49.- A mode de comiat
He decidit deixar de publicar en el meu Blog. Ho faig perquè ha arribat un moment en que no se que dir i les repeticions son constants.
Quan va morir el Dictador i es va iniciar el procés de normalització política d’aquest nostre país, penso que portàvem tots a sobre una enorme il·lusió. He dit tots i em refereixo als homes de bé, perquè els altres, els que encara tallen el bacallà, varen posar i segueixen posant tants pals a les rodes com poden i encara fan trontollar moltes de les coses que creiem ben consolidades. Però, continuant, tot i així, és ben cert que estàvem il·lusionats. Tant que varem creure de bona fe que el cel era al nostre abast.
Han passat els anys i, aquells en els que varem dipositar la confiança perquè ens encarrilessin la vida política, han finalment prioritzat, de forma molt generalitzada, els interessos particulars i de partit, pel damunt dels interessos generals i de país. No vull dir amb això que no s’hagi avançat i que no hi hagin substancials diferències entre la dictadura i el sistema polític actual (molt poca cosa ens hagués semblat or en barres donat que no gaudíem de res més que Los coros y danzas i El sindicato Vertical ). Però és una realitat el que, almenys, anem a votar i triem dins del que es pot triar tot i que, com sabem, és ben poc.
Però tot això, i no pluralitzaré per sí de cas, no m’ha estat suficient. La decepció hores d’ara és per a mi de tal gruix que no sé que dir, com expressar-me[1], ni que haig de fer ni on anar per orientar-me de nou. Em sento humiliat, profundament humiliat, traït, profundament traït per tota aquesta classe política incapaç de mirar més enllà de les arques del partit al que pertanyen. Em sento tractat com un imbècil davant del nepotisme més punyent que de forma sistemàtica apliquen els polítics amb els membres del seu partit, o per la corrupció sistemàticament tolerada, i sense el més mínim interès per a corregir-la, en els centres de poder. Acollonit de pensar que una Presidència de la Generalitat pot ser bescanviada per un Estatut, expressament malmès amb aquesta finalitat, o per aquest intent d’alguns de bandejar la nostra Identitat com a País, en totes les seves expressions, per mantenir-se en el poder; per aquesta forma mesquina i tramposa d’expressió de la Administració carregant sempre els neulés a l’administrat que sempre és l’únic responsable de les moltíssimes deficiències administratives. O per tot un llarg etcètera de tots conegut, irritant, que ha convertit finalment als Parlaments en autèntics circs a major glòria del que la diu més grossa especialment quan la Televisió hi és present (i com és evident, no em serveix de res el que se’m digui que en altres llocs això també passa...).
Sé que a la llarga, hauré (haurem) de tornar a comptar amb ells perquè disposen d’una sèrie de condicionants – avantatges davant i dintre de l’entramat polític – social (precisament son les eines, que fins avui han estat incapaços de fer servir), dels que en manquem els pobres ciutadans de peu. Però si que tinc una cosa clara: i és que, si hi tornem, no se’ls haurà de deixar fer sinó que, amb més i més fermesa i dia a dia, se’ls haurà d’exigir que facin la feina ben feta, la que necessita el País, la que nosaltres també ens mereixem. Tot el que no sigui això, haurà d’estar considerat com a mínim com a negligència (per no dir una altra paraula molt més gruixuda i mal sonant) davant del País i dels seus ciutadans. Aquells ens diran si volen o no jugar a aquest joc. Si ens diuen que no, ens haurem d’espavilar (tot i que quedaran ben retratats...!). Però si ens diuen que sí, que tinguin en compta que aquesta vegada el joc serà seriós i amb totes, insisteixo, totes les cartes sobra la taula i sense marcar. El tramposos i estafadors no cal que s’hi apuntin.
Bé...! Em sembla que ja no cal dir res més. Potser en menys temps del que em penso tornaré ha estar més engrescat i tornaré a manifestar-me. El temps serà un bon bàlsam per apaivagar tota aquesta encesa meva que, a pesar de tot, tampoc se fins on cremarà. Ara com ara, vull meditar el meu futur i la meva forma de col·laboració, però també vull que quedi clar que aquest crit no és un adéu seguit d’un enclaustrament que pugui semblar una manera de defugir del deure de col·laborar per fer d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” quelcom esplendorós... És, senzillament, obrir la porta a un període de reflexió.
Veurem si en trec l’aigua clara.
Gràcies per la vostra paciència.
J. Vinyeta.
3 de Juliol del 2007
He decidit deixar de publicar en el meu Blog. Ho faig perquè ha arribat un moment en que no se que dir i les repeticions son constants.
