110.- La treva d'ETA i altres coses

110.- La treva d’ETA i altres coses.-



ETA a anunciat una nova treva. Aquesta vegada aporta algunes diferències a les assenyalades en les anteriors, anunciant el inici d’un procés “...de solución definitivo y con el final de la confrontación armada”. La veritat és que no em veig amb pit de fer pronòstics del que pot passar: en situacions similars anteriors s’han frustrat els desigs de pau ja sigui per culpa d’uns (L’Estat), per la dels altres (ETA) o per tots dos a l’hora. Se’m acut pensar que si han arribat al punt en que estem ara ha estat perquè d’alguna manera més o menys soterrada, a través de mitjancers o inclús directament, han mantingut converses per establir quines poden ser o hauran de ser les regles del joc d’ara endavant per iniciar oficialment les trobades i posteriors negociacions. Ja sé que el problema és difícil. Enquistat a les dues bandes, amb l’afegitó d’un sector poderós de l’extrema dreta del país que viu només amb el clar desig de venjança i que es farà sentir sense sordina tan sols li sembli que la venjança no es porta a terme, amb uns Governs més amants de la victòria que de la pau, amb uns altres que, d’arribar el moment, no sabran com han de incorporar-se a la vida civil, amb relacions endogàmiques produïdes per la marginalitat que crea la il·legalitat, o d’altres, especialment els exiliats, que depenen directament dels diners que els etarres els hi poden fer arribar, o del grup de presos amb els que no es compleix la llei de proximitat al nuclis familiars, etc., tot plegat converteix el problema en un cul de sac del que, en el meu entendre, només se’n podrà sortir amb valentia i fent-li al sac un forat suficientment gros perquè hi passi tot el que hi hagi de passar però suficientment petit perquè es quedi dins tot el que hagi de quedar-s’hi. I tinguem en compte que difícilment, hores d’ara, molt poca cosa podem dir, creure o pensar donat que el que ens expliquen oficialment és només allò que uns i altres volen que sabem, res més. Per tant, de moment, no ens queda més que esperar esdeveniments i, encara que agnòstics, posar un ciri a La Moreneta.

El PSC, que veu de massa a prop les orelles del llop i davant la impossibilitat d’entrebancar, fins a fer-la caure, la candidatura del Sr. Hereu (que ha resistit estoica i heroicament totes les envestides dels seus), ha decidit muntar-se unes primàries de cara a les properes Municipals de manera que el que no ha pogut fer el partit ho facin el militants de l’àrea de Barcelona. Han triat a la Sra. Tura, a la que fins ara li havien negat el pa i la sal per allò del que li podés quedar de “crosta nacionalista”, per solucionar el problema. Si realment la decisió del PSC ho és no per defenestrar de forma “democràtica” al Sr. Hereu, si no per posar en evidència una “virginalitat i transparència” electoral, que, d’altra banda, no ha tingut mai (només cal recordar els successius traspassos a l’Alcaldia de Barcelona que culminen amb el nomenament d’Hereu al càrrec sent el nº nou de la llista electoral...), penso que és una autèntica bajanada. Perquè si realment volen ser el que volen aparentar ser, ocasions han tingut per modificar la Llei Electoral i hores d’ara, a les properes eleccions, ens podríen presentar una llista tancada d’alcaldables i tots els seus votants ( i no tan sols afiliats i simpatitzants com passarà ara, simpatitzants dels que no sabem ni el què ni el qui) hi haguessin pogut dir la seva assenyalant a la llista aquell que més els hi hagués vingut en gust i ganes. Tot plegat, mala peça al teler. Les necessitats, quan s’han de resoldre amb enfrontaments dins del mateix grup i que es resolen amb patacades que van més enllà de les purament dialèctiques, solen propiciar fractures que en massa vegades només son reparables per la via quirúrgica. Però, per a fer-ho bé, l’equip mèdic també ha d’estar a l’alçada. I és evident que l’equip mèdic que ha sortit del famós 28 de novembre, no ho està. De totes maneres qui han d’estar més a l’aguait son els Convergents...

