78.- Del finançament i més coses.-
Han passat manta dies des de l’anunci del nou finançament i jo, que l’esperava amb candeletes per poder-ne parlar, he quedat fotut. I ho he quedat perquè, senzillament, tot i els dies que han passat, no he pogut aclarir res de res. No hi ha hagut una exposició clara dels números, tot fa referència a un document d’unes seixanta pàgines que, pel que sembla ningú ha llegit. Tot son xifres, afirmacions, conjetures, suposicions i previsions d’èxit per d’aquí a quatre anys que és quan sembla que podrem reconèixer la bondat de l’acord. Molt bé! Una vegada més haig d’entendre que no se’ns pot dir la veritat del “cuento” perquè se suposa que no la entendríem. O perquè, en el pitjor dels casos l’acord no es, ni de bon tros, tan bo com alguns ens volen fer creure. Evidentment que el Govern i adjunts el troben fantàstic, Convergència s’hi oposa, juntament amb alguna organització independentista i la Patronal diu que la cosa no és per llençar coets. Com hem d’entendre-ho? La oposició radical dels convergents (que a pesar del que diguin des del Govern poden discrepar, com tots, sense haver de demanar-los-hi permís) se’m fa poc creïble donat que en aquest país tota la oposició és sempre negativa. Però si no hi ha xifres concretes, com poden oposar-s’hi? O és que sí n’hi ha de concretes i tampoc les volen treure a la llum?. O és que CiU contava amb l’oposició al nou sistema per part d’ERC i ara, amb el cofoisme desbordat dels republicans, els convergents s’han quedat en calçotets?. Tot i que el cofoisme del republicans no deu de ser-ho tant donat que n’hi ha d’ells (el conseller Huguet, per exemple) que és capaç de dir que s’ha obtingut (i cito textualment) “el millor acord possible...” És dir que, segons el Sr. Huguet, tot plegat ha anat com sempre... Per tot plegat, esperaré a tenir una informació més fiable per tornar-ne a parlar, si és que aquesta informació arriba, o bé esperaré fins que la quotidianitat posi en evidència el encerts o les misèries del nou sistema de finançament.
La Generalitat ens està animant amb això dels “...petits gestos”. Dic que ens anima perquè, tot el que ens esta dient és que la ciutadania és dallò més bona, donat que ha estalviat aigua, recicla la brossa, ha disminuït el nombre d’accidents de circulació, etc... Ja hem sembla bé. Però donant que fins avui tots aquests petits gestos els ha fet la ciutadania, potser seria hora de que la Administració tingués també petis gestos amb nosaltres: per exemple que les nostres dades personals no correguessin pel món sense la nostra específica autorització i no al revés, que no ens trobéssim les portes dels guals plenes d’enganxines dels serrallers, que la quantitat de contenidors de brossa fora proporcional al nombre de veïns i que n’hi haguessin suficients i de totes les menes, que la Policia Municipal fes respectar la normativa d’ús de les voreres... Son coses que em sembla que no costarien cap calé i que, en canvi, tot i que ens en faríem creus, podríem fer-nos imaginar que la Administració és preocupa realment dels seus administrats. Ja no pretenc, donat que reciclem la brossa, que el rebut mensual de la recollida ens resultés de menys cost, o que el mateix rebut ho fos pel nombre d’individus d’una vivenda i no per vivenda amb independència dels seus inquilins, o que les ciutats (en especial el Cap i Casal, paradigma de brutícia i degradació...) estiguin netes, que tots els altres serveis de la Administració funcionin tan be com el servei de recaptació, que les mesures correctives deixessin de tenir el marcat caràcter recaptatori que tenen avui dia per a convertir-se en mesures de millora de la vida dels ciutadans, etc...,etc...,etc... Ja entenc que, de la mateixa manera que de les primeres mesures de les que he parlat no costen cap calé, aquestes segones serien una mica més cares, tot i que superables només aprimant la Administració en sí mateixa i suprimint uns quants càrrecs de confiança que, pel que sembla (últimes dades de la premsa diària...), han anat creixen a mida que els partits polítics s’han anat afermant al poder.
