537.- Reflexió en veu alta

537.-  Reflexió en veu alta.-

En moltes ocasions he pensat  el que ara, vista la història, ens sembla inversemblant. Però quan les SS varen entrar a Ucraïna varen ser rebudes per la població amb flors i aplaudiments: allunyar-se  d’Stalin era primordial.  Després,  va passar el que va passar i la història ens en fa de nou memòria. Ja sé que les comparacions son odioses. I molt  més si volem fer referències a fets de fa més de 70 anys. Però penso que aprendre del passat no té res dolent, al contrari.  Dic això, i pensant sempre  en que la prudència no ens faci ser traïdors, que la moció de censura, presentada per Sánchez en contra de Rajoy, ens obliga a prendre partit. És una pregunta que deixo penjada (i amb la que cada un sabrà que ha de fer...):  hem de respondre-hi afirmativament a la moció? Personalment entenc que no, que no ens hi podem afegir, perquè em sembla que tan dolent és tenir  Rajoy com a cap del govern de la metròpoli com a Sánchez; que, en qualsevol cas, contarà, per a o per b, amb el beneplàcit dels C’s que, veient-se guanyadors bellugaran tot per a fer-se ells els amos amb unes eleccions que les enquestes els assenyalen com a guanyadors, tot i que , fins que no s'obrin les urnes, està per veure.

Per tant, entenc que el meu  NO és  permanent perquè, no fos cas que, com va ser el cas dels ucranians, volent fugir d’Stalin  abracéssim a les SS que varen entrar com a salvadores, per caure amb elles  en una repressió, de la duresa com a mínim, si no pitjor, com la que ja tenien.

No estem bé, és cert, però podem estar pitjor amb aquells que volen i necessiten ser més papistes que el Papa. Rajoy, després de la Gürtel i de les sentències que hi ha per venir, caurà i segurament empès pels seus propis barons que, de mantenir el tros tal com està, veuen assecar-se la collita. Els barons del PSOE PSC, al contrari,  hi veuen el moment per regar les feixes. I Rivera espera fer-se  amb els dos horts... A menys, està clar, que hi haguessin pactes favorables i, més important encara, garanties del seu compliment, tot i que ja sabem quina és la voluntat del gaire bé res que va quedant d’aquella ERC que ens alegrava a tots...  Veurem les decisions que els d'aquí prenen a Madrid. I si en prenen alguna que no m'agradi, l'assumiré...

Nosaltres tenim feina per arribar fins on ens cal i en la que hem de persistir. No ens deixem enredar. Paciència, prudència i perseverança...

J.  Vinyeta

29 de Maig de 2018

536.- Millo i Carrizosa

536.-  Millo i Carrizosa.-

El Sr.  Millo ha resultat ser un bon deixeble del mal recordat  Fraga, quan ens va dir, sense embuts, allò de “La calle és  mía...” És el que ens repeteix oblidant, o potser sent clarament conscient, que només les dictadures es mostren propietàries de tot, el que  inclou, evidentment, el carrer. Les limitacions de drets son pròpies de governs en les que Millo sembla que és per on millor es belluga. Perquè resulta, segons ell, que uns poden reaccionar amb violència i, perquè això no passi,  els altres no convé que es manifestin. I si ho fan, que s’atenguin a les patacades que els seus pupilos els hi fotaran, beneits per la policia  nacional, guàrdia civil i mossos, que no sembla, aquests últims,  que estiguin massa per  la feina...

El Sr.  Carrizosa sembla voler ser més llest.  En un moment en que la seva cap de files no hi és, aprofita per mostrar paquet. I com que és un bon provocador, vol traure un llaç  groc que hi ha posat en un seient del Parlament que està just davant d’ell.  Està dient a tota la colla de feixistes emmascarats que recorren els carrers de Catalunya com han d’actuar. No cal ni respectar el Parlament...  A partir d’ara, tenen barra lliure. No és conscient del disbarat que ha fet ni del favor internacional que  ha  regalat a la causa republicana:  els pinxos només actuen perquè es pensen que la tenen més llarga i el cervell no sol ser una eina que facin servir. Però tot és curt... Però no per això té excusa alguna.

