106.- Davant de les eleccions.-
Estem davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I, per primera vegada en la Història post dictadura, s’han afegit al panorama electoral dos partits que preveuen la proclamació unilateral de la Independència de Catalunya des del Parlament, en el cas de que arribin a sumar la majoria suficient, Així, obertament, sense floritures ni passes prèvies, avançant per totes bandes a ERC que, tot i afirmant permanentment que aquesta ha estat sempre la seva voluntat, malauradament no va fer servir mai aquella “ clau” en la que tots confiàvem. Personalment, com que tinc aquestes noves opcions, el meu vot ja no serà nul.
El PSC, que sap que pot ser sobrepassat per Convergència, s’entesta en fer una campanya en negatiu dient que no a tot allò a que els altres van dient que sí o que potser sí. El Govern de Madrid, que mai sabrem fins on vol que Montilla torni a governar, li dona una mà fent-li arribar part del deute encara pendent de l’any 2007 (uns cinc cents milions d’€ coincidint, això sí, amb el rescat de les autopistes madrilenyes deficitàries i que en part pagarem també nosaltres, a més de pagar les nostres...) i amb el traspàs dels trens regionals, entre d’altres temes (el que no queda clar és si aquest traspàs de regionals més que una ajuda no serà un altra traspàs enverinat com el de rodalies). Però, tot i aquestes ajudes, em temo que bona part del País té bona memòria i recorda la dependència humiliant que el PSC ha mantingut amb el PSOE i les nefastes conseqüències que això ha representat per Catalunya. Tampoc pot dir-se, és cert, que els altres partits hagin fet molt millor les coses, no. Només cal recordar la actuació de tots plegats l’11 de Juliol d’enguany, incapaços de ser conscients i actuar amb la unitat que un milió i mig de catalans havíem reclamat a la tarda anterior. Ens varem haver trobar tots al Passeig de Gràcia ja per culpa seva i, ni amb aquesta motxilla penjada a l’esquena, no varen ser capaços de mirar més enllà dels seus interessos particulars i partidistes en la possiblement millor de les ocasions que se’ls hi ha presentat fins avui per a fer País de veritat.
Ha arribat la campanya electoral i ha tornat a haver-hi sarau amb el tema dels blocs electorals en els mitjans oficials. El periodistes diuen, i no sense raó, que el tractament de la campanya no es pot fer de forma reglada, que l’èmfasi el dona la pròpia campanya i ells, amb la seva professió, han d’actuar com a notaris que son de l’actualitat. Si. Hi estic d’acord. Només hi ha uns petits detalls per posar sobre la taula i aclarir: aquests senyors que ara blasmen, son autèntics notaris lliures d’aquesta actualitat? Existeix realment la llibertat de premsa entesa en el sentit de que tots aquests senyors podran portar al seu mitjà la seva crònica i els hi serà publicada sense censures o no ho serà, de censurada, perquè és del bon grat del mitjà? No depenen tots ells de la capçalera que els paga? I darrera d’aquestes capçaleres (marques tant o més comercials que una de llet o un detergent) no hi ha clars interessos polítics, i molt concrets? Em volen fer creure que tot això ells s’ho passen pel forro perquè son tant dignes que res els espanta, els preocupa o condiciona? Haig de tenir més confiança en uns senyors que durant la pre-campanya han fet desaparèixer els partits d’en Laporta i Carretero (i puc pensar tranquil·lament que o ha estat per imposició de qui els paga o per decisió personal, però en qualsevol cas ens han amagat part d’aquesta actualitat)? D’aquests, que s’obliden del que no els hi convé o no els hi agrada, jo haig de refiar-me’n ? No tinc gens clar que els espais electorals hagin de venir establerts per una Corporació que ha estat formada pels propis partits. Ho tinc tan fosc com que hagin de fer-ho uns assalariats que, legítimament com gairebé tothom, tenen un ideari polític propi, amb l’agreujant de que personalment puc tenir dubtes, també legítims, al no saber fins a quin punt, aquest ideari, els hi ha estat imposat i s’hi sotmeten. Suposo que ells mateixos comprenen que personalment m’és indiferent del color que els hi pugui fer goig vestir-se. Però que no em vulguin fer creure allò de l’objectivitat, la neutralitat, etc... Potser serà perquè la vida m’ha convertit en un descregut... I en un no neutral, també.
La campanya està en marxa i, en la meva opinió, no ha donat fins avui, just a l’equador de la mateixa, per gaire més d’allò a que els partits ja ens tenen acostumats. Les promeses son les de gairebé sempre, retocades, això sí, amb les corresponents pinzellades d’actualitat. Tots ens prometen bondat, servei, sacrifici...Uns, a cara descoberta, com sempre, i amb la destral de guerra ben alçada, prometen fer tot el possible perquè no ens belluguem i continuem amb llast que pressuposa el tractament colonial que se’ns dona. Altres es comprometen amb referèndums impossibles o la renovació del sistema de finançament només abastable, en la meva opinió, si en l’Estat espanyol és produís un cataclisme de dimensions gairebé còsmiques. Uns i altres tenen clar, tot i que no vulguin acceptar-ho (uns) o dir-ho (els altres), que les solucions als problemes del País no passen per les seves propostes o destralades, si no pel fet senzill i complexa a l’hora, no pot oblidar-se, de proclamar-nos sobirans.. Només dos partits, avui per avui (SI i R.cat) son capaços de mirar més enllà i proposar-nos directament el trencament amb la metròpoli, de forma unilateral i sense més formalismes que el de tenir suficients escons al Parlament per a poder-ho fer. Amb aquesta claredat avui només hi aquestes dues propostes. I perquè hi son, ja ho he dit, aquesta vegada el meu vot no serà nul.
