57.- De nou, sobre la Memòria Històrica.-
La vida, que dona moltes voltes, m’ha posat en situació de poder expressar-me millor en relació al que s’anomena el restauració de la Memòria Històrica i de la visió que, en general, se’n té d’aquesta expressió. La meva opinió crec que va quedar suficientment clara en l’article que vaig penjar al meu Blog a Gener de l’any passat. He aconseguit dues històries que m’ajudaran a ratificar-me en allò que ja vaig dir, i que és, senzillament, que la Memòria Històrica que ha de recuperar-se és tota la memòria, des del inici de la Guerra Civil i fins a la mort del dictador. Que recuperar tota aquesta Memòria, especialment la del temps i transcurs de la guerra, costarà llàgrimes perquè les responsabilitats, donat que mai posen ser delegables, tampoc, i en conseqüència, no poden ser defugibles.
Primera història.- Com sol dir-se sovint, “ha caigut” a les meves mans el llibre titulat Diario de un pistolero anarquista de Miquel Mir (Ed. Destino imago mundi Vol. 128). És un llibre en el que, en la meva opinió, explica de forma senzilla, clara i breu, els orígens del pistolerisme a Catalunya i les seves conseqüències, abans, durant i després de la dictadura d’en Primo de Rivera, la consolidació de la CNT, la formació de la FAI i la actuació de la CNT – FAI durant els primers mesos de la guerra civil i fins als que s’han anomenat Els fets de Maig, pel Maig del 1937. La síntesi que en fa l’autor es veu en aquest cas ratificada per el personatge central del relat del qui, en la segona part del llibre, en fa públic el diari que va descobrir-ne a Londres, no fa massa temps.
Aquell sinistre personatge protagonista explica en el seu diari sense embuts i, pel que sembla, sense el més mínim remordiment o mal de consciència, la seva actuació personal en el pillatge i assassinats ens el que hi va participar directament amb l’excusa o sota la bandera de la revolució llibertària i en raó de la qual pràcticament tot estava permès, inclosa la venjança personal. Com que la seva moralitat era la que era, ell i el seu company (l’ajudant en el camió que li tocava conduir) varen decidir de enriquir-se per si de cas la revolució no arribava a bon fi i poder sortir-ne amb el ronyó cobert. I dels pillatges que va realitzar a les Esglésies i a les cases particulars, en va anant separant una part (no diu si gran o petita) de tot allò rapinyaven i que teòricament havia de destinar-se per a la compra d’armes per a la revolució. A partir de la pàg. 167 del llibre, s’inicia la publicació del esmentat diari i en la pàg. 180 hi diu “En los meses de Agosto hasta Noviembre de aquel 1936, con nuestra patrulla realizamos detenciones violentas y matamos a personas por su poca simpatía por la revolución”. A les pàgines següents, parla dels que li donaven les ordres, personatges (amb noms i cognoms que encara avui ressonen) que ell mateix defineix com a gent sense escrúpols, i parla de les accions més truculentes: “Éstas se hacían siempre durante la noche, de forma clandestina. Nos desplazábamos en las casas donde había que hacer el registro nos llevávamos el sospechoso al camión y cuando estábamos en un descampado de las afueras de Barcelona, les metíamos un tiro y los dejábamos en las cunetas de las carreteras o caminos. Muertos y sin enterrar en la carrtera de L’Arrabassada, Horta, en la Riera de Vallcarca o por las montañas de Vlallvidrera.. Recuerdo -- diu -- que uno de éstos detenidos, antes de morir, nos dijo que no sabía porqué le matábamos. Pero le hicimos callar porque nuestro trabajo era matar y el suyo morir” (pgs. 183 i 184). Continua explicant que va arribar el moment en que va fer-se imprescindible el fer desaparèixer els cadàvers i, a partir de aleshores, carregaven els morts al mateix camió amb el que els havien anat a buscar per matar-los, els portaven a la fabrica de ciment de Montcada i els fotien als forns.
