dimecres, de maig 31, 2017

455.- A Porta tancada

455.-   A Porta tancada.-

Sartre  té una obra de teatre titulada així À  huis clos, és a dir A porta tancada,  Ens diu que la convivència és difícil i, com diu en el subtítol de l’obra,  l’infern son els altres amb els que ens toca conviure. En l’obra, cap dels personatges pot abandonar l’espai, que es converteix en un infern.  Molts dels catalans pensem que conviure  subjugats per dret de conquesta és com estar a porta tancada, suportant l’infern que Sartre ens descriu a l’obra. La gran diferència està en que, si fem les coses bé,  podrem obrir aquesta  porta tancada i respirar.

Així les coses, la carta que Puigdemont va fer arribar a Rajoy per obrir aquesta porta,  era prou clara[1]. I la resposta de Rajoy, obstinat en mantenir-la tancada, també[2]. Per enèsima  vegada (per divuitena vegada, segons J. Sánchez, el President  de l’ANC)  la resposta ha estat un no,  un no contundent.  Sembla que la conferència a Madrid, la inacció permanent llevat de l’acció  judicial, aquest no saber fer i el suposat esborrany de la Llei de Transitorietat han acabat per posar els nervis de punta a Rajoy  i companyia perquè, com diu Milian Mestre, ara s’han  adonat de  que han badat i  el foc els hi ha arribat a les portes de La Moncloa. Ignorem quines decisions perdran a Madrid i de quina gravetat. Però, amb l’intent d’apagar aquest foc, visible des de tot l’Estat, de moment opten per la por,  per mantenir l'entrebanc a les relacions internacionals del Govern (Marroc, Hongria...) i ensems atiar les desqualificacions de Catalunya i dels  catalans, desqualificacions i insults que  estan sent de l’alçada d’un campanar. I Soraya, que ens estima molt, conclou la primera escena d’aquet xou que s’ha iniciat, fent-nos veure en un tuït  que “Puigdemont  quiere hacer un referendum en lugar de escuchar a los catalanes”[3], tuït que ha hagut de retirar.   És  una mostra més d’ignorància i desqualificació  del contrari com a úniques raóns possibles, perquè d’arguments no en tenen, no ja  de pes si no, senzillament, ni arguments mínimament homologables en l’enfrontament, encara que tan sols fos  dialèctic.  Sense arguments, i per acontentar als fidels, que sí estan veient que el foc  creix, s’inventen cops d’estat o afirmen que els catalans suportem un govern dictatorial per acceptar modificacions en el Reglament del Parlament, oblidant és el mateix que va fer Rajoy, el 2011, modificant, amb nocturnitat i traïdoria, aquesta tant immutable constitució espanyola anteposant els dictats  del món financer a les necessitats (que s’han convertit en perentòries) dels ciutadans d’aquest país als que diu defensar.

De totes maneres Rajoy  sempre ens ha dit que el no al procés ho és perquè no pot i perquè no vol. Entenc que fora interessant saber exactament perquè no vol. Perquè podria ben bé ser que sigui molt conscient de que la  separació de Catalunya comportés la ruïna de l’Estat espanyol, ja amb un deute del 100% del seu PIB,  en perdre el més del 20% d’aquest  PIB que hi aporta Catalunya. Si no és el cas, m’agradaria saber per què no vol... I m’agradaria també saber per què  parla de referèndum secessionista  confonen el que es demana que és un referèndum vinculant amb el resultat que en surti. La llibertat sempre és  difícil d’entendre per un Estat acostumat a manar i ha ser obeït sense  explicacions.

Mentre aquí, a casa nostra, Puigdemont convoca una reunió dels partits polítics que formen part del Pacte Nacional pel Referèndum. I, com era d’esperar, els Comúns, Doménech, Rabell, Coscubiela i companyia, no hi han participat perquè Doménech, que parla pel que sembla en nom de tots, diu que el que s’ha de convocar és el Pacte Nacional pel Referèndum.  Aquests xicots d’ICV i assimilats, continuen  esperant Godot. Només els hi està bé allò que proposen i només es pot acceptar la seva ideologia. Estic convençut de que si Puigdemont hagués forçat la reunió del PNPR, haguessin reclamat la reunió de partits. Sempre van igual, intentant nedar entre dues aigües, però amés sense mullar-se, eixuts: continuen esperant  Godot que avui no vindrà, però que vindrà demà. És anar passant la vida... Però, facin el que facin, en poc temps, possiblement molt menys del que tenen calculat, hauran de descobrir que Godot no és més que una quimera i hauran de mullar-se. I la decisió que prenguin serà la que quedarà per a la Història. M’agradarà escoltar Coscubiela justificant la decisió presa.

