dijous, de juny 29, 2017

462.- Comentaris (Urnes, noves pors, els drets del PSC, tuït)

462.-  Comentaris  (Urnes, noves pors, els drets del PSC, tuït)

De moment, no hi ha urnes, però això no vol dir que, el proper dia 1 d’Octubre, no hi hagi “receptacles” mínimament adequats per rebre les paperetes (o altres elements equivalents, ja posats) similars als utilitzats a diversos pisos europeus, i sense els escarafalls o riotes dels mal intencionats que hi va haver-hi amb les de cartró del 9 N. No penso que aquest sigui el problema més greu a solucionar.
Tempus Fugit i en aquest córrer ningú vol entrebancar-se i tothom espera el moviment del contrari per respondre-hi. Així les coses, entenc que el primer que hem de fer  és esperar al dia 4 i atendre al President quan expressi les passes a fer de cara la data del Referèndum. Seguint allò del “moviments” suposo que haurem d’entendre que tampoc se’ns expliqui tot. Penso que hem s de saber-ho entendre.

Han començat a sembrar por entre els funcionaris. Sembla que sis membres d’aquest col·lectiu  han passat per la caserna de la Guardia Civil i han estat interrogats, especialment pel que fa referència a la campanya pro inscripcions dels residents a l’estranger. És un col·lectiu sensible, però també entenc que difícilment sancionable. La fiscalia diu que no hi té res a veure i que les ordres venen directament del jutge que porta el cas Vidal.  És un avís que em temo farà mal, però també queda clar que el Govern central també té por.   No tot el que pensi fer ho podrà fer i, en qualsevol cas, si arriba a aturar el referèndum, té clar que el problema subsistirà i amb més virulència.

El   PSC es queixava al Parlament de que Puigdemont no respectava els drets de la oposició en no donar-li tota la informació respecta de la organització del suposat referèndum. EL PSC, que com li ha dit el President no respecta ni els drets dels seus que s’allunyen del pensament únic, no està en massa bones condicions pe exigir res en aquest aspecte. Tots aquests partits, tant els clarament unionistes com els que encara neden entre dues aigües, saben que tenen una part dels seus que volen votar i que, arribat el moment, amés votaran si. Per tant, i potser per això mateix, tots els esforços  els apliquen a evitar el que els hi pot sortir malament, i des de casa seva. Perquè si hi ha una qüestió important en tot plegat, i que marcarà molt el valor en sí mateix del resultat, en el sentit que sigui, està precisament en el gruix de la participació. Perquè hi ha una cosa clara: els partits i associacions no poden mantenir a la gent lligada a casa ni controlar si hi participaran o no i, molt menys i de cap de les maneres, controlar el seu vot. Per això bramen...

L’ex ministre Sevilla ens ha delectat amb un  tuït extraordinari. Diu així:

 “Pactemos: nosotros aceptamos que ellos son naciones culturales solo si ellos aceptan seguir en España, la única nación con Estado. ¿Vale?”  

Penso que en el fons representa totes les possibilitats a les que es pot arribar amb aquesta suposada reforma constitucional que sembla han acordat C’s i PSOE de cara l’any proper.  De totes maneres deixa clar en el tuït que  existeixen  dues comunitats i que estan enfrontades:  nosotros  y ellos.  És a dir: existim....!

J.  Vinyeta

28 de Juny de 2017

diumenge, de juny 25, 2017

461.- Comentaris (Guerra, PSC, Comuns, 4 de Juliol, Premsa estrangera)

461.- Comentaris  (Guerra, PSC, Comuns, 4 de Juliol, Premsa estrangera)

Alfonso Guerra ha manifestat públicament que no entén perquè el Govern Central encara no ha aplicat a Catalunya el famós article 155 de la Constitució. Tinc la sensació de que  les “passades” de ribot davant de tot el que no sigui Mahler i la xocolata, els seus aliments espiritual i corporal segons manifestava, son una constant en  la vida d’aquest senyor. L’imagino com Robespierre, però amagadet i, com el revolucionari francès,  participant activament (juntament amb els seus incondicionals) en la defenestració de Sánchez, tant com Robespierre va partic¡par  en la maquinada   l’execució de D’Antón. Potser que ara  Guerra estigui  emprenyat perquè Susana, la nineta del PSOE de Guerra i companyia,  ha hagut de marxar amb la cua entre   cames, però els seus exabruptes no son d’ara... Em sembla que el Sr. Guerra hauria de recordar que Robespierre va acabar també a la guillotina, quan va anar  posant tothom sota sospita i a l’ombra del terror davant d’aquell Comité de Salvació famós.   Guerra sempre assenyala amb el dit, es clar...

