecar en cas de secessió. No han entès  que els temps ja no son  els que eren  i que molt bona part del País ha canviat  circumstancialment les Senyeres per Estelades. I les enquestes així els hi ho  fan manifest.

Els que sembla que  s’emporten el gat a l’aigua (mai tan ben dit!!) son els Srs. de C’s. Amb el seu discurs, tombat a l’extrem polític que més convingui en funció del lloc i del moment, sembla que  van fent forat entre el PP i se’m acut que, pels seus orígens, el fan també entre els sectors més espanyolistes del PSC. El Sr. Rivera i corifeus actuen sabent-se perdedors i per  això, perquè saben que no governaran en cap cas i que en  cap cas disposaran  de suficient influència política, poden  dir el que diuen i fer-ho com ho fan. Entre d’ells hi ha aquell Sr. Boadella que fa uns anys ens feia saber que les deslleialtats institucionals haurien de tenir els tancs com a resposta. És evident que els deslleials érem, com sempre, el catalans. Si ja va dir el que va dir fa uns anys, que dirà  davant de la convocatòria “deslleial” d’un referèndum plebiscitari? Parlarà directament de la necessitat d’invasió militar del nostre País?

Però si hi ha un comú denominador és que cap de les tres opcions ha estat capaç d’entendre que el moviment al que s’oposen més o menys aferrissadament és un moviment civil, la onada del qual ha sobrepassat abastament les iniciatives polítiques anteriors i que qui ha estat més amatent ha sabut posar-se al davant.  Es pensen, o així m’ho sembla,  que la onada secessionista és una manipulació política quan en realitat és la resultant d’una nefasta actuació del dos partits majoritaris de l’Estat Central, incapaços de mirar més enllà del cercle oligàrquic al que es deuen. És la mateixa societat civil que ha sobrepassat també als partits polítics en el cas dels desnonaments. I tampoc aquesta onada, com és evident, és una manipulació. Tot plegat  el que sí fa és posar de manifest, en els dos casos mencionats, l’anquilosament del poder, que no ha sabut donar respostes adequades en el moment oportú a  allò que la societat entén com a just, oblidant-se de que aquest concepte, el que és just, el defineix  la societat, i no el poder establert, i en cada moment.

En fi. Pel que fa referència a les Eleccions catalanes  tindrem respostes el proper dia 26 i següents. Però la pregunta del milió a tots aquests dels que he parlat es la de que si el referèndum es du a terme i el País respon afirmativament a la pregunta i, per tant, la resposta és  contrària al que ells prediquen, ¿acceptaran el resultat de les urnes i es posaran a disposició del Govern de torn per a col·laborar en  fer efectiva, entre tots plegats, la resposta del País  referendada a les urnes, o al contrari hi continuaran en clara oposició? Penso que ens ho haurien de dir, oi?

J.  Vinyeta    ---   12 de Novembre de  2012