137.- De la Monarquia i del Parlament espanyol

137.-De la Monarquia i del Parlament Espanyol.-


Urdangarin.- Aquest xicot i la seva dona, la filla del Rei, van caminant per la corda fluixa. El Rei ha “desterrat” al seu gendre i ha retirat la seva figura del Museu de Cera de Madrid. Tot això perquè, textualment, la seva conducta no ha estat exemplar. Els detalls, a la Premsa diària.

Això, ens planteja algunes qüestions de necessària resposta. La actitud de la Casa Reial és evident que respon a uns fets concrets que nosaltres, la gent de carrer, desconeixem. Perquè, si en bona fe, nosaltres exercim el principi de presumpció d’innocència, queda evident que la Casa Reial, no. Per què? Personalment em fa pensar que dels tripijocs d’aquest xicot i de la seva dona, el Rei n’era clarament conscient. La pregunta que em ve al darrera és la de si el propi Rei hi participava o no. Si la resposta és no, per què no va actuar abans de la mateixa manera que ho ha fet ara? La sortida cap a Washington de la parella, va ser pura coincidència? O és què la resposta a aquella pregunta es afirmativa?

En qualsevol cas, tot plegat, i ja abans d’arribar a aclarir-se, l’assumpte ha estat un torpede en la línea de flotació de la Institució. Una institució que no neix d’una suposada legitimitat hereditària i divina (que seria evident i absolutament discutible, ensems que ridícula en el suposat de que així fos i així es considerés), si no que ve per la imposició d’un dictador que, el que buscava, era el perpetuar-se després de mort (i els temps ens diuen fins on ho ha aconseguit!). I això, aquest origen viciat, tot i que només fos per això[1], és el que ens dona tota la legitimitat, a nosaltres sí, per a rebutjar la institució.

No deixa de ser curiós que hagi estat el que venim anomenant La Caverna Mediàtica qui més s’hagi acarnissat amb la parella, oi?

La investidura.- Es va constituir el Parlament a Madrid per a la nova Legislatura. Res a senyalar llevat de que, com preveia, Rosa Diez te grup parlamentari i Amaiur no. Tots dos necessitaven de la “comprensió” de la Mesa, perquè, tot i que per poc, cap dels dos compleix amb precisió el tants per cent necessaris per poder formar grup parlamentari. Però era evident que la sintonia entre UPyD i el PP és prou clara (situant-se més a la dreta del PP), cosa que no passa amb el bascs. De totes maneres, el fet de que Amaiur no tingui grup parlamentari, potser també estava pactat (aquestes coses han de dir-se amb la boca petita) a canvi de l’abstenció a la investidura. El procés de pau al País basc ens ha de començar a donar sorpreses, un moment o altra.

Del discurs del candidat, també poca cosa a dir. Des del punt de vista econòmic, tots sabem que el camí li assenyala Alemanya. Les retallades seran dures. L’anunci velat d’una recentralització i el fer volar coloms davant de la insistència d’en Duran sobre el tema de finançament català, no augura res de bo. I que Deu hi faci més que nosaltres, perquè em veig a venir que haurem de pagar per dues vegades, bona part dels plats trencats a la resta del País. El Sr. Rajoy diu que complirà la Llei. Però el Sr. Rajoy sap que li serà molt fàcil canviar-la i fer-la més a la seva conveniència. És el perill de les majories absolutes. I és per això que em temo que, des del punt de vista polític, per aquesta recentralització i per a les reformes anunciades, trobarà raons per canviar-la, la Llei. I, per aquests canvis, portar-nos a una disminució de les llibertats individuals i col·lectives, amb els ulls posats, com gairebé sempre en aquests casos, sobre Catalunya i, especialment, sobre la immersió Lingüística.

Dels nous ministres, i de primera volada, constatar que el ministre d’economia és un tecnòcrata, antic President del Lehman & Brothers a Espanya (si, el mateix banc que far esclatar la crisi el 2008 amb la seva fallida als EUA...), i que el Sr. Montoro ha estat anomenat Ministre d’Hisenda i d’Administracions Públiques, és a dir que, a més dels calés de l’Estat, controlarà les Autonomies.

Del que ens vagi venint, en continuarem parlant.


J. Vinyeta
21 de Desembre del 2011
[1] Podeu trobar a la xarxa la denúncia per alta traïció del Monarca davant del Parlament i Senat espanyols del coronel Amadeo Martinez Inglés pels fets de la descolonització del Sahara, així com, segons aquest Coronel, detalls de la participació directe del Rei en el famós 23 – F. Coses, totes elles, que mai s’han aclarit.

136.- Quan les coses s'acaben (a l'Estat espanyol)

136.- Quan les coses s’acaben (a l’Estat Espanyol).-


El temps no s’atura i aquest mateix no parar va fent que les coses canviïn o que es confirmi allò de que, com diu el refrany, no hi ha res, per molt dolent que sigui, que duri cent anys.

Des de la mort del dictador, hem viscut quatre canvis de formes de governar l’Estat espanyol que han marcat el seu futur, avui present, i, en conseqüència, la nostra situació política catalana (per no dir-ne colonial, que entenc seria molt més exacte[1]). Però el cert és que les quatre formes de governar, han acabat malament i, en cada cas, hem estat convençuts, inclús des de la perspectiva catalana, de que, donat com havien acabat, el que vingués després, en cap cas, podia ser pitjor que el que deixàvem darrere.

Fem memòria. Suárez deixa el govern de la UCD putejat pels barons dels seu partit i amb ell encara, per poques hores més, és cert, de Primer Ministre, ens arriba la patacada del 23 – F amb la involució que aquell intent de cop d’Estat genera. I avui encara estan per aclarir els aspectes de la trama civil implicada i seguim, amb seriosos dubtes, respecta de la complicitat de les altes esferes polítiques de l’Estat en l’intent. Pensem que el que vingui, no pot ser pitjor.

Saludem l’arribada dels socialistes del PSOE amb el convenciment de que portaran el País a una social democràcia i que l’Estat Autonòmic seria una realitat. Però immediatament (Juliol de 1982) la LOAPA ens fa veure que allò constitucional de les nacionalitats històriques, no és més que paper mullat. La situació es degrada progressivament, la corrupció és a l’ordre del dia (el germà del vicepresident A. Guerra hi és implicat en un dels escàndols). És l’època del “pelotazo”, amb declaracions del Ministre d’Hisenda Solchaga assenyalant, per exemple, la facilitat de qualsevol ciutadà del país per a convertir-se en milionari. Els caps de Seguretat de l’Estat fan l’agost (Vera, Barrionuevo i Roldan) i les clavegueres de l’Estat, controlades per el Sr. X, no poden engolir la podridor dels GAL. Pel 1996 s’acaba, amb la desfeta consegüent, el que s’havia vingut en a nomenar Felipisme. El desastre és tan i tan gros que, novament, ingènues, pensem que el que vingui no podrà ser pitjor. I també ens varem equivocar.

El Sr. Aznar guanya les eleccions. Ja sabíem d’ell pels seus antecedents polítics i pel que li havíem sentit dir a Las Cortes. Però com que no les guanya amb majoria absoluta, és capaç de dir-nos que parla català en la intimitat. No és que ens el creiem, però com que ha d’anar a remolc de bascos i catalans, no li queda més remei que ser moderat. Però a la segona legislatura (del 2000 fins al 2004), amb majoria absoluta, entra amb la destral alçada i a cop de sabre per arreu on hi hagi quelcom o qualsevol cosa senzillament desviada del seu tarannà polític basat en la camisa blava, pistola i corretjams. El cesarisme que imposa fa que arribem al punt de veure com les llibertats individuals i col·lectives, van minvant. Dos exemples: la Llei de Ilegalització dels Partits Polítics (només s’admet el pensament únic, de trista memòria) o la Llei que castigarà als Presidents Autonòmics que siguin capaços de convocar referèndums (negant la més elemental de les expressions de qualsevol democràcia). Tot això acaba amb l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq, el desastre d’Atocha i l’intent de manipulació dels fets carregant els neulés a ETA. Tot plegat li costa les següents eleccions al PP. Com que també la legislatura acaba en desastre, altre cop, ingènues, pensàvem que el que vindria no podia ser pitjor. Novament ens equivocàvem.

Arriba “El Talante”. El desgavell anterior va ser de tal gruix que el Sr. Zapatero rep, pràcticament de forma unànime, el recolzament de tots el partits minoritaris de Las Cortes en el moment de la Investidura. Va ser un error, perquè, com va quedar pal·les, l’única raó d’aquella unanimitat entre el partits minoritaris era única i exclusivament allunyar al PP de les àrees del poder. I va ser un error perquè, poc després, va quedar també pal·les que la sintonia entre PP i PSOE, en matèria de política d’Estat, era perfecte. S’atipa de fer promeses que sap que no complirà. En poc temps el famós talante és una expressió ja buida. Després va venir aquella disbauxa malgastadora que va durar fins que, des de Europa, varen picar-li la cresta. Va ser de l’única manera de que els pobres ciutadans ens assabentéssim de que realment la crisi també ens afectava i que no hi havien brots verds per en lloc. Enredant per aquí, enredant per allà..., com cantaria en Peret, arribem fins al final de la segona Legislatura del PSOE amb l’índex d’atur del 20%. Les eleccions donen uns resultats demolidors: el PSOE/PSC perd 59 escons, els pitjors de la seva història. Però el pitjor és l’herència en que deixa a tot el País. Un altra final de cicle i...un altra final desastrós.

El PP ha guanyat les eleccions del 2011 per majoria absoluta i el record de la segona Legislatura del Sr. Aznar, ens fa tremolar a molts. I ara, després de tot plegat, podem pensar que el que ens vindrà serà millor que el que deixem darrere?. Se’m fa difícil de creure-ho, després de les evidències anteriors. Perquè la meva incredulitat i la meva indiferència al respecta, comencen a ser superlatives.


J. Vinyeta
17 de Desembre de 2011


[1] Aquesta sí que fa 300 anys que dura. Deu de ser l’excepció que confirma la regla!

135.- Comentaris

135.- Comentaris.-


Democràcia o dictadura? .- El títol pot sorprendre una mica. Però, en la meva opinió, hi ha hagut un fet concret al Parlament que m’escandalitza i, al mateix temps, em preocupa: la Mesa del Parlament, a través de la seva Presidenta, prohibeix termes i expressions com “espoli” i “Espanya ens roba” dins del Parlament, perquè poden resultar ofensives. No vull parlar de llibertat d’expressió conculcada, que veritablement ho ha estat de conculcada amb la prohibició, perquè em sembla que la qüestió va molt més enllà i que resulta molt més real, per aquesta gravetat que li suposo, parlar de supressió de la immunitat parlamentaria, la qual cosa és gravíssima. Em sorprèn, i molt, que, davant de la prohibició, el Parlament en ple, llevat del Sr. Cañas que és qui promou aquesta censura, no s’aixequés i abandonés l’Hemicicle. M’escandalitza perquè la immunitat parlamentària hauria de ser defensada amb ungles i dents per tots els parlamentaris encara que només fos perquè garanteix el debat. I d’altra banda em preocupa perquè, començant a prohibir coses al Parlament, podem acabar construint forns crematoris. No fa pas tants anys que va anar així mateix... Ara que està de moda el parlar-ne, alguns han travessat una d’aquelles línees vermelles que no es poden travessar i que fan més confuses les diferències entre l’imperfecta Democràcia i l’inadmissible Dictadura. I algú haurà de prendre mesures per deixar-nos clar en quina banda estem. Ho entén així, Sr. Mas?