Els faistes varen continuar així, tot i que a mida que avançava la guerra anaven perdent fervor revolucionari, fins el mes de Maig del 37. Els stalinistes, ja és sabut, es fan amb el poder i control de l’ordre públic i comencen un empresonament i persecució sistemàtica dels anarquistes, amb els que des de sempre ja n'estaven enfrontats. S’acaben les Patrulles de Control Faistes i comença una altra caça de bruixes en contra dels mateixos que aquelles Patrulles havien perseguit però, sembla ser, que més selectiva. Com afegitó, els comunistes d’aquí, stalinistes (també amb noms i cognoms), inicien la persecució també dels trostkystes (afiliats al POUM i simpatitzants) per allò de les enemistats entre l’Stalin i en Trotsky i posen en marxa allò que tots coneixem coma “txeques”.
Finalment, el nostre personatge se’n va a Londres on ja hi ha fet arribar prèviament i amb discreció, amb la col·laboració d’un antic brigadista anglès, les caixes amb el producte dels seus pillatges particulars. I s’hi queda a viure.
Segona història.- És la que es desprèn d’un article publicat al diari La Vanguardia, el dia 10 de Juny de l’any 2002 (Pag. 27) i titulat “ El Silencio de los Corderos”. És un article de premsa que, a banda del segment que faig servir per aquestes notes i no tan sols pel que jo utilitzo (i que fàcilment, llegint-te’l, pot comprovar-se que no el trec de context), si no també per la resta que conté, va causar-me un fort impacte quan vaig llegir-lo per primera vegada, molt similar a aquella sensació de fastig que em va produir aquell article de l’etarra penedit, nou convers i perillós escorat a l’extrema dreta que es diu Jon Juaristi, quan va fer referència a la mort de l’Ernest Lluc. Quan vaig llegir el llibre esmentat en la primera història, vaig pensar que, amb aquest article de La Vanguardia podia lligar i expressar una mica més tot el meu pensament respecta del tema de la Memòria Històrica.
L’article en qüestió està signat per José Luis de Villallonga. Aquest personatge, polifacètic i Play Boy conegut, biògraf oficial del Rei, va lluitar durant la Guerra Civil a la banda franquista. Això va donar-li a posteriori una certa solera per a bellugar-se amb facilitat i amb la consideració social corresponent en el mon de la postguerra i anys següents de Dictadura. Explica, també en primera persona, que el seu Coronel, un tal Joaquín Gual de Torella (“mallorquín de buena cuna amigo de mi famiia de toda la vida”), durant el cercle a la ciutat de Bilbao, va ordenar no capturar viu a cap capellà basc enganxat amb les armes a la mà. El Sr. Vilallonga afegeix: “La orden de cargarse, sin más a los curas vascos la dió el coronel después del opíparo desayuno que nos ofrecía todos los domingos después de la misa. A algunos de los jóvenes oficiales que estábamos bajo el mando de Gual de Torella nos pareció exagerada porque dejaba claro que bastaba ser vasco, cura y combatiente para merecer la muerte. La orden del coronel se cumplió a rajatabla...” tot i que l’autor diu tot seguit que, ell personalment, va deixar marxar a tres d’aquests capellans que va enganxar i també diu que tots plegats no en varen poder enganxar a molts perquè corrien com a daines. Després, l’autor, parla de que es penedeix d’haver-los deixat anar a aquells tres capellans perquè l’hi emprenya l’idea (“me corroe la idea” , assenyala textualment) de pensar que un d’aquells que va deixar anar, podria ser el Bisbe Setién, per qui no té cap simpatia ("...ese reptil venenoso...”). Però això, ja és una altra qüestió.
