138.-Emboirat i Perplex.-
Han passat dies des dels últims comentaris. Més d’un mes. Ha estat per una espècie de mandra que, en la meva modesta opinió, ha vingut motivada per aquest dos conceptes que encapçalen aquestes ratlles: Emboirat i Perplex.
La situació general és greu, molt greu, tant des del punt de vista polític com des del punt de vista econòmic. I és ben cert que, observada només des de l’aspecte econòmic, els estralls socials que se’n deriven estan deixant a les anomenades classes baixes en situació molt precària, i assetjant ja seriosament a la anomenada classe mitjana. No és que em sorprengui que el Sr. Rajoy augmenti els impostos: Merkel mana i, li agradi o no, ha d’obeir (tot i que no crec que li agradi aquesta obediència, donat el deteriorament polític que aquesta obediència li comporta a ell, directament, i de retruc al seu Partit). Europa mana i el Sr. Rajoy no te més opcions[1] que les de obeir mal sigui contradient unes proclames electorals que, a pesar de tot i com han fet sempre tots els Partits després de les eleccions i independentment de la conjuntura, tampoc hagués complert.
Emboirat.- Però, ¿i des del punt de vista polític? Personalment és com si hi hagués, aquí, a casa nostra, una boira espessa, densa i pixanera, que, al menys en el meu cas, no em deixa veure gaire més enllà del meu nas i que m’intranquil·litza. El PP ha iniciat una marcada involució centralitzadora i intenta anorrear-nos amb una clara asfixia econòmica i financera. Tampoc això és sorpresa. Però potser precisament per aquesta boirada que m’emboira, deixeu-me redundar, el que no sé veure és que des del Govern o des del Parlament hi hagi claredat d’idees per fer-hi front, que l’única solució viable sigui dir el que es pot fer, amb declaracions més o menys contundents, i no fer-ho, que allò que es va dir de fer quedi gairebé per impossible de realitzar i, pel que deduïm els pobres mortals, sense pla B, o C, o D... per dur-lo a terme. És com un sí, però no constant, com si els arbres dels problemes no deixessin veure el camí dins del bosc, com si tot plegat estigués en un estat de confusió que, personalment, em sembla perillós. Pot ser sí que, com el Poeta, hauré de dormir per veure-hi clar...
Perplex.- I en mig d’aquesta perillositat, a més de no poder veure-hi clar, hi ha coses que em deixen perplex. La que més, és el cinisme amb que els sindicats actuen. Les retallades aquí, a casa nostra, a més de ser de bon gruix, han estat les primeres a tot l’Estat. I els Sindicats majoritaris, atien de forma sistemàtica al personal afectat directa o indirectament per les retallades, a la manifestació diària, exigint de la Generalitat un canvi de rumb en aquesta matèria (torno a dir que el què faig és constatar fets, no una altra cosa). ¿Per què aquests mateixos Sindicats son incapaços de manifestar-se en contra del Govern Central pel l’espoli permanent a que ens té sotmesos o, sense anar més lluny, pel incompliment sistemàtic del pagament de les quantitats que, per Llei, no hem d’oblidar-ho, ens haurien de retornar, causes, a més, de bona part del mal (per no dir de tot), del per què d’aquelles retallades? La resposta és clara: no faran res que pugui indisposar a un Govern Central del que reben, a través de les Corts, més de quinze (si, 15) milions d’euros en concepte de subvencions[2], adobats amb les ajudes pels temes de reinserció i formació que comparteixen amb la CEOE. A tot això hauríem d’afegir-hi el tema dels membres alliberats[3] (només a la Administració de la Generalitat ha transcendit que n’hi ha 2000, de membres alliberats...!). Perplexitat davant d’una actuació que només es pot definir com a pur cinisme. ¿Per què els mitjans de comunicació, públics o privats, no la desemmascaren, aquesta cínica actuació? ¿Tant implicats estan aquests mitjans amb aquests sindicats com per no fer-ho?
Emboirat i perplex. El sol aixecarà la boira un dia, ho sé[4]. Però em temo molt que, amb la perplexitat, no em quedarà més remei que conviure-hi perquè el cinisme, el que em perplexa, hi serà sempre.
J. Vinyeta
30 de Gener de 2012
P.D.: D’altres cinismes i perplexitats conseqüents, en parlarem un altra dia.
[1] Això no vol dir que jo justifiqui actituds. Senzillament intento, només, constatar fets.
[2] Pressupostos Generals de l’Estat per al 2011
[3] Entre 250.000 i 300.000, segons les fonts.