Del Senat.- ¿Ja sabem quins han estat els seleccionats pels Partits Polítics per ser endollats en el Senat? Aquí, a casa nostra, el més famós ha estat el Sr. Montilla que, ves a saber per quina raó, ha decidit barrejar “El Molt Honorable” que comporta ser Expresident de la Generalitat amb “el Excelentísimo Señor” dels Senadors. El pitjor és que el Parlament va autoritzar “per cortesia” aquesta estranya maniobra permetent que un Expresident de la Generalitat (independentment de que m’agradés o no durant el seu mandat) perdés gruix i anés a parar a una de les institucions més desprestigiades del entramat polític de l’Estat. Penso que ens mereixem que ens digui, el Sr. Montilla, el per què de la seva decisió a menys que la motivació la entengui com a inconfessable. Serà que se’n vol anar de Catalunya? Serà que el PSC el vol lluny, però ben pagat? Renunciarà al sou d’Expresident?

Amb independència d’aquest fet anecdòtic, cada vegada ens és més clar que aquesta institució, a més de ser un cementiri d’elefants, no és res més que un premi als serveis prestats per aquells que han servit al partit de torn amb fidelitat o una compensació pels favors rebuts. El problema radica en que els partits continuen cobrant, nosaltres seguim pagant una fortuna anual i que, per si fora poc, ens han fet gastar més de 400.000 € en un quadre (que els que hi entenen el consideren de no més cost i qualitat de la que en resultaria d’un caricaturista dels que tenim a Les Rambles barcelonines) a major glòria dels que hi son representats. Ara que es parla tant d’estalvis, els que poden fer-ho podrien decidir fer fora a tot aquest munt de gent que no fa res més que escalfar les butaques (que no, que no son cadires...!)

Tot això gairebé ens obliga a pensar i a creure que tenim una Democràcia molt incipient. I malauradament és així. Però suposo que convindreu amb mi que 35 anys des de la mort del dictador ja han estat molts anys, suficients, perquè els partits prenguin una actitud activa i convincent, per a fer-nos creure amb claredat i fermesa que aquesta Democràcia deixarà de ser incipient per a convertir-se en un sistema polític seriós i consolidat. Seria de justícia que tots aquests que no fan res més que pidolar-nos el vot, es posessin a treballar seriosament i a guanyar-se el sou que religiosa, de forma generosa i puntualment els hi abonem fent el que han triat fer: cuidar i vetllar pel bé comú de la societat que els paga i a la que es deuen, amb independència dels seus interessos econòmics i partidistes. No sé si serà demanar massa...


. Vinyeta
8 de Desembre del 2011

133.- Resultats electorals a Catalunya

133.- Resultats electorals a Catalunya.-


CiU ha fet història. Mai no havia guanyat unes eleccions generals a Catalunya i aquesta vegada, si. Ni tan sols les famoses retallades han passat factura a la coalició (Seny i/o Maduresa del País?). Ha rebut vots suficients per aturar la marea blava del PP i aconseguir que Catalunya, com deia amb molta rotunditat el diari Avui de l’endemà, tingui veu pròpia i diferenciada[1] (juntament amb el País Basc) de la resta de l’Estat Espanyol. És evident que el resultat electoral legitima la actuació fins avui del Govern, tot i que el que sigui així no agradi a molts. Com també és evident que la insistència i el gruix del lema de campanya obliga a la coalició a portar-lo a terme. Per la pròpia autoimposició que n’han fet del mateix, gairebé sacralitzant-lo, no li deixa a la coalició gaire marge de maniobra. Tant poc que, si no el pot assolir, haurà de començar a parlar seriosament del dret a decidir...o, qui sap, si a convocar eleccions anticipades.

Penso que el més significat de tot és la desfeta del PSC. Aquests, que en totes les legislatures han lligat el seu devenir diari al PSOE, que han estat incapaços de trencar, ni per una sola vegada, la disciplina de vot a favor del País del que han tret els vots, que han acceptat traspassos, com el de rodalies a tall d’exemple, sense el més mínim poder de decisió adjunt, llevat de la neteja dels WC dels trens (el Sr. Nadal ens va dir que seria el primer que controlaria. Com ha quedat demostrat, no podia fer res més); que ens han deixat un dèficit que clama al cel, que, per dir-ho tot d’un cop, han venut permanentment la seva ànima a l’ànima del PSOE a canvi de tampoc sabem ben bé de què..., després de tot això i molt més, potser pensaven que el País hauria perdut la memòria. Potser creien que n’hi hauria prou amb que la Sra. Chacón, amb algun suposat poder de seducció, ens fes l’encanteri del flautista de Hammelin perquè anéssim tots, com els ratolins del conte, a votar-los. Sabien d’antuvi de la desfeta i ni així han estat amb la lucidesa suficient com per a reconèixer els errors i assumir la responsabilitat que els hi pertoca, i que és molta, del per què de l’estat actual del País nostre. Així els hi ha anat. Quan es refundin, perquè no sé si els hi queda una altra solució, potser seria bo que molts d’aquests que tenen dintre del partit, tant els que manen com els que no, i que han demostrat ser-ne la majoria, perdessin aquesta crosta espanyolista que els ha posat en evidència i comencessin a pensar en el País en el que hi viuen i, repeteixo, els hi dona els vots. Si continuen anant a Las Cortes amb el cul llogat, em temo que la travessia del desert serà molt i molt més llarga del que es poden esperar. Poden començar a guanyar algun puntet si, al menys al Parlament, aquí, comencen a mirar Catalunya en comptes de seguir mirant La Meseta.

L’incendi al casal d’ERC va ser paorós i inclús els propis bombers, els de la vella guàrdia, que volien participar en la seva extinció, anunciaven la impossibilitat de que res del que quedés seria aprofitable. Però ERC ha salvat els mobles, tot i que a corre-cuita i a última hora. Només han quedat els fonaments del Casal, és cert, però en molt bones condicions per a reedificar-hi. Ara, han de redefinir quina vivenda volen i de quina forma la volen aixecar. Penso que son conscients que han de retornar als orígens perquè si, després de tot plegat, els tornen a perdre de nou, tornaran a perdre la identitat. I d’això, ja en tenen dolorosa experiència.

El Sr. Coscubiela ha guanyat dos escons per a la seva coalició. Diran el que voldran, però la davallada del PSC els hi hauria d’haver estat un doll de vots i no ha estat així. En la meva opinió, és fruït d’una manca de credibilitat, inclús dins del seu sector esquerranós, degut, d’una banda, al lligam que varen perpetuar amb el PSC durant els tripartits. I, per altra b anda, per aquesta sistemàtica oposició a tot amb incongruències com les de voler suprimir les nuclears i, a l’hora, torpedinar els parcs eòlics, per exemple. Que s’ho facin mirar.

El PPC, li agradi o no, amb crisi, retallades, amb tsunami blau i el vent a favor, no ha passat de tenir tres diputats més que en la anterior legislatura. No és res excepcional per molt que vulguin emfatitzar els resultats. Aquí sabem qui i com son; sabem que tampoc aquests mai, en cap cas, ni han trencat ni trencaran la disciplina de vot a Madrid; sabem el que han fet i també, de tot plegat, guardem memòria. I inclús molts d’aquells que potser normalment els votaven, i precisament per que tenen memòria, han triat una dreta també conservadora, però Nacional a la fi. Sabem què volen fer perquè, com gairebé tots des del centre de l’Estat, ens tenen por i temen que aixequem el cap i ens en anem. Per això blasmen sempre, sempre, en front de qualsevol tema d’Identitat Nacional que ens diferenciï. I per això després d’uns resultats que no han estat per llençar coets aquí a Catalunya, la Sra. Sánchez - Camacho no s’ha estat de dir-nos de seguida que, per molt d’èxit diferencial que creiem que hi ha hagut, els que manen son ells. Per això, si no hi ha un canvi en la filosofia general del partit, entenc que el Sr. Rajoy, i en conseqüència la Sra. Camacho, tindran sobre de la taula un greu problema anomenat problema català.

Molts dels catalans, ja sabem quina és l’única solució.



J. Vinyeta
22 de Novembre del 2011




[1] La edició del Punt–Avui del dilluns dia 21, encapçalava la edició a la portada amb un “Catalonia is not Spain” prou eloqüent

134.- Els resultats electorals a la resta d'Espanya

134.- Resultats electorals a la resta d’Espanya.-


186 a 110. Tot i que pugui semblar un resultat d’un partit inspirat de la NBA americana, no ho és això: el PP s’emporta 186 escons i el PSOE, 110. Poques coses més a afegir a tot el que ja s’ha dit, si no fos perquè tinc la sensació de que més que guanyar-les el PP, les ha perdut el PSOE. I fer notar que tot l’Estat ha quedat tintat de blau, llevat del País Basc i de Catalunya. Seran pedres a les sabates del Sr. Rajoy.

No es tracta de fer llenya de l’arbre caigut. Però em sembla que coincidirem gairebé tots, inclosos alguns o molts dels Psoeistes i simpatitzants, en que la obstinació del President del Govern en negar l’evidència, juntament amb una disbauxa malgastadora sense més objectius concrets que el de quedar bé davant d’alguns, varen anar endarrerint la presa de les més elementals mesures correctores fins que Brussel·les – Merkel – Obama, esverats pel desastre que es veien a venir i la implicació que aquest desastre podria originar a Europa i, de retruc en aquells moments, en els EEUU, varen fer quadrar al Sr. Zapatero. A partir d’aquell moment es comencen a prendre mesures, més aviat tèbies. Les justes perquè Brussel·les comenci a veure un cert moviment “reajustador”. I prou. Però s’havien perdut, amb molts mesos d’inoperància, oportunitats correctores absolutament necessàries. I l’atur, arriba fins al 20%. És la gota que vessa el got. Les prestacions s’esgoten, els índex de dependència augmenten i els ambients socials es deterioren. Amb tot això, arriben les eleccions del diumenge passat i, per tot plegat, el PSOE se’n va a la oposició. Aquest final és un final previst que el PSOE no ha sabut corregir, ni anunciant, com feia Rubalcaba que, en la propera legislatura, sí sabien el que havien de fer (per què no ho varen fer, ens preguntàvem?)

