dilluns, d’agost 24, 2015

328.-Comentaris (Tercera vía, Universitat de Prada)

328.-Comentaris (Tercera  vía, Universitat de Prada)

Parlar de Tercera via com a solució a l’anomenat “problema català” és parlar, amb la intensitat que es vulgui, això sí, d’una modificació constitucional. El PP diu ara que vol modificar la Constitució però reconeix que la reforma que va madurant no deixarà contents als catalans i per ratificar-ho, afirma que  s’oposa a singularització alguna per Catalunya. D’altra  banda, els Barons del PSOE s’oposen també a un hipotètic finançament  diferencial per a Catalunya tot i que  insisteixen en un canvi constitucional que en cap cas trencarà la unitat d’Epanya. Si hi afegim C’s, acèrrim defensor de la unitat pàtria, i  Podemos, que sí que parla  de reforma constitucional però en el llenguatge del qual ja no hi ha el dret d’autodeterminació, tot i que es va escorant al centre... (dreta?), sembla que, d’una vegada per totes, queda tancat el debat de  la famosa tercera via que, encara que pugui semblar estrany,  ja no era més que un acostament dels que la predicaven als plantejaments unionistes i una forma més menys dissimulada de preparar als seus incondicionals al  No per resposta al 27S.

Així les coses, Rabell, Duran, Iceta etc..., ens haurien d’explicar com pensen encarar i resoldre i amb qui, la reforma constitucional que proposen i que els/ens doni autoritat suficient des de la pròpia Constitució, i sense eufemismes,  per efectuar el referèndum plebiscitari per decidir el famós Si  o  NO (i si el referèndum  ha de ser acordat, ja em diran amb qui...) que tant aferrissadament defensen, reforma que, pel que ens van deixant clar  des de Madrid, els hi pot representar quelcom més difícil que la quadratura del cercle: els directa i necessàriament implicats  parlamentàriament ja avui majoritaris, diuen obertament que no a una reforma com la que  aquells necessiten. Duran, potser més intel·ligent que els altres, i sabedor de la impossibilitat d’anar pel camí que ell i companys voldrien anar, sosté que no caldria més que un afegitó a la Constitució per solucionar el tema, que és tant com dir que donades les dificultats que el canvi constitucional representa...

 I ja posats, que PP, PSOE, C’s, que diuen i volen entendre  que el 27S no és més que una contesa electoral més, que  ens exposin alguna cosa més que constitucionalitat i “amor pátrio”, que ja no caldria  ni  exhibir-los en unes eleccions normals ni en cap d’altres,  i ens facin veure les bondats de quedar-nos (econòmiques, socials, fiscals, etc...,etc...) bondats que fins avui, tot ha de dir-se, no hem vist per enlloc i que, tot i que no sé com, deixessin  clara i manifesta la voluntat de compliment posterior d’aquestes suposades bondats, cosa difícil perquè de compliments de tots els Governs centrals, pocs, molt pocs per no dir que cap. Hi ha una cosa que em crida l’atenció: tot i no ser unes eleccions plebiscitàries, PP i C’s malden per construir un front pel No. En que quedem, son o no plebiscitàries?

La Universitat d’Estiu a Prada, ha donat algunes potser que més que anècdotes.

Germà Gordó, conseller de Justícia en funcions fins el nomenament del nou Govern, ha recordat la necessitat de fer Països i completar el mapa amb “l’apropament” de la Catalunya Nord, La Franja, València i Balears. És evident que l’objectiu final  ha de ser aquest, com és  evident que sempre i en qualsevol cas seran benvinguts, ben tractats i ajudats en el que calgui. Però entenc que, i en primer lloc, han de ser ells els que diguin d’afegir-s’hi. I en segon lloc, en cap cas, aquest objectiu  ha o hauria de ser o representar un retard en la conquesta de la independència del Principat. Dit de forma més planera: no  tenim temps d’esperar-los. Ja vindràn. Però les declaracions de Gordó han posat en peu de guerra al Govern aragonès i al PP Valencià.