A Madrid, tota aquesta situació, complicada i delicada al mateix temps, serveix per deixar momentàniament aparcats temes com la corrupció, o com els intents de boicotejar la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya per part de C’s i PP, per exemple. I  tots contents, excepte Rajoy, que haurà de declarar pel cas Gürtel a l’Audiència amb presència física a la sala el proper 26 de Juliol. Com a testimoni, sense plasma i sense poder dir mentides... Serà bo de veure i escoltar

J.  Vinyeta
31 de Maig de 2017

dimarts, de maig 23, 2017

454.- PSOE, El País, Puigdemont

454.-  PSOE, El País, Puigdemont

Pedro  Sánchez ha arrasat en les primàries del PSOE. Tot l’aparell, que em sembla entendre que cercava únicament el manteniment del propi estatus, s’ha quedat fotut. Va   “regalar” avals a la seva candidata, només per poder-ne presumir, i ha quedat provat que entre els avals i les realitats dels vots (especialment en el cas de Susana) no anaven pel mateix camí. Felipe, Rubalcaba, Guerra, Zapatero..., tot el ferro, munten un ciri i, aquest ciri, els hi surt, inexplicablement,  trencat.  Tot l’aparell va anar en contra d’aquell no és no que ja defensava P. Sánchez perquè podria suposar una nova contesa electoral en la què el PSOE no tenia massa bones expectatives, amb l’excusa, això sí,  de què hi havia la possibilitat de que Sánchez  pactés amb els independentistes catalans, el que hagués estat un pecat mortal...  Però la militància té clar que la que vota és precisament ella i ho deixa clar retornant a Sánchez a la secretaria General del Partit. Personalment no espero res de Sánchez i menys si entén que la seva actuació ha de venir vinculada al famós manifest de Granada del 2013[1], manifest en  el meu entendre diria que és inassolible pel propi partit. Però al menys el seu discurs és d’un cert valor davant de la buidesa que ha anat manifestant el discurs de Susana des de sempre.  

Vist el poc que ha anat passant des de la fi de la votació fins ara, no  dona la sensació de que la fractura que ja va suposar la defenestració barroera de Sánchez pugui ser reduïda amb els resultats obtinguts. Susana està emprenyada i em sembla que el ferro del partit també. Per tant tinc la sensació de que la perdedora, recolzada de nou per tota la col·lecció de gerros xinesos de l’estanteria, amb Felipe al davant, està preparant un segon assalt que ella entén que pugui ser definitiu, i amb l’artilleria a punt per expressar  contundència en el proper congrés del PSOE previst pel 17 de Juny.  I donat que Susana només ha guanyat a Andalusia, seria bo que Zapatero convingués que no és només a Catalunya on Susana té mal predicament... Veurem.

El  diari EL  País va prenen una deriva  que el porta a  emparellar-se amb la caverna més rància.  I avui s’hi ha esmenat. Quan tota la Premsa parla de la  victòria de Sánchez, entén el diari que el primordial està en  dinamitar, tant com sigui possible, la conferència  anunciada per avui de Puigdemont i companyia, presentant en portada el que anomena un suposat “esborrany” de la futura llei de Transitorietat[2], acompanyat d’un editorial que titula Ésto va de democrácia. El problema, que el diari no ignora, està en que,  donada la pell fina que en aquest assumpte presenta el Govern de Rajoy, sabia que el fiscal general De la Maza no estaria callat. Així anat i  ha declarat que no pot pronunciar-se de moment, però que sí hi ha alguna cosa, dons... Expliquen les cròniques que, després d’aquesta declaració se’n va anar esperitat a consultar amb els fiscals, per si de cas. I el pitjor de tot son les declaracions de Rajoy que accepta com incontrovertibles els texts del diari per envestir una vagada més Puigdemont i companyia[3], amb mal to i emprenyament  manifest, evidenciant desconeixement real quan afirma que aquesta Llei de Transitorietat ha estat aprovada sense debat, amb 48 hores, arrel de la modificació del reglament  del Parlament. No en saben més.

Puigdemont, Junqueras i Romeva han pogut explicar el Procés a Madrid. Segons les cròniques, un centenar de falangistes han fet acte de presència a l’entrada de la sala cridant allò que ja els hi és habitual i afirmant allò que entenen com a únic i bo que, evidentment, només és el seu ideari. Poca cosa més.   La sala plena, ha escoltat especialment Puigdemont que, no s’ha limitat a proposar diàleg  sino que, en la meva opinió, ha anat més enllà suggerint un pacte més global de “reconstrucció” de l’Estat.