El PSC ja ha badat boca oposant-se oficialment al referèndum. A Lleida, C’s a convidat a bodes a  Ros i  s’han dat el Si.  Però com que això de la definició pot tenir seriosos  costos electorals  per alguna banda, Nuria Parlón, que segueix el mateix criteri que Ros i Iceta, ens ve a dir, per compensar, que en cas de que Madrid apliqui el famós 155, demanarà l’empara internacional perquè aleshores l’Estat aplicaria l’article famós per una qüestió merament política.  Des de Madrid ja li han plogut a Parlón les crítiques pel que entenen com a  “desafecció” a la causa nacional. Però Parlón també diu que si no hi ha acord entre parts, el seu Ajuntament no participarà en cap cas en el referèndum... De totes maneres em sembla que la resposta top al tema del referèndum és la del Sr. Balmón, alcalde de Cornellà i “psoepscista” de pro, quan respon que no sap de que li parlen quan Terribas li  pregunta pel Referèndum[1]...

I els Comúns? Esperant Godot. Però amb el convenciment intern de que, per una qüestió o per una altra, Godot, aquesta vegada, arribarà, mal sigui amb un garrot electoral a les mans...

El 4 de Juliol és una festa sonada als EEUU. No sé si  Puigdemont ha triat, de forma sibil·lina, el dia de la festa de la Independència americana per donar les dades sobre de la organització del Referèndum que pot conduir-nos  també a la nostra independència. Necessitem saber, però aquest voler saber ha de ser responsable perquè si nosaltres sabem, Madrid també, i actuarà. Voler saber evidentment que és necessari. Però, un cop sabut i acceptada la veritat que aquest saber amagava,  ja no hi ha  subterfugis i no ens queda altra sortida que la d’actuar  en conseqüència. I tenir en compte que això últim, ens agradi o no, és un concepte  diguem que d’aplicació  universal.

L’editorial del The New York Times  del 23 de Juny[2][3] entén que   “ El millor per a Espanya seria permetre el referèndum i que els votants catalans rebutgessin la independència -com va passar al Quebec i a Escòcia-. Si no, la intransigència de Madrid només inflamarà les frustracions catalanes". D’altra banda el  The Irish Times d’avui 24 de Juny[4] exposa  que “Mariano Rajoy sembla tan decidit a no canviar res que aviat pot trobar-se amb grans canvis que esdevinguin molt ràpidament” El diari ARA se’n fa ressò i TN nit de TV3, també. Però tot i la claredat dels avisos, no em sembla a mi que res canvií.

Canviarà, però, el nom de la Conselleria d’Afers Estrangers?  Sugerència:  Conselleria d’informació a les Cancelleries Foranies de la actuació del Govern Espanyol sobre Catalunya...

J.  Vinyeta
24 de Juny de 2017

dissabte, de juny 17, 2017

460.- Comentaris (Mossos, rescat, pensions)

460.-  Comentaris (Mossos, rescat, pensions)

Mossos.- Queda clar que els catalans només  comptem  en/per l’Estat espanyol com a súbdits, en cap cas com a ciutadans: els indepes i els unionistes, tots. Queda clar que, en raó del Procés, tots els catalans  hem de ser castigats per igual per l’Estat espanyol. Queda clar que  l’antiterrorisme a Espanya  no és viu de forma global, sinó que va per zones geogràfiques i ja se sap que els súbdits estan a l’albur de totes les inclemències, incloses les  geogràfiques. Queda clar que Europa també entén que això de l’Europol ho pot administrar Rajoy i companyia arbitràriament i en perjudici inclòs dels ciutadans europeus que  visiten  Catalunya,  sabent, a més, que la Junta de Seguretat  Espanya – Catalunya fa més de vuit anys que no es reuneix... Tot plegat és greu, molt greu...!! M’agradarà sentir Albiol, Arrimadas i Iceta justificant tot allò que quedava  clar i, ja posats, com defensaran la negació de l’Estat a l’ampliació dels Mossos, fent perillar la seguretat també dels seus. Castella té un refrany molt adient i aplicable al Govern Central: “...actúa como el perro del hortelano: ni come ni deja comer...” Amb les distancies evidents, em recorda també  allò de "... Antes partía  que doblá..." de la ex Ministra de Foment.