Va haver-hi un primer debat en el que hi varen intervenir Muntañola (UDC), Rabell (Sí que Pot), Baños (CUP) i Comín (Junts pel sí). Continua sent Mas la diana especialment per Rabell (que va ser xiulat en alguna ocasió) i que insisteix en la celebració d’un referèndum pactat, com Muntañola;  també  Baños, desconfia de Mas tot i que és més discret[1], però entén que a Madrid ja no s’ha d’anar a demanar res més...Tot plegat és un bon inici del final que s’acosta.


J.  Vinyeta
24 d’Agost de 2015



[1] http://www.europapress.es/nacional/noticia-proceso-soberanista-centra-primer-debate-preelectoral-20150822202900.html

diumenge, d’agost 23, 2015

327. - Top Manta

327. - Top Manta.-

Tema de difícil tractament  però que, per desgràcia, ha estat en boca de molts aquests últim dies. És una qüestió de la que si sabem que hi ha moltes i diferents valoracions i/o avaluacions amb caires socials i polítics, en qualsevol cas, innegables.  Em limitaré a exposar-ne algunes d’aquestes formes d’entendre la qüestió i constataré alguns fets.

Forma I, els que es queixen de la permissivitat i tolerància amb que s’actua davant dels fets: Sostenen que aquests senyors, els “manteros”, estenen una paradeta a la via pública,  venen productes majoritàriament falsificats, productes que compren en magatzems subministradors d’aquest material i contra els que no s’actua, i no paguen res de res. La competència deslleial és clara, el frau també  és evident, però continua existint i creix especialment els estius perquè el temps propicia sortir i estar al carrer i, per tant, el volum de la possible clientela es dispara exponencialment. La permissivitat i tolerància sembla ser la norma d’actuació de les autoritats, qüestió de per sí peluda perquè l’ambigüitat entre Administracions Locals i Estatals propicia els mals enteniments el que, casualment, afavoreix aquestes suposades permissivitat i  tolerància.

Forma II, els que entenen que és un problema policial i el que diuen els propis “manteros” interessats, amb fets contrastats: En una situació “top Manta” hi intervenen els Mossos. Un dels manters cau des d’un balcó d’un tercer pis i en resulta mort. Els manters, portant l’aigua al seu molí, acusen als Mossos  directament d’assassinat (ignoro si hi va haver manipulació intencionada o no en les acusacions).  El problema no és tan el fet luctuós, que ho és i greu, com que els manters entenen que la seva situació ha de ser legalitzada però, es clar, tenint en compta que el seu mal viure només té aquesta sortida laboral. Envalentonats per un fet que pretenia directament criminalitzar a les forces de l’ordre i així amagar la pròpia actuació, posen Salou potes en l’aire fins que les declaracions dels implicats senegalesos comencen a caure en contradiccions i queda clar, després de tot el sarau, que la caiguda del company va ser realment accidental quan intentava fugir dels Mossos que el perseguien. Aquells que han mentit i acusat, de  moment no els hi ha passat res. Com a conseqüència, el Top Manta en general es creu legitimat per enfrontar-se a les forces de l’ordre que, en ocasions, han de fugir perquè son agredits (literalment apedregats segons la premsa) i insultats[1]. En el mateix lloc i moment, el mateix delegat dels Mossos es queixa de que des de fa més de vuit anys no s’ha modificat la normativa corresponent i que les instruccions que reben al respecta son ambigües. Mentre, l’exconseller d’interior Espadaler ens diu que no s’ha de canviar res, que només cal aplicar els protocols corresponent perquè, a la fi, tot plegat no és més que un problema policial.

