dimecres, de març 16, 2022

748.- D’allà (Ucraïna) i d’aquí (a casa nostra).-

 

748.- D’allà (Ucraïna) i d’aquí (a casa  nostra)

Existeix, en la meva opinió, una clara dicotomia en la apreciació del conflicte ucraïnès intentant establir bondat i maldat, intentant assenyalar dolents i més dolents encara, amb plantejaments de la situació de forma que, els arguments, d’uns i altres,  són diametralment oposats.

Noam  Chomsky, professor emèrit del  Instutut de Tecnologia de Massachusetts i crític permanent les polítiques exteriors dels EUA, ha estat entrevistat per la organització americana Trouthout.Org, i publicada l’entrevista  en el seu setmanari. L’entrevista ho era sobre el tema de la guerra d’Ucraïna i ha estat traduïda per  Octuvre[1]. Li pregunta l’entrevistador sobre de  l’OTAN apropant-se a Rússia i perquè,  ara,  la invasió. La prèvia a la resposta de Chomsky a la pregunta del periodista, és d’una claredat enlluernadora. La transcric literal:

Abans de passar a la pregunta, hauríem d’establir alguns fets que són incontestables. El més crucial és que la invasió russa d’Ucraïna és un crim de guerra majúscul, equiparable a la invasió nord-americana de l’Iraq i la invasió de Polònia per part de Hitler i Stalin el setembre de 1939, per posar només dos exemples eminents. Sempre té sentit buscar explicacions, però no hi ha justificació ni atenuació.”

Després, entra en relatar la situació creada pel creixement de la NATO, hi fa referència al intent de Bush fill de que Ucraïna demanés l’entrada en la organització europea. En fi, del Bush fill, es recorda tot plegat.

I no vull oblidar-ho. Però allò va estar.  Voler refer una història que ja vàrem repudiar no ens permet, perquè precisament ho podem dir tal i com ho vàrem dir en el seu moment que, com Bush ho va estar, Putin és un criminal de guerra. Ara, tot i que no sabem quan s’acabarà la guerra, el President ucraïnès ens diu allò de no a l’OTAN, el que preludia una possible pau. Però això no ens farà oblidar  quina ha esta l’actitud de Putin. Com tampoc hem oblidat la que va estar de Bush ll.

A banda de la situació general de la guerra d’Ucraïna, hi ha un qüestió que em preocupa.  Polònia està en litigi amb la UE i personant-se, en l’actuació de TJUE a favor d’Espanya, en les aclaratòries  de Llarena. Europa, en aquests moments, està aplaudint Polònia per la seva actuació davant els milions de refugiats que va rebent cada dia i, per molt que no ho creguem, Polònia demanarà compensacions. La compensació del milió d’euros diaris que arrossega arrel de l sentència del TJUE, serà suficient?. El que està en litigi és el sistema judicial polonès, com ho està el sistema judicial espanyol. La pregunta del milió: per a compensar la rebuda dels milions de refugiats ucraïnesos, la UE oblidarà la sentència del TJUE que, és evident, ens beneficia? ¿Serà possible una sentència condemnatòria dels exiliats catalans, per a compensar la bona voluntat polonesa amb els refugiats ucraïnesos que Europa no sé si vol deixar acabar d’entrar i que, potser, vol que es quedin a Polònia (va passar amb els sirians a Turquia...)? És una qüestió a tindre en compta.

D’altra banda, ER continua en les buidors  que pretén carregar als que no som de la seva corda. Les CUP, que no gosen del meu favor, varen ser capaces de muntar un jeroglífic espectacular amb 3000 assistents  en una assemblea en la què, per conveniències de la pròpia direcció de les CUP,  hi va haver un empat decisori. Però, eren 3000... ER munta un congrés general  (Conferència General) del partit en el que, segons dades, dels 9000 afiliats   només n’hi participen uns 650  (un 7% dels afiliats), aproven, com en els referèndums franquistes, per més del 95% dels participants una moció i pretenen que, aquesta moció, que només és seva, faci empremta en la resta de la ciutadania del País. Entenc  que tinguin por, entenc que la seva feblesa és dia a dia manifesta perquè res del que ens diuen que volen (i que ens diuen que és el què volem,...) va sent realitat. Perquè es fa evident que la seva voluntat no és altre que mantenir-se en el poder  i que, per mantenir-s’hi sense arguments, la opció no és altre que difuminar, per a dir-ho  de forma suau, a tot allò, que és tot, els hi pot fer ombra. Per això, em sembla, que ens arriben aquestes declaracions de Rufián (Mare de Déu, quin cognom més  adient...) amb les que, entre d’altres possibles raons (un possible tripartit que els deixi  en pau, o una voluntat personal de Rufián de no tornar a Santaco i quedar-se a Madrid...), arrossega  la de desfigurar el CxR amb allò dels russos, (que el propi Borrell, ha desmentit). Tot plegat  perquè, en el CxR,  hi  han quedat en clara minoria i  no hi poden intervenir. Allò de l’eguineu... No poden entendre que ja hem mort al pare, que ja ens hem arrencat els ulls i que ja hem fet el desert. I, el que els hi és pitjor: sabrem esperar, tot i que ells i nosaltres sabem que tampoc haurem d’esperar tant.  Que el  Mossèn pregui Déu...