Ara resulta que allò que no ens havia de costar un duro, el rescat bancari famós de més de 75.000.000.000 d’€ (hi he posat tots els ceros necessaris...), ha estat un enredada més de  Rajoy, Guindos i Montoro. Se’ns diu, i sense vergonya, que d’aquella fortuna només han estats retornats 15 mil  milions.  Els altres 60 mil milions sortiran de les nostres butxaques. La gravetat  és evident si a més tenim clar que les famoses  proves  d’estrès bancaries, que han resultat com es veu  molt poc fiables,  fa que els que hi entenen  preludiïn un nou rescat en pocs mesos. Si això passa, com se’n sortirà Espanya...?


Posats a voler saber coses, em sembla que hauríem de demanar els comptes de la famosa Guardiola de les pensions que s’han polit de la forma més simpàtica.  Tots els diners s’han gastat amb les pensions? No hi ha hagut cap  “fuga”?. Penso que ens haurien d’ensenyar els comptes, o no?

J.  Vinyeta

17 de Juny de 2017

divendres, de juny 16, 2017

459.- Comentaris  (Estrasburg, Raimon)

El Tribunal d’Estrasburg ha esmenat la plana a tota la Justícia espanyola, deixant en evidència que  qui tenia raó era el Tribunal Superior de Justícia del País Basc. Atutxa, Knörr i Bilbao varen ser inhabilitats per la Justícia espanyola per no doblegar-se a les exigències d’Aznar que demanava la il·legalització de Socialista Aberzaleak el 2003, amb un sentència que Estrasburg entén com clarament injusta. Tot el recorregut jurídic posterior va culminar amb la sentència condemnatòria per desobediència  del TC. Ara, Estrasburg dona la raó als encausats i posa en evidència el sistema judicial espanyol.

L’Estat espanyol hi torna. Catalunya proposa una nova relació entre les dues Nacions, i Rajoy i els seus només tenen respostes judicials, amb inhabilitacions incloses. I crec que s’ho hauria de rumiar perquè tornarà a rebre una segona plantofada més sonora, per reiteració...

En Raimon s’ha emprenyat. Que jo recordi, ja ho va fer una altra vegada, fa anys, en un programa d’en Puyal a TV3, quan un dels participants va tenir el valor de dir-li que, en la seva opinió, cantava molt malament.  No es tracta de discutir l’aportació al món de silencis llargs en el que s`ha bellugat durant tota la seva vida. Però d’aquí a retreure-li al President que no va anar a cap dels seus últims concerts, entenc que hi ha un  abisme  en que hi cau i que em sembla deixa palesa una especial deïficació  personal, que ja va manifestar en el programa d’en Puyal, i que no tenim perquè acceptar. Raimon canta, i cobra per a fer-ho (cosa que ningú discuteix que no hagi de ser així, que quedi clar). Però ni jo ni ningú té l’obligació d’anar-lo a escoltar. A Raimón  no li agrada, ho entén com un greuge personal i, amb la acusació, intenta afegir algun punt  més de valor entre els seus fidels i un bon punt de culpabilització als que no ho som tant, de fidels. Però no voldrà saber que molts entenem que s’ha equivocat.

J.  Vinyeta

16  de Juny de 2017

dimarts, de juny 13, 2017

458.- Data, pregunta, manifestació i entrevista

458.-  Data, pregunta, manifestació i entrevista

Tot a l’hora. Però és que entre una cosa i altra no hi ha tantes distàncies temporals  que les separin i perquè, tot plegat, és en realitat  un sol paquet  lligat amb sentiments i il·lusions confirmats. El President, amb la solemnitat necessària, ens  dona la  data i la pregunta. El personal omple l’esplanada de  Maria Cristina ratificant la seva presència i avisant de que hi serà cada vegada que es cregui necessari el seu suport al Procés perquè, molt al contrari del que es creuen un quants “mesetàris” de mala fe, no som quatre eixelebrats i de poc senderi els que donem la nota. Al contrari: el Procés no va sol, va molt ben acompanyat.

L’entrevista va donar de sí el que tocava i poca  cosa més. La discreció, tot i que ens pesi, ha de ser la norma, i més entenent que el Govern de  Puigdemont ens està donant proves de que vol arribar fins al final.