Forma III, que representa la valoració que en fan les ONGs i sectors teòrica o pràcticament compromesos socialment: Els senegalesos  que es dediquen al Top Manta, o els paquistanís que venen llaunes de beguda pel carrer, o les noies xineses que fan massatges a les platges, tots aquests que conformen aquest món,  han de ser tractats/des amb un mínim de permissivitat i amb tolerància perquè el que fan és  per  pura supervivència, és el  seu modus de viure en un Estat/País com el nostre que no vol legalitzar-los de forma oberta i complerta. Han de tenir assistència en tots el àmbits i, molt especialment, amb assistència quan menys moral i de suport a les seves activitats  donada la seva situació, en la majoria dels cassos,  de “sense papers”. La societat a la que han vingut a parar, deixant la misèria en que es trobaven en els seu lloc d’origen, ens obliga a ser solidaris amb ells. Els tractaments policials o diguem-ne autoritaris no han de formar part de la nostra manera se rebre’ls.

Forma IV.- Barregen tota  la immigració amb el top manta i la seva intransigència és absoluta: Espanya – Catalunya és primer. Els que arriben, sigui quin sigui el mitjà emprat per arribar, no son més que un sub producte que no mereix més atenció que la que pugui rebre quan les necessitats, en tots els ordres, dels d’aquí, estiguin plenament satisfetes. Només se’ls hi pot donar el que sobra (si és que sobra alguna cosa), i si no els agrada que tornin cap a casa seva: aquí no els volem per a res. Com que no tenen feina ni documentació, es dediquen a robar i donar mal viure als propis del país. Fora!
______

No son més que quatre maneres de veure un mateix problema que es deriva dels fluxos migratoris actuals. Segur que n’hi ha moltes més formes d’entendre-ho però, en el fons, tot plegat no son més que paraules que no resolen res quan, el que realment fa falta, son solucions que no arriben i que son absolutament necessàries abans de que l’allau que ens va venint deixi de ser un problema de gestió per convertir-se  en un caos no gestionable. I els que han de buscar les solucions son les Administracions especialment  les Europees perquè és precisament a Europa  on aquest problema es manifesta amb més cruesa. Grècia, Itàlia, Espanya, no son més que els ports d’arribada de milers  de desplaçats des d’Àfrica i Orient Mitjà, majoritàriament, que volen depassar el Canal de La Mànega, els Pirineus o els Alps (Grècia els envia a Macedònia i, via  Sèrbia,  cap Hongria),  per arribar a l’Europa central o al nord d’Europa.

Però Europa, la rica Europa tot i que  està en una crisi galopant de la que, per més que ens ho vulguin fer veure no té visos de redressar el camí, crisi que encara empitjora la situació d’aquests nou vinguts,   s’ha fet vella i, com  qualsevol avi, diu que el seu mal no vol sorolls, que qui dia passa any empeny, que una aspirineta és una bona solució per a un mal de cap, que els estalvis per magres que siguin s’han de protegir, etc... Paraules, també només paraules... Per a quan solucions...? Se’m acut la resposta que “El Hermano  Lobo” donava  a una pregunta[2] compromesa en els temps en que es va editar (els que ja tenim una edat sabem perfectament quina era la pregunta que es feia a la revista): Uuuuuuuuuuh...!!

J. Vinyeta
20 – 23  d’Agost de 2015

P.S.: Una apreciació personal. A tots aquells que ens han volgut fer creure que els Mossos son una panda de criminals, hagin estat manipulats o no per a fer-ho, perquè tot és possible però que així ens ho presentaven,  si de mi depengués, serien expulsats  del País, perquè no sé si el perdó que han demanat pels fets de Salou és realment un reconeixement del error, especialment en el tema de la mort del company o, senzillament, una necessitat tècnica indispensable per a no assumir responsabilitats.---





[1] Declaracions del Delegat Sindical dels Mossos a RAC 1 el 20/08/2015
[2]  La pregunta, feta en plena dictadura i en cada edició de la revista era: “¿Cuándo llegará  la democracia a nuestro País?” I la resposta era la imatge d’un llop  udolant. (UUUUUUUUUUUUUUUUH!!)

dilluns, d’agost 17, 2015

326.- Comentaris (Llistes, Sí que es pot,nervis).-

326.- Comentaris (Llistes, Sí que es pot,nervis).-

Ens anem apropant al 27S i les llistes es van omplint. La presència  de Vila d’Abadal en la  llista Junts pel Sí entenc que era obligada i així ha estat. És un més de tants que hi ha que ens garanteixen bona feina un cop entrats al Parlament.