Les dues històries tenen, en la meva opinió, uns fets que les fan paral·leles: l’assassinat, sense pal·liatius, d’enemics, adversaris o, senzillament, de desafectes en el compliment d’unes ordres que portaven expressa la d’assassinar de forma inapel·lable a algú en concret, sense el compliment de les més elementals normes de una justícia que sembla inexistent, i fent que aquest algú concret quedés sense cap possibilitat de sortir-se’n viu (ell o qui estes en el lloc assenyalat equivocadament perquè la comprovació d’identitats tampoc es considerava del tot necessària...). El segon fet agermanador, i que haig de dir que m’encongeix si és possible encara més l’ànima, és la fredor i cinisme amb que tots dos protagonistes expliquen els seus fets, i la indiferència amb que tots dos es miraven a la vida humana. Parlar de les barrabassades dels falangistes (curiosament amb els mateixos colors que els de la CNT – FAI...), dels assassinats d’en Lorca i altres o de les matances franquistes a Màlaga o Extremadura, tot profusament il·lustrat d’altra banda, no te el valor (i en cap cas vull negar el seu valor intrínsec) que, al menys per a mi, representa tenir les històries escrites en primera persona, pels visos de la realitat del que en elles s’hi diu i perquè, si cap, les fa d’aquesta manera encara més tenebroses.
Se’m pot dir que els exemples, les històries, no son comparables. És possible i és cert que si que hi ha al menys un fet que les diferència i, pel que m’ocupa, important: la descripció que en fa el personatge de la CNT – FAI és la descripció del comportament de tot un grup de autoanomenats revolucionaris amb els que ell hi està emmerdat fins al moll de l’os, i durant un període de gairebé 10 mesos. És tota una forma d’actuar que va deixant, entre tots ells plegats, centenars de morts a les cunetes o de desapareguts amb les seves cendres barrejades amb el ciment de la cimentera de Montcada. Segons aquella colla de “Patrulleros” (en les que hi participaven republicans i comunistes, no ha d’oblidar-se, tot i que els que hi tallaven el bacallà eren el Faistes, i amb els Governs Central i de la Generalitat mirant cap a una altra banda), les sortides diàries sembla, més que altra cosa, un ritual necessari que es desprèn de la cultura revolucionaria en la que estan immersos. En aquest sentit, dons, la descripció que en fa el Sr. Vilallonga, respon més a un fet puntual i concret d’aquell segment de la Història, fet al que, ni molt menys, no vull treure-li la gravetat que realment ja intrínsecament té.
De les accions comeses després de la guerra, tots tenim clar que només hi ha un responsable. Però de les accions en temps de guerra, tinc la convicció de que els morts del coronel Gual de Torella i del Sr. Vilallonga, per posar l’exemple que ve a col·lació, possiblement siguin retornats a la memòria de la societat per la necessitat de recuperar la memòria d’uns fets execrables comesos per aquells que mataven, a més, en nom de Deu, que a més, al guanyar la comtessa, varen quedar impunes. Fets dels qui tan sols se’n va poder parlar fins després de mort del dictador.
Però i amb els altres morts, víctimes també en nom d’un altra Deu que es deia revolució o contrarevolució? Per què mantenir aquesta imatge de que només les dretes varen fer bestieses? Què es pretén amagar? A les esquerres d’aquest país, que posterior i majoritàriament varen portar el pes de tota la lluita contra el dictador i que majoritàriament també varen patir la ferotge repressió conseqüent, potser els hi manca un bon acte de contrició i reconèixer públicament que Stalin primer i Mao després (per citar a dos dels més contundents, i que no els únics), no varen ser més que autèntics assassins i que, si la Història no existís, pot ser encara ens negarien els fets que en aquells moments ja ens amagaven, potser perquè son fets que perverteixen els seus orígens. Un cop hagin fet això, és possible que totes les víctimes, siguin del color que siguin, puguin tenir el mateix tracte, perquè allò que aquelles–aquestes esquerres ens amagaven i negaven de la seva existència, haurà quedat clar també per a elles, de que varen ser fets absoluta i complertament reprovables, tan com els fets que varen succeir aquí a casa nostra ja esmentats (i tots els altres de similars que no ho han estat) i dels que sí en varen ser complertament responsables, tan com l’Stalin, a Rússia, o en Mao, a la Xina. Aleshores, la Història podrà ser escrita, com ha de ser-ho sempre, a partir de la evidència dels fets i més deslligada dels condicionants ideològics personals. I també, aleshores, es podrà recuperar tota la Memòria Històrica i no només la que convé. Serà un manera més de sentir-nos menys tutelats i, per tant, més lliures.