L’altre aspecte  a ressaltar ha estat el tema Tarradellas. El retorn de Tarradellas, que és previ a la Constitució del 78, és un autèntic model de voluntat política per resoldre un problema sense la qual solució hagués estat impossible la recomposició de tot plegat després de la mort del dictador. Suárez, amb els seus clars i obscurs, va ser capaç d’emmotllar voluntats polítiques a una legislació encara prou incipient. Va ser necessària la voluntat política dels directament immersos en el procés de transició per solucionar problemes que a priori semblaven irresolubles. Cal recordar també l’enfrontament directe de Suárez  amb els militars en el moment de la legalització del Partit Comunista quan en Carrillo ja corria amb pelluca per Madrid. De totes maneres, no tinc massa esperances de que la maduresa política s’imposi ara per solucionar el que, en paraules de Rajoy,  el problema català  és el més greu que té plantejat Espanya. I més tenint en compte la incapacitat palesa de d’enfrontament de Rajoy amb la realitat.

Puigdemont no ens ha dit res que els d’aquí no sabéssim o no haguéssim escoltat. Era important dir-ho allà i recordar que l’inici del foc indepe es crea amb la famosa sentència del TC  “polvoritzant”, en paraula del President, l’Estatut aprovat a Cortes i Referendat per Catalunya, qüestió que a vegades dona la sensació de que allà  encara no ho tenen clar. Però, tot i que ha repetit el que ja sabem, ha quedat clar que potser sí que ho podia dir més alt, però, per qui ho ha volgut escoltar, no podia dir-ho més clar.

J.  Vinyeta.-  

22 de Maig de 2017

diumenge, de maig 21, 2017

453.- Trampa

453.- Trampa

Sabem, i des de fa dies, que el Govern català es mou perquè el Govern Central s’obri a dialogar sobre del referèndum i a negociar-ne les condicions bàsiques (data i pregunta), amb negatives permanents com a resposta. Però ahir, Soraya es despenja parlant “d’un  informe”  que ha conegut el Consell de Ministres i proposant  a Puigdemont que vagi  al Congreso de Diputados a  exposar i proposar els canvis constitucionals necessaris per poder “encabir” el referèndum d’autodeterminació en el marc legal espanyol. La sorpresa està en que per primera vegada, com diu el President, el Govern espanyol admet l’existència de la  possibilitat de la realització d’un referèndum a Catalunya. Quina és la realitat?: intentar que Puigdemont rebi una sonora  plantofada i surti de l’Hemicicle humiliat  sota la riota cínica dels allí presents, tal com ja  va passar l’Abril del 2014 quan es va demanar el traspàs de la competència per poder convocar el referèndum, o en el cas d’Ibarretxe quan va presentar allò de la sobirania compartida. Castella sempre a tingut com a objectiu, en qualsevol contesa, la derrota humiliant del competidor perquè si no és així la victòria és poc satisfactòria. C’s li diu al President que accepti la proposta, però que sigui conscient d’assumir el resultat que en surti de  el Parlamento. Els Iceta  Boys insten també al President  a acceptar el repta, i també  Domènech. Rajoy intenta fer creure que no és immobilista, que accepta el diàleg. Però és  una proposta de  diàleg que  no cola  perquè  a  ningú se li escapa que més que una oferta “amistosa” és   una autèntica trampa.

Així les coses, Puigdemont incorpora un nou element per no deixar-se atrapar i per deixar-les, les coses,  sense enganys i diu, directament, que sí que s’hi ha d’anar als Parlaments però per ratificar l’acord previ entre Govern Central i Govern de la Generalitat: introdueix  la bilateralitat  entre un Estat i el que vol ser-ho, un acord blindat amb Govern Central que no pugui naufragar i que a posteriori sigui ratificat pels dos parlaments. La pilota ha tornat a La Moncloa.

Convindrem en que, al menys, coincideixen amb l’oferta de Soraya, una sèrie d’esdeveniments en el temps que potser son meres coincidències, però que hi son:

Iglésias va presentar  ahir la moció de censura contra la corrupció del PP. És un brindis al sol, però tota Europa sentirà les acusacions que vagin  sortint dels diferents grups parlamentaris i, com és evident, no agrada al PP.

PDcat s’absté en la votació que desmanega allò que podríem definir com l’endogàmica màfia de l’estiba portuària. Gratis?

El  PP està dia a dia més immers en clars (foscos) casos de corrupció que afecten sospitosa i directament al  Fiscal General i, en conseqüència, al ministre Català.  Ni el cas Pujol, airejat de nou en ple cas del Canal madrileny,  amaga ja les vergonyes del PP.