Per Rabell i companyia resulta evident que només tenen un objectiu: Artur Mas. Ajuntats tots aquells que anant sols tenien l’esma perduda,  amb la fugida gairebé anunciada d’antuvi de Procés  Constituent i amb Forcadas i Oliveras donant el vot a les CUP, no els hi queda gairebé res més que mantenir Artur Mas com objectiu a batre. El problema bàsic per a tots ells és batre a una dreta que diuen que ha estat el monstre de les  cavernes sense, en cap cas, reconèixer l’existència d’un dèficit fiscal amb l’Estat, perquè seria tant com assenyalar que molt bona part dels dèficits socials  neixen d’aquesta sangria espectacular. Ens volen habituar a que entenguem  que  tot es resumeix en un problema de gestió (que evidentment sempre, sempre pot ser millorable) però sense dir-nos el què, qui i com de la qüestió.  Perquè el problema no és tan que es proclami una política d’esquerres (que també està per definir) sinó fer-nos veure, i amb claredat, com i amb quins mitjans es pot portar a la pràctica  aquesta política mantenint-se units a un Estat que controla i reparteix els diners amb voluntat exclusiva i, avui per avui i continuant igual, sense la més  mínima possibilitat d’administrar el nostres recursos. Mentre que, al mateix temps, ens diuen que el Santander no és  allò que els han definit com a “casta”...

D’altra banda, sembla que  a Madrid hi ha nervis. És com si comencessin a descobrir que allò de la “bogeria d’en Mas” no és tal ni tanta com es pensaven, sinó que  sembla que es van fent entenedors de que els altres també existim. Quan l’absolutisme és total, que és com des de Madrid s’ha volgut tractar el tema català, sol passar que de món només existeix el que gira en el  cercle íntim d’aquest món absolutista (i això, tinguem-ho clar,  quan gira i al voltant el sol, cosa que no sempre ha estat així...). És un món de tenebres en el que s’hi fa imperar la foscor. I mantenint aquest món tenebrós, passa que a l’hora d’explicar determinades coses més enllà d’aquell cercle íntim  (més enllà d’aquella Estrella de la Mort que tan  bé ha definit Baños),  procura aquest cercle que no hi hagi comprensió possible  si no és assenyalant que tot això/allò que ha passat o està passant, ho ha estat per la presència de forces  demoníaques perverses. I tot el que no els hi agrada, que trenca aquest cercle absolutista o que senzillament no els convé, que de tot hi ha, passa per aquest sedàs de l’engany tan proper a la censura o, si és vol millor, a prop del infern inquisidor.

 A partir del Setembre del 2012, Mas ha estat, per aquest món absolutista,  el gran pervertidor de la societat catalana. No convenia, en cap cas, que aquesta societat civil fos adulta. Però, com a la llarga passa sempre, la realitat acaba obrint-se camí i, pel que sembla, estan descobrint, des del absolutisme més tancat, que la nostra societat és la que realment ha forçat als polítics, i al primer en Mas, a donar realitat política a tot allò que portava a les mans la societat civil. I si és com penso, això comença ara a fer mal perquè es va evidenciant que no som tan “provincianos” com ens creien, que no hem  estat abduïts ni enganyats per ningú, que hem decidit nosaltres. I que han estat Mas i companyia els que  precisament  han estat abduïts per la societat civil que no els hi ha deixat marge de maniobra. Ja  varen tenir un avís seriós el  ja famós N9N i el varen  rematar, com han fet sempre, amb els tribunals. Ara, perquè no ens han deixat fer-ho com volíem, ho farem electoralment, amb  les urnes, i això també els hi costa d’entendre...


