86.-L’arxiu Centelles.-
Si tingués suficients diners, i en el suposat de que els amos de torn ho volguessin vendre, compraria tantes quantes obres d’art (o capricis, tot ha de dir-se) que el meu capital em permetés de fer-ho. I entre aquestes coses que possiblement hagués comprat, hi hauria l’arxiu Centelles, avui en boca de gairebé tothom.
No vull negar el valor històric, documental, sentimental i de tants quants adjectius és vulguin afegir-hi, però els germans Centelles, agradi o no, han tingut el mateix dret de vendre com jo, si hagués tingut calés, tenia el dret de comprar-lo i emportar-me’l allà on me’n anés a viure. Però a vegades, exercicis de llibertat individual poden crear escàndol en la comunitat on es porta a terme, com ha estat el cas que ens ocupa. Què ha passat amb l’arxiu Centelles per què els ànims s’escalfessin tant com ho han fet?
La resposta no està clara. Però sí que hi ha tres aspectes de la qüestió que fan que el tema hagi estat escandalós, tot i que tampoc no ens donen massa possibilitats d’aclarir la qüestió:
-- La Generalitat, no ha pogut comprar-lo, l’arxiu? La raó de que no hi havia diners per a fer-ho, quan el propi Govern s’ha gastat no sé quants milers d’euros en informes inútils o en vacunes que sembla que hauran de llançar-se, no em sembla gens convincent. O és que potser, no sé per quines raons, no el volía comprar? Per tant, no em queda més remei que esperar a que algú o alguns m’expliquin (ens expliquin) per què s’ha deixat perdre un llegat documental del gruix d’aquest, si és que tenen el valor de fer-ho.
-- El Ministeri de Cultura ha comprat amb els seus calés l’arxiu i en farà el que en voldrà. Només un parell d’objeccions: avui per avui, el 21% dels calés del Ministeri de Cultura (o la part proporcional que li correspon del 21.000 milions d’euros extres que anualment viatgen a Madrid des de Catalunya, i només parlo d’aquests), també son nostres. Per tant, si la Generalitat tenia intencions de comprar l’arxiu en qüestió i no disposava de diners, per què no han retornat des de Madrid els diners necessaris per poder-lo comprar aquí i ser-ne nosaltres els depositaris ? No fer-ho i, a més, enviar-lo a Salamanca, quan encara no se’ns ha retornat tot el que hi ha allà i que és nostre, és un cop baix, i recorda més els termes d’una “vendetta” que qualsevol altra cosa. Parlar de lleialtat institucional amb uns que es passen la vida foten pals a les rodes a les nostres institucions és com voler buidar un pou amb un cove de vímet: debades. La actuació del Ministeri no és més que una mostra més del menyspreu insultant i habitual amb que se’ns tracta, envalentits aquells pel silenci també habitual dels que des d’aquí haurien d’haver aixecat la veu.
-- Continuo pensant que els germans Centelles han fet el que han volgut o el que els hi ha semblat més oportú. Teòricament han exercit lliurement el seus drets. Els tenen tots en fer-ho, per tant res a dir. Però no deixa de sorprendre’m aquesta justificació pública i permanent a la seva actuació quan, per les raons que vinc exposant, en la meva opinió, no era necessari el fer-la. Els advocats utilitzen una expressió llatina que fa molt entenedores determinades situacions o actituds: “Excusatio non petita, acusatio manifesta...”, expressió que no crec necessiti més comentaris. Si com diuen ells mateixos, ha estat per la seva pròpia voluntat el fet de que l’arxiu anés a Salamanca això, combinat amb aquella permanent justificació davant del País en general i la acusació també permanent a la Generalitat en particular, m’arrufa el nas i em fa pensar que per sobre de tot plegat hi ha raons més poderoses que els calés en el conjunt de les decisions preses.
Penso que estem en el dret de saber exactament què és el que ha passat i entre tots plegats ens han de donar explicacions reals, absolutament creïbles i satisfactòries.
No pretenc, a pesar de tot, donar a entendre que no ha estat una pèrdua dolorosa pel País. Imagino que ha sortit malament una cosa que podía sortir malament, complint-se escrupolosament així la famosa Llei de Murphy. La pregunta que ve al darrera, i que encara preocupa més, és la de quantes coses estan en llista d’espera per què la Llei de Murphy es compleixi també escrupolosament de nou? Seria bo saber-ho, perquè si hi ha varies coses que poden sortir malament (i és el que ens han de dir), i segons la pròpia Llei, la primera que anirà malament serà la que ens faci més mal...Valdria la pena estar preparats.