J. Vinyeta
Novembre, 2010
Estem davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I, per primera vegada en la Història post dictadura, s’han afegit al panorama electoral dos partits que preveuen la proclamació unilateral de la Independència de Catalunya des del Parlament, en el cas de que arribin a sumar la majoria suficient, Així, obertament, sense floritures ni passes prèvies, avançant per totes bandes a ERC que, tot i afirmant permanentment que aquesta ha estat sempre la seva voluntat, malauradament no va fer servir mai aquella “ clau” en la que tots confiàvem. Personalment, com que tinc aquestes noves opcions, el meu vot ja no serà nul.
El PSC, que sap que pot ser sobrepassat per Convergència, s’entesta en fer una campanya en negatiu dient que no a tot allò a que els altres van dient que sí o que potser sí. El Govern de Madrid, que mai sabrem fins on vol que Montilla torni a governar, li dona una mà fent-li arribar part del deute encara pendent de l’any 2007 (uns cinc cents milions d’€ coincidint, això sí, amb el rescat de les autopistes madrilenyes deficitàries i que en part pagarem també nosaltres, a més de pagar les nostres...) i amb el traspàs dels trens regionals, entre d’altres temes (el que no queda clar és si aquest traspàs de regionals més que una ajuda no serà un altra traspàs enverinat com el de rodalies). Però, tot i aquestes ajudes, em temo que bona part del País té bona memòria i recorda la dependència humiliant que el PSC ha mantingut amb el PSOE i les nefastes conseqüències que això ha representat per Catalunya. Tampoc pot dir-se, és cert, que els altres partits hagin fet molt millor les coses, no. Només cal recordar la actuació de tots plegats l’11 de Juliol d’enguany, incapaços de ser conscients i actuar amb la unitat que un milió i mig de catalans havíem reclamat a la tarda anterior. Ens varem haver trobar tots al Passeig de Gràcia ja per culpa seva i, ni amb aquesta motxilla penjada a l’esquena, no varen ser capaços de mirar més enllà dels seus interessos particulars i partidistes en la possiblement millor de les ocasions que se’ls hi ha presentat fins avui per a fer País de veritat.
Ha arribat la campanya electoral i ha tornat a haver-hi sarau amb el tema dels blocs electorals en els mitjans oficials. El periodistes diuen, i no sense raó, que el tractament de la campanya no es pot fer de forma reglada, que l’èmfasi el dona la pròpia campanya i ells, amb la seva professió, han d’actuar com a notaris que son de l’actualitat. Si. Hi estic d’acord. Només hi ha uns petits detalls per posar sobre la taula i aclarir: aquests senyors que ara blasmen, son autèntics notaris lliures d’aquesta actualitat? Existeix realment la llibertat de premsa entesa en el sentit de que tots aquests senyors podran portar al seu mitjà la seva crònica i els hi serà publicada sense censures o no ho serà, de censurada, perquè és del bon grat del mitjà? No depenen tots ells de la capçalera que els paga? I darrera d’aquestes capçaleres (marques tant o més comercials que una de llet o un detergent) no hi ha clars interessos polítics, i molt concrets? Em volen fer creure que tot això ells s’ho passen pel forro perquè son tant dignes que res els espanta, els preocupa o condiciona? Haig de tenir més confiança en uns senyors que durant la pre-campanya han fet desaparèixer els partits d’en Laporta i Carretero (i puc pensar tranquil·lament que o ha estat per imposició de qui els paga o per decisió personal, però en qualsevol cas ens han amagat part d’aquesta actualitat)? D’aquests, que s’obliden del que no els hi convé o no els hi agrada, jo haig de refiar-me’n ? No tinc gens clar que els espais electorals hagin de venir establerts per una Corporació que ha estat formada pels propis partits. Ho tinc tan fosc com que hagin de fer-ho uns assalariats que, legítimament com gairebé tothom, tenen un ideari polític propi, amb l’agreujant de que personalment puc tenir dubtes, també legítims, al no saber fins a quin punt, aquest ideari, els hi ha estat imposat i s’hi sotmeten. Suposo que ells mateixos comprenen que personalment m’és indiferent del color que els hi pugui fer goig vestir-se. Però que no em vulguin fer creure allò de l’objectivitat, la neutralitat, etc... Potser serà perquè la vida m’ha convertit en un descregut... I en un no neutral, també.
La campanya està en marxa i, en la meva opinió, no ha donat fins avui, just a l’equador de la mateixa, per gaire més d’allò a que els partits ja ens tenen acostumats. Les promeses son les de gairebé sempre, retocades, això sí, amb les corresponents pinzellades d’actualitat. Tots ens prometen bondat, servei, sacrifici...Uns, a cara descoberta, com sempre, i amb la destral de guerra ben alçada, prometen fer tot el possible perquè no ens belluguem i continuem amb llast que pressuposa el tractament colonial que se’ns dona. Altres es comprometen amb referèndums impossibles o la renovació del sistema de finançament només abastable, en la meva opinió, si en l’Estat espanyol és produís un cataclisme de dimensions gairebé còsmiques. Uns i altres tenen clar, tot i que no vulguin acceptar-ho (uns) o dir-ho (els altres), que les solucions als problemes del País no passen per les seves propostes o destralades, si no pel fet senzill i complexa a l’hora, no pot oblidar-se, de proclamar-nos sobirans.. Només dos partits, avui per avui (SI i R.cat) son capaços de mirar més enllà i proposar-nos directament el trencament amb la metròpoli, de forma unilateral i sense més formalismes que el de tenir suficients escons al Parlament per a poder-ho fer. Amb aquesta claredat avui només hi aquestes dues propostes. I perquè hi son, ja ho he dit, aquesta vegada el meu vot no serà nul.
J. Vinyeta
Novembre, 2010