CSQeP s’ha aliat amb  JxS i les CUP en la convocatòria del referèndum, i tots junt demanant d’alguna manera la intervenció de la Comissió de Venècia  per “arrodonir”  el referèndum i la seva legalitat, la qual cosa, si no vaig errat, només es pot fer des d’un Estat, cosa que només pot demanar, en aquest cas, l’Estat espanyol, però que deixa una “nota” més davant d’Europa. Incorporar CSQeP al grup parlamentari ja majoritari, pressuposa arribar al Parlament a una majoria pro referèndum d’aproximadament el 62%, majoria inqüestionable i que em sembla que no fa cap il·lusió al PP.

Aquest Divendres passat, dia 19, el mateix dia de  “l’oferta”,  va tenir lloc el que podríem dir-ne  “l’acte de cloenda” del Pacte Nacional Pel Referèndum, pacte “perquè som demòcrates...”  en el que hi ha participat més de 4000 institucions, corporacions, grups polítics de diferent caire, institucions esportives, sindicats, etc...,etc... Més de tres mil persones presents en l’acte i l’aportació de més de 500.000 signatures a favor d’un referèndum pactat. La remor de tot plegat també se sentia des de La Moncloa...

També aquest divendres, el Cercle d’Economia, demanava una solució “acordada”   per a Catalunya...

Dilluns 22 és el dia triat per Puigdemont, Junqueras i Romeva per fer l’anunciada conferència a  Madrid. L’alcaldessa Carmena els hi ha llogat una sala municipal i el PP ha posat el crit al cel. Andrea Levy, Alicia Sánchez i Boadella han estat els més implicats sota el lema de NoenCibeles, intentant que Carmena no cedeixi l’espai municipal. No sorprenen tots aquests. Andrea va abandonar una tertúlia d’en Basté emprenyada per les qüestions que li plantejava Sala y Martin[1],  deixant clar el seu tarannà intransigent. Boadella, convertit definitivament en bufó del  stablihsmen”  madrileny, és aquell que deia que els tancs haurien de resoldre el tema català[2]. I Alicia ens va muntar tot aquell ciri conspiratiu conegut com el Cas Camarga. Son gent que el seu currículum ja els defineix i queden amb  el culet enlaire també quan la llibertat d’expressió està en joc com està passant en aquest cas. Es rebel·len contra aquesta llibertat, amb uns tics clars “d’erdoganització” política, intentant boicotejar un acte democràtic i pacífic de Catalunya perquè diuen que els catalans ens han insultat. Quin sarcasme...! Ara ens queda per veure si els ultres, que segons les xarxes ja s’han posat en guàrdia, podran o no rebentar l’acte, com ja va passar a Blanquerna i si la policia, al menys la municipal que és la que està a les ordres de Carmena, ho impedirà. Quedem a l’espera de  les actuacions policials i del Govern Central davant del cas, si hi ha merdé. Però  ja  sabem de la passivitat de tots plegats en situacions similars.

Res, o tot a l’hora?  Coincidències purament casuals? O resposta necessària per tapar alguns dels forats pels que  brolla aigua descontrolada i que fa trontollar la nau? Personalment no em resultaria estrany que, a conseqüència del “informe” mencionat per Soraya i de tot plegat, hagi tremolat alguna cosa en el PP (¿recordem, per exemple, allò que es deia de que hi havia cinc maneres de poder convocar el referèndum constitucionalment?). És evident que el PP necessita oxigen perquè la seva situació és realment complicada. I si Pedro Sánchez guanya les primàries del PSOE diumenge, pot estar-ho més de complicada. Però l’empantanada de Rajoy i companyia ho ha  estat per la pròpia inhibició en tot el que afecta al partit i a l’Estat. El tancredisme i el plasma els ha portat fins aquí i ara per sortir-se’n han d’aferrar-se a una maniobra tàctica a Catalunya de la que se’ls hi veu el llautó. El temps se li acaba al PP... el PP ho sap i algun moviment ha de fer per guanyar una credibilitat perduda davant de massa gent. Però quan es belluga, inclús amb els temes judicials en massa vegades executats sense cara ni ulls, ho fa amb peus de fang, cosa sempre perillosa...