Srs.  Millo i Carrizosa: us heu entestat en voler fer entrar el clau per la cabota. Passareu arrossegant l’odi al que serviu, desapareixereu del món polític quan ja no sigueu útils, per les raons que siguin, als interessos dels que us paguen (no pretengueu fer-me creure que actueu per una ideologia sacrosanta i no per a defensar unes garrofes que, dia a dia, es van posant més cares...) i, a pesar dels intents constants de reduir-nos a un pur estatus antropològic, Catalunya subsistirà. I quan vulgueu mirar endarrere durant la vostra  marxa, veureu que hi ha quedat un País sà,  que ha tingut la bonhomia de no apedregar-vos mentre els vostres us fotien fora. Guardarem els noms i la vostra història perquè les generacions futures sàpiguen qui éreu i com us vàreu comportar amb un País que podia haver estat el vostre, però al que hi vàreu renunciar pensant que, llogant el cul, en trobaríeu un on serieu avaluats i premiats amb condescendència. Mentre aneu marxant, repetireu  allò que ja va dir un dels vostres,  fa anys,   “Que error, que inmenso error...”  Serà la vostra creu.

J.  Vinyeta.-  
27 de Maig de 2018

535.- Recordatori...

535.-  Recordatori...-

Catalunya està vivint moments transcendentals i que obliguen a Rajoy i assimilats a fer coses fora de la llei, com és la no publicació del nomenament dels Consellers. Juristes  de tots els àmbits ho entenen com un trencament greu de la CE, alguns ho defineixen com un autèntic cop d’estat i altres arriben a definir que, amb aquest “traure”  la CE de Catalunya, Catalunya es converteix de facto en una colònia i, per tant, el dret d’autodeterminació de Catalunya és  automàtic.

Els Carronyaires habituals continuen amb les referències  a la família del MH President i a ell mateix. No donen per a res més. Sense el mínim criticisme i amb l’única finalitat de fer mal, donen per bo allò que desconeixen i que establiran com a dogma, deixant en evidència la pobresa d’esperit de la que son portadors.  Fan parella  amb els Corsaris que van  retirant creus o tallant llaços grocs, actuant sota l’ensenya espanyola, gaudeixen de la impunitat corresponent. Diuen que l’espai és de tots. Però quan uns de concrets es manifesten, l’espai s’embruta...

Mentre, els pressupostos generals de l’Estat tiren endavant.  El PNB insistia que no aprovaria els Pressupostos mentre el 155 estès activat. Però, com ha passat sempre, quan ha estat el moment decisiu, el PNB ha decidit en favor dels propis interessos. Sempre ha actuat així i molts teníem el convenciment de que el final seria el que ha estat. Per tant, cap sorpresa. El que no sabem és com ha caigut la decisió en el  País Basc perquè aquesta vegada, i per pròpia voluntat, el PNB es presentava com a avalador de la democràcia a tot l’estat.

Alemanya  ha fotut una nova cleca al jutge Llanera.  Per segona vagada, tot i dient-los-hi als jutges alemanys que Bèlgica s’havia equivocat, els jutges d’aquell poble trist, petit i de nom impronunciable tornen a tenir contra  les cordes al Tribunal Suprem de la capital de l’Imperi. No sé si aquesta vegada Jiménez Losantos ha advocat  per declarar ja obertament la guerra a l’Alemanya de Merkel. Potser fora qüestió de que els jutges ressituessin tot plegat per posar les coses al seus real lloc i deixar de fer el ridícul per Europa. Però ja sabem que reconèixer errors cou molt...

Casualment, la sentència avui de la Gürtel coincideix amb una operació policial de suposada envergadura a Barcelona.  Casualment...

J.  Vinyeta.-   

24  de Maig de 2018

534.- I ara... Bèlgica!

534.-  I ara...  Bèlgica!

Bèlgica li ha fet la pirula al jutge Llarena  i la fiscalia  belga, directament,  ha rebutjat l’extradició a Espanya de Puig, Comín i Serret. La plantofada a la Justícia espanyola és real i, tal com van les coses, sembla que no serà l’última. No sabem si l’autèntica raó per a no concedir l’extradició ha estat, com diuen, un pura qüestió de forma. O sí, sent més mal pensat, ha estat una manera discreta de dir-li a la Justícia espanyola que ja n’hi ha prou. El cas és que, com ha dit la pròpia Justícia belga, aquests senyors i senyora, son ara ciutadans lliures per circular i instal·lar-se  a qualsevol país d’Europa, tot i que els advocats  de tots ells aconsellen un mínim de prudència al respecta.