J.  Vinyeta
17 d’Agost de 2015




dijous, d’agost 13, 2015

325.- Comentaris en un temps de vacances.



325.-  Comentaris en un temps de vacances.-

No és pas que pensés que les vacances d’aquest 2015 serien planeres, ans al contrari. El que ens queda davant del 27S no serà fàcil de passar i enganxa al mes d’Agost de ple, mes vacacional per antonomàsia. El que no pensava és que determinats fets serien tristament sorollosos. Entre aquests trobem els afers promoguts des de Madrid (Ministre de l’interior, modificacions constitucionals, pressupostos generals) i aquí, a casa nostra, el Sr.  Duran pidolant una participació en el futur Govern de l’Estat. Pel que fa a les llistes, de cara al 27S que mica a mica es van concretant, ressaltar la decisió que pren Manel Delgado.

La gran “diversió” ens la ha donada el Ministre de l’Interior, Sr. Fernández Díaz acollint al seu despatx a un imputat per suposats delictes econòmics que la Guardia Civil, Hisenda, Antifrau, tots plegats, porten als jutjats pel seu aclariment des del punt de vista judicial i que es fa en vigílies de decidir quin tribunal ha de jutjar-lo per un nou i suposat delicte de blanqueig de diner. El Sr. Ministre, Cap de la Guardia Civil que l’està investigant, el rep en el seu despatx oficial  i la visita no es fa pública si no és per una publicació en la premsa. Esclata la bomba i els primers en aixecar el dit son la pròpia Guardi Civil perquè, per molt que els vulguin dir que no s’ha parlat de la situació judicial del Sr. Rato, als comandaments policials els hi sona a música molt mal tocada i amb orquestra desafinada;  l’oposició en bloc demana responsabilitats, què menys!, i  moltes veus del propi partit, escarmentats perquè  la corrupció  els hi ha fet perdre bous i esquelles en les últimes eleccions autonòmiques, i especialment el PP valencià, fotent el crit al cel perquè tots, i ells també, sabem allò de la dona del Cèsar... I per adobar-ho millor, surt Rato a dir-nos que sí, que es va parlar dels temes judicials que té pendents. Una vegada més, donat que el Ministre no serà “dimitit”, que és el que correspondria, queda pal·lesa la immunitat, quan menys política, amb la que el PP actua (i no és l’excepció en la classe política).

El Sr. Rajoy, que veu com la majoria absoluta desapareix del seu llindar polític, ve i ens alegra amb un possible canvi constitucional en la propera legislatura: sempre es guanya algun vot anunciant canvis! Però tot el canvi constitucional, que es basa en un informe realitzat pel Consell d’Estat duran el període socialista de Zapatero, resideix en la recentralitzció del màxim de competències que puguin quedar a les autonomies d’aquí a finals de l’any 2019 que, si es manté la voluntat d’esgotar la legislatura, és quan es podrien dissoldre Les Corts pel referèndum constitucional posterior. M’alegra pensar que, seguint el pas que portem, ja no hi serem.

I  dels pressupostos?. Cada vegada estic més convençut de que, a la Meseta, impera la idea de que marxem i que, per això mateix, els pressupostos de l’Estat son com son perquè tenen el convenciment de, com que marxarem, ens venen a dir que ja ens ho farem. Tan de bo. Perquè estic convençut que determinades coses, com la part del corredor del mediterrani, que ens és tant precís,  pot estar resolt poc temps després d’arribar a ser un país lliure. D’altra banda, sembla que queda clar que han d’esprémer la taronja abans de que de la taronja només quedi la pell i que, com la Gallineta, digui prou... I per rematar el tema, resulta que el 50% del deute de la Generalitat està en mans de l’Estat. Una vegada més, demostren no ser massa llestos. Si arribat el moment  l’Estat es nega a negociar, haurà de carregar-se, a més, amb quests trenta mil milions d’€, I això que pensen que marxem...