El meu pas pel món empresarial durant quasi quaranta anys, m’ha fet veure que algunes moltes coses del món laboral havien de ser canviades. Però han anat passant els anys i les coses, llevat del que fa referència a la qüestió mediambiental i les referents als temes de seguretat laboral, no han millorat significativament. S’han fet tímids intents de reforma des de aquell famós Estatut dels Treballadors, en els que la baralla central era gaire bé sempre sobre el cost de l’acomiadament. La meva experiència m’ha fet veure que el cost de l’acomiadament, tot i sent un problema, amagava altres àrees que en el meu entendre tenien l’absoluta necessitat de ser millorades: Correcció de l’absentisme, augment de la productivitat i modificació profunda (pot ser inclús la seva desaparició) de la negociació col·lectiva. Son els tres pilars, en la meva modesta opinió, en que ha de sustentar-se la bona fe contractual. Si aquests pilars queden ben fiançats, no caldran acomiadaments. Però sembla que els sindicats, més preocupats en mantenir uns llocs de treball que no pas per generar-ne, no ho saben o no volen entendre-ho. El grau d’absentisme és esgarrifós (i especialment dramàtic durant les manifestacions esportives d’alt nivell: mundials de futbol, per exemple), la baixa productivitat (no cal fer números) es comprova fent un repàs de les empreses que ha decidit buscar nous emplaçaments fora de les nostres fronteres. I la negociació col·lectiva posa pràcticament al mateix nivell a la petita, la mitjana i la gran empresa del mateix sector, tot i la existència de clàusules limitadores en funció del beneficis de les empreses que en la pràctica son gairebé impossibles d’aplicar. Sembla ser que ara, quan la Comunitat Europea per raó de la crisi ha posat al Govern Central a la picota, es vol parlar seriosament de tot plegat. Esperarem a veure com acaba.



J.Vinyeta
Gener, 2011

109.- Comentaris a la actualitat política i esportiva

109.- Comentaris a la actualitat política i esportiva.-


Artur Mas és ja el nou president de la Generalitat. És evident que la feina que se li ha girat és molta més de la que pensava: a la caixa, per a no haver-hi, no hi ha ni pols, el dèficit és molt superior a l’enunciat pel Govern anterior i, sense la possibilitat de rebre ajuts externs, ha pogut anunciar retallades importants carregat de raó. La despesa en Sanitat sembla ser que és el pou sense fons de tot plegat (dades no gens optimistes assenyalen que el pressupost de sanitat és, gairebé, el 43% del pressupost de la pròpia Generalitat) i els que d’alguna manera han de controlar les finances i aquest sistema sanitari, ja han avisat de que, de no millorar sensiblement l’economia (cosa previsiblement difícil avui dia), el sistema actual és insostenible. Personalment no és que m’hagin sorprès els anuncis fets pel President. El que ha passat és que tot plegat ha posat en evidència que, independentment de la crisi, innegable i gravíssima, aquelles excel·lències que ens varen cantar del nou finançament, no eren res més que càntics histèrics per amagar-nos la realitat de uns números que no eren més que el reflex d’una incompetència manifesta del Govern Montilla (una més) davant de l’amic Zapatero. El Sr. Mas necessita del País per tirar endavant, i penso que el País està disposat a col·laborar. Però el President, tindrà en compte que un 45% d’aquest País que necessita votaria sí en un Referèndum per la Independència del País? I com s’ho farà si, bona part de CiU, no està per aquesta feina? De quina manera compaginarà economia del País amb independència? Pot esperar fins a les eleccions espanyoles per millorar el tracta fiscal que suportem? I mentre tant? Esperarem uns dies (no sé si podran ser cent...) per entrar a comentar les actuacions del nou Govern amb el nou President.

Mentre tant, van passant coses.

El PSC busca no sap ben bé què des d’aquell passat 28 de Novembre que el va deixar descol·locat, amb la fe posada en que algú, tampoc sap ben bé qui, agafi la senyera del Partit per fer la revolució interna necessària: les municipals son a la cantonada, molts dels barons es veuen sense feina, i per tant sense sou i influència, i la economia del partit pot grinyolar seriosament. Pot ser que per això, i posant-se la bena abans de la ferida, membres del partit i alcaldes de ciutats – pobles del cinturó de Barcelona han tingut la pensada de demanar al Govern la supressió del famós límit dels 80 Km/hora. Si ho han fet, haig d’entendre que ho ha estat per defensar els interessos dels seus conciutadans. No sé si aquests gestors municipals han vist la llum ara o és ara, quan el partit ha perdut les eleccions i per tant la debilitat del partit és manifesta, que han pogut aixecar la veu al respecta de manera que deixin en evidència a ICV ara que el tripartit ja no es pot trencar perquè ja no hi és. Si la reacció d’aquests alcaldes va més enllà de la pura maniobra de desgast al nou govern, és evident que ens donen la raó a aquells que creiem que la disciplina de partit només afavoreix al propi partit i que els regidors i alcaldes, de fidelitat contrastada abans del seus nomenaments a les llistes, estan el servei dels que les confeccionen. Si ha estat per allò de que consideren la mesura innecessària, també ens fan un flac favor a tots plegats perquè la suposada “gallardia” haurien d’haver-la expressat en el moment en que algú que mana més que ells els hi podia haver picat la cresta i no varen tenir els bemolls suficients per fer-ho. Queda clara, una vegada més, la poca fiabilitat de molts molt submisos amb el Partit i gens amb els ciutadans als que diuen servir... Com en el cas del Sr. Ferran, el de la “crosta nacionalista” que s’ha despenjat amb un llibre que, pels resums que publica la premsa (jo no l’he llegit encara), l’únic que es bo és ell. Si el que diu la Premsa és cert (i les fonts consultades pràcticament remarquen totes els mateixos paràgrafs del llibre), al Sr. Joan Ferran l’hi passa el mateix que aquells alcaldes dels que parlava abans: tot allò que diu no ha estat capaç de dir-ho quan el tripartit estava en actiu, abans de les eleccions, perquè possiblement n’hagués precipitat la desfeta i ell hagués perdut alguna parcel·la de poder. Sempre preferiré a algú que proposa autocrítica (parlo de l’exconseller Castells, per exemple) mentre està en el lloc de la feina i barallant-s’hi, que aquells altres que, com el Sr. Ferran obren la caixa dels trons quan ja no hi ha possibilitat d’arranjar res Per moltes raons amb les que em vulgui fer passar, jo continuaré pensant que tampoc ell ha tingut allò que diu que els d’ERC “...s’han de mirar constantment per comprovar que existeixen...”