Quan va morir el Dictador i es va iniciar el procés de normalització política d’aquest nostre país, penso que portàvem tots a sobre una enorme il·lusió. He dit tots i em refereixo als homes de bé, perquè els altres, els que encara tallen el bacallà, varen posar i segueixen posant tants pals a les rodes com poden i encara fan trontollar moltes de les coses que creiem ben consolidades. Però, continuant, tot i així, és ben cert que estàvem il·lusionats. Tant que varem creure de bona fe que el cel era al nostre abast.
Han passat els anys i, aquells en els que varem dipositar la confiança perquè ens encarrilessin la vida política, han finalment prioritzat, de forma molt generalitzada, els interessos particulars i de partit, pel damunt dels interessos generals i de país. No vull dir amb això que no s’hagi avançat i que no hi hagin substancials diferències entre la dictadura i el sistema polític actual (molt poca cosa ens hagués semblat or en barres donat que no gaudíem de res més que Los coros y danzas i El sindicato Vertical ). Però és una realitat el que, almenys, anem a votar i triem dins del que es pot triar tot i que, com sabem, és ben poc.
Però tot això, i no pluralitzaré per sí de cas, no m’ha estat suficient. La decepció hores d’ara és per a mi de tal gruix que no sé que dir, com expressar-me[1], ni que haig de fer ni on anar per orientar-me de nou. Em sento humiliat, profundament humiliat, traït, profundament traït per tota aquesta classe política incapaç de mirar més enllà de les arques del partit al que pertanyen. Em sento tractat com un imbècil davant del nepotisme més punyent que de forma sistemàtica apliquen els polítics amb els membres del seu partit, o per la corrupció sistemàticament tolerada, i sense el més mínim interès per a corregir-la, en els centres de poder. Acollonit de pensar que una Presidència de la Generalitat pot ser bescanviada per un Estatut, expressament malmès amb aquesta finalitat, o per aquest intent d’alguns de bandejar la nostra Identitat com a País, en totes les seves expressions, per mantenir-se en el poder; per aquesta forma mesquina i tramposa d’expressió de la Administració carregant sempre els neulés a l’administrat que sempre és l’únic responsable de les moltíssimes deficiències administratives. O per tot un llarg etcètera de tots conegut, irritant, que ha convertit finalment als Parlaments en autèntics circs a major glòria del que la diu més grossa especialment quan la Televisió hi és present (i com és evident, no em serveix de res el que se’m digui que en altres llocs això també passa...).
Sé que a la llarga, hauré (haurem) de tornar a comptar amb ells perquè disposen d’una sèrie de condicionants – avantatges davant i dintre de l’entramat polític – social (precisament son les eines, que fins avui han estat incapaços de fer servir), dels que en manquem els pobres ciutadans de peu. Però si que tinc una cosa clara: i és que, si hi tornem, no se’ls haurà de deixar fer sinó que, amb més i més fermesa i dia a dia, se’ls haurà d’exigir que facin la feina ben feta, la que necessita el País, la que nosaltres també ens mereixem. Tot el que no sigui això, haurà d’estar considerat com a mínim com a negligència (per no dir una altra paraula molt més gruixuda i mal sonant) davant del País i dels seus ciutadans. Aquells ens diran si volen o no jugar a aquest joc. Si ens diuen que no, ens haurem d’espavilar (tot i que quedaran ben retratats...!). Però si ens diuen que sí, que tinguin en compta que aquesta vegada el joc serà seriós i amb totes, insisteixo, totes les cartes sobra la taula i sense marcar. El tramposos i estafadors no cal que s’hi apuntin.
Bé...! Em sembla que ja no cal dir res més. Potser en menys temps del que em penso tornaré ha estar més engrescat i tornaré a manifestar-me. El temps serà un bon bàlsam per apaivagar tota aquesta encesa meva que, a pesar de tot, tampoc se fins on cremarà. Ara com ara, vull meditar el meu futur i la meva forma de col·laboració, però també vull que quedi clar que aquest crit no és un adéu seguit d’un enclaustrament que pugui semblar una manera de defugir del deure de col·laborar per fer d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” quelcom esplendorós... És, senzillament, obrir la porta a un període de reflexió.
Veurem si en trec l’aigua clara.
Gràcies per la vostra paciència.
J. Vinyeta.
3 de Juliol del 2007
[1] M’he trobat en aquesta situació en un intent de reflexionar sobre el trencament de la treva per part d’ETA i no en sabia dir res de nou, perquè entenia que tot ja ho havia dit en comentaris anteriors (Vegeu el nº 43 del Blog). M’he trobat amb l’immobilisme polític que això em feia palès per part dels actors en les converses, i que res o molt poca cosa havia canviat des de l’inici de les negociacions, ni tan sols en les coses més elementals al menys des de el Govern Central. I sé que no ha canviat res, perquè d’aquests últims si en coneixeria quins canvis s’haurien realitzat i de quina fondària)