El Sr. Duran – Lleida continua amagat, amb compareixences esporàdiques per a dir-nos el mateix de sempre. Però el seu escolanet Espadaler,  sí que dona la cara (suposo, perquè així ho he entès sempre, més per obligació que per devoció) i ens alegra a tots aquells que no som de la seva corda fent que les fictícies màscares que portaven, màscares que no és possible portar “in aeternum”, caiguin i avisen a tots el seus possibles votants que, en qualsevol cas, faran costat al Govern Central després de les eleccions generals, a canvi, com és de suposar, d’una mòdica participació en aquest nou Govern.  No és pas una cosa que ens vingui de nou. Aquesta Democràcia Cristiana, que molt possiblement (al menys així ho diuen els successors de Carrasco i Formiguera) tingui poc  de les essències que la varen fundar, sembla que el Missal diari els porta a  la defensa d’uns interessos econòmics concrets que potser voregen una línea vermella que el propi Papa Francesc assenyalaria com  no franquejable (Dit d’una altra manera, oblidant-se de que a més de guanyar diners, aquests interessos econòmics tenen unes obligacions socials que complir, o no?).

Manel Delgado, antropòleg de referència, esquerrà  de pro,  accepta la proposta de les CUP per formar part de le seva llista. Delgado ja ens havia avisat del perill que suposava l’entrada de Podemos en els àmbits electorals estatal i català[1]. Coneixedor del pa que s’hi dona a ICV i, especialment, a EUiA, ha decidit donar suport a les CUP i no a la Catalunya Sí que es Pot, de Rabell,  Herrera i companyia. Per cert, comentar que aquest senyors, sota la influència de Podemos,   semblen donar la raó a Manel Delgado amb les seves declaracions perquè sembla que estiguin més apuntats al no que a altra cosa... Potser perquè la cosa no sembla que els vagi tant bé, ha sortit Errejón[2] amb el seu to de sempre a donar-los-hi aire dient que tot i  no sent independentistes, no tenen cap por a les urnes...

I ara a mantenir les expectatives de cara al 27S perquè de pals a les rodes ens els hi  fotran tots i més. I hem de ser capaços de suportar-ho tot, inclosos els cants de sirena amb que, perillosament,  intentaran entabanar-nos.

J. Vinyeta
10 – 13 d’Agost de 2015



[1]  http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206798/perill-lerrouxisme-antisistema.html

[2] http://www.lavanguardia.com/politica/20150811/54434824304/errejon-la-unica-fuerza-que-puede-ganar-a-mas-es-catalunya-si-que-es-pot.html

dimarts, d’agost 04, 2015

324.- A la la riba gal·la del Rubicó.-

324.-  A la la riba gal·la del Rubicó.-

César tornava de la Gàl·lia perquè el Senat el qüestionava i li exigia  entrar a Roma sense armes per acabar, en el millor del casos, amb la vida només política del general. Per anar i arribar a Roma, havia de passar el riu Rubicó que era la frontera física que separava la Gàl·lia Cisalpina (on el poder de César era indiscutible) de Roma.  César arriba a la vora del riu i sap que, si el travessa amb el seu exèrcit, l’enfrontament amb el Senat, i en conseqüència amb Pompeu, serà inevitable i hi haurà una guerra civil, com així va estar, guerra  que tres o quatre anys després finalitzaria amb la derrota del pompeians  a Farfàlia (Grècia) i Munda (Hispania Ulterior).