S’acosta la decisió del tribunal Constitucional. I tinc la sensació de que el món es belluga. S’anuncia una manifestació multitudinària en contra de la sentència del Tribunal i a favor del Estatut aprovat pels Parlaments Català i Espanyol i sancionant en Referèndum pel poble català. La manifestació que, no en tinc cap dubte, serà d’un èxit aclaparador, em posa un parell o tres de qüestions sobra de la taula. Una és el que podríem anomenar l’endemà de la manifestació. Què haurà canviat per a Catalunya després de que mig milió o més de persones s’hagin passejat pel Passeig de Gràcia clamant contra una sentència judicial sobre un text polític referendat, dictada per un tribunal auto – deslegitimat quan menys per la politització del seus membres, però en qualsevol cas una sentència irreversible? La ciutadania hi participarà de bon grat i bona fe i amb l’orgull de protagonitzar un acte que, quan menys, pretén recuperar la dignitat d’aquest nostre País tan malmesa per tots aquests que ens manen i menen amb absoluta impunitat. La ciutadania hi jugarà, però, què faran abans, duran i després el Govern i les Institucions, especialment el Parlament, i els Partits Polítics?. La ciutadania té el dret a saber si aquesta manifestació serà un acte únic o formarà part per contrari d’un conjunt d’actes que situaran Govern, Institucions i Partits en una clara i immediata actitud més bel·ligerant en defensa dels nostres interessos i per obtenir rèdits polítics que ens han de portar al País, en funció de l’Estatut que allí i en aquell moment es defensarà, a les més altes cotes d’autonomia.
Però, i aquesta és la segona de les qüestions, volem Autonomia o Independència? Perquè és ben clar que si el que volem és la Sobirania del País, ¿podem manifestar-nos a favor d’un Estatut encara més retallat que no ens portarà mai a una total Sobirania, a un Estat de Dret?. Per això no deixa de sorprendre’m que determinades organitzacions auto anomenades sobiranistes o independentistes li hagin donat el seu suport i hagin manifestat la seva participació en la manifestació de forma incondicional. Com sempre, la presa de decisions defineix actituds.
Hi ha un tercer aspecte que entenc tampoc pot ser obviat. Fa massa temps que, en el meu entendre, la Societat Civil necessita d’una petita o gran raó per sortir al carrer (allò de la guspira, perquè no serà pas per no tenir-ne de raons després de 300 anys...!) i manifestar-se perquè no en té prou amb una abstenció monumental com la realitzada en les últimes eleccions, perquè tots tenim molt clar que de l’abstenció Govern i Partits se’n en foten. I aquesta societat civil, que segons les enquestes en un 85% està diguem-ne “perplexa”, pot estar disposada a deixar mínimament clar tot el seu emprenyament – desencís – desafecció i aquella gran manifestació es pot convertir en una manifestació contra els d’allà, però també contra dels d’aquí perquè d’uns i d’altres en té ja la pipa plena. Aquesta és un possibilitat a tenir en conte: que la manifestació sigui per dir, senzillament, PROU. I això si que valdria la pena , de veritat. Poder-la reconvertir en un crit d’orgull serviria per millorar la nostra autoestima, recuperar part de la dignitat perduda i deixar clar que, a pesar de tots els pesars, som vius. Qui s’hi apunta?
Em sembla que estem en un moment en que els arbres no ens deixen veure el bosc. Tot ell, tot el bosc, ha de desbrossar-se, i aquesta sí que és una feina en la que tots aquells que estan per sobre del ciutadà pelat, tots aquells que formen part, d’alguna manera, de l’elit política del país, hi ha de prendre part i ser conscients de que la sobirania, com diuen Estatut (retallat o no) i Constitució (aquesta Constitució que sembla que bona part d’aquesta elit sembla defensar) rau en el poble. I per tant, independentment del to que de tot plegat vagi fent-se sentir, si per una vegada al menys son conseqüents i coherents, aquest poble ha de saber allò que els seus subordinats (tots ells, perquè per això els paguem) pensen fer, com ja he dit anteriorment, abans, durant i després del què i com es faci. I no anima massa escoltar al Sr. Ferran, per exemple, posant de volta i mitja al Sr. Huguet en aquest tema perquè obertament ha dit el Conseller que hi participaria en la manifestació i el PSC s’ha posat nerviós... I tos sabem que quan el Sr. Ferran parla, fins i tot Catalunya Radio tremola (i, això sí, perd audiència...!)