El PP les guanya, les eleccions. Però el Sr. Rajoy no ha obert la boca anunciant que faria si les guanyava. Res. Sabem que te un programa perquè en un debat a la TV el seu contrincant, Rubalcaba, en parlava. Però aquest programa no ha transcendit als ciutadans de a peu durant la campanya electoral. El mateix a passat durant tota la legislatura: ha anat deixant que el País s’anés podrint lentament, amb el sol objectiu d’arribar a la Moncloa, aplicant la vella tàctica d’esperar veure passar el cadàver, en aquest cas convertit en despulla descomposta, del seu enemic. Potser té molt clar que, per alleugerar la crisi, haurà de fer el que li manin des d’Europa a partir de la investidura i per tant, entén Rajoy, que no és necessari ni dir ni fer res més. En el tema estrictament polític, tampoc no ens ha dit res. Imagino que haurem d’estar a l’aguait amb el tema de les llibertats individuals i col·lectives que, aquesta gent, sempre les creuen excessives. I així, amb aquest trist bagatge electoral se’ns planta a la Moncloa amb 186 escons. I pregunto: ¿ha guanyat el PP o ha perdut les eleccions el PSOE?

Al País Basc, Amaiur en surt clar guanyador, per sobre inclús del PNB. Entre els dos, sumen molts més escons que Socialistes i Populars junts i això deixa oberta la porta a la formació, en un futur no llunyà, d’un govern netament nacionalista. l queda clar que aquells que pensaven o deien que els missatges d’ETA no influirien en la contesa electoral, no veien gaire més enllà del seu nas. Tot i haver tret 7 diputats, no està garantida la seva formació com grup parlamentari propi. Entenc que dependrà de la Mesa de Les Corts, però el Sr. Rajoy ja els hi ha dit que no els convocarà en la roda de trobades que te previst fer amb les diferents forces parlamentàries. Per tant...

Rosa Diez aplega 5 escons, tots ells en territoris de clara ascendència “pepera”: quatre a Madrid i un a València. No sé si ella ho sap però un dels més grans representants de l’ultra dreta, el Sr. Ynestrillas, advocava per la abstenció però, en cas d’anar a votar, recomanava fer-ho per Rosa Díez. Per tant, tot i que ja era imaginat, pel clar i concret recolzament que rep, podem confirmar de quin peu calça. També, tot i els cinc diputats, pot trobar-se amb problemes per la formació del grup parlamentari, però te més bon ascendent amb el PP i per tant té, en el meu entendre, més possibilitats de formar-lo que Amaiur

Els exstalinistes (tot i que no sé realment això “d’ex” fins on arriba) han ressuscitat: 11 escons!. La davallada socialista els hi ha propiciat la recepció del vot esquerranós desencantat amb el PSOE, i els indignats que han votat s’han repartit entre aquests i UPyD. Avui per avui, tot i la resurrecció experimentada, se saben perdedors però no se senten desubicats al plantejar, tot i que dissimuladament, una lluita classista pròpia de temps passats. Tenen força al carrer, és cert. Però això no vol dir tenir la raó. Reclamen sempre la circumscripció única, que és el que els hi donaria millors resultats electorals, tot i sabent què, precisament, representaria la desaparició d’altres forces d’àmbit més local, especialment les nacionalistes “perifèriques”, com diuen a Madrid, que en cap cas[1], fent-ho, tindrien representació parlamentaria. Per la mateixa raó UPyD també ho demana i curiosament és una de les reivindicacions dels indignats, inclosos els de Catalunya. Personalment, sempre he cregut en possibles i soterrades participacions de tots aquests en el moviment d’indignació. El temps ens ho dirà.

Per tot plegat, n’han sortit unes Corts molt més plurals i amb la presència de grups minoritaris[2] tot i que amb minsa representació. La pluralitat sempre és bona. I si a la llarga ajudés a trencar el bipartidisme asfixiant actual, encara seria millor.

Algú em pot dir si sap o recorda el nom dels Senadors que va votar?. Es parla de les eleccions dels senadors?. Si la resposta és que no, com presumeixo, ¿ens farà això rumiar seriosament de què ens serveix aquesta Institució?


J.Vinyeta
24 de Novembre del 2011
[1] Potser que l’excepció fora CiU
[2] Compromís Q (Bloc,Iniciativa i Verds), a València. FAC (Foro Asturias Ciudadano). GBai (Navarra) i CC – NC – PNC, nova Coalición Canaria

132.- I després del 20 - N ?

132.- I després del 20 – N ?

Les enquestes vaticinen clarament que, si no hi ha un cataclisme d’última hora, el PP guanyarà les eleccions per majoria absoluta. I l’únic pel que es barallen ara és per saber de quants escons sobrepassarà dels 176 necessaris. La nit del proper 20 de novembre ens ho aclarirà. Si, com és previsible, les guanya el PP, el clam bíblic ho serà en referència al que tots sabem del PP: la pèrdua de llibertats com a conseqüència del seu nucli dur feixista i dictatorial. Dit de manera més entenedora, la seva actuació serà la que esperem, sense enganys des del punt de vista polític.
Però l’important no és saber si guanyarà les eleccions el PP o no. Suposo que tots tenim prou clar que el govern que es formi el dia 21 proper, es trobarà amb tres problemes greus sobra de la taula, entre d’altres: Un problema social, que el defineixo així perquè intento donar a aquesta definició un sentit suficientment ampli en el que s’inclogui tot el que comporta i es deriva de la famosa crisi (especialment pels estralls socials que està generant); un problema polític, que ens ve derivat de l’alto el foc i disposició a deixar les armes dels etarres. I un tercer problema a resoldre, que és el que s’anomena problema català.
És evident que el problema social és el més apressat perquè, mantenint el ritme actual de creixement de l’atur, la ruïna més absoluta serà, en poc temps més, el sudari comú. Però, en aquest assumpte, el guanyador no tindrà massa marge d’acció: Merkel – Brussel·les marcaran el tempo d’una sèrie d’accions que, no s’enganyi ningú, faran que les retallades catalanes semblin un joc de nens davant de les que se’ns vindran a sobre[1]. Tindrem la sort de que, davant del que s’haurà de fer, Catalunya portarà un any d’avantatge i hi anirà ja amb els deures més que mig fets.
El tema Basc està ja internacionalitzat i, si per una banda aquesta situació redueix, tot i que lleugerament tan sols, l’espai per la maniobra del proper govern, també és cert que aquesta internacionalització empeny, especialment des d’Europa[2], cap a una solució definitiva d’aquest problema que, com a mínim, resulta “molest” a Brussel·les. La reunió a S. Sebastià, prèvia als comunicats etarras i abertzales i els comunicats del Govern i de la Oposició, prèviament pactats, tots ells, deixaven clar que el camí estava assenyalat. Només depèn de que el Sr. Rajoy administri amb serietat i intel·ligència la majoria parlamentaria que pot obtenir i saber controlar, perquè haurà de fer-ho, el seu entorn més dur.
El problema català és, en la meva opinió, més pelut perquè no està internacionalitzat i que, per tant, la solució depèn tant de nosaltres, o potser més, com del partit majoritari al Parlament de Madrid. El propi PP ha atiat permanentment la catalanofòbia i, amb la seva actitud, ha aconseguit, però, que el 46% de la població enquestada a Catalunya[3], independentment de la seva ideologia, aspiri a reduir l’espoli fiscal que ens fa anar pel mon (Espanya inclosa) com a pidolaires. Però també (i aquest serà realment el problema polític a resoldre) que un 43% de la població votaria avui directament sí a la independència en un referèndum al respecta, amb una tendència clara en augment[4]. Això presenta un dilema a resoldre i resolutiu, al mateix temps: o ens deixen anar o marxem. Segons les enquestes, la nostra voluntat és clara. Per tant, depèn d’ells. I de la gestió que el Sr. Rajoy sàpiga fer de la seva victòria electoral, perquè el problema no s’esvairà tot solet o amb encanteris més o menys espectaculars. Necessitarà de solucions polítiques.
Segons va dir l’ínclit Peces Barba, aquesta vegada, per resoldre el problema català, no serà necessari bombardejar Barcelona... Potser si que, aquesta vegada, ens estalviarem al menys una de les formes habituals que solen emprar els conqueridors per solucionar problemes similars. Qui sap si aquesta vegada tindrem més sort.

J. Vinyeta
17 de Novembre de 2011


[1] Del 100% del dèficit global de l’Estat, només el 15% aprox. es degut a les Autonomies.
[2] Actualment és l’últim conflicte dit terrorista que queda a la Europa actual i Europa s’emmiralla amb l’IRA
[3] Vegeu enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i del Centre d’Estudis d’opinió (CEO) sobre aquest tema
[4] Hi ha qui diu que aquestes enquestes no son fiables. És molt fàcil de saber-ho: N’hi ha prou en celebrar un referèndum al respecta per sortir-ne de dubtes.

131.- Eleccions al tombar de la cantonada

131.-Eleccions al tombar de la cantonada.-


Aquest País nostre està en campanya electoral permanent. És una situació que, a molts, no ens agrada. Però els Polítics, en general, ens hi han acostumat amb la seva actitud, més pro partit al que pertanyen que no pas en pro de la societat a la que diuen que volen servir. És evident que amb la generalització es perd qualitat en qualsevol intent de reflexió que vulguem fer. Però, al menys en aquest cas i en aquest moment, la societat no creu que els polítics actuals i en la actualitat puguin solucionar mínimament els problemes que ens tenen aporrinats. I això últim no ho dic jo: totes les enquestes al respecta se’n fan ressò i evidencien la devaluació, per partidista i endogàmica, que està patint la classe política.

Però a mida que ens anem acostant a la data electoral, aquella situació que consideràvem habitual es va agrint, i els retrets, les acusacions, el mal borràs, per a dir-ho d’una manera entenedora, va pujant de to cercant el vot perdut, indecís o del despistat, per esgarrapar-li algun vot als rivals... I, en aquesta tessitura, sempre hi ha animadors que volen aportar el seu granet de sorra a l’arena del circ que sempre pressuposa la convocatòria d’eleccions. I curiosament als catalans se’ns posa sempre a l’ull de l’huracà (deu de ser per allò de la por que ens tenen, dic jo). Corroboro el que dic amb dos exemples: un és el del Sr. Peces – Barba. Poques coses més calen comentar a les que ja han dit els mitjans de comunicació i el propi implicat que, a mida que s’excusava, anava pixant més fora del test. L’altra és aquella frase que Tele – 5 va deixar anar en un dels seus programes[1] en la que ens deixa al catalans pitjor que qualsevol indesitjable. Aquesta actitud, des del Centre Peninsular, és una constant, però en període electoral és a més sistemàtica perquè la catalanofòbia dona vots.