J.  Vinyeta.-
 20 de Maig de 2017

dijous, de maig 18, 2017

452.- Inquisició

452.-  Inquisició.-

Pero generalmente se prohibe todo, y qualquier género de escripturas, que de aqui adelante se compusieren, y divulgaren, que contengan algún error contra nuestra sancta Fe Cathólica, o que enseñen en las costumbres, ceremonias, y usos de los sacramentos alguna novedad differente de lo que la sancta yglesia romana aprueva y usa. (Regla XIII, ff. 5v-6r)[1] 

És una de les normes publicades per la Inquisició el segle XVI. El com actuar  davant de cada una de les situacions en que els Inquisidors es trobaven, està detalladíssim en les anomenades Instrucciones, citades per ordre alfabètic. Una  relació amplia de tot el sancionable pel Santo Oficio es troba a Delitos juzgados por el Tribunal de la Inquisición[2]. Tota aquesta infamia, acaba per decret napoleònic en 1808, per les Corts de Cadiz (decret de 22 de Febrer de 1813, tot i  que no és una abolició complerta), després restaurada per Ferran VII el 1814, abolida pels lliberals en 1820, novament Ferran VII no la re instaura però aboleix els decrets dels lliberals anteriors, fins que Maria Cristina l’aboleix definitivament el 1830.

Entre els segles XVI i XIX el País va estar sotmès al tribunals inquisitorials, muntats bàsicament des del Poder per poder “controlar” heretgies, entre les que hi havia la oposició al poder que ho era per Gràcia de Déu,  en qualsevol de les seves formes. Perquè els tribunals inquisitorials  aparentessin netedat i justícia,  els reus eren finalment lliurats  (relajados) als tribunals seglars que executaven la pena corresponent: “débenlos juzgar  (los jueces eclesiasticos) por herejes i darlos después a los jueces seglares, et ellos deben darles pena....; débenlo quemar en el fuego”[3]

Estem ara en el Segle XXI.  Però podem, salvant les distàncies, assajar un determinat paral·lelisme. Tot i  que els tribunals ja no cremen a la gent, si que ens trobem amb un Tribunal, un nou Sant Ofici, que està fet a mida del Poder i que vetlla per a la puresa ideològica ad hoc que aquest Poder va establint.

Vist des d’aquí, des de Catalunya,   no hi ha dubte de quina ha de ser avui dia aquesta  la nuestra Fe, expresada en un text intocable i incontrovertible. Pot semblar  que  és forçar les situacions. Però la realitat és molt tossuda i s’entesta en posar-nos davant dels ulls qüestions que es resolen amb els tribunals que el Sant Ofici actual manté a les ordres del Govern Central, que ben bé podria ser considerat com   l’Inquisidor General.

 I si no, fixem-nos-hi: el TSJC va imputar Mas i tres consellers més per efectuar el que des del Govern Central s’interpretava com un aplec. Res va fer el Govern en aquell moment, però aquest Sant Ofici del Segle XXI va actuar a posteriori, acusant-los  de  desobediència, per ordres de l’Inquisidor General. Té imputada a tota la Mesa del Parlament de Catalunya per permetre un debat que, per aquest  Sant Ofici, era pura heretgia; ha desautoritzat, també per heretges, totes quantes declaracions o Lleis s’han fet   des del Parlament que poguessin aportar una llum diferent al pensament oficial, pensament, el d’aquí  que majoritàriament, en voler un referèndum,  s’ha apartat de la suposada ortodòxia. Com establia  la Inquisició del Segle XVI i en tots el casos, també des del Sant Ofici s’ha enviat als reus (els ha Relajado) als tribunals seglars perquè els imposin la pena corresponent.

Aquí, a Catalunya, ens anem trobant permanentment amb aquesta nova FE  que emana d’un nou text bíblic que ens és la suposada guia, votada  fa quasi quaranta anys en Referèndum per menys del 25%  de la població d’avui dia, anomenada Constitució del 78 i que en el seu moment ja va ser referendada amb un 30% d’abstenció. Ara  està custodiada en  una urna sota pany i forrellat per un Tribunal anomenat pel partit en el govern de torn. ¿Podem dons  fer comparacions paral·leles entre les actuacions del Govern i del  TC,  aquí a Catalunya al menys,  amb les actuacions de l'Inquisidor  General i del  Santo  Oficio  del segle XVI?

I tot això, sense oblidar-nos  dels tribunals “seglars” que han emprés  ara una croada particular en contra  d’humoristes, titellaires, cantaires, etc... de tal gruix, ajudats per fiscals  inquisidors de segon nivell, que sembla que vulguin mantenir ja la puresa inclús  de pensament, fent-ho amb una intensitat tal que estan convertint allò que denominàvem llibertat d’expressió en clàusula de repressió  immediata. Segle XXI...!