Més coses.

Ha caigut com un allau sobre la ciutadania les notícies sobre el dopatge dels atletes, amb noms i cognoms concrets i amplament coneguts en el mon del esport espanyol. No vull entrar a participar en el morbo que per a molts representa avaluar la innocència o la culpabilitat dels encausats: tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Però si voldria fer un comentari sobre el dopatge en sí mateix i una aproximació a alguna de les causes que l’originen. Personalment he de dir que no entenc massa la prohibició del dòping i que al mateix temps es mantingui l’altíssim nivell de comercialització de l’esport i, tot i que no soc especialista en temes esportius, tinc la convicció de que aquestes raons comercials son al menys una de les causes de la existència del dopatge. Entenc que les marques comercials, que son les que paguen, necessitin que el seu patrocinat guanyi i l’esportista necessita guanyar perquè les marques comercials continuïn amb el seu padrinatge. Plantejades així les coses, i donat que l’esforç de l’esportista ha de ser dia a dia més gran (mal sigui només pel sol fet del progrés de la espècie humana), sembla possible que siguin necessàries “ajudes externes” perquè l’esportista pugui mantenir el ritme de competició i de victòries. La parafernàlia que envolta al guanyador, amb gorres, maillots, “monos” en els que no hi cap ni una sola enganxina més, guants, ulleres de sol, paraigües etc...etc... converteixen al guanyador en l’home anunci més preuat, durant aquell moment de la victòria i durant els moments que vindran darrera. Si no hi ha victòries, desapareixen el contractes i en conseqüència els padrinatges. Per tant, preveient arribar a aquest punt, la temptació pot ser molt grossa... Els sociòlegs i estudiosos podrien fer bons treballs i establir si efectivament hi ha relació entre firmes comercials i dòping. Personalment penso que hi haurien sorpreses.

Però, amb independència del comentat, l’únic dopatge perseguit és el que podríem definir com a dopatge químic – farmacèutic. I em sorprèn molt que d’altres formes més subtils ni se’n parli. Se suposa que el dopatge ha d’estar controlat perquè dona avantatges als que l’usen i, en conseqüència, no hi ha la igualtat necessària entre els competidors, que han de fer-ho amb les mateixes armes, es a dir, per sí sols. I això em crea seriosos dubtes en els sistemes de control. En l’alta competició, qui té mitjans econòmics (ja siguin mitjans econòmics públics o privats) pot “dopar-se” tecnològicament sense el més mínim perill de ser assenyalat com a delinqüent. El Estats amb millor o més alt desenvolupament econòmic posen a disposició dels esportistes abans, durant i després de les competicions, centres especialment preparats, pensats i amb els mitjans necessaris per millorar els seus rendiments amb programes inclús individualitzats. Els que no disposen d’aquests avenços tecnològics, han de competir, per dir-ho de forma planera, amb una sabata i una espardenya: els primers s’emporten les medalles i els segons l’agraïment per haver fet de comparses... En el meu entendre algú ha de redefinir que és dòping i incloure-hi tot allò extern susceptible de crear diferències (i la publicitat em sembla que és una d’elles) O liberalitzar-lo i que cadascú assumeixi els riscos que el dopatge, en sí mateix, comporta. Sobre aquest tema, potser ha arribat l’hora ja de que, d’una vegada per totes, tots plegats traiem el cap de sota l’ala.

Vinyeta
Gener, 2011