67.- L’Eurocopa de Futbol
Ressonen encara els “¡Viva España!” a Canaletes després de la victòria de la Selección Española en el prop passat Campionat Europeu de Football (escrit així perquè, agradi o no, el futbol és un invent anglès...). No vull deslluir la victòria del conjunt espanyol sota les ordres de algú que preconitza l’espanyol i la resta de les llengües de l’estat oblidant-se, potser per casualitat, del català: pel poc que jo vaig veure, aquell joc era molt, massa, similar al joc del Barça en els seus millors moments de tan sols fa un parell d’anys. I per tant, em va agradar el joc vistós davant d’uns alemanys que em varen semblar molt conservadors i mal dirigits: aquella permanent voluntat de penetrar a la defensa espanyola per l’esquerra alemanya, amb uns Ramos i Puyol pletòrics en aquella zona, va semblar-me un error que, en la meva opinió, l’entrenador alemany no va saber o no va poder corregir.
Dit això, vull afegir algun comentari més a la situació que es planteja amb el moviment de masses que es produeix arran de l’esmentada victòria.
1.- La Selecció Catalana de futbol no va participar en la contessa, senzillament perquè l’Estat Espanyol, en cap cas, ha permès que els d’aquí tinguem representació en aquest esport (la minsa representació que el País té en el món en forma de Selecció Nacional Catalana reconeguda, ha estat perquè hem enganxat als de Madrid en calçotets, tot i que abans, duran i després del reconeixement, han posat tots els pals a les rodes que han estat capaços d’abastar per evitar-ho). Tot i així, va guanyar la selecció de futbol que tenim sentimentalment més propera no per altra motiu que el que en resulta de haver-hi entre el guanyadors personatges d’aquí que son molt apreciats.
2.- El apujar-se al carro guanyador (o senzillament, afegir-se a la festa i només això, tot i que resulta més prosaic) és, si no normal, al menys el més freqüent i molt habitual. Goebels era, com molts d’altres personatges similars en l’historia, un autèntic mestre en la consideració d’aquest “efecte” i, sabent-se guanyador, preguntava sempre allò de “¿Quants en voleu?” davant de qualsevol manifestació imposada per el règim al que servia.
3.- Val la pena considerar que, per molt que sembli impossible, aquells que beneïen les excel·lències de la selecció espanyola ahir poden canviar de criteri demà, i de forma sobtada. Quan tinc dubtes sobre això em torno a mirar el vídeo en el que els miners romanesos, especialment portats a la capital Bucarest per un acte d’afirmació patriòtica, com aquells als que en Franco ens volia habituar, de cop canvia els aplaudiments (en segons!!) pel silenci primer i per la invasió del Palau Presidencial i derrocament del Conducator, després. És un exemple històric amb el que només vull assenyalar la volubilitat de la gent. Vull dir amb això que, com diuen a Castella “no es oro todo lo que reluce...”. Amb aquest planteig i pensades així les coses, tampoc cal donar-hi una importància excessiva als fets objecta d’aquests comentaris, tot i la seva espectacularitat. La volubilitat d’aquests manifestants ho és perquè el que ha d’aplaudir, a lo que sigui, o té unes conviccions profundes per a fer-ho o és el resultat d’una manipulació goebeliana que, en el cas del que venim parlant, podria semblar evident com a conseqüència del llenguatge duríssim emprat pels mitjans audiovisuals de l’àrea castellano – espanyolista durant tot el Campionat. Si les conviccions son profundes, no sols res a dir si no que afegir-hi la meva felicitació per la victòria. Per els altres, per molt dur que els hi pugui semblar, que s’ho facin mirar, tot i que és molt difícil el reconeixement de les pròpies misèries i limitacions personals per la negació de la pròpia personalitat que el fet en sí mateix representa. Aquest últim grup és, com sembla evident, el grup amb més possibilitats de capgirar-se de forma més sobtada. I en la meva modesta opinió, potser és també el grup més nombrós
4.- Les manifestacions, amb convicció o sense, a què responen?. Amb independència de la qualitat intel·lectual del manifestant (en el sentit de ser-ne o no convicte de l’acte en sí mateix, d’acord amb el que queda exposat en el paràgraf anterior), en qualsevol cas, és un clar manifest d’un sentit patriòtic que es vol donar a l’acte en sí mateix. La Pàtria, en aquest cas que ens ocupa, és España (escrit tal com ho està) i el reconeixement tal com és dit, és una evidència.