J.  Vinyeta.-
18 de Maig de 2017




[1] LA CENSURA LITERARIA EN EL INDEXDE QUIROGA (1583-1584).-  M. Cerrón  Puga. – 1996.-  http://cvc.cervantes.es/literatura/aiso/pdf/04/aiso_4_1_035.pdf
[3]  La inquisicion española.-  Ricardo Cappa, SI.- Edició 1888.-Por la Ley 2ª d e las Partidas, tit. XVI.-  Pág. 125


  

dimarts, de maig 09, 2017

451.- França

451.- França

Europa, des de fa ja uns anys, sap que, arrel de la crisi política profunda en la que està immersa, ha estat incapaç de donar solucions a la crisi econòmica que ha arrasat sense miraments tot el que se l’hi ha posat davant. La globalització  que, com diu algú, ens ha beneficiat com a consumidors, també  ens ha trinxat socialment creant unes diferencies abismals entre els  ciutadans, amb  la destrucció de les classes mitjanes i l’augment del nombre de desfavorits,  s’ha oblidat de la part industrial que li era  pròpia i que ha estat el motor bàsic  i suport  dels avenços socials i econòmics de la segona meitat del segle passat, tipus de capitalisme que, sense voler justificar el procediment en sí i  els excessos que també va crear  i crea,   aporta una mínima riquesa social i econòmica per permetre mínimes assistències  que sense aquest procés d’industrialització serien inabastables, com ha quedat provat. Aquesta mateixa globalització ha triat el capitalisme financer, amb beneficis exclusius i personals i molt poc socializables, en contra d’aquell capitalisme industrial,  que ha fet més rics els que ja ho eren passant papers, com diu un conegut meu,  de la banda esquerra a la banda dreta de la taula cobrant, això sí, una ”mòdica” comissió per cada paper bellugat.

Com és natural, per aquesta situació, s’ha creat un gruix important de gent que s’hi vol oposar a tot plegat, que reclamen  solucions per a la seva nefasta  “desheretat” i a les que s’hi afegeixen les veus de tots aquells joves que no veuen llum en el seu futur. ¿Qui ha donat respostes a tota aquesta situació? Europa, com institució, no. I em sembla que no sap com fer-ho, perquè, en aquesta globalització financera implacable, Europa ha tingut la barra, per dir-ho suaument, de mantenir Luxemburg com a paradís fiscal dins de la pròpia Europa[1] dels ara 27 i, per més inri, anomenar al capo d’aquest Estat, Jean-Claude Junker, vint anys primer ministre del paradís fiscal, President de la Comissió Europea...  La realitat ha estat que, a banda de respostes demagògiques, no hi ha res de res. I com a mostra, en el cas de les eleccions franceses, ha quedat clar que  els que les haurien d’haver-ne  donat, els que fins ara componien allò que es podria definir com l’establishment, els partits Polítics clàssics, han desaparegut del mapa electoral francès.  Han quedat respostes donades des d’allò que ha vingut en anomenar-se populismes, fenòmens socials que, potser per definició, busquen l’atracció als seus lideratges personalistes (únics valors, aquests lideratges,  irrenunciables per sobre dels teòrics models assemblearis que falsament diuen defensar), de les classes més desvalgudes, mai tant ben dites populars.

A la França d’aquest 2017,  aquests fets i dites han quedat en mans del moviment En marche! liderat per Macron, ex ministre d’economia del fins ara President Hollande, i pel Front Nacional de Marine Le Pen, el guanyadors de la primera volta.  El primer de caire liberal, amb intencions fins avui incertes, i la segona clarament xenòfoba, amb caires clarament feixistes i antieuropeísta. El resultat ja és conegut: Macron ha guanyat les eleccions presidencials franceses i el bufff...!! que ha exhalat l’Europa oficial ha estat de sonora satisfacció. Perquè Europa, que sap que les coses les ha fet malament, s’esfondraria, ja sense remissió, si és podés obrir el que s’ha vingut en nomenar un Frenchit  (Frenxit), fenòmen que pot arribar a produir-se, en altres Estats de la Unió més d’hora que tard, si no hi ha un tomb espectacular d’aquesta Europa de mercaders més pendent dels lobbys, que dels seus ciutadans.

 França ha votat seguir a la UE? Dons no ho sé, però em sembla  que  França ha votat contra el possible retorn d’un feixisme de mal record que va ensenyar la seva cara més violenta  durant el segle passat i que va començar, no ho oblidem, amb una economia  enfonsada i amb milions d'aturats.  Em sembla dons que, es pot dir, que tot i que la victòria de Macron  és inapel·lable i amb un marge electoral concloent, el feixisme de Le Pen també ho ha  estat de concloent i en sembla entendre que és precisament per això que  el País ha votat més contra Le Pen que a favor de Macron.