J. Vinyeta
Desembre, 2009
Si tingués suficients diners, i en el suposat de que els amos de torn ho volguessin vendre, compraria tantes quantes obres d’art (o capricis, tot ha de dir-se) que el meu capital em permetés de fer-ho. I entre aquestes coses que possiblement hagués comprat, hi hauria l’arxiu Centelles, avui en boca de gairebé tothom.
No vull negar el valor històric, documental, sentimental i de tants quants adjectius és vulguin afegir-hi, però els germans Centelles, agradi o no, han tingut el mateix dret de vendre com jo, si hagués tingut calés, tenia el dret de comprar-lo i emportar-me’l allà on me’n anés a viure. Però a vegades, exercicis de llibertat individual poden crear escàndol en la comunitat on es porta a terme, com ha estat el cas que ens ocupa. Què ha passat amb l’arxiu Centelles per què els ànims s’escalfessin tant com ho han fet?
La resposta no està clara. Però sí que hi ha tres aspectes de la qüestió que fan que el tema hagi estat escandalós, tot i que tampoc no ens donen massa possibilitats d’aclarir la qüestió:
-- La Generalitat, no ha pogut comprar-lo, l’arxiu? La raó de que no hi havia diners per a fer-ho, quan el propi Govern s’ha gastat no sé quants milers d’euros en informes inútils o en vacunes que sembla que hauran de llançar-se, no em sembla gens convincent. O és que potser, no sé per quines raons, no el volía comprar? Per tant, no em queda més remei que esperar a que algú o alguns m’expliquin (ens expliquin) per què s’ha deixat perdre un llegat documental del gruix d’aquest, si és que tenen el valor de fer-ho.
-- El Ministeri de Cultura ha comprat amb els seus calés l’arxiu i en farà el que en voldrà. Només un parell d’objeccions: avui per avui, el 21% dels calés del Ministeri de Cultura (o la part proporcional que li correspon del 21.000 milions d’euros extres que anualment viatgen a Madrid des de Catalunya, i només parlo d’aquests), també son nostres. Per tant, si la Generalitat tenia intencions de comprar l’arxiu en qüestió i no disposava de diners, per què no han retornat des de Madrid els diners necessaris per poder-lo comprar aquí i ser-ne nosaltres els depositaris ? No fer-ho i, a més, enviar-lo a Salamanca, quan encara no se’ns ha retornat tot el que hi ha allà i que és nostre, és un cop baix, i recorda més els termes d’una “vendetta” que qualsevol altra cosa. Parlar de lleialtat institucional amb uns que es passen la vida foten pals a les rodes a les nostres institucions és com voler buidar un pou amb un cove de vímet: debades. La actuació del Ministeri no és més que una mostra més del menyspreu insultant i habitual amb que se’ns tracta, envalentits aquells pel silenci també habitual dels que des d’aquí haurien d’haver aixecat la veu.
-- Continuo pensant que els germans Centelles han fet el que han volgut o el que els hi ha semblat més oportú. Teòricament han exercit lliurement el seus drets. Els tenen tots en fer-ho, per tant res a dir. Però no deixa de sorprendre’m aquesta justificació pública i permanent a la seva actuació quan, per les raons que vinc exposant, en la meva opinió, no era necessari el fer-la. Els advocats utilitzen una expressió llatina que fa molt entenedores determinades situacions o actituds: “Excusatio non petita, acusatio manifesta...”, expressió que no crec necessiti més comentaris. Si com diuen ells mateixos, ha estat per la seva pròpia voluntat el fet de que l’arxiu anés a Salamanca això, combinat amb aquella permanent justificació davant del País en general i la acusació també permanent a la Generalitat en particular, m’arrufa el nas i em fa pensar que per sobre de tot plegat hi ha raons més poderoses que els calés en el conjunt de les decisions preses.
Penso que estem en el dret de saber exactament què és el que ha passat i entre tots plegats ens han de donar explicacions reals, absolutament creïbles i satisfactòries.
No pretenc, a pesar de tot, donar a entendre que no ha estat una pèrdua dolorosa pel País. Imagino que ha sortit malament una cosa que podía sortir malament, complint-se escrupolosament així la famosa Llei de Murphy. La pregunta que ve al darrera, i que encara preocupa més, és la de quantes coses estan en llista d’espera per què la Llei de Murphy es compleixi també escrupolosament de nou? Seria bo saber-ho, perquè si hi ha varies coses que poden sortir malament (i és el que ens han de dir), i segons la pròpia Llei, la primera que anirà malament serà la que ens faci més mal...Valdria la pena estar preparats.
J. Vinyeta
Desembre, 2009