Però ja estem en plena campanya electoral i hi trobo en ella al menys un parell de coses, entre d’altres de les quals en parlarem un altra dia, que em sonen a més presa de pèl i que no m’agraden, gens I les dues tenen un nexe comú. Una és el lema dels d’ICV que, amb el Sr. Coscubiela al davant, diu: “... i a sobre hem de callar?”. Imagino que fa referència a que tota la ciutadania està diguem que com segrestada per les accions del Govern català, i que, a més, se li exigeix silenci, la qual cosa, segons el Sr. Coscubiela, passa de taca d’oli. És cert: no podem restar callats. I per questa raó, se’m acut dir-li al dit Sr. que, si estem en la situació en que estem, aquí, a Catalunya, és perquè els Governs en els que el seu Partit hi ha format part, ens hi han portat fins aquí. Que el seu partit no va fer res per evitar-ho, amb el sol objectiu de mantenir-se en el Poder. Que ell personalment ha format part d’un dels sindicats majoritaris d’aquest país del que mai hem pogut saber com es finançava, aquest sindicat. Que el Sr. Coscubiela no ha estat capaç de dir-nos de quants membres alliberats disposa aquest mateix sindicat i quin cost laboral representen per a les empreses, ni ens ha aclarit mai com han estat de cínicament beneficiosos per al sindicat al que encara pertany, i del que en va ser Secretari General, els ERO en els que ha participat. I que hi podem afegir la actuació amb els seus col·legues d’altres sindicats en front de qualsevol reforma laboral, per exemple. Per tot això que estigui tranquil, perquè possiblement serem molts els que no callarem.

L’altra qüestió que m’inquieta, és la presència de la Ministressa Chacón fent el paperot per Catalunya, volent-nos fer creure la seva disposició a la defensa més absoluta dels drets dels catalans. Paperot perquè, aquí, tots sabem de quin peu calça, sabem que forma part d’un Govern que ens ha maltractat, que en cap cas ella ha posat el seu càrrec a disposició del seu Cap de Files i de Govern (Govern amb el que s’ha arrenglerat en tots rel casos) per defensar-nos i ni ha estat capaç, també en cap cas, de trencar la disciplina de vot en moments parlamentaris a Madrid de flagrant afectació a Catalunya. El seu Partit va ser l’ànima d’aquell Tripartit, d’infausta memòria en el que també hi participava ICV, que va portar a tot el País al llindar del desastre. I, en massa bona part, és responsable del que ens ha arribat després. I ICV, també.

Es fa difícil fer-ne cas a cap dels dos esmentats[2] i escoltar-los sense un somriure trist i ensems sardònic, tant en quant els partits que els avalen no siguin reconeixedors dels errors comesos durant el seu Governament, especialment amb la creació d’un dèficit multimilionari que ens afectarà durant anys.


J. Vinyeta
10 de Novembre de 2011
[1] El Programa s’anomena Aída i se’n fa ressò El Periódico, 3 de novembre de 2011. Pàgina 77.
[2] El tercer implicat en el cas, ERC, fa un discurs menys agressiu, sabedora de que ha patit en pròpia sang l’error de la segona formació del Tripartit i de les seves conseqüències.

130.- E T A

130.- E T A

Penso que la millor notícia ens va arribar a mitjans de la setmana passada: ETA renuncia definitivament a la lluita armada. És per a celebrar-ho. Tots els líders polítics han fet la seva particular interpretació del comunicat etarra (entenc que la del President del Govern i la del Cap de la Oposició, convenientment pactades) i, llevat d’aquells als que sembla que, amb aquest final, se’ls hi acaba una raó per a la seva existència, tothom entén, amb la prudència necessària, que la notícia és històrica.

En la meva opinió, optar per la via política per a la solució del conflicte (que és el que pot deduir-se de la declaració etarra) no és equivalen a haver arribat al punt i final del mateix conflicte. Com sempre ha passat en situacions similars (i la més propera ha estat la d’Irlanda del Nord) el que queda per solucionar és allò que, tant a la Conferència Internacional d’uns dies abans a Sant Sebastià, com en el propi comunicat, s’ha definit com a les conseqüències del conflicte. I aquestes “conseqüències” no son, precisament fàcils d’empassar: presos, exiliats i la seva integració social posterior, la difícil pau social i convivència entre les parts en general i entre sectors familiars concrets, etc..., son qüestions que en cap cas es resoldran amb la celeritat que molts desitjaríem (només cal parar atenció en que, després de més de 70 anys de finalitzada la nostra guerra civil, encara avui hi ha ferides per tancar...)

Però analitzant el present, entenc que hem de ressaltar algunes de les coses que, de moment, ens han portat fins aquí. És evident que la “solució” que representa el comunicat etarra ha estat treballat, amb cuina prèvia. La Comissió de Sant Sebastià no es reuneix i emet un comunicat, immediatament admès per l’esquerra abertzale primer i, molt poques hores després, per ETA, sense saber un bon final de la seva gestió. També em resulta evident que aquesta reunió a Donosti no s’hagués pogut dur a terme sense l’explicita autorització del Govern Central i, en conseqüència, donat el període electoral en que ens trobem, sense el coneixement i aquiescència del PP. Entenc que els comunicats emesos pel President i els dos candidats dels partits principals, no responen a una improvisació. Son comunicats estudiats i això només és possible si hi ha un coneixement i una aquiescència previs dels esdeveniments que hauran de succeir, com així van ser.

Dit això, el que també em sembla clar és que el propi Govern no pretén, durant aquest període electoral, ficar-se en el terreny lliscós que representaria qualsevol intent de protagonisme post comunicat que, em sembla clar, pertany al Govern que surti del 20 de Novembre i que, agradi o no, haurà de negociar i pactar el que hagi de negociar i pactar (allò de les conseqüències del conflicte). I així les coses, si el Govern queda, com és previsible en mans del PP, serà el Sr. Rajoy qui s’haurà d’arremangar. I aquí hi tinc alguns dubtes. Penso que el Sr. Rajoy voldrà que la Història el consideri com a artífex de la pau i, en conseqüència, protagonista dels moments que haurà de viure. Per tant no l’imagino posant pals a les rodes de forma permanent, mentre duri el seu mandat. Però ¿com s’ho farà per tirar endavant un procés complicat, difícil i llarg amb la oposició permanent dels que, al menys fins ara, han manifestat una absoluta oposició a qualsevol concessió, diàleg o apropament als que ara han renunciat a la violència? ¿Sabran estar a l’alçada els mitjans informatius afins, i fins ara turiferaris, ensinistrats per la FAES? ¿Serà capaç el sector més ultra del Partit Popular, inclòs el Sr. Aznar, d’empassar-se els gripaus amb els que han enverinat la convivència a l’Estat? ¿O no? ¿Atiarà, aquest entorn, a les Associacions de Víctimes, en general tan ben disposades a la manipulació des del PP, en contra del més mínim moviment d’obertura de diàleg? És tot aquest entorn en que es belluga el Partit Popular el que, en la meva opinió, pot influir negativament en l’actitud del proper president, de per sí greu si ho és el Sr. Rajoy, que és el candidat de tot d’aquest sector. Però, ¿oi que ens podem imaginar com actuarà aquest entorn en el cas en que la presidència, per la raó que fos, caigués en mans del Sr. Rubalcaba...?

És ben cert que les Lleis han de complir-se, però també ho és que aquestes Lleis hauran de canviar perquè les noves situacions tinguin cobertura legal. I si no es fa, el procés s’enverinarà, s’allargarà més del que serà necessari i, a la fi, el procés tornarà a ser de més incert final.

No ho tindrà fàcil el proper govern. Però de la seva actitud en front dels que no vulguin la pau definitiva, i que em temo que en son uns quants, dependrà l’èxit de tot plegat.


Vinyeta
27 d’Octubre de 2011

129.- De nou, comentaris

129.- De nou, comentaris.-

Dels indignats.- És ben cert que les manifestacions del cap de setmana passat celebrades arreu de mon, han estat un èxit. Però continua donant-me la impressió de que, sense el lideratge adient i sense l’esperit clar i compromès, com ja he insistit en alguna altra ocasió, de fer una autèntica revolució amb totes les seves conseqüències, això no passarà de ser un bon foc, però res més.

D’altra banda, han començat a Madrid els interrogatoris als implicats en la famosa jornada al Parlament de Catalunya del passat 15 de Juny. El President arribant al Parlament en Helicòpter i molts dels Parlamentaris directament agredits per energúmens implicats en el moviment, son imatges difícils d’oblidar i d’una gravetat política extrema. Els advocats defensors i els presents a l’exterior de l’Audiència poden dir el que vulguin i, si volen, expressar la seva solidaritat amb els interrogats. Però està clar, per molt que tots aquests últims diguin i cridin, que els fets son greus i com a tals ha de ser jutjats. Potser alguns (o tots) se’n sortiran per allò de l’entrada dels mossos als jutjats de Barcelona. Però quedarà clara, per a la gent de bé, que totes les coses tenen un límit i que aquells, a la fi condemnats o no, el varen traspassar.

De totes maneres, m’hagués agradat més que haguessin estat jutjats aquí, a Catalunya. El llast franquista de La Audiencia Nacional, sempre en fa arrufar el nas.

Desafectes a la República.- Així es titulava el reportatge que TV3 ens va oferir el 16 d’Octubre. Recuperar la memòria històrica del nostre País és sempre un bon pas endavant si, com he demanat sempre, a pesar del dolor que pugui causar, es recupera tota. I quan dic tota vull incloure-hi també totes les bestieses que aquí es varen cometre durant la guerra. El fet de que els perdedors fossin severament perseguits pel dictador no és, en el meu entendre, suficient per oblidar-ho i donar-ho per saldat.[1]

El reportatge carregava les tintes en el famosos comitès Antifeixistes amb la FAI – CNT per davant i deixa, com ja coneixíem, en entredit al Govern de la Generalitat que, en aquell moment, semblava mirar cap una altra banda[2]. Però el reportatge no fa cap menció al que va passar aquí a casa nostra a partir dels famosos Fets de Maig del 37. Suposo que entre els sumaris trobats, també n’hi ha d’aquells moments. I no sé si és que en faran un altra de reportatge que en parli d’aquesta època concreta, o que realment no hi ha Sumaris al respecta o que s’ha tractat d’un oblit. Si és així, em costa molt de creure que ha estat un oblit involuntari.

De les notícies.- Estem immersos en una crisi en tots els nivells. L’aspecte econòmic de la mateixa és el que produeix els estralls més flagrants i dolorosos. I això no hi ha qui ens ho tregui. Aquests estralls son a les portades de tots els mitjans de comunicació cada dia i a totes hores i, per fer-ho més luctuós, s’estén, entre la societat civil, el convenciment en la ineficàcia de la classe política per a treure’ns de l’atzucac en que ens trobem.