Quedem pendents de les Eleccions Legislatives que hi haurà a França en poques setmanes. Hi ha qui ens recorda  que Macron no té, en aquest moment cap diputat en el Parlament de París i que això li dificultarà molt les coses en el moment de governar. Haurem d'esperar. Però tampoc Iglésias, aquí a Espanya,  tenia cap diputat...

J.  Vinyeta
9 de Maig de 2017



[1] Irlanda manté un impost de societats (em sembla que és del 13%), però no és l’únic, ja que Xipre, Leichtenstein i Bulgaria, també tenen impostos de societats per sota de la mitja europea





divendres, de maig 05, 2017

450.- Comentaris (PSOE, Pressupostos, Col·lectiu Praga)

450.-  Comentaris  (PSOE, Pressupostos, Col·lectiu Praga)

A can PSOE hi ha  nervis: en el moment de redactar aquestes línies es comencen a saber  el nombre d’avals presentats de cara a les primàries i, entre els de  Susana i Sánchez la diferència és més aviat minsa (uns 5000 a favor de Susana), amb la particularitat de que Sánchez en cap moment ha comptat amb l’ajuda de l’aparell del PSOE, al contrari. La militància ha estat la que ha “engreixat” la candidatura de Sánchez i això no agrada gens a la gestora. Patxi López s’ha quedat amb uns 12000 avals. Ara ens toca esperar el 21 de Maig en que hi haurà les eleccions a secretari general del Partit. Suposo que també ara, vistos els resultats que evidencien la fractura entre l'aparell i la gestora i la militància, més d’un  es rumiarà allò dels silencis i les paraules pronunciades que et fan esclau. ¿Existeix la possibilitat de que P. López es retiri i doni recolzament a Sánchez?. Dons, dues tasses... Personalment no crec que des de Catalunya, tot i la que sembla que ha estat complerta dedicació del PSC a Sánchez, o pot ser per això mateix, no crec, repeteixo, que  en traiem res de bo amb cap dels possibles resultats. Però entenc que la rebolcada general dins del PSOE, si Sánchez torna, serà per poder-la veure des de fora, amb pantalla panoràmica i inclús amb una mica de malícia...

Rajoy ha superat les esmenes a la totalitat dels pressupostos, després d’un triple empat en les votacions corresponents al Parlament de Madrid, i signa acord amb el PNB per a la seva aprovació definitiva. És evident que tothom fa el que li convé i el PNB ha tret aigua del pou  de forma que s’assegura el “cupo” durant deu anys més. C’s no piula, però recordem aquelles crítiques al concert basc, afirmant que era una qüestió a extingir. Però, es clar: les paraules no son gestos ni accions, que son les coses difícils. Perquè ara,  quan queda clar que aquest Concert està assegurat per un decenni més, ¿que pensa dir o fer C’s al respecta, a banda de justificar-se...i continuar donant suport als pressupostos de Rajoy?

El Col·lectiu Praga ha presentat un comunicat titulat  Sense dret no hi ha democràcia[1]  en el que més de 600 juristes qualificats  defensen el Dret a Decidir de Catalunya. Entenen que el Dret ha de ser la solució als problemes de discrepància i afirmen que una constant negativa a la realització del Referèndum, el sistema més propi del nostre sistema polític a l’hora de prendre decisions,  legitimen prendre vies amb caràcter unilateral. El planteig que ofereix és prou clar, especialment clar per aquells que no vulguin fer un esforç en la interpretació del text.

Potser perquè no soc jurista i en massa vagades  no puc anar fins l’hermenèutica corresponen, he trobat a faltar referències concretes a un article de la tant intocable Constitució del 78, el 149.1.32 (de les competències exclusives de l’Estat) que diu (aquest sense necessitat d’interpretació), que l’Estat té en exclusiva  la “ Autorización para la organización de consultas populares via referèndum”, la qual cosa resoldria la qüestió. Però com que resulta evident que l’autorització expressa, els que manen en general i el Sr. Rajoy en particular, no pensen donar-la, el col·lectiu Praga si que els hi dona  a tots ells suficient càrrega jurídica perquè entenguin una mica el què i el per què de tot plegat i per què  va  com va.  Els hi aplana el camí amb la expressió clara i justificada del què i el com s’ha de resoldre el contenciós. Imagino que tampoc tindrem resposta. Però, tots  els pronunciaments favorables i anteriors d’altres entitats, grups o particulars, i els que aniran venint, van carregant de qualitat democràtica el Procés i deixen solc en l’esfera internacional que només serà visible, malauradament, en el moment oportú. Mentre, el Sr. Rajoy, i com ell mateix diu, “ Aveces hay que saber mirar hacia otro lado...”, tot i que  la realitat  ens mostra que aquesta actitud  sol ser l’habitual del Sr. Rajoy, corrupció inclosa...