 Guardiola, s’ha convertit en l’ase dels cops. Des de la caverna li van dient de tot. Que algú significat els hi trenqui les oracions els hi fa mal perquè, precisament aquests que sobresurten per sobre de la resta  dels pobres mortals, haurien  de ser els que, segons ells, tinguessin clar  “l’error” que porta inherent el Procés... Gràcies, Pep !

J.  Vinyeta

13 de Juny de 2017 

457.- Montoro assenyalat

457.- Montoro assenyalat

El TC ha qüestionat tota la majoria d’accions – lleis i també presumpcions, en els casos en que, ja fos d’ofici (les menys) o per denúncia,  entenia que qualsevol “manifestació” podia suposar un trencament d’aquest ordre constitucional que manté l’Estat espanyol i  que no entrarem en discutir en aquest moment.

La realitat està en que no ho fa sempre si no que actua, en general, amb un interès polític remarcable. Si no fos així no es pot entendre que determinats articles de l’Estatut de Catalunya del ’76, que el PP va denunciar com a revenja, per no haver participat en la seva redacció, i que varen ser suprimits amb aquella sentència ignominiosa del 2010, continuïn plenament vigents en altres estatuts d’altres Comunitats.

Dic això perquè queda clar que el TC fa el que l’interessa o convé especialment al seu manteniment (estrictament crematístic en massa vegades) i cau, en la meva  opinió, en contradiccions estranyes amb les que deixa  molt clar quin és el tracta que dona a la Metròpoli, que és qui oficialment paga al TC, i el  que dona a la “perifèria”, i especialment a Catalunya, de qui precisament la Metròpoli treu bona part dels calés que utilitza per pagar al TC. Per a dir-ho ras i curt: la Metròpoli tracta les perifèries, i especialment a Catalunya, com a unes colònies. Què exagero? Dons em sembla que no perquè, en tractar una qüestió gens menor com un Decret de Montoro, que va permetre que els que tenen calés fora del país en declaressin uns quants a un preu irrisori (els que hi entenen afirmen que el cost de les famoses i minses “floracions” varen estar finalment al voltant del 3%, mentre que els ciutadans normals  estem pagant molt més de deu vegades del que varen pagar aquests), el TC ha trigat cinc anys a prendre la decisió de dir-nos que el decret-llei de Montoro és anticonstitucional. Si hagués anat amb la diligència adequada, els mateixos aquells que hi entenen afirmen que s’haguessin pogut recaptar més de 5000 milions d’€ davant dels 1200 que és varen fer efectius. En canvi, ¿quant triga el TC en assenyalar com a  inconstitucional una declaració del Parlament, del Govern, o d’algun del seu membres, de Catalunya...? La resposta la sabem tots:  Hores...! És la gran diferència. La Metròpoli ha d’estar “protegida” i a la colònia se l’ha de tenir collada... Per més INRI i perquè no hi hagi cap dubte,   el TC no anul·la l’amnistia famosa, de forma que queda així consolidada... Queda clar o no?

Montoro, serà enviat a la fiscalia pel TC per haver  actuat inconstitucionalment i amb presumpta prevaricació?  Mas i companyia hi varen ser enviats... Tracte colonial, o no?

J. Vinyeta
9 de Juny de 2017




dimarts, de juny 06, 2017

456.- Comentaris (Londres, Puigdemont, Comúns, Podemos)

456.- Comentaris (Londres, Puigdemont, Comuns, Podemos)

Londres ha estat el penúltim escenari de les accions de l’EI. Dic penúltim perquè aquests paios que no  respecten res, ni a la seva pròpia vida, hi tornaran.  No sabem on, però hi tornaran. Per aquesta raó, no puc estar-me de comentar dues coses que em tenen una mica amb la mosca darrera l’orella.