J. Vinyeta
Febrer,2008
La vida, que dona moltes voltes, m’ha posat en situació de poder expressar-me millor en relació al que s’anomena el restauració de la Memòria Històrica i de la visió que, en general, se’n té d’aquesta expressió. La meva opinió crec que va quedar suficientment clara en l’article que vaig penjar al meu Blog a Gener de l’any passat. He aconseguit dues històries que m’ajudaran a ratificar-me en allò que ja vaig dir, i que és, senzillament, que la Memòria Històrica que ha de recuperar-se és tota la memòria, des del inici de la Guerra Civil i fins a la mort del dictador. Que recuperar tota aquesta Memòria, especialment la del temps i transcurs de la guerra, costarà llàgrimes perquè les responsabilitats, donat que mai posen ser delegables, tampoc, i en conseqüència, no poden ser defugibles.
Primera història.- Com sol dir-se sovint, “ha caigut” a les meves mans el llibre titulat Diario de un pistolero anarquista de Miquel Mir (Ed. Destino imago mundi Vol. 128). És un llibre en el que, en la meva opinió, explica de forma senzilla, clara i breu, els orígens del pistolerisme a Catalunya i les seves conseqüències, abans, durant i després de la dictadura d’en Primo de Rivera, la consolidació de la CNT, la formació de la FAI i la actuació de la CNT – FAI durant els primers mesos de la guerra civil i fins als que s’han anomenat Els fets de Maig, pel Maig del 1937. La síntesi que en fa l’autor es veu en aquest cas ratificada per el personatge central del relat del qui, en la segona part del llibre, en fa públic el diari que va descobrir-ne a Londres, no fa massa temps.
Aquell sinistre personatge protagonista explica en el seu diari sense embuts i, pel que sembla, sense el més mínim remordiment o mal de consciència, la seva actuació personal en el pillatge i assassinats ens el que hi va participar directament amb l’excusa o sota la bandera de la revolució llibertària i en raó de la qual pràcticament tot estava permès, inclosa la venjança personal. Com que la seva moralitat era la que era, ell i el seu company (l’ajudant en el camió que li tocava conduir) varen decidir de enriquir-se per si de cas la revolució no arribava a bon fi i poder sortir-ne amb el ronyó cobert. I dels pillatges que va realitzar a les Esglésies i a les cases particulars, en va anant separant una part (no diu si gran o petita) de tot allò rapinyaven i que teòricament havia de destinar-se per a la compra d’armes per a la revolució. A partir de la pàg. 167 del llibre, s’inicia la publicació del esmentat diari i en la pàg. 180 hi diu “En los meses de Agosto hasta Noviembre de aquel 1936, con nuestra patrulla realizamos detenciones violentas y matamos a personas por su poca simpatía por la revolución”. A les pàgines següents, parla dels que li donaven les ordres, personatges (amb noms i cognoms que encara avui ressonen) que ell mateix defineix com a gent sense escrúpols, i parla de les accions més truculentes: “Éstas se hacían siempre durante la noche, de forma clandestina. Nos desplazábamos en las casas donde había que hacer el registro nos llevávamos el sospechoso al camión y cuando estábamos en un descampado de las afueras de Barcelona, les metíamos un tiro y los dejábamos en las cunetas de las carreteras o caminos. Muertos y sin enterrar en la carrtera de L’Arrabassada, Horta, en la Riera de Vallcarca o por las montañas de Vlallvidrera.. Recuerdo -- diu -- que uno de éstos detenidos, antes de morir, nos dijo que no sabía porqué le matábamos. Pero le hicimos callar porque nuestro trabajo era matar y el suyo morir” (pgs. 183 i 184). Continua explicant que va arribar el moment en que va fer-se imprescindible el fer desaparèixer els cadàvers i, a partir de aleshores, carregaven els morts al mateix camió amb el que els havien anat a buscar per matar-los, els portaven a la fabrica de ciment de Montcada i els fotien als forns.