J.  Vinyeta
5 de Maig de 2017

dimarts, de maig 02, 2017

449.- 1 de Maig

449.- 1 de Maig.-

L’1 de Maig és jornada  reivindicativa dels drets laborals, instaurada com a tal el 1889 a Paris, arrel d’uns dramàtics successos escaiguts a Chicago tres anys abans i que havien acabat amb l’execució de quatre activistes sindicals anarquistes. Las instauració de la data, acceptada de forma més que general per tot el món, ho és per posar sobra de la taula els drets laborals que, en aquells fets sagnants de 1886,  varen tenir com a causa l’exigència de portar la jornada laboral a un màxim de 8 hores. Com en altres coses, també hi ha excepcions en la acceptació  de les reivindicacions laborals legítimes. Especialment en el cas de governs autoritaris que  temen poder-se  trobar amb que les reivindicacions laborals acabin convertint-se en manifestacions que exigeixin també els drets civils i la  llibertat en tots els ordres,  la qual cosa canvia el color els escenaris que,  pel poder, resulta inacceptable.  Aquells  que vàrem viure la dictadura recordem perfectament la magna manifestació sindical pròpia del dia, perquè de sindicat només n’hi havia un i era el que organitzava el sarau que presidia el Caudillo, normalment a l’Estadi Bernabeu, i per ser l’únic, l’encarregat de manifestar-se;  i recordem també que, per evitar les manifestacions tant com fos possible, la TV del moment emetia partits de futbol, corrides de toros o esdeveniments espectaculars a les hores previstes. Però també recordem que moltes de les manifestacions que es realitzaven es feien el 30 d’Abril, precisament perquè el dia 1 era festa i no era pas qüestió de perdre la tarda...

Dic això perquè entenc que s’ha de diferenciar l’autèntica reivindicació laboral que comporta una lluita obrera dura i portada  fins on es pugui arribar, com a Chicago, (per exemple, la sonada i terroríficament dolorosa pels que la  varen portar a terme, la del  Baix Llobregat  dels últims anys de la dictadura),  del folklore que en massa casos ha representat les manifestacions i declaracions que els sindicalistes realitzen en aquesta diada.

Deia un sindicalista que havien de demanar perdó per la poca activitat sindical als carrers en aquests últims anys. I és cert. Durant pràcticament deu anys  des del poder,  i per ell mateix, s’ha anat estenen, com una taca d'oli, la destrucció de llocs de feina, la laminació de drets i l’empobriment de la societat amb la raó de que era precisament pel manteniment d’aquesta societat que tot això es portava a terme. No era cert, com ha quedat més que palès a mida que han anat passant els anys d’aquest decenni tenebrós que finalitza (el decenni, que no altra cosa) amb una corrupció galopant i sense indicis clars d’aturador.  Però que jo sàpiga, pel que aquell sindicalista no va ser capaç de demanar perdó és, precisament, per la participació dels sindicats en massa casos en  tot aquest desori creat durant aquests anys, ja fos  de forma directa o indirecta, qüestió que, per una o altra raó, no  deixa de ser  participació culpable. Entenc que el que vinc dient no és precisament una exageració.  Perquè, entre molts exemples, podem preguntar ¿quina va ser la intervenció del sindicats en el cas Bankia, o en l’enfonsament de les caixes d’estalvis, de les que formaven part dels consells d’administració corresponents? O ¿quina ha estat la oposició dels sindicats en front de la dilapidació del patrimoni efectuada en trens sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes, asseguts al costat del poder,  participant en societats ad hoc? O ¿en quants expedients de regulació laboral han participat directament, i cobrant? ¿En quants casos de corrupció estan  directament implicats? ¿I els flirtejos  directes amb el poder central...? O ¿quin és el número de membres alliberats que no han fotut brot en sa vida...? La resposta a aquestes preguntes i moltes altres, de les  que en podrien esperar (per no dir exigir) respostes molts dels treballadors als que diuen defensar, ha estat el silenci. Haurien de respondre aquestes i moltíssimes més qüestions que se’ls hi poden plantejar perquè, en el millor dels casos i en no fer-ho, Unamuno ja ens diu allò de que el silenci sol ser interpretat com aquiescència. Si hem de canviar de criteri, la seva veu és innexcusable.

Presentar-se   com a sants barons, íntegres i com a defensors d’una classe obrera que han ignorat en massa ocasions em sembla, com a mínim i sent generós, esperpèntic.

 I no sé si és  per tot a l’hora que  les manifestacions d'aquest primer de Maig no han estat suficientment engrescadores...


J.  Vinyeta

2 de maig de 2017