[4] Potser serà el dia 10 de Març, dia de la Constitució de la Assemblea Nacional Catalana. www.Assemblea.cat
Han passat dies des dels últims comentaris. Més d’un mes. Ha estat per una espècie de mandra que, en la meva modesta opinió, ha vingut motivada per aquest dos conceptes que encapçalen aquestes ratlles: Emboirat i Perplex.
La situació general és greu, molt greu, tant des del punt de vista polític com des del punt de vista econòmic. I és ben cert que, observada només des de l’aspecte econòmic, els estralls socials que se’n deriven estan deixant a les anomenades classes baixes en situació molt precària, i assetjant ja seriosament a la anomenada classe mitjana. No és que em sorprengui que el Sr. Rajoy augmenti els impostos: Merkel mana i, li agradi o no, ha d’obeir (tot i que no crec que li agradi aquesta obediència, donat el deteriorament polític que aquesta obediència li comporta a ell, directament, i de retruc al seu Partit). Europa mana i el Sr. Rajoy no te més opcions[1] que les de obeir mal sigui contradient unes proclames electorals que, a pesar de tot i com han fet sempre tots els Partits després de les eleccions i independentment de la conjuntura, tampoc hagués complert.
Emboirat.- Però, ¿i des del punt de vista polític? Personalment és com si hi hagués, aquí, a casa nostra, una boira espessa, densa i pixanera, que, al menys en el meu cas, no em deixa veure gaire més enllà del meu nas i que m’intranquil·litza. El PP ha iniciat una marcada involució centralitzadora i intenta anorrear-nos amb una clara asfixia econòmica i financera. Tampoc això és sorpresa. Però potser precisament per aquesta boirada que m’emboira, deixeu-me redundar, el que no sé veure és que des del Govern o des del Parlament hi hagi claredat d’idees per fer-hi front, que l’única solució viable sigui dir el que es pot fer, amb declaracions més o menys contundents, i no fer-ho, que allò que es va dir de fer quedi gairebé per impossible de realitzar i, pel que deduïm els pobres mortals, sense pla B, o C, o D... per dur-lo a terme. És com un sí, però no constant, com si els arbres dels problemes no deixessin veure el camí dins del bosc, com si tot plegat estigués en un estat de confusió que, personalment, em sembla perillós. Pot ser sí que, com el Poeta, hauré de dormir per veure-hi clar...
Perplex.- I en mig d’aquesta perillositat, a més de no poder veure-hi clar, hi ha coses que em deixen perplex. La que més, és el cinisme amb que els sindicats actuen. Les retallades aquí, a casa nostra, a més de ser de bon gruix, han estat les primeres a tot l’Estat. I els Sindicats majoritaris, atien de forma sistemàtica al personal afectat directa o indirectament per les retallades, a la manifestació diària, exigint de la Generalitat un canvi de rumb en aquesta matèria (torno a dir que el què faig és constatar fets, no una altra cosa). ¿Per què aquests mateixos Sindicats son incapaços de manifestar-se en contra del Govern Central pel l’espoli permanent a que ens té sotmesos o, sense anar més lluny, pel incompliment sistemàtic del pagament de les quantitats que, per Llei, no hem d’oblidar-ho, ens haurien de retornar, causes, a més, de bona part del mal (per no dir de tot), del per què d’aquelles retallades? La resposta és clara: no faran res que pugui indisposar a un Govern Central del que reben, a través de les Corts, més de quinze (si, 15) milions d’euros en concepte de subvencions[2], adobats amb les ajudes pels temes de reinserció i formació que comparteixen amb la CEOE. A tot això hauríem d’afegir-hi el tema dels membres alliberats[3] (només a la Administració de la Generalitat ha transcendit que n’hi ha 2000, de membres alliberats...!). Perplexitat davant d’una actuació que només es pot definir com a pur cinisme. ¿Per què els mitjans de comunicació, públics o privats, no la desemmascaren, aquesta cínica actuació? ¿Tant implicats estan aquests mitjans amb aquests sindicats com per no fer-ho?
Emboirat i perplex. El sol aixecarà la boira un dia, ho sé[4]. Però em temo molt que, amb la perplexitat, no em quedarà més remei que conviure-hi perquè el cinisme, el que em perplexa, hi serà sempre.
J. Vinyeta
30 de Gener de 2012
P.D.: D’altres cinismes i perplexitats conseqüents, en parlarem un altra dia.
[1] Això no vol dir que jo justifiqui actituds. Senzillament intento, només, constatar fets.
[2] Pressupostos Generals de l’Estat per al 2011
[3] Entre 250.000 i 300.000, segons les fonts.
[4] Potser serà el dia 10 de Març, dia de la Constitució de la Assemblea Nacional Catalana. www.Assemblea.cat