Se sabia que la fiscalia belga es podia  manifestar tal com ho ha fet avui i, en conseqüència, el vot de Comín, en quedar lliure, no hagués pogut estar delegat. Em sembla que era clar que  l’elecció de Quim Torra perillava si aquesta elecció quedava posposada fins avui dimecres, perquè  diferent era, en el cas de Comín, no poder sortir de Bèlgica a no voler tornar, per raons òbvies, a Espanya.  A partir d’ara, ha de resoldre’s aquest tema al Parlament, i Comín i ERC han de decidir què es fa amb l’acta de diputat corresponent donat que, a partir d’avui, el vot de Comín ja no serà delegable.  

Que els delictes pels que s’acusava  a tots plegats son inexistents ens ho diu el propi Sánchez que, quan surt de l’entrevista amb Rajoy, ens fa entendre  que s’ha de canviar el codi penal de forma que els fets de marres sí estiguin inclosos en ell. Dit d’una altra manera, el senyor del PSOE ens diu que s’ha de canviar la Llei perquè els avui acusats poguessin, de repetir o reproduir-se fets similars, ser engarjolats i sense discussió.  Personalment m’ha semblat entendre que ha de fer-se la llei de forma  que els enemics polítics contestataris  podessin ser legalment eliminats... però  deu de ser que soc molt mal pensat.

Llarena va perdent punts a cada decisió europea al respecta. Pot tornar a insistir amb una nova euro ordre. Ell sabrà. El Fiscal Maza quan va iniciar tot plegat, va anunciar allò de  Más dura serà la caida,  assenyalant als acusats. De moment és més dura pel propi jutge que no pas,  al menys, pels exiliats belgues.

Ara, a esperar respostes des de Berlin i Edimburg.

J.  Vinyeta

16 de Maig de 2018

533.- Arrimadas i les bèsties

533.-  Arrimadas i les bèsties.- 

Inés Arrimadas  es fa pesadeta d’escoltar. Sempre surt en tromba per repetir, al candidat o al President, el que ja ens ha dit massa vegades i que podem resumir dient que el Candidat és un desastre (amb els insults de rigor tornats a exposar i a repetir) o que el  President només ho és pels catalans indepes.  Parla només en castellà perquè la TV amiga que la segueix no hagi de traduir; sempre té raó, crida mentre està al faristol i quan torna a l’escó, rep els aplaudiment dels seus incondicionals. Cofoia, li dona la mà al seu company. I s’asseu, qui sap si  convençuda de la seva veritat. Una vegada, una altra i una altra... Sempre amb l’improperi a punt i sabent que ni tan sols s’ha pogut postular com a candidata a la Presidència de la Generalitat.

I ara ha tingut ocasió de tornar-se a lluir. La Candidatura i el candidat electe  Quim Torra han estat l’ase dels cops. A l’ara ja MH President, li va dir de tot retraient-li uns tuïts i articles del passat pels quals, a pesar de tots els pesars  el President va demanar, en el meu entendre,  innecessàriament perdó.   La major filípica d’Arrimadas va venir per un article del MH Quim Torra de l’any 2012. L’article es titula La llengua i les bèsties[1] i fa la referència inicial a un llibre  d’en Folch i Torres que el seu pare feia llegir als seus fills. Es titulava el llibre  De quan les bèsties parlaven que, com diu el propi autor de l’article, era un llibre en que les bèsties parlaven i creaven una sèrie de faules dedicades a l’educació dels infants. Un cop dit això, el que ve al darrera és realment una filípica contra aquests castellano parlants (les bèsties que parlen, com abans ho feien les que parlaven català) que mostren claríssima intransigència a tot el que olori a català, en tots els seus àmbits , i  que se’ls hi estarrufen els cabells només de sentir-lo a parlar. I n’explica una cas concret succeït en un vol  Barcelona - Zurich.

He arribat a la conclusió de que Arrimadas ni tan sols se’l va llegir, l’article. Que li varen passar al nota i va aprofitar l’avinentesa per llençar la seva filípica. Perquè si l’hagués llegit hagués entès que parlava d’uns concrets intransigents (potser ella en coneix alguns...), malauradament freqüents entre els castellanoparlants, histèrics quan senten català on creuen que només ha d’existir la llengua de l’Imperi. Si se’l va llegir, no el va entendre. Indistintament, la resposta, volent ser contundent, era esperpèntica i per tal, pura demagògia.