Els faistes varen continuar així, tot i que a mida que avançava la guerra anaven perdent fervor revolucionari, fins el mes de Maig del 37. Els stalinistes, ja és sabut, es fan amb el poder i control de l’ordre públic i comencen un empresonament i persecució sistemàtica dels anarquistes, amb els que des de sempre ja n'estaven enfrontats. S’acaben les Patrulles de Control Faistes i comença una altra caça de bruixes en contra dels mateixos que aquelles Patrulles havien perseguit però, sembla ser, que més selectiva. Com afegitó, els comunistes d’aquí, stalinistes (també amb noms i cognoms), inicien la persecució també dels trostkystes (afiliats al POUM i simpatitzants) per allò de les enemistats entre l’Stalin i en Trotsky i posen en marxa allò que tots coneixem coma “txeques”.
Finalment, el nostre personatge se’n va a Londres on ja hi ha fet arribar prèviament i amb discreció, amb la col·laboració d’un antic brigadista anglès, les caixes amb el producte dels seus pillatges particulars. I s’hi queda a viure.
Segona història.- És la que es desprèn d’un article publicat al diari La Vanguardia, el dia 10 de Juny de l’any 2002 (Pag. 27) i titulat “ El Silencio de los Corderos”. És un article de premsa que, a banda del segment que faig servir per aquestes notes i no tan sols pel que jo utilitzo (i que fàcilment, llegint-te’l, pot comprovar-se que no el trec de context), si no també per la resta que conté, va causar-me un fort impacte quan vaig llegir-lo per primera vegada, molt similar a aquella sensació de fastig que em va produir aquell article de l’etarra penedit, nou convers i perillós escorat a l’extrema dreta que es diu Jon Juaristi, quan va fer referència a la mort de l’Ernest Lluc. Quan vaig llegir el llibre esmentat en la primera història, vaig pensar que, amb aquest article de La Vanguardia podia lligar i expressar una mica més tot el meu pensament respecta del tema de la Memòria Històrica.
L’article en qüestió està signat per José Luis de Villallonga. Aquest personatge, polifacètic i Play Boy conegut, biògraf oficial del Rei, va lluitar durant la Guerra Civil a la banda franquista. Això va donar-li a posteriori una certa solera per a bellugar-se amb facilitat i amb la consideració social corresponent en el mon de la postguerra i anys següents de Dictadura. Explica, també en primera persona, que el seu Coronel, un tal Joaquín Gual de Torella (“mallorquín de buena cuna amigo de mi famiia de toda la vida”), durant el cercle a la ciutat de Bilbao, va ordenar no capturar viu a cap capellà basc enganxat amb les armes a la mà. El Sr. Vilallonga afegeix: “La orden de cargarse, sin más a los curas vascos la dió el coronel después del opíparo desayuno que nos ofrecía todos los domingos después de la misa. A algunos de los jóvenes oficiales que estábamos bajo el mando de Gual de Torella nos pareció exagerada porque dejaba claro que bastaba ser vasco, cura y combatiente para merecer la muerte. La orden del coronel se cumplió a rajatabla...” tot i que l’autor diu tot seguit que, ell personalment, va deixar marxar a tres d’aquests capellans que va enganxar i també diu que tots plegats no en varen poder enganxar a molts perquè corrien com a daines. Després, l’autor, parla de que es penedeix d’haver-los deixat anar a aquells tres capellans perquè l’hi emprenya l’idea (“me corroe la idea” , assenyala textualment) de pensar que un d’aquells que va deixar anar, podria ser el Bisbe Setién, per qui no té cap simpatia ("...ese reptil venenoso...”). Però això, ja és una altra qüestió.
