455.- A Porta
tancada.-
Sartre té una obra de teatre titulada així À
huis clos, és a dir A porta
tancada, Ens diu que la convivència
és difícil i, com diu en el subtítol de l’obra,
l’infern son els altres amb els que ens toca conviure. En l’obra, cap
dels personatges pot abandonar l’espai, que es converteix en un infern. Molts dels catalans pensem que conviure subjugats per dret de conquesta és com estar a porta tancada, suportant l’infern que Sartre
ens descriu a l’obra. La gran diferència està en que, si fem les coses bé, podrem obrir aquesta porta tancada i respirar.
Així les coses, la carta que Puigdemont
va fer arribar a Rajoy per obrir aquesta porta, era prou clara[1].
I la resposta de Rajoy, obstinat en mantenir-la tancada, també[2].
Per enèsima vegada (per divuitena
vegada, segons J. Sánchez, el President
de l’ANC) la resposta ha estat un
no, un no contundent. Sembla que la conferència a Madrid, la
inacció permanent llevat de l’acció
judicial, aquest no saber fer i el suposat esborrany de la Llei de
Transitorietat han acabat per posar els nervis de punta a Rajoy i companyia perquè, com diu Milian Mestre,
ara s’han adonat de que han badat i el foc els hi ha arribat a les portes de La
Moncloa. Ignorem quines decisions perdran a Madrid i de quina gravetat. Però, amb
l’intent d’apagar aquest foc, visible des de tot l’Estat, de moment opten per la por, per mantenir l'entrebanc a les relacions internacionals del Govern (Marroc, Hongria...) i ensems atiar les desqualificacions
de Catalunya i dels catalans, desqualificacions
i insults que estan sent de l’alçada
d’un campanar. I Soraya, que ens estima molt, conclou la primera escena d’aquet
xou que s’ha iniciat, fent-nos veure en un tuït que “Puigdemont quiere hacer un referendum en lugar de
escuchar a los catalanes”[3],
tuït que ha hagut de retirar. És una
mostra més d’ignorància i desqualificació
del contrari com a úniques raóns possibles, perquè d’arguments no en
tenen, no ja de pes si no, senzillament,
ni arguments mínimament homologables en l’enfrontament, encara que tan sols fos
dialèctic. Sense arguments, i per acontentar als fidels, que
sí estan veient que el foc creix, s’inventen
cops d’estat o afirmen que els catalans suportem un govern dictatorial per acceptar
modificacions en el Reglament del Parlament, oblidant és el mateix que va fer
Rajoy, el 2011, modificant, amb nocturnitat i traïdoria, aquesta tant immutable
constitució espanyola anteposant els dictats
del món financer a les necessitats (que s’han convertit en perentòries)
dels ciutadans d’aquest país als que diu defensar.
De totes maneres Rajoy sempre ens ha dit que el no al procés ho és
perquè no pot i perquè no vol. Entenc
que fora interessant saber exactament perquè no vol. Perquè podria ben bé ser que sigui molt conscient de que la separació de Catalunya comportés la ruïna de
l’Estat espanyol, ja amb un deute del 100% del seu PIB, en perdre el més del 20% d’aquest PIB que hi aporta Catalunya. Si no és el cas,
m’agradaria saber per què no vol... I
m’agradaria també saber per què parla de
referèndum secessionista confonen el que es demana
que és un referèndum vinculant amb el resultat que en surti. La llibertat sempre és difícil d’entendre
per un Estat acostumat a manar i ha ser obeït sense explicacions.
Mentre aquí, a casa nostra,
Puigdemont convoca una reunió dels partits polítics que formen part del Pacte
Nacional pel Referèndum. I, com era d’esperar, els Comúns, Doménech, Rabell,
Coscubiela i companyia, no hi han participat perquè Doménech, que parla pel que
sembla en nom de tots, diu que el que s’ha de convocar és el Pacte Nacional pel
Referèndum. Aquests xicots d’ICV i
assimilats, continuen esperant Godot.
Només els hi està bé allò que proposen i només es pot acceptar la seva
ideologia. Estic convençut de que si Puigdemont hagués forçat la reunió del
PNPR, haguessin reclamat la reunió de partits. Sempre van igual, intentant
nedar entre dues aigües, però amés sense mullar-se, eixuts: continuen
esperant Godot que avui no vindrà, però
que vindrà demà. És anar passant la vida... Però, facin el que facin, en poc
temps, possiblement molt menys del que tenen calculat, hauran de descobrir que
Godot no és més que una quimera i hauran de mullar-se. I la decisió que
prenguin serà la que quedarà per a la Història. M’agradarà escoltar Coscubiela
justificant la decisió presa.
A Madrid, tota aquesta situació,
complicada i delicada al mateix temps, serveix per deixar momentàniament
aparcats temes com la corrupció, o com els intents de boicotejar la comissió
d’investigació sobre l’Operació Catalunya per part de C’s i PP, per exemple. I tots contents, excepte Rajoy, que haurà de
declarar pel cas Gürtel a l’Audiència amb presència física a la sala el proper
26 de Juliol. Com a testimoni, sense plasma i sense poder dir mentides... Serà
bo de veure i escoltar
J.
Vinyeta
31 de Maig de 2017