Alguna cosa freudiana deu d’haver-hi  en aquestes bèsties intransigents que empenyen sempre perquè la llengua catalana  deixi d’existir i desapareixi, que estenen la seva fòbia (i totes les fòbies  tenen un darrera freudià digne d’estudi psicoanalític...) a la resta de l’Estat i amb cert èxit. Com per exemple, aquesta  ILP burgalesa perquè el català quedi reduït, segons el rètol que s’hi veu, pràcticament a l’àmbit familiar[2], rematant la immersió lingüística escolar, és clar...! Suposo que Arrimadas, que sí pensa en tots els catalans, prendrà cartes en l’assumpte. O al menys, en la propera trobada al parlament parlarà d’aquesta fòbia, cada vegada més extensible a tot aquest  Estat del  a por ellos, que pretén ampliar el criteri colonial deixant de banda una llengua per a reduir-la ja  oficialment a  les diferents formes dialectals lingüístiques de cada racó de Catalunya.  És l’expressió clara del  compliment de l’article 3.3 de la CE que tant diuen defensar,  oi...?

Catalunya li cau malament i que els catalans, al menys els indepes, siguem tossuts no li agrada. Com no li agrada  la realitat  d’un  País que és obert, inclusiu, plurilingüistic, europeu, respectuós i moltes coses més... Ho entenc: Catalunya és la cara reversa  del País erm que Arrimadas defensa. Sembla que a Inés li faci  mal, molt de  mal que el seu país sigui  tal com és, dolor que augmenta quan li posem davant i com a mirall un País al que odia i que malgrat tot funciona, i el  desespero ja és total quan molts d’aquí i molts també de fora, tenim clar i li evidenciem que aquest seu país, a més, no té solució. Però ha estat ella qui ha triat.

J.  Vinyeta

15 de Maig de 2018

---

[1] http://elmon.cat/opinio/5052/elcinefil.cat

[2] https://dbalears.cat/cultura/2018/05/02/314703/inicien-recollida-firmes-burgos-perque-catala-parli-unicament-casa.html

532.- Rajoy, a la corda fluixa

532.- Rajoy, a la corda fluixa.-

ETA ha plegat i el PP no vol ni assabentar-se’n. Son inútils els clams que van venint d’arreu, des dels propis sector implicats (TV3, “adoctrinant” com sempre, a FAQS, ens va posar a les pantalles alguns d’aquests clams...) o des d’aquells que han participat directament en les negociacions de la  dissolució etarra (Gerry  Adams...). El PP s’entesta en assenyalar-nos que amb ETA vivia millor.  I ho fa, en el meu entendre, per pura estratègia electoral més que per qüestions ideològiques, que també.

Hi ha governs que tenen por manifesta no de  de perdre el poder, si no de perdre el que amb el poder a les  mans han anat construint per a sostenir-s’hi i protegir-se. Son, en general, governs sustentats per una oligarquia determinada que deixa fer mentre els seus interessos particulars vagin pel bon camí i saben, aquests governs, que, de la mateixa manera que aquesta oligarquia els va posar i els ha mantingut, en qualsevol moment, sigui per desinterès o per clara conveniència  d’aquesta oligarquia, pot tallar les cordes que sustenten les titelles, i fer que aquestes quedin fetes un nyap  ensopegant contra la realitat, amb el  terra, ple  del fang i la merda  que durant anys aquest  govern  hi ha anat deixant. Quedaran  desprotegides, sense el més mínim suport i amb l’amenaça, si no hi ha  denuncia concreta, de quedar-se a l’albor d’una justícia que les titelles havien cregut seva. Per a conservar el poder han de ser més papistes que el Papa i, simultàniament, mantenir  apunt les estructures de protecció creades per aquest fi mentre el poder els hi ha estat de cara... I es ben clar que el PP, ara, amb Catalunya enfrontada, el “mal moment” en que els hi arriba l’adéu d’ETA, amb el poder judicial que sembla ara descontrolat, amb els pensionistes al carrer,  el món femení en peu de guerra,  algun  sector dins de la premsa diària qüestionant-lo, etc..., el PP té pànic.  