Les dues històries tenen, en la meva opinió, uns fets que les fan paral·leles: l’assassinat, sense pal·liatius, d’enemics, adversaris o, senzillament, de desafectes en el compliment d’unes ordres que portaven expressa la d’assassinar de forma inapel·lable a algú en concret, sense el compliment de les més elementals normes de una justícia que sembla inexistent, i fent que aquest algú concret quedés sense cap possibilitat de sortir-se’n viu (ell o qui estes en el lloc assenyalat equivocadament perquè la comprovació d’identitats tampoc es considerava del tot necessària...). El segon fet agermanador, i que haig de dir que m’encongeix si és possible encara més l’ànima, és la fredor i cinisme amb que tots dos protagonistes expliquen els seus fets, i la indiferència amb que tots dos es miraven a la vida humana. Parlar de les barrabassades dels falangistes (curiosament amb els mateixos colors que els de la CNT – FAI...), dels assassinats d’en Lorca i altres o de les matances franquistes a Màlaga o Extremadura, tot profusament il·lustrat d’altra banda, no te el valor (i en cap cas vull negar el seu valor intrínsec) que, al menys per a mi, representa tenir les històries escrites en primera persona, pels visos de la realitat del que en elles s’hi diu i perquè, si cap, les fa d’aquesta manera encara més tenebroses.
Se’m pot dir que els exemples, les històries, no son comparables. És possible i és cert que si que hi ha al menys un fet que les diferència i, pel que m’ocupa, important: la descripció que en fa el personatge de la CNT – FAI és la descripció del comportament de tot un grup de autoanomenats revolucionaris amb els que ell hi està emmerdat fins al moll de l’os, i durant un període de gairebé 10 mesos. És tota una forma d’actuar que va deixant, entre tots ells plegats, centenars de morts a les cunetes o de desapareguts amb les seves cendres barrejades amb el ciment de la cimentera de Montcada. Segons aquella colla de “Patrulleros” (en les que hi participaven republicans i comunistes, no ha d’oblidar-se, tot i que els que hi tallaven el bacallà eren el Faistes, i amb els Governs Central i de la Generalitat mirant cap a una altra banda), les sortides diàries sembla, més que altra cosa, un ritual necessari que es desprèn de la cultura revolucionaria en la que estan immersos. En aquest sentit, dons, la descripció que en fa el Sr. Vilallonga, respon més a un fet puntual i concret d’aquell segment de la Història, fet al que, ni molt menys, no vull treure-li la gravetat que realment ja intrínsecament té.
De les accions comeses després de la guerra, tots tenim clar que només hi ha un responsable. Però de les accions en temps de guerra, tinc la convicció de que els morts del coronel Gual de Torella i del Sr. Vilallonga, per posar l’exemple que ve a col·lació, possiblement siguin retornats a la memòria de la societat per la necessitat de recuperar la memòria d’uns fets execrables comesos per aquells que mataven, a més, en nom de Deu, que a més, al guanyar la comtessa, varen quedar impunes. Fets dels qui tan sols se’n va poder parlar fins després de mort del dictador.
Però i amb els altres morts, víctimes també en nom d’un altra Deu que es deia revolució o contrarevolució? Per què mantenir aquesta imatge de que només les dretes varen fer bestieses? Què es pretén amagar? A les esquerres d’aquest país, que posterior i majoritàriament varen portar el pes de tota la lluita contra el dictador i que majoritàriament també varen patir la ferotge repressió conseqüent, potser els hi manca un bon acte de contrició i reconèixer públicament que Stalin primer i Mao després (per citar a dos dels més contundents, i que no els únics), no varen ser més que autèntics assassins i que, si la Història no existís, pot ser encara ens negarien els fets que en aquells moments ja ens amagaven, potser perquè son fets que perverteixen els seus orígens. Un cop hagin fet això, és possible que totes les víctimes, siguin del color que siguin, puguin tenir el mateix tracte, perquè allò que aquelles–aquestes esquerres ens amagaven i negaven de la seva existència, haurà quedat clar també per a elles, de que varen ser fets absoluta i complertament reprovables, tan com els fets que varen succeir aquí a casa nostra ja esmentats (i tots els altres de similars que no ho han estat) i dels que sí en varen ser complertament responsables, tan com l’Stalin, a Rússia, o en Mao, a la Xina. Aleshores, la Història podrà ser escrita, com ha de ser-ho sempre, a partir de la evidència dels fets i més deslligada dels condicionants ideològics personals. I també, aleshores, es podrà recuperar tota la Memòria Històrica i no només la que convé. Serà un manera més de sentir-nos menys tutelats i, per tant, més lliures.
J. Vinyeta
Febrer,2008