M’he permès aquesta referència històrica (¡ com m’agradaria escoltar algú que hi entengués i que me l’expliqués...!) perquè, entre els previs  i  la signatura del Decret de convocatòria electoral pel 27S, m’ha semblat veure massa referències a Cèsar, el Rubicó i la famosa “alea jacta est”.  És fàcil trobar-hi paral·lelismes, que no vull negar, entre una i altra situació. Però la realitat sembla que em deixa dir que hem arribat, per dir-ho d’alguna manera i aprofitant les referències, a la riba  gal·la del Rubicó, però que encara no l’hem travessat tot i  que  estem preparats per fer-ho. En fer-ho, a pesar dels tremendistes i d’aquells que potser ho voldrien, no hi haurà cap guerra civil... tot i que algú, ja abans de que arribéssim on som ara,  ja apostava perquè se’ns enviessin els tancs. Assenyalar que entenc que, precisament ara, no som nosaltres  els que  hem de voler córrer perquè el 27S ja és oficialment a tocar. El que sí hem de fer és refermar-nos en les decisions que hem anat prenen durant el nostre caminar.

La qüestió és que, certament, després de tots els dubtes, plors,  gemecs, desànims i tots els adjectius que, en aquest aspecte i sentit, hi vulguem afegir, el dia 27S anirem a votar o el que és el mateix: els polítics, aquells mateixos  que varen acceptar  el repte que la societat civil els hi va deixar a les mans el 2012 (tot i que molts ho feien a contracor), ens tornen la pilota i ens diuen que ara la paraula la torna a tenir la societat civil. I dit amb tota la seriositat i gravetat que la situació crea, és evident que la decisió ja només és nostra. Ha arribat el moment que la realitat queda a les nostres mans per deixar-la tal com està o bé  amb la possibilitat d’anar a cercar  les eines per  fer-la, aquesta realitat, més idònia als desitjos d’una societat que, a banda inclús de tot el sentit polític que es vulgui donar a la possessió d’una llibertat inqüestionable, aspira a ser més social, més justa i més neta.

A Madrid hi ha nervis, molts nervis i la caverna clama per una intervenció directa i exemplar de l’Estat a Catalunya. Com deia ahir nit  en Junqueras, l’Estat és molt poderós. Però un Estat que porta en el seu ADN una voluntat permanent d’imposició (com a darrera mostra la famosa Llei mordassa...) te difícil enfrontar-se a una societat transversal, pacífica, europeista, demòcrata fins el moll de l’os, que, a banda de banderes i de ideologies partidistes, ha anat expressant, amb centenars i centenars de milers de persones de tota índole, edat i gènere al carrer, el desig de ser un  Nou Estat d’Europa. Saben que això  el  món ho sap, com saben  també que aquest mateix món ha fet crides al diàleg entre parts i que això ha tingut, des de Madrid, un no permanent per resposta i és per això que hem arribat  on som. Per què? Perquè, com exposa Germà Bel[1], [el que realment s’amaga sota els seus fatus dicteris morals és que tenen porque les seves pròpies argumentacions morals puguin esdevenir més ambigües, menys autoevidents i, per tant, més subjectes a debat, si reconeixen, encara que sigui implícitament, que els arguments de l’altra també poden tenir alguna base moral”]. Per això, repeteixo, estem on som. I per això hi ha inquietuds a Madrid, perquè saben que quan parlen de les properes eleccions i criden a la participació,  especialment del bloc del no, posen en evidència que, com deia en Bel, “...els arguments dels altres poden tenir alguna base  moral...”. Per això, des del bloc unionista,  no hi ha una proposta mínima de canvi, de millora social, de netedat, de justícia davant del planteig independentista... Res. No ofereixen  res que no sigui “l’statu quo” perquè oferir quelcom diferent  significaria reconèixer  que els arguments del  País i de molts dels seus ciutadans tenen  “alguna base moral”, i això no entre en els seus càlculs.

És el moment de que els arguments clars siguin els nostres. I d’arguments a favor nostre en tenim quantitat, de tota mena i en tots els àmbits i és  per això mateix que no podem perdre pistonada.

J.  Vinyeta
4 de Juliol de 2015





[1] Anatomía  d’un desengany (pàg. 52).-  Germà Bel.- Ed. Destino, 2013.-