Des de Desembre del 2011 el PP, capitanejat pel inefable Mariano Rajoy, ha estat a la disposició de tot aquell franquisme residual, però de pes importantíssim i  moll de l’os d’aquella oligarquia que belluga els fils. Aquesta oligarquia, preveient el què algun dia podia passar, va crear  un altra guinyol que va posar  darrera les bambolines del govern de Rajoy.  Amb la benedicció d’Aznar, que mai ha sabut marxar, i amb els suports econòmics necessaris, el PP es troba ara que té monstres al darrera.  I entre aquests monstres i els que ha anat creant en aquests anys en el seu entorn (aquell  a por ellos..., per exemple),  es troba entre l’espasa i la paret. Tot el que faci (i tot és tot, sense excepcions...) ha d’estar bé, no ja per l’oligarquia, si no per aquells monstres que aquesta oligarquia ha posat al darrera del PP per a controlar-lo. Dit ras i curt: el Sr. Rajoy i el seu PP, estan  sota el control del C’s del Sr.  Rivera que ha de ser, per guanyar punts i poder mantenir aquell control, més papista que el Papa més papista que hi hagi hagut en la història de l’Església vaticana..., tant que alguns els veuen ja repartint purgues d’oli de ricí com aquells dels jous i les fletxes...

¿Algú es pensa que no li hagués agradat a Rajoy signar el document de fi d’ETA i sortir amb el document a la mà i fer-se la foto que  “passaria” a la història acompanyada del seus nom?  Segur que sí. Però sap de la  batalla electoral que se li  acosta i sap que C’s li va restant vots. Ha de de ser més intransigent del que puguin arribar a ser  els Riveraboys, i que és molt, per intentar mantenir el favor dels que encara  el mantenen viu, tot i que el seu currículum al respecta és “impecable”,  no solament en corrupció, erigits segons els jutges en associació per delinquir, si no en tots els ordres:  social (polint-se la guardiola de les pensions, per exemple), econòmic (amb un  deute impagable) i polítics (en un retrocés vergonyant en  llibertats i drets de tota mena), tot plegat per beneficiar, com així ha estat,  als oligarques que el paguen.

Rajoy tem pel poder. Nosaltres, pel que ens pot venir al darrera. És per això que, com es preguntava  G. López Casasnovas a la premsa de la setmana passada, qui sap si hem de tenir  clar que potser el pitjor està per venir. Perquè ara que ETA ja no hi serà, resulta evident que l’enemic comú de tot l’Estat serà Catalunya i el seu Procés (qüestió, d’altra banda, gens difícil d’aconseguir amb un tristament famós 155 unànime que ja pretén precisament això). I  no deixa de ser trist haver de continuar patint, si encara continuem enganxats a les decisions espanyoles, per tot lo nostre  que, entre  uns i altres, intenten, parafrasejant  les CUP, fotre-ho tot a la paperera de la història, però amb tots nosaltres inclosos...

J.  Vinyeta

7 de Maig de 2018

531.- ETA es dissol

531.- ETA  es dissol.-

ETA plega i es dissol. Queda clar que aquella etapa que ha durat seixanta anys, amb no sé quants morts per una banda i Misters X per l’altra; amb Triples A i clavegueres de l’Estat; Intxaurrondo i zulos creant drames a desenes de famílies;  la incertesa de tots plegats, la por de molts i la por com a raó de vida per altres, ha acabat definitivament. És un moment històric i l’Estat espanyol opta per no ser-hi. En un moment, en un tempo, en el que les campanes haurien de cantar en tots el campanars perquè la guerra s’ha acabat, l’Estat espanyol opta per ignorar-lo. Ens ve a dir, amb actituds que freguen gairebé el ridícul, que res no ha acabat mentre  no s’acabi amb els etarres que corren pel món, que res serà fins que els que queden no col·laborin amb les forces policials, que els presos es quedaran on estan... Per l’Estat, res a canviat. És aquella idea imperial d’un Estat en el que la pau és inadmissible si no va acompanyada de la total humiliació d’aquell amb el que  està enfrontat. Tornen a la meva memòria aquells articles de Borja de Riquer que tant bé defineixen l’actuació de l’Estat davant del que ha entès sempre com a colònies o, en el millor dels casos, entès com a part integrant del territori del que és propietari.