J. Vinyeta
Agost, 2009
Han passat manta dies des de l’anunci del nou finançament i jo, que l’esperava amb candeletes per poder-ne parlar, he quedat fotut. I ho he quedat perquè, senzillament, tot i els dies que han passat, no he pogut aclarir res de res. No hi ha hagut una exposició clara dels números, tot fa referència a un document d’unes seixanta pàgines que, pel que sembla ningú ha llegit. Tot son xifres, afirmacions, conjetures, suposicions i previsions d’èxit per d’aquí a quatre anys que és quan sembla que podrem reconèixer la bondat de l’acord. Molt bé! Una vegada més haig d’entendre que no se’ns pot dir la veritat del “cuento” perquè se suposa que no la entendríem. O perquè, en el pitjor dels casos l’acord no es, ni de bon tros, tan bo com alguns ens volen fer creure. Evidentment que el Govern i adjunts el troben fantàstic, Convergència s’hi oposa, juntament amb alguna organització independentista i la Patronal diu que la cosa no és per llençar coets. Com hem d’entendre-ho? La oposició radical dels convergents (que a pesar del que diguin des del Govern poden discrepar, com tots, sense haver de demanar-los-hi permís) se’m fa poc creïble donat que en aquest país tota la oposició és sempre negativa. Però si no hi ha xifres concretes, com poden oposar-s’hi? O és que sí n’hi ha de concretes i tampoc les volen treure a la llum?. O és que CiU contava amb l’oposició al nou sistema per part d’ERC i ara, amb el cofoisme desbordat dels republicans, els convergents s’han quedat en calçotets?. Tot i que el cofoisme del republicans no deu de ser-ho tant donat que n’hi ha d’ells (el conseller Huguet, per exemple) que és capaç de dir que s’ha obtingut (i cito textualment) “el millor acord possible...” És dir que, segons el Sr. Huguet, tot plegat ha anat com sempre... Per tot plegat, esperaré a tenir una informació més fiable per tornar-ne a parlar, si és que aquesta informació arriba, o bé esperaré fins que la quotidianitat posi en evidència el encerts o les misèries del nou sistema de finançament.
La Generalitat ens està animant amb això dels “...petits gestos”. Dic que ens anima perquè, tot el que ens esta dient és que la ciutadania és dallò més bona, donat que ha estalviat aigua, recicla la brossa, ha disminuït el nombre d’accidents de circulació, etc... Ja hem sembla bé. Però donant que fins avui tots aquests petits gestos els ha fet la ciutadania, potser seria hora de que la Administració tingués també petis gestos amb nosaltres: per exemple que les nostres dades personals no correguessin pel món sense la nostra específica autorització i no al revés, que no ens trobéssim les portes dels guals plenes d’enganxines dels serrallers, que la quantitat de contenidors de brossa fora proporcional al nombre de veïns i que n’hi haguessin suficients i de totes les menes, que la Policia Municipal fes respectar la normativa d’ús de les voreres... Son coses que em sembla que no costarien cap calé i que, en canvi, tot i que ens en faríem creus, podríem fer-nos imaginar que la Administració és preocupa realment dels seus administrats. Ja no pretenc, donat que reciclem la brossa, que el rebut mensual de la recollida ens resultés de menys cost, o que el mateix rebut ho fos pel nombre d’individus d’una vivenda i no per vivenda amb independència dels seus inquilins, o que les ciutats (en especial el Cap i Casal, paradigma de brutícia i degradació...) estiguin netes, que tots els altres serveis de la Administració funcionin tan be com el servei de recaptació, que les mesures correctives deixessin de tenir el marcat caràcter recaptatori que tenen avui dia per a convertir-se en mesures de millora de la vida dels ciutadans, etc...,etc...,etc... Ja entenc que, de la mateixa manera que de les primeres mesures de les que he parlat no costen cap calé, aquestes segones serien una mica més cares, tot i que superables només aprimant la Administració en sí mateixa i suprimint uns quants càrrecs de confiança que, pel que sembla (últimes dades de la premsa diària...), han anat creixen a mida que els partits polítics s’han anat afermant al poder.