Dic això perquè sembla que en cap cas i ni en cap moment apareix el que podríem definir com a una bona notícia. Els experts en comunicació diuen que una mala notícia ven cinc vegades més que una de bona i tots sabem, i no cal quantificar, que les males notícies son, en general, les que generen les portades més cridaneres en els àmbits periodístics[3] i, per tant, les que venen més. Però penso que les capçaleres o els seus editors podrien fer veure als professionals del seu mitjà que, a més de recordar a la ciutadania la realitat de la situació, aquesta ciutadania també necessita saber que, a pesar de tot, alguna cosa queda que encara funciona o que se’n surt. I segur que, amb ganes de trobar-la, cada dia se’n podria trobar al menys una i publicar-la en portada del mitjà corresponent. Ajudaria a aixecar, mica a mica, la moral d’una societat civil impregnada de catastròfica realitat que, en tinc el convenciment, te un desig profund de sortir d’aquest marasme i no troba res positiu on agafar-se. Els professionals esmentats tenen ara la paraula i entenc que no poden eludir la responsabilitat que, al menys jo, els hi exigeixo . Necessitem saber que hi ha qui sobreviu i que, encara que sigui per mimetisme, ens pot servir de mirall .


J. Vinyeta
19 d’Octubre del 2011

1] Alguns components de la CNT varen firmar conveni de col·laboració amb els falangistes del Sindicat Vertical. Vegeu La CNT y el Sindicato Vertical.La quimera de la libertad sindical con Franco de ÁNGEL HERRERÍN LÓPEZ Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.ª Contemporánea, t. 13, 2000, págs. 125-168

[2] La actuació dels anarquistes està ben relatada en texts com Diario de un pistolero anarquista de Miquel Mir (Ed. Destino imago mundi Vol. 128) i molts d’altres (Entre el roig i el negre, l’Autobús de la mort etc...)

[3] Quan dic periodistics hi incloc premsa, radio i TV

128.- Comentaris

128.- Comentaris .-

Sé que han passat molts de dies des del meu últim article. Però la veritat és que estava com perplex, com espantat per tot el que anava passant des de finals d’Agost. Em trobava immers en una espècie de “depressió política”. Però s’acosten les eleccions. I aquella perplexitat, aquell “espantament” i aquella “depressió”, han anat convertint-se en una espècie de mala llet soterrada que m’ha empès per tornar a la paraula escrita. Comentaré algunes coses.


Cinisme.- El cinisme d’alguns partits polítics, ha estat proverbial. I en especial el del PSC que, havent perdut les eleccions ara fa un any aquí a casa nostra, i de forma estrepitosa, no ha après la lliçó. Algú ha definit al 25 diputats que el PSC va portar a Madrid, fa vuit anys, com als vint-i-cinc invisibles per la seva inactivitat i absència de posicionament quan es tractava de defensar Catalunya (només cal dir que en cap cas, mai, han trancat la disciplina de vot amb el PSOE). Tot i aquesta invisibilitat allà, han pretès aquí donar lliçons de governabilitat i patriotisme. I, vet aquí, que, tota aquella ineficàcia del tripartit capitanejat pel PSC que ens ha deixat un llast financer que trigarem anys en poder-lo compensar, s’ha convertit en contundència en voler-nos fer entendre que la seva actuació va ser immillorable i que tot el que s’està fent ara per redreçar aquell desastre, només son polítiques de la dreta més recalcitrant i cavernícola. Cinisme de gran gruix! Ens prenen per dèbils mentals, pretenen una tutela de la ciutadania, només apta per incondicionals que, pot ser no ho saben, molts no estem disposats a acceptar en cap cas.

Les eleccions son a sobre i la Ministra Chacon encapçala les llistes del PSC. Vaig llegir que algú deia, amb encert, que la Senyora Chacon era ministra de defensa, però que era clar que, en cap cas, havia defensat els interessos de Catalunya: el Partit sabrà on es fica...Tanmateix potser seria bo de recomanar-li al Sr. Joan Ferràn que anés amb cura i que potser seria el moment per al PSC de desfer-se de la crosta... “psoeista” que l’envolta. Més que res perquè després no hagi estat la abstenció, o la pluja (si n’hi ha), o el vot nul, o no sé quin núvol malèfic o ves a saber quina “crosta” el que els faci perdre de nou les eleccions aquí i, aquesta vegada, també a Madrid.

Les retallades.- Estan en boca de tothom, especialment les que fan referència a la Sanitat. De les retallades en educació, per exemple, se’n parla menys perquè no hi ha criatures pel carrer, sense escola. Però per les escoles també hi han passat les tisores. Son dos sectors molt sensibles en matèria social i per tant molt sensibles per a tota la ciutadania en general i son les més aprofitades per la oposició política en particular. Personalment no soc pas dels que blasmen en contra de les accions que el Govern de la Generalitat està portant a terme especialment, repeteixo, en Sanitat. Vist des de fora, sempre he tingut la sensació de que la massificació que he observat en els grans hospitals i Caps necessitava d’una reforma del sistema i reducció de la despesa. Amb els professionals del ram amb els que he parlat sobre l’assumpte, coincideixen tots en que la reforma es absolutament necessària si és vol mantenir el sistema amb un mínim de qualitat en els serveis, el que obliga a reduir els que no siguin d’absoluta necessitat. La supressió de l’abús en un sistema que l’usuari interpreta com a gratuït, que ha atorgat carta de dret irrenunciable a milers d’usuaris als que no s’ha fiscalitzat mai en aquest aspecte, son qüestions que ara s’han posat sobre la taula, així, de cop, i, certament, ho fa difícil d’entomar. Però també coincideixen, aquests professionals amb els que he parlat, en que no hi un pla elaborat per reestructurar de forma definitiva el sistema Sanitari en general i, per tant, no s’ha definit fins on es vol anar i com s’hi va. No sap em, dons, si el rumb que porta nau ens portarà a port o, pel contrari, anem directament da cara a la tempesta, sigui perfecta o no.

La reconversió bancària.- Des d’arreu del món s’està emfatitzant en que la banca, pràcticament de forma general, ha de ser recapitalitzada pels estats corresponents. Independentment d’aquesta situació (i mentre en aquest país nostre la recapitalització la porti a terme el famós FROB, que no és més que un fons creat pels propis bancs per curar-se en salut en moments com en el que ens trobem, i no amb diners públics[1], anirem tirant), penso que el Banc d’Espanya hauria d’haver estat més a l’aguait de les actituds de moltes d’aquestes entitats bancàries que ara necessiten de rescat. La majoria de les famoses Caixes d’Estalvis han estat en mans dels partits polítics que governaven en les Comunitats o en les Diputacions corresponents i el Banc d’Espanya, pel que es veu ara, ha fiscalitzat poc i malament, permetent dispendis desaforats o sous multimilionaris dels propis directius amb els nostres estalvis i que han portat aquestes entitats a l’abisme. A tots aquests destralers que haguessin estat capaços, pel que es veu, de fotre a la ruïna al propi FROB, la Justícia, que actuaria per denuncia de qualsevol entitat privada que hagués estat malversada, ¿no pot actuar d’ofici o per denúncia directa del Banc d’Espanya? Si a l’hora de mesurar, el pam no fa la mateixa mida per a tots, rebrem les hòsties els de sempre. I en aquest cas flagrant, algú s’hauria de posar a la feina i seriosament, per poder deixar de fer volar coloms i de fer focs d’artifici.

Les eleccions son a sobre i ens donaran tema per a nous comentaris.

J. Vinyeta
14 d’Octubre del 2011






[1] Teòricament, al menys, el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits s’alimenten amb la aportació del 2,5% dels dipòsits bancaris de cada banc. La recapilatzació seria, dons, per garantir el nostres estalvis, tot i que seguin així ens els deixen amb el cul enlaire. Ja sé que sona una mica estúpid, tot plegat, però, teòricament, així estan les coses.

127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)

127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada d'aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!, si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor), al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, tot i que profans en aquella matèria, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Però encara hi ha més. Hi ha moments en que el seu narcisisme i la seva enveja els hi fan perdre els papers: son moments en que el seu JO queda més tocat del que els hi és suportable (sempre per culpa dels altres segons el seu pensar, evidentment) perquè creuen patir situacions expressa i particularment humiliants. Aleshores, aquella verbalització necessària del seu patiment deixa de ser simplement oral per passar a ser una manifestació física hostil, violenta, d’aquell JO ferit. De la forma més barroera, fan gala de menysprear allò que per els altres, per a tots els que no som com aquests dels que parlo, entenem com a actitud correcte, arribant a perdre els estreps de la forma més vergonyosa.

Quan el garbuix ha passat i arriba el moment en que tot retorna una mica al seu lloc, encara més ferits per la conscienciació, a pesar de tot, de la seva imperfecte violència, hauran de fer la manifestació oral de tot plegat (l’altra forma ja habitual, necessària i imprescindible de manifestació del seu patiment, com ja ho he dit) i a les hores, en aquell gran moment de glòria, seran incapaços de reconèixer errors, negaran aquella actuació barroera i manifestaran un menyspreu clarament malaltís respecta de tot i de tots i, molt especialment, dels que hauran estat víctimes directes d’aquella violència. Aquesta actitud, aquells que hi entenen, la defineixen com a una actitud clarament cínica. I nosaltres anomenem cínics als que actuen així. El sofriment que pateixen precisarà d’un bàlsam que només podran trobar en un bany de masses enardides que els aplaudeixin i victoregin encara que, com en la novel·la de Camus[1], siguin a dalt del patíbul abans de ser executats.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes, envejosos i cínics no s’ho creguin, a nosaltres. que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats, mantenir un mínim d’higiene mental, evitar contaminacions externes i viure amb una dosi d’autocrítica suficient que ens permeti enganyar-nos el menys possible. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Mentre llegíeu no sé sí pensàveu en algú concret. Però jo, mentre escrivia, si que ho feia: pensava en Xosé Mourinho.


J. Vinyeta
15 de Maig i 18 d’Agost de 2011

P.S.: L'article ha estat ampliat, en els termes expresats, a petició d'un molt bon amic meu i a qui li dedico: es diu Jordi Molina.-

[1] L’Étranger.-

126.- Vacances amb feina

126.- Vacances amb feina.-


No em sembla recordar un estiu amb la activitat polític – social com el d’aquest 2011.

Les anomenades turbulències financeres venen marcant el devenir econòmic d’Europa i dels EUA i, en conseqüència, de tot el mon. La anomenada “Banya d’Àfrica” posa en evidència, una vagada més, el pèssim resultat de la descolonització de la zona en la què la fam està fem estralls entre una població que rep, a més, les bufetades endèmiques de les guerres permanents de la zona. I Líbia i Síria ocupen planes dels diaris cada dia. O sigui que el panorama és mes aviat fosc per tot plegat. Però... comencem!