5.- És ben clar dons que aquest tipus de manifestació que ens ocupa, té un tuf nacionalista espanyol, simbologia inclosa, però que no va més enllà dels límits normalment situats en les manifestacions de la mateixa empremta. L’importància que em sembla veure-l’hi rau en que, tot i que pugui no semblar-ho, posa en situació delicada l’Identitat Nacional catalana. Perquè si bona part de la ciutadania d’aquest país nostre entén que la seva selecció Nacional és la que ha guanyat el títol europeu (i que quedi clar que pot agradar-me o no l’assumpte, però que cada un que pensi i actuï com vulgui), però prèviament no hi ha hagut la mateixa o similar intensitat en la manifestació i exigència per demanar el reconeixement de les que haurien de ser les nostres Seleccions Esportives Nacionals, el que ens permetria no barrejar massa l’esport i la política celebrant senzillament, si ve de gust, un resultat purament esportiu, és ben cert que hi ha quelcom en aquest Nostre País que no funciona tal com jo, i penso que molts com jo, voldríem. La Administració ens ha de passar comptes al respecta i assumir davant de bona part del País, la seva responsabilitat en tot plegat.
6.- I últim. Però el Govern que presideix el Sr. Montilla, es deu estar fregant de mans. Una manifestació espanyolista d’aquest gruix en el Nostre País que, per imposició d’aquest mateix Govern, ja ha renunciat al debat identitari, pressuposa un triomf absolut de la ideologia que impera en el Govern que presideix. El Govern pot estar content. I el Sr. Zapatero, també, perquè no penso en cap millor ajut a rebre per part del PSC abans del Congrés que el PSOE està celebrant aquests dies. Els canvis en les actituds del País son, com ja he dit, sempre possibles. Però malauradament el lideratge que, com qualsevol poble necessitem per portar-los a terme, està en mans d’aquells que, tot i governant perquè sumen però sense guanyar les eleccions, veuen les coses més com els nostres veïns del Sud: també hi eren allà a Canalets, però, com els convictes, celebrant, no fos cas, que en contes de la “roja y gualda” no hi hagués l’Estelada. Si en aquesta forma de lideratge ERC i ICV, com a membres del mateix Govern del que en formen part, i per la presència dels quals els altres sumen, no volen ser-hi inclosos, que ens ho diguin i de forma explícita. I l’oposició nacionalista que actuï en conseqüència. Però, al cap i a la fi, tot va seguint igual i amb silencis clamorosos: aquestes figues son, realment d’un altra paner.
I així ens va!
J. Vinyeta
Juliol, 2008
Ressonen encara els “¡Viva España!” a Canaletes després de la victòria de la Selección Española en el prop passat Campionat Europeu de Football (escrit així perquè, agradi o no, el futbol és un invent anglès...). No vull deslluir la victòria del conjunt espanyol sota les ordres de algú que preconitza l’espanyol i la resta de les llengües de l’estat oblidant-se, potser per casualitat, del català: pel poc que jo vaig veure, aquell joc era molt, massa, similar al joc del Barça en els seus millors moments de tan sols fa un parell d’anys. I per tant, em va agradar el joc vistós davant d’uns alemanys que em varen semblar molt conservadors i mal dirigits: aquella permanent voluntat de penetrar a la defensa espanyola per l’esquerra alemanya, amb uns Ramos i Puyol pletòrics en aquella zona, va semblar-me un error que, en la meva opinió, l’entrenador alemany no va saber o no va poder corregir.
Dit això, vull afegir algun comentari més a la situació que es planteja amb el moviment de masses que es produeix arran de l’esmentada victòria.
1.- La Selecció Catalana de futbol no va participar en la contessa, senzillament perquè l’Estat Espanyol, en cap cas, ha permès que els d’aquí tinguem representació en aquest esport (la minsa representació que el País té en el món en forma de Selecció Nacional Catalana reconeguda, ha estat perquè hem enganxat als de Madrid en calçotets, tot i que abans, duran i després del reconeixement, han posat tots els pals a les rodes que han estat capaços d’abastar per evitar-ho). Tot i així, va guanyar la selecció de futbol que tenim sentimentalment més propera no per altra motiu que el que en resulta de haver-hi entre el guanyadors personatges d’aquí que son molt apreciats.
2.- El apujar-se al carro guanyador (o senzillament, afegir-se a la festa i només això, tot i que resulta més prosaic) és, si no normal, al menys el més freqüent i molt habitual. Goebels era, com molts d’altres personatges similars en l’historia, un autèntic mestre en la consideració d’aquest “efecte” i, sabent-se guanyador, preguntava sempre allò de “¿Quants en voleu?” davant de qualsevol manifestació imposada per el règim al que servia.