La primera d’elles és el fet de que els assassins son immediatament identificats per la policia. Dit d’una altra manera, son gent que estan fitxats i que campen, tot i això, amb plena llibertat i sense el més mínim control. L’excusa, per part del govern de torn,  està en  que no hi ha prou recursos per controlar a tota aquesta xusma. La pregunta que se’m  acut és la de si tots aquest “minsos” recursos possibles hi son aplicats, perquè podria passar molt bé que part d’aquest recursos es destinessin a controlar els que no cal que siguin controlats des del punt de vista terrorista, però que es controlen per les seves intencions polítiques, o pel control de partits polítics, com el cas  Watergate,  o a les oposicions diguem-ne secundàries al poder establert (no sé si, com L’operació Catalunya aquí a casa nostra, pot existir una suposada Operació Escòcia  a l’Anglaterra de May, o una suposada Operació  Le Pen a França... que minva recursos). Per tant, si hi ha sospites fefaents, ¿per què no s’actua? ¿ Per raons purament garantistes o per poder presentar com èxit policial la immediata identificació dels assassins? ¿què hi ha de tot plegat?  ¿Res?  ¿Tot? Es fan necessàries respostes contundents. I els ciutadans tenim dret i el deure d’exigir-les.

La segona qüestió l’entenc com a difícil de pelar.  Tots i cada  un d’aquests actes tenen, com  a mínim, la voluntat de deixar empremta,  fer que l’acció arribi a coneixença de l’altre extrem del món i, molt especialment, a coneixement del  “presumptes”   futurs “màrtirs”. No vull negar la necessitat de que aquestes barbaritats se sàpiguen, però no entenc l’extrema necessitat de que qualsevol d’aquests actes estigui a les primeres planes de tots el mitjans de comunicació durant dies. Tot el que no sigui la informació dels fets de forma clara però breu, no fa més que actuar d’amplificador de les accions d’uns individus que malden perquè hi hagi quanta més cridòria, millor. Entenc les necessitats financeres que pressuposa mantenir mitjans en un món en que la “instantaneïtat”  és la forma de viure. Però mantenir la “proporcionalitat” davant de la luxúria informativa, en ocasions excessivament groga, ho entenc com  cabal i necessari. Perquè, si no es fa, estem dient-los-hi a tota aquella trepa que, realment, han guanyat a cada barbaritat que porten a terme. Em sembla que hem de rumiar com alguns fan les coses i, si creiem que les fan malament, participar-hi el menys possible i denunciar-les oberta i públicament.

Puigdemont ens diu que pot anar al Parlamento a debatre amb Rajoy, quan la data i pregunta quedin assenyalades, el per què de que a Catalunya hem arribat on hem arribat.  Seria un debat sense votació. Però com que el que volen és un segon Ibarretxe, segons a dit literalment el coordinador del PP, Fernández–Maillo del PP[1], debat que no implicaria cap votació final o posterior, és realment difícil  que Rajoy accepti. Puigdemont ens diu també a l’entrevista, que hi  haurà referèndum i que s’està treballant amb serietat per “arrodonir” totes les arestes i assenyala que, quan l’estat diu que ho farà “tot”, els ciutadans hauríem de saber a què es refereix, i que tots el membres del Govern tenen clar que, en qualsevol cas, assumiran les conseqüències de tot plegat.

Sigui el que sigui, la realitat ens evidencia que a Madrid hi ha nervis. I, com adverteix Puigdemont, aquest nervis poden fer males passades i fer sortir Rajoy amb un estirabot del que després potser se’n hagi de penedir. Però així estan les coses. Per cert, de del punt de vista personal, entenc que la pregunta ha de fer referència a si es vol un Estat independent. Que després decidim un  sistema republicà  em sembla bé. Però no posem el carro davant dels cavall. Primer un  Estat. Després ja decidirem de quina forma.

Els Comuns?  Dons com sempre. Es va convocar  el Pacte pel Referèndum perquè varen posar el crit el cel quan Puigdemont va convocar els partits. El Comúns deien que era a través del Pacte que s’havien de fer les coses. Ara, tampoc els hi ha agradat sortir de la reunió amb el Pacte sense les garanties de que només els hi calgués empassar-se el tall sense cap esforç. Però ja sabem com son: o ells, o res de res, com sempre. Podemos, a través d’Echenique, ha fet saber a Dante Fachín que l’organització no està pel referèndum unilateral de Puigdemont. I sembla que Podemos vol muntar una mani a Sol el mateix dia i hora en que es celebri la  moció famosa. Inútil. Però potser Iglésias podrà recordar aquelles assemblees del 15M en las que  suposadament es parlava de tot, suposadament es decidia tot i res de res servia per alguna cosa. Però tots contents i convençuts.

J.  Vinyeta
6 de Juny  de 2017



[1] http://www.eldiario.es/politica/Maillo-acogeran-Puigdemont-abiertos-Congreso_0_650585217.html