Turbulències.- Vagi per endavant que la meva ignorància en el que s’ha convingut en anomenar Ciencia Economica, és molt gran. Però això no impedeix expressar opinions al respecta. Vist tot plegat des de la perspectiva del que no hi entén, sembla un garbuix en el qual els que tenen calés manen, en funció dels seus interessos i el altres seguim l’arada. Ja sabem que el diner és poder, però que els Estats més poderosos del mon vagin perden el cul perquè son incapaços de posar-hi remei, costa d’entendre. Que unes anomenades Agències de Qualificació vagin marcant el ritme com aquell que marcava el de les galeres, a cop de maça i que, Europa al menys, no se sigui capaç de posar-hi fre a aquestes qualificacions, o que les transaccions a les borses no siguin carregades amb impostos, no deixa de sorprendre’m. De totes maneres em sembla entendre que Europa és la que fa pitjor les coses. Llegia una frase de no sé qui a la premsa de fa uns dies que em va donar la sensació de que l’encertava. Deia, més o menys literalment, que no hi ha cap empresa al mon que pugui funcionar amb 27 directors generals. I em sembla certa perquè, en sí mateix, Europa no és res més que un intent de fer una fusió de grans empreses en la que les direccions de les empreses fusionades continuen en funcions i amb un grau d’independència que ja voldrien molts executius de l’empresa privada d’avui dia. I vull deixar clar que no soc pas dels que volen perdre autonomia en cap sentit. Però em sembla inevitable unificar criteris (especialment polítics i fiscals), i retallar independències, si és que la famosa Unitat Europea ha de continuar. Suposo que els que hi entenen s’ho han plantejat, però sorprèn aquesta espècie de passivitat bellugadissa, aquest constant haver de definir, de redreçar, d’afirmar, de ratificar, d’un permanent anar i venir i, al menys ho sembla, de no encarar els problemes amb la valentia que, en el meu entendre, fa falta i que, agradi o no, dona més l’idea de desunió que d’altra cosa. Alemanya i França volen liderar no sabem exactament què. Esperarem.

La banya d’Àfrica.- Segons in formacions de l’ACNUR, perilla la vida de més de dotze milions de persones de la zona: la fam hi està fen estralls. Una sequera que sembla permanent i un estat de guerra que no sembla tenir fi, van creant milions de refugiats i desertitzant una zona ja de per sí deprimida. Eritrea, Etiòpia, Somàlia, estan en aquests moments a l’aguait de l’ajuda que els hi pugui arribar de l’exterior. Però tinc la terrible sensació de que l’ajuda que pugui arribar a aquests països pot no arribar als camps de refugiats: en la història de la humanitat hi ha suficients antecedents al respecta. Del que estic convençut és de que els membres del exercits, regulars o no, que pul·lulen per la zona amb un kalashnikov a la mà, no en passen de gana...

Líbia i Síria.- Sembla que l’exèrcit revolucionari libi s’acosta a la capital Trípoli per intentar posar fi a una guerra civil de més de sis mesos. És el principi del final d’una dictadura de més de quaranta anys. Gadaffi, aferrat al poder com ho fan tots els dictadors que es tenen per insubstituïbles i salvadors de la pàtria (i aquí a casa nostra sabem del que parlem), allarga la seva agonia suposo que en un va intent de recuperar no se sap ben bé què en una guerra que sembla que té definitivament perduda.

Mentre tant, el seu col·lega El Assad, a Síria, ens ofereix diàriament les imatges més sagnats d’una repressió contra de la societat civil per part de l’exèrcit amb la mateixa finalitat que el dictador de Líbia: mantenir-se en el poder. Però, entre Síria i Líbia, hi ha diferències polítiques i religioses que li donen una certa peculiaritat. Síria està en negociacions amb Israel pels Alts del Golàn, al Líban hi manen el xiïtes de Hezbolla amb el vist i plau de Síria, la majoria sunnita de Síria està lluny dels centres de poder que detenen els alauites pròxims als xiïtes i, per acabar-ho d’adobar, el senyor Assad bombardeja els camps de refugiats palestins a la ciutat de Latakia... Turquía (membre de la OTAN, no ha d’oblidar-se) rep centenars de milers de refugiats sirians i ja ha dit prou. Iran, el gran aliat de Síria a la zona, es manté expectant per allò de que la desaparició de Síria el convertiria en el gendarme de la zona i no se sap ben bé qui vol que això es produeixi. Israel calla. Tot plegat, aquest garbuix, ens té a tots expectants per la incertesa d’un final que es planteja complicat. Haurem d’esperar.



J .Vinyeta
16 d’Agost del 2011

125.- Anglaterra es crema

125.-Anglaterra es crema.-


Personalment m’és difícil de pair. Però la realitat és la que és i Anglaterra es torna a trobar en un estat similar a aquell en que ja es va trobar, si no recordo malament, a mitjans del vuitantes i al barri de Chelsea. Dic que és similar perquè aquell va ser un esclat que el podríem definir com a ètnic, per causes racials i, en la meva opinió, potser degut a la arribada massiva de ciutadans del extingit imperi britànic als que la Commonwealth (of Nations) havia donat ciutadania britànica. Aquesta vegada, sembla que no va per aquí.

El mon que coneixem està immers en una crisi profundíssima que, a més de ser econòmica és, en la meva opinió, política i també de valors. És evident que la crisi econòmica carrega les tintes sobre els més desvalguts, que els polítics no sols no se’n surten si no que les perspectives que van creant no son gens afalagadores i que aquell estat del benestar repartit amb escreix en els moments d’aquella abundor sobre dimensionada, per sobra de les possibilitats reals de tots plegats (al menys en l’Europa actual), i en contra del que els propis Estats no varen actuar, en general, se’n va anant pel pedregar perquè les despeses que aquella situació ocasionava ara son insostenibles pels Estats. El joves, en general, avui no tenen perspectives ni de present ni de futur, però aquell mateix benestar (tot i la actuació tatcheriana sobre d’ell, a l’Anglaterra de la que parlem) va crear una societat, que varem a nomenar de consum, en la que, si alguna cosa semblava d’una certa claredat, era que tot era gairebé gratis. La nefasta conseqüència de tot plegat va estar una minvada de les escales de valors i especialment de l’anomenat esperit de l’esforç davant de qualsevol situació en el què fer de cada dia. Això barrejat amb aquest intent molt generalitzar de socialitzar el dolor propi, segons el qual tothom té l’obligació de participar-hi[1], va anant donant ales a molts d’aquells que no tenen futur i a molts d’aquests que, sense la pretensió de generalitzar, tampoc volen realitzar el mínim esforç necessari per intentar sortir de la marginació en que es troben ignorant, al mateix temps, la possibilitat de que, aquesta situació, sigui més deguda a una auto-marginació que altra cosa. Amb aquests plantejaments, qualsevol motiu és bo per ajuntar-ho tot i que tot acabi com ha acabat: en una banalització de la violència, amb una clara indiferència davant de la societat i del que representa i, finalment, en el saqueig posterior, quasi inevitable després de tot plegat, que ha permès a molts d’aquests dels que parlo, siguin del color que siguin, arribar, en algunes coses concretes, allà on ja han arribat els de més alt poder econòmic (potser també i per un més alt esforç del que molts dels saquejadors es pensen) inclús dins del mateix barri que els actors consideren marginal. Recordo que un d’aquests saquejadors, s’emportava un PC portàtil concret perquè deia que sabia “...que mai se’l podria comprar...”

Davant de fenòmens d’aquesta mena, amb un policia anglesa tocada pels efectes del tancament del News of the World, habituada al cos a cos davant de les manifestacions, ha quedat desbordada perquè aquella vella violència habitual ha perdut l’espontaneïtat que limitava la presencia dels manifestants mentre la noticia dels fets no arribava a tots els que volien ser-hi en el batibull corresponent. Mentre que ara, amb la presència de les anomenades noves tecnologies, les convocatòries es fan de forma massiva, en temps real i de forma instantània. La policia no les pot combatre amb aquelles mateixes velles armes. I que quedi clar que, dient això, només em limito a constatar fets.

Veurem com acaba tot. Els polítics i la societat civil tenen feina, perquè és evident que no es tracta solament d’un tema policial. Però val la pena recordar que ja va passar quelcom similar a Paris i convindrem que d’allò de fa sis anys a Paris es va resoldre policialment la foguerada del moment, però el substrat de tot plegat encara hi és... i haig d’entendre que a Anglaterra pot acabar passant el mateix si la feina a fer no es fa mínimament ben feta. Europa, tornarà a ignorarà els fets?

Quina serà la propera gran ciutat en la que es donaran fets similars? Perquè, hi ha cap gran ciutat que no tingui barris susceptibles d’esclatar com el de Totenham, a Londres?


J. Vinyeta
12 d’Agost del 2011
[1] És, al menys per a mi, una evidència el fet de que qualsevol reclamació laboral, com exemple més immediat, acaba amb els carrers tallats i obligant-nos així a solidaritzar-nos-hi, volen convertir un problema particular en un problema en el que ha de participar-hi tothom.

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3)

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3).-


I nosaltres, la resta? És evident que hem de participar de la reflexió i actuar en conseqüència per refer el País, el nostre País.

No deixa de sorprendre’m que el 15 – M o Democracia real, ya!, dos dels grups potser més significatius del grup dels “indignats” no hagin fet al·lusió, que jo recordi, al perquè de tot plegat aquí a Catalunya. És cert que el primer esbós de gran retallada de tot l’Estat, s’ha fet aquí a Catalunya perquè, bàsicament, ha estat la primera de les comunitats que va convocar eleccions. Les altres comunitats s’han posat a la feina, suposo, a partir del prop passat 23 de Maig, perquè és evident que no només a Catalunya s’ha allargat més el braç que la mànega. Però els “indignats” sembla que hagin seguit més el plantejaments fets des de La Puerta del Sol, potser per poder fer un planteig unitarista a tot l’Estat. I crec que hi ha propostes que ho confirmen com, per exemple, la creació de la circumscripció única que, sense la correcció a la baixa, en cap cas manifestada, dels coeficients de les barreres legals de la Llei D’Hondt, suposaria, a la pràctica, la desaparició dels partits nacionalistes i/o regionals. El partit que més hi guanyaria fora possiblement IU, que ja fa temps que ho predica.