 

J. Vinyeta

16 de Març de 2022

dimecres, de març 02, 2022

747.-Ucraïna

 

747.-Ucraïna.-


 Malgrat els silencis eixordadors d’aquí a casa nostra, dels que n’hem de parlar i que ara estan amagats darrera la confrontació Rússia – Ucraïna, vull deixar la meva opinió sobre de la confrontació bèl·lica. L’objectivitat no existeix. I és, per això mateix, que, encara que no agradi, aquesta és la meva veritat.

El primer que haig de dir és que la URSS de Stalin, va guanyar la segona guerra mundial a Europa i que, aquella Rússia,  hi va deixar al voltant de 25 milions de morts.  Al mateix temps, recordar que uns anys abans (1931-1932) el mateix Stalin havia  fet morir de gana entre 3 i 6 milions d’ucraïnesos, trista acció recordada  històricament amb el nom de Holodomor i considerat com un autèntic genocidi. Per aquesta causa, quan els nazis envaeixen  Ucraïna pel Setembre de 1941, els alemanys son rebuts com a llibertadors. Els progroms iniciats per Stalin, continuen a Ucraïna amb l’entrada dels alemanys, però  portats a terme majoritàriament per nazis ucraïnians antiestalinistas, i amb cosacs també antistalinistas afegits a les tropes de Hitler. Acabada la guerra, Anglaterra, d’acord amb el tractat de Yalta, va entregar aquests ucraïnians i cosacs antiestalinistas al propi Stalin que els va massacrar a la coneguda com Matanza de Lienz[1]. Si no recordo malament, Nikolay D. Tolstoy escriu un llibre al respecta.

Amb la caiguda de Gorbachov, cau l’anomenada Guerra freda. A Gorbachov se li fa entendre que no hi haurà ampliació de l’Otan cap l’Est d’Europa (Sala-Martin penjava una piulada en la que, segons les fons que ell aportava en la pròpia piulada,  Gorbachov sabia que no se li va garantir la no ampliació de l’Otan) 

Yeltsin continua amb el col·lapse iniciat per Gorbachov  de la URRS  i acaba creant-se la federació Russa de la que, en 1991 Ucraïna se’n declara independent. Posteriorment, Ucraïna entrega el seu arsenal nuclear a Rússia a canvi d’independència i integritat territorial, conveni que també signa Russia (1994)[2]. I signa tractats  comercials i de cooperació amb la Rússia de Putin.

Així les coses, ens arriba l’anomenada Rervolució Taronja per la tupinada en les eleccions presidencials el 2003, que acaba amb noves eleccions. Amb repetides eleccions  i amb suposats intents d’enverinament d’un dels candidats electes (Yushchenko), arribem a les famoses manifestacions  anomenades Euromaidan, 2013 – 2014, manifestacions del poble ucraïnès que vol incorporar-se a Europa, derrocant al President pro rus Yanukovich. Davant de la tessitura ucraïniana, podem dir que la resposta de Putin està en la incorporació de Crimea, de Donetsk  i Lugansk(2014), que dona lloc al conflicte entre ucraïnesos pro occidentals i  ucraïnesos pro russos, que en realitat és una guerra  civil interior promoguda inicialment per Putin. Els acords de Minks  del mateixany, és incomplert per les dues bandes. 

Fins aquí un breu resum de la trajectòria  ucraïnesa feta  amb llapis gruixut. La situació és complexa i hi ha certs  clars – obscurs. Però, no sé si dir-ne que per veracitat, se m’acudeixen un parell  o tres de coses:


Ucraïna  és  (era) un estat lliure, independent i reconegut coma a tal a l’ONU[3] en les seves dues situacions temporals.

La Rússia de Putin havia pactat respectar la independència d’Ucraïna i la seva integritat territorial, tal com Ucraïna i Rússia ho havien pactat (1991 – 1994).

La vocació occidental d’Ucraïna no és d’avui. I la possible rancúnia vers Rússia té quasi un centenar d’anys d’antiguitat (Holodomor).

Que l’antiga àrea d’influència russa (Polònia, Hongria, Txèquia,...) volguessin garantir  un no retorn  a la influència  russa viscuda, amb independència de les raons geoestratègiques  adients, no em sembla estrany: el gat escaldat...

Per tot plegat, em sembla poder dir que Putin ha envaït, contravenint l’ordre i la legislació internacional, un país lliure que se’n volia desfer, tant com pogués, precisament de la influència russa, definint-se a més, i no és d’ara,  clarament com pro occidental. Rússia no vol que Ucraïna entri en l’Otan, però això també han de decidir-ho els ucraïnesos. Si com diu Putin  Ucraïna és Rússia, té una manera senzilla de comprovar-ho: que faci un referèndum, que ho pregunti i que respecti el resultat. Tot el que no sigui això, és una conculcació del dret internacional.

 

Joan Vinyeta

2 de Març de 2022



[3] Havia estat admesa com República Socialista d’Ucraïna al 1945, però va canviar el seu nom per el de Ucraïna el 1991, data de la seva independència.