Alguns (m’agrada pensar que som molts...) hem rebutjat, des del principi, les bombes. Però hem anat veient com l’Estat ens deia allò de que amb violència res de res i que sense ella, tot. Després, quan la violència s’apaivagava  que, amb les armes, tampoc res. Després, sense armes,  que sense dissolució, tampoc, res. Ara ens diuen, després de la dissolució, que sense col·laboració amb les forces amades, res de res... No es tracta, en cap cas, de donar raó als que fotien bombes, però si algú d’aquells que  les posava es va creure  a l’Estat en cada una de les seves propostes, se suposa que  ha anat quedant escarmentat. Aquest és l’Estat en que ens toca viure i del que molts en volem marxar.

El Món sabrà què ha passat i com han actuat els diversos Governs que han estat funcionant en el País durant aquests anys.  Té  com a testimonis aquells que sí han pres part directa en la finalització de la violència i que, en més d’una ocasió, han estat inclús criminalitzats per la seva intermediació. Se sabrà. De moment, orgull imperial i neci.  Res  més.

J.  Vinyeta

4 de Maig de 2018

530.- “Poli bueno” i el Ministre Català

530.- “Poli bueno”   i el Ministre Català.-

Sempre he dit que  hi ha gent amb xispa, amb una agudesa mental extraordinària per  definir amb un traç o amb una sola paraula, una situació a la que un, sense aquestes qualitats, va donant-li voltes sense treure’n l’entrellat. Això és el que em va passar dissabte passat: anava observat l’entrevista que Laura Rosel  efectuava a Iñaqui Gabilondo i pensant, al mateix temps, que hi havia quelcom que no m’agradava i que no sabia definir. Aquella insistència en aparentar una neutralitat que a mi em semblava forçada, tot i que habitual en les seves intervencions diàries a la TV, aquella manera d’assenyalar l’error  (un, el no haver actuat) del Govern central i, a continuació els greus errors del Govern català sense afegir o parlar de les intervencions de Tusk, Urkullu i d’altres que proposaven, però que no acceptaven condicions,  em deixava malt gust de boca perquè no entrava en els prolegòmens previs a la declaració de Puigdemont; em semblava un discurs amb permanent  compensació de la que, a pesar dels suposats intents, en sortia sempre més beneficiada, sempre, en el meu entendre l’Administració central. Fins que va sortir a la  pantalla el missatge  d’un d’aquests amb xispa i em va donar la clau que jo buscava: el va definir com  al poli-bueno dels unionistes. Ho vaig tenir clar.

El Ministre Català s’ha trobat en front a totes les associacions de jutges i fiscals del País. Declarar que al jutge que volia la innocència de La manada li passava alguna cosa[1], ha posat en marxa el corporativisme  tant freqüent en el nostre Estat, arreu de l’Estat, i totes les organitzacions de jutges i fiscals de l’Estat estan demanant la dimissió o cessament del Ministre. El corporativisme sol ser una eina de defensa comú de qualsevol col·lectiu que, en si mateix i en massa casos, no deixa clara la injustícia contra la que es rebel·la el col·lectiu i, en massa  casos, respon  allò tant castís de hoy por tí y así tú, mañana, por mí...y que se enteren... Però, personalment el que em sembla greu, i del no se’n parla en el meu entendre suficient, està en el fet de que el ministre assenyali a un jutge “tocat”  i que  no hagi exercit el càrrec per corregir una situació que, a priori i pel que diu el propi ministre, podia  ser lesiva pels propis interessos de la justícia i, en conseqüència, de la ciutadania. Dit d’una altra manera: si el jutge de marres està tocat, com és possible que el Ministre del ram, sabedor del problema, no hi ha posat solució per evitar l’incendi?  Deixo la pregunta penjada, però potser ens hauria de fer pensar que entre el Ministre (i per tant entre el Govern que ara representa) i el poder judicial hi han més interferències, coneixements mutus, connivències, relacions i advertències o consells que  ens posen més en dubte la independència d’aquest poder judicial, qüestió que cada vegada ens sembla més evident.

J.  Vinyeta

30 d’Abril de 2018

---

[1] https://politica.elpais.com/politica/2018/04/30/actualidad/1525076110_372978.html