He assenyalat el que he assenyalat, perquè em sembla evident que, per aquests “indignats”, Catalunya compta molt poc, que es fa un compte universal i generalista. Puc entendre que, per a molts, hi ha coses més importants tant a nivell general com a nivell particular que aquesta “quimera” anomenada Catalunya, perquè en aquests moments de la seva vida, la seva quotidianitat és duríssima i sobreviure és, per sobre de tot, prioritari (i aquesta prioritat ens dona ja a entendre la gravetat del seu estat). Els “indignats” els hi assenyalen les causes de la seva situació i proposen solucions generals per els problemes de cada dia. Però (i amb això no vull posar contra les cordes als del 15 – M i companyia) no recalquen que amb menys de la meitat del que s’emporta l’Estat Central anualment de Catalunya i que no torna (allò del dèficit fiscal), quedaria sobradament cobert el dèficit pressupostari que és la causa per la que han de fer-se aquí les retallades, ni tampoc assenyalen que a més encara se’ns exigeix més esforç perquè l’Estat Central, que és responsable de més del 75% del dèficit global, pugui complir amb Brussel·les. A molts, potser més que a tots aquells tan generalistes, se’ns acut de pensar que aquests gravíssims problemes que ens afecten a tots, amb major o menor transcendència, els hem de resoldre nosaltres aquí, que podem trobar les eines per fer-ho i que només cal que ens posem a la feina i ser conscients de les nostres possibilitats. Què també ho estem d’emprenyats, és veritat. Però potser perquè o tenim més anys, o som més positius i en el fons menys romàntics, hauríem d’entendre que la via de la generalització en prou feines aconsegueix barrar el pas dels Diputats al Parlament. I amb això només vull dir, tot i que els objectius podem semblar els mateixos per a tots els emprenyats, que els objectius de molts de nosaltres, els de molts d’aquests “altres” dels que parlo, van més enllà de la pura resolució de la crisi més dura dels últims temps.

La particularització dels problemes a Catalunya i la seva resolució aquí, des d’aquí i per nosaltres, és la reflexió que penso hem de fer aquells que ni formem part del 15 – M ni del conjunt de la classe política.


J. Vinyeta
22 de Juny del 2011

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2)

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2).-


Parlava en l’últim article que els fets del 15 de Juny obliguen a una reflexió a tres bandes i allí les vaig iniciar.

També els polítics d’aquest País nostre han de reflexionar (els de la resta de l’Estat també, igual que els nostres, afegint-hi a més la reflexió sobre d’allò que s’anomena la Gallina dels Ous d’Or...). L’anunci i primeres execucions de les anomenades retallades ha estat el que realment ha encès els ànims. Però el cabreig bé de lluny i, especialment, perquè la classe política en general només atén les pròpies necessitats partidistes. L’allunyament d’aquesta classe de la gent del carrer, dels seus problemes quotidians i immediats i la inoperància i la passivitat (actituds que, per culpa d’uns o dels altres, en molt bona part, han donat com a resultat la situació actual), han anat creant el convenciment de que de poca cosa ens serveixen i que, a més, ens costen una fortuna. Perquè tan importants i necessàries poden ser les retallades que han de fer a una societat que ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals, com vergonyats les submissions que manifesten davant dels poders de l’Estat Central, per exemple, saben com sabem tots els d’aquí que deslliurant-nos de l’espoli a que estem sotmesos de forma permanent (per cert, que no he sentit en cap moment que els indignats en fessin referència al problema i sí en canvi que em consta que varen fer retirar de la acampada una estelada...) aniríem molt millor, per no parlar d’altres submissions com les que permeten “insinuar” que qui mana a l’Estat és el Sr. Botin.

Els hi vull concedir als polítics un mínim de suposada bona fe. Però és allò de la dona del Cèsar. I tal com van les coses, em sembla que no hi massa gent que avui cregui en la innocència de la Mesalina de torn. Corregir-lo, aquí a casa nostra al menys, és feina exclusiva de tots aquests que el passat dia 15 no podien entrar al Parlament de Catalunya. I el primer que els hi correspon és donar informació, clara i intel·ligible per els pobres mortals, on som ara, quines son realment les seves dependències (de quins i de qui), i, fil per randa, quin ha estat realment el dèficit deixat pel tripartit i en quines partides concretes, de quant han costat el rescats financers i com es pensa recuperar aquests diners, per què els beneficis de les entitats financeres augmenten de forma gairebé exponencial i en canvi les empreses tanquen per manca de crèdit, per què els sindicats estan amb el no permanent defensant més als que tenen feina que no pas als que no en tenen i no entren en una reforma laboral profunda que ajudi a crear llocs de treball, per què no es planta cara als abusos sanitaris de molts d’aquí i dels que venen de fora que, a més, no paguen. I posar sobre la taula allò que avui dia s’ha posat tant de moda i que anomenem valors quan volen dir una altra cosa.
I si aquest gest que reclamo ja es correspon amb els famosos pressupostos, també ens ho ha de fer saber sense embuts, clar i cristal·lí, perquè ja no tenim més davallant. Però que els hi quedi clar que potser no ens els creurem si no hi ha una disminució dràstica de les despeses excessives que comporta una burocratització innecessària de l’Administració, amb la supressió dels llocs de feina més generats per crear fidelitats o donar premis que per a altra cosa, canviant o creant Lleis perquè els corruptes vagin a presó. I els partits polítics, tots i sense excepció, han de canviar el sistema electoral fent desaparèixer les llistes tancades com a primer pas per a garantir la mínima eradicació de la corrupció que el sistema actual comporta, propiciant una Llei sobre el seu finançament en la que la transparència sigui la norma i no la excepció, amb auditories externes vinculants i sancionadores.

I que recordin també, tots plegats, que Mesalina, va ser executada per ordre del propi Cèsar, Claudi. Aquest Claudi, avui, pot ser la societat civil. I l’exemple d’Islandia, por ser-ne la senyera.

J. Vinyeta
21 de Juny de2011

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1)

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1).-


Els fets de dimecres passat, 15 de Juny del 2011, amb els del 15-M barrant l’entrada al Parlament, han de fer reflexionar. Als “indignats”, als polítics i a la resta, que no som ni uns ni altres però que també estem emprenyats

Deia el dia 10 passat que el moviment 15-M, el dels “indignats”, tal i com estava constituït, anava pel pedrega en el sentit de que, en la meva opinió, s’anava esmorteïn. I si els hi mancava una espenteta per acabar-ho de fer, el passat dimecres 15 varen rebre un cop de gràcia. Deuen de quedar molt pocs dels originaris perquè ells, que s’han definit com a pacifistes, hagin perdut el control del grup i aquest anés a parar a mans dels anomenats provocadors i buscadors de brega permanent. El cas és que perquè uns ja son pocs o perquè els altres son més, tots plegats han anat més enllà del que era previst i, com a conseqüència, les crítiques i la pèrdua de credibilitat del col·lectiu per aquells fets, han estat gairebé unànimes. La cara amable d’uns auto qualificats pacifistes s’ha embrutat i si volen rentar-la, em sembla que tindran feina.

Si realment varen estar uns “infiltrats” els que varen provocar els aldarulls, em queda evident que no hi ha un lideratge suficient per conduir, amb solvència, els “indignats” pròpiament dits i que, en canvi els altres, els “infiltrats”, estan molt més ben liderats. I aquesta és la reflexió que els 15-M han de plantejar-se: com han de reconduir la situació perquè no acabi tot com el rosari de l’aurora, si és que volen continuar? No tot tornarà al seu lloc només fent manifestacions pacifistes i de rebuig de la violència, perquè aquests que s’ha anomenen pacifistes i pacífics també hi eren a la Ciutadella i, tot i ser pacifistes, no varen marxar, en senyal de protesta en contra d’aquella violència, quan s’inicien els aldarulls seriosos. Els de la nostra generació tenim clar que de pecats també se’n fan per omissió i sembla que, aquets indignats, no ho sabien això... I tot això amb independència dels bons resultats de les diferents convocatòries que varen tenir lloc diumenge passat, dia 19, tot i que, per si no ho sabien, el lema de la pancarta “el Carrer és Nostre”, ja la havia fet famosa el Sr. Fraga en temps de la Dictadura, particularitzant-lo.

El temps s’acaba, la acampada a la P. Catalunya no pot ser indefinida i, abans de que d’una o d’altra forma arribi el desallotjament, han de plantejar propostes amb cara i ulls i amb molta concreció en els objectius. Si no ho fan, hauran arribat tard una altra vegada. I ho he dit i ho repeteixo: si no hi ha un lideratge solvent amb autoritat moral i real per dialogar amb aquells que diuen que no els representen (i que jo no dic que siguin els bons de la pel·lícula, però sí que son els amos dels estudis en els que s’està filmant), em temo que avançaran poc.

No varen anar a barrar l’entrada al Parlament de Madrid: varen barrar el pas a l’entrada al Parlament de Catalunya. I entre les coses que també han de definir és si aquesta indignació ho és més en contra de les pèssimes condicions en que ens trobem tots, com a conseqüència d’una política general nefasta de l’Estat Central dels últims 4 ó 5 anys, o s’entén que l’autèntic responsable de la situació d’avui dia ho és el Govern actual de la Generalitat. Perquè, depenent de com defineixin aquesta qüestió, potser es varen equivocar de Parlament...

J. Vinyeta
21 de Juny del 2011

121.- Indignats

121.- Indignats.-

Això dels anomenats indignats, s’acaba. I aquest final més aviat trist i desencisat, no és res més que el final anunciat d’una crònica que, a diferència de la famosa crònica de García Márquez, no ha tingut protagonistes. És el problema que pateixen els moviments assemblearis en els que tothom és líder i ningú governa. Sé que pot sonar malament, o quan menys estrany, que posi en entredit el que es podria definir com a la base d’allò que entenem com a democràcia, però ho dic tal com ho entenc.

Tots ho estem d’emprenyats i, per aquesta raó, varem saludar el moviment dels joves amb una certa alegria i admiració. Les convocatòries avui dia sabem tots que, amb les noves tecnologies, son més senzilles de fer i que aquestes mateixes tecnologies permeten la comunicació en temps real dels esdeveniments. Per tant, les decisions preses en les assemblees eren transmeses instantàniament i, així m’ho sembla, aquests indignats deurien creure que amb aquesta comunicació, sense cap seguiment seriós posterior, ja n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Potser creien que el fet de donar la informació era suficient perquè es dugessin a terme els acords presos en l’assemblea creguts que tots els participants n’eren exemple de responsabilitat, lleialtat i solidaritat. Tampoc pels que estaven fora n’han transcendit objectius clars i concrets de la protesta amb els que potser molts més s’hi haguessin solidaritzat[1].

Sigui com sigui, ha estat un fet que s’ha anat diluint. I de tota aquella indignació n’ha quedat un borrall. La protesta ha anat perdent un llençol a cada assemblea que es feia sense cap direcció seriosa de la mateixa. És el problema del sistema assembleari, ja ho he dit: o l’assemblea anomena a algú o a un grup que governi i que condueixi i executi les decisions preses, amb les dificultats i enfrontaments que aquest “governar” comporta, o cada un dels membres tirarà pel seu cantó. I això ens porta a evidenciar una situació més dramàtica: no es pot iniciar una revolució si no es crea un lideratge suficientment fort[2], si no es té consciència de les dificultats que qualsevol enfrontament comporta i si no hi ha voluntat clara d’enfrontar-s’hi a aquestes dificultats. I això ha de quedar també especialment clar per aquells contra els que es vol lluitar. Si s’inicia una revolució o es fa amb totes les conseqüències o no passarà de ser un divertimento entre una colla d’amics. I, per a mi, així ha estat.