S’acosta la decisió del tribunal Constitucional. I tinc la sensació de que el món es belluga. S’anuncia una manifestació multitudinària en contra de la sentència del Tribunal i a favor del Estatut aprovat pels Parlaments Català i Espanyol i sancionant en Referèndum pel poble català. La manifestació que, no en tinc cap dubte, serà d’un èxit aclaparador, em posa un parell o tres de qüestions sobra de la taula. Una és el que podríem anomenar l’endemà de la manifestació. Què haurà canviat per a Catalunya després de que mig milió o més de persones s’hagin passejat pel Passeig de Gràcia clamant contra una sentència judicial sobre un text polític referendat, dictada per un tribunal auto – deslegitimat quan menys per la politització del seus membres, però en qualsevol cas una sentència irreversible? La ciutadania hi participarà de bon grat i bona fe i amb l’orgull de protagonitzar un acte que, quan menys, pretén recuperar la dignitat d’aquest nostre País tan malmesa per tots aquests que ens manen i menen amb absoluta impunitat. La ciutadania hi jugarà, però, què faran abans, duran i després el Govern i les Institucions, especialment el Parlament, i els Partits Polítics?. La ciutadania té el dret a saber si aquesta manifestació serà un acte únic o formarà part per contrari d’un conjunt d’actes que situaran Govern, Institucions i Partits en una clara i immediata actitud més bel·ligerant en defensa dels nostres interessos i per obtenir rèdits polítics que ens han de portar al País, en funció de l’Estatut que allí i en aquell moment es defensarà, a les més altes cotes d’autonomia.
Però, i aquesta és la segona de les qüestions, volem Autonomia o Independència? Perquè és ben clar que si el que volem és la Sobirania del País, ¿podem manifestar-nos a favor d’un Estatut encara més retallat que no ens portarà mai a una total Sobirania, a un Estat de Dret?. Per això no deixa de sorprendre’m que determinades organitzacions auto anomenades sobiranistes o independentistes li hagin donat el seu suport i hagin manifestat la seva participació en la manifestació de forma incondicional. Com sempre, la presa de decisions defineix actituds.
Hi ha un tercer aspecte que entenc tampoc pot ser obviat. Fa massa temps que, en el meu entendre, la Societat Civil necessita d’una petita o gran raó per sortir al carrer (allò de la guspira, perquè no serà pas per no tenir-ne de raons després de 300 anys...!) i manifestar-se perquè no en té prou amb una abstenció monumental com la realitzada en les últimes eleccions, perquè tots tenim molt clar que de l’abstenció Govern i Partits se’n en foten. I aquesta societat civil, que segons les enquestes en un 85% està diguem-ne “perplexa”, pot estar disposada a deixar mínimament clar tot el seu emprenyament – desencís – desafecció i aquella gran manifestació es pot convertir en una manifestació contra els d’allà, però també contra dels d’aquí perquè d’uns i d’altres en té ja la pipa plena. Aquesta és un possibilitat a tenir en conte: que la manifestació sigui per dir, senzillament, PROU. I això si que valdria la pena , de veritat. Poder-la reconvertir en un crit d’orgull serviria per millorar la nostra autoestima, recuperar part de la dignitat perduda i deixar clar que, a pesar de tots els pesars, som vius. Qui s’hi apunta?
Em sembla que estem en un moment en que els arbres no ens deixen veure el bosc. Tot ell, tot el bosc, ha de desbrossar-se, i aquesta sí que és una feina en la que tots aquells que estan per sobre del ciutadà pelat, tots aquells que formen part, d’alguna manera, de l’elit política del país, hi ha de prendre part i ser conscients de que la sobirania, com diuen Estatut (retallat o no) i Constitució (aquesta Constitució que sembla que bona part d’aquesta elit sembla defensar) rau en el poble. I per tant, independentment del to que de tot plegat vagi fent-se sentir, si per una vegada al menys son conseqüents i coherents, aquest poble ha de saber allò que els seus subordinats (tots ells, perquè per això els paguem) pensen fer, com ja he dit anteriorment, abans, durant i després del què i com es faci. I no anima massa escoltar al Sr. Ferran, per exemple, posant de volta i mitja al Sr. Huguet en aquest tema perquè obertament ha dit el Conseller que hi participaria en la manifestació i el PSC s’ha posat nerviós... I tos sabem que quan el Sr. Ferran parla, fins i tot Catalunya Radio tremola (i, això sí, perd audiència...!)
J. Vinyeta
Agost, 2009