3.- Val la pena considerar que, per molt que sembli impossible, aquells que beneïen les excel·lències de la selecció espanyola ahir poden canviar de criteri demà, i de forma sobtada. Quan tinc dubtes sobre això em torno a mirar el vídeo en el que els miners romanesos, especialment portats a la capital Bucarest per un acte d’afirmació patriòtica, com aquells als que en Franco ens volia habituar, de cop canvia els aplaudiments (en segons!!) pel silenci primer i per la invasió del Palau Presidencial i derrocament del Conducator, després. És un exemple històric amb el que només vull assenyalar la volubilitat de la gent. Vull dir amb això que, com diuen a Castella “no es oro todo lo que reluce...”. Amb aquest planteig i pensades així les coses, tampoc cal donar-hi una importància excessiva als fets objecta d’aquests comentaris, tot i la seva espectacularitat. La volubilitat d’aquests manifestants ho és perquè el que ha d’aplaudir, a lo que sigui, o té unes conviccions profundes per a fer-ho o és el resultat d’una manipulació goebeliana que, en el cas del que venim parlant, podria semblar evident com a conseqüència del llenguatge duríssim emprat pels mitjans audiovisuals de l’àrea castellano – espanyolista durant tot el Campionat. Si les conviccions son profundes, no sols res a dir si no que afegir-hi la meva felicitació per la victòria. Per els altres, per molt dur que els hi pugui semblar, que s’ho facin mirar, tot i que és molt difícil el reconeixement de les pròpies misèries i limitacions personals per la negació de la pròpia personalitat que el fet en sí mateix representa. Aquest últim grup és, com sembla evident, el grup amb més possibilitats de capgirar-se de forma més sobtada. I en la meva modesta opinió, potser és també el grup més nombrós
4.- Les manifestacions, amb convicció o sense, a què responen?. Amb independència de la qualitat intel·lectual del manifestant (en el sentit de ser-ne o no convicte de l’acte en sí mateix, d’acord amb el que queda exposat en el paràgraf anterior), en qualsevol cas, és un clar manifest d’un sentit patriòtic que es vol donar a l’acte en sí mateix. La Pàtria, en aquest cas que ens ocupa, és España (escrit tal com ho està) i el reconeixement tal com és dit, és una evidència.
5.- És ben clar dons que aquest tipus de manifestació que ens ocupa, té un tuf nacionalista espanyol, simbologia inclosa, però que no va més enllà dels límits normalment situats en les manifestacions de la mateixa empremta. L’importància que em sembla veure-l’hi rau en que, tot i que pugui no semblar-ho, posa en situació delicada l’Identitat Nacional catalana. Perquè si bona part de la ciutadania d’aquest país nostre entén que la seva selecció Nacional és la que ha guanyat el títol europeu (i que quedi clar que pot agradar-me o no l’assumpte, però que cada un que pensi i actuï com vulgui), però prèviament no hi ha hagut la mateixa o similar intensitat en la manifestació i exigència per demanar el reconeixement de les que haurien de ser les nostres Seleccions Esportives Nacionals, el que ens permetria no barrejar massa l’esport i la política celebrant senzillament, si ve de gust, un resultat purament esportiu, és ben cert que hi ha quelcom en aquest Nostre País que no funciona tal com jo, i penso que molts com jo, voldríem. La Administració ens ha de passar comptes al respecta i assumir davant de bona part del País, la seva responsabilitat en tot plegat.
6.- I últim. Però el Govern que presideix el Sr. Montilla, es deu estar fregant de mans. Una manifestació espanyolista d’aquest gruix en el Nostre País que, per imposició d’aquest mateix Govern, ja ha renunciat al debat identitari, pressuposa un triomf absolut de la ideologia que impera en el Govern que presideix. El Govern pot estar content. I el Sr. Zapatero, també, perquè no penso en cap millor ajut a rebre per part del PSC abans del Congrés que el PSOE està celebrant aquests dies. Els canvis en les actituds del País son, com ja he dit, sempre possibles. Però malauradament el lideratge que, com qualsevol poble necessitem per portar-los a terme, està en mans d’aquells que, tot i governant perquè sumen però sense guanyar les eleccions, veuen les coses més com els nostres veïns del Sud: també hi eren allà a Canalets, però, com els convictes, celebrant, no fos cas, que en contes de la “roja y gualda” no hi hagués l’Estelada. Si en aquesta forma de lideratge ERC i ICV, com a membres del mateix Govern del que en formen part, i per la presència dels quals els altres sumen, no volen ser-hi inclosos, que ens ho diguin i de forma explícita. I l’oposició nacionalista que actuï en conseqüència. Però, al cap i a la fi, tot va seguint igual i amb silencis clamorosos: aquestes figues son, realment d’un altra paner.
I així ens va!
J. Vinyeta
Juliol, 2008