J. Vinyeta
10 de Juny del 2011
[1] Llevat d’algunes accions o actituds que, per dir-ho suau, no han caigut gens bé dins del sector independentista d’aquest País nostre.
[2] El famós Maig del 68 francès, amb lideratges concrets i amb manifestacions multitudinàries, va canviar coses i va fer caure el Govern, tot i que en De Gaulle va tornar a ser elegit president.

120.- Sobre els partits polítics

120.- Sobre els partits polítics .-


Des de fa anys, sabíem que el PSC no era el Partit Socialista De Catalunya si no que era el Partido Socialista Obrero Español aquí a casa nostra. Molts ho teníem mol i molt clar però, amb aquest discurs monòton amb el que durant set anys el PSC (amb la convivència del tripartit) ens han marejat la perdiu, potser hi ha hagut també molts que havien arribat a pensar que aquells que els tractàvem de sucursalistes exageràvem: l’última votació al Congrés, a Madrid, suposo que els hi ha obert els ulls.

Ja fa molts anys, durant la constitució del primer Govern Socialista d’en Felipe Gonzàlez, l’ínclit Alfonso Guerra va dir allò de que “...el que se mueva, no sale en la foto...” I així ha estat: no s’ha mogut ningú i aquells que han insinuat que podrien moure’s han estat defenestrats (Pasqual Maragall, per exemple). Aquesta disciplina casernària, qüestió comú a tots els partits, potser que els hi hagi anat bé per mantenir ordre intern i estalviar-se disgustos davant de la societat. Però ha convertit als partits en unes peces monolítiques, sense fissures, de pensament únic i de presa de decisions per unanimitat, perquè, el membres oficialment inscrits, encara tenen tots molt clar allò de que a la foto tothom havia de ser-hi, i ben quiet, si és que volia gaudir d’uns mínims en la menjadora.

Tot això, que ha estat comú en tots els partits tant a l’Estat Central com aquí a casa nostra (quan no ha estat així hi ha hagut escissions amb la creació de nous partits amb els mateixos tics dels que parlo), tot i que gallegin de funcionar amb democràcia interna, els partits s’han convertit en ens anodins, sense altres criteris que els que dibuixen les direccions corresponents, incapaços els seus components de fer res que no estigui pautat des de d’alt: els membres del partit no serveixen per res més, en la majoria de les vegades, que per assegurar el finançament del propi partit, sense poder aportar res de nou des del punt de vista polític – ideològic, llevat de les aprovacions sistemàtiques de les propostes que la pròpia direcció porta als anomenats congressos, que tampoc tenen data fixa de realització. Queda clar, a les hores, la inutilitat de les llistes en el sistema electoral actual: amb un sol parlamentari per partit amb el tant per cent equivalent als escons que resultessin de les eleccions (com passa, per exemple, en els consells d’administració de les empreses que decideixen el vot en funció del número d’accions de cada un dels membres el consell) seguint les ordres directes dels caps, serien suficients per a les votacions parlamentàries. El fet d’incloure al personal en les llistes sembla més per donar premis i/o per mantenir fidelitats que per altra cosa, amb la despesa corresponent, això sí, a les esquenes dels altres.

Arribats aquí, ens queda clar el per què d’allò que s’ha definit com desafecció política: ¿de què serveix participar en aquesta política de partits (i en conseqüència en la política en general) si, per dir-ho de forma senzilla, tothom que hi vulgui participar farà allò que el partit amb el que vol col·laborar ja haurà determinat prèviament? Haurà perdut la llibertat de decidir per sí mateix i no li valdrà la seva participació ni en qualitat d’independent. Seguint amb aquesta línea, ens queda clar que, encara que els partits parlin de la necessitat de cares noves que els renovin (tema que surt i es repeteix en cada contesa electoral), és evident que aquesta hipotètica renovació dels partits, de realitzar-se, només serà això: cares noves. Però no idees noves, perquè el substrat continuarà sent el mateix.

Solucions? Ha d’aportar-se saba nova al pensament ciutadà mig endormiscat pel soporífer tractament que ha rebut des de les altes instàncies polítiques (aquí, a casa nostra, això ja està passant), i que aquest renovat pensament sigui el motor d’arrencada d’aquesta societat civil àvida i amb una magnífica disposició a acceptar un lideratge suficientment neutre i apartidista que li desbrossi el camí. Penso que amb aquesta arrancada quedarà clar de pas que és evidentment necessari un canvi en la llei electoral (especialment en el tema de les llistes) de forma que els vicis dels que vinc parlant, no puguin repetir-se o, en el pitjors del casos, quedin amplament minimitzats. No veig o no sé veure un altra camí.



J. Vinyeta
18 de Maig de 2011

119.- Narcisistes envejosos

119.- Narcisistes envejosos.-

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada vers aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!. Si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor) al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, els profans, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos, han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes i envejosos no s’ho creguin, a nosaltres, que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats i mantenir un mínim d’higiene mental evitant contaminacions externes. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Ah!, mentre llegíeu no sé pensàveu en algú concret. Però jo, mentre l’escrivia, si que ho estava fent: pensava en Xosé Mourinho.


J. Vinyeta
15 de Maig de 2011

118.- Comentaris

118.- Comentaris.-

Eleccions Municipals.- Ja hi tornem a ser. El Govern en contra de la oposició. La oposició en contra del Govern. I els satèl·lits intentant treure’n profit de tot plegat. En tant no hi hagi modificacions del sistema electoral, tot continuarà igual, com sempre, amb les mateixes deficiències abans, durant i després de les votacions. I ens hi haurem de posar còmodes a partir del dia 23 de Maig perquè em temo molt que els brams que sortiran dels Ajuntaments, brams que, ara abans de la contesa electoral, ningú s’atreviria a fer per allò dels vots necessaris, seran èpics: les caixes estaran, majoritàriament, buides i molts Ajuntaments fregant la fallida.

Els Ajuntaments han basat el seu finançament, potser per unes deficiències de la Llei de finançament Local, en el sector immobiliari fins que la famosa bombolla va esclatar fa un parell d’anys i que, bàsicament, es podia resumir en allò dels permisos d’obra i les contribucions consegüents. Les requalificacions van estar a l’ordre del dia i, per aprofitar tot plegat (potser per allò del famós 3%...), van entrar en una, diríem, espiral en la que la intervenció en àrees que no eren ni son de la seva competència o que no formen part de les obligacions dels consistoris, han estat a l’ordre del dia. D’aquestes actuacions en resulten pràctiques que, sense ambigüitats, les podríem definir de corruptes i que dins del famós Informe GRECO sobre la transparència Administrativa es situen en la pàgina 4 del dit informe sota l’epigraff “La corrupción en el ámbito local: urbanismo y especulación.” Tot plegat, que forma part d’allò que el mateix informe emplaça en l’apartat de finançament dels Partits Polítics (Pàg. 6 de l’informe “Contratación pública y financiación de partidos” ), posa en evidència que dins o per als Consistoris no funcionen (i em temo que continuaran sense funcionar) auditories serioses i independents o Tribunals especials que exigeixin responsabilitats a tots plegats, durant i després del seu mandat. És a dir que donin transparència a les gestions, en aquest cas, municipals. Per tot plegat, quan els propis partits polítics no manifesten el mínim desig de corregir tot aquest desgavell, entenc que tot seguirà igual. I això planteja una pregunta de difícil resposta: realment hem d’anar a votar?

Bin Laden.- Si haig de ser sincer la actuació americana en aquest cas, ni m’ha sorprès ni m’inquieta. Si jo hagués estat el President dels EUA, tal vegada hagués pres la mateixa decisió. Però, com en cada ocasió que els americans actuen com a gendarmes del món, noto certes manifestacions en contra (cosa prou comú davant de la majoria de les seves actuacions) que em fan entendre que les crítiques son sempre i només en contra dels mateixos. Pot ser sí que Saramago, si estes entre nosaltres, tornaria fer un escrit amb aquell mateix títol “Fins aquí he arribat ” en referència a la actuació americana en aquesta cas, i qui sap si les esquerres, ves a saber, es felicitarien ara amb l’escriptor tant com es varen disgustar amb ell en el moment en que el va escriure en referència a la actuació d’en Fidel Castro en aquell moment.[1] Però convindreu amb mi que, en qualsevol cas, hagués estat una opinió a tenir en compte per aquestes esquerres tan crítiques segons en què.

Entenc tot això que es diu de l’Estat de dret, de la justícia, dels drets de tothom etc.. Però també em sembla entendre que un paio que, ara que és mort, tinc el convenciment de que no ha anat al paradís amb les hurís si no a l’infern dels assassins, que porta a l’esquena milers de morts indiscriminats en no sé quants Estats de no sé si dels cinc Continents, un paio, repeteixo, amb aquests condicionants s’esborra per sí mateix, per la seva actuació, del dret de ser tractat com qualsevol de nosaltres, o així m’ho sembla. També pot ser que jo tingui la pell més gruixuda del compte...

Bildu.- Vagi per endavant que celebro la sentència del Constitucional al respecta. Sembla que la cordura s’ha imposat. I ho expresso amb aquest terme, imposat, perquè la politització del Tribunal Constitucional és de tal gruix que els que creien que no es podia deixar novament sense paraula a prop de 250.000 votants (si no recordo malament, hagués estat la desena vegada en pocs anys que això hagués passat i que aquest va ser el número de vots que va treure Batasuna en les últimes votacions en que va poder participar), han imposat el seu criteri perquè eren més. Així de clar. I així de trist. Perquè queda evident, com havia passat ja en altres ocasions, que és la ideologia dels magistrats i no la justícia la que s’imposa i que un dels sectors, l’anomenat conservador, dona encara més la sensació, no ja d’estar més atent a la ideologia pròpia si no d’actuar encara més a les ordres del partit que els ha situat en aquella magistratura: només cal veure la reacció dels seus padrins (el PP, amb el Sr. Rajoy al capdavant) davant la sentència. Poca cosa ens han d’explicar de nou aquí a Catalunya al respecta: en tenim un darrer i dolorós record. Però és evident que la violència al País Basc ha d’acabar i que l’Estat de dret havia de fer també una passa endavant. Sembla que Bildu pot iniciar un procés de pau i ha de tenir en compte que milers, potser milions, d’ulls esperem veure actuacions clares al respecta. Res serà fàcil, ho sabem tots això, però si jo celebro que estiguin en la contesa electoral és més pel que jo crec que poden fer d’efectiu per a la pau que per altra cosa. Suposo que ells, a més, volen, legítimament, un bon grapat de regidors i alcaldes. Res a dir, llevat de que tot porti al mateix final.


Vinyeta
10 de Maig del 2011

[1] Saramago escriu l’article “Fins aquí he arribat “ l’Abril del 2003, en referència a la execució sumària de tres joves dissidents cubans que varen intentar segrestrar un petit vaixell per abandonar el país.