dimarts, d’abril 28, 2020

687.-Comentaris des del confinament (II)


687.-Comentaris des del confinament (II).-

No és la meva intenció intentar assenyalar que  l’actuació de la Generalitat ha estat perfecta. No seria veritat. Només cal recordar  les declaracions de Joan Guix  (Director general de Salut Pública) quan ens deia que  era més important la grip que  el coronavirus que podia  arrivar.  Això ens ho deia el 26 de Febrer... Després, en ha vingut el desastre en les residències d’avis[1] amb gairebé quatra mil morts, qüestió que no es posa sobra de la taula fins que la mortaldat ja és esfereïdora  i es decideix que les competències passin de benestar Social  a Salut. Penso que amb  només aquestes dues coses en tenim prou per  assenyalar que no tot s’ha fet bé a casa nostra. I d’aquestes coses mal fetes, tot i que el President ha reconegut errors, n’haurem de parlar després per traure’n   les conclusions necessàries i, especialment, per no tornar-les a cometre. Però també és cert que les limitacions que l’estat d’alarma ha creat, amb la centralització de les competències  de la Generalitat, no han ajudat gens a que es coses, a casa nostra, s’haguessin pogut fer millor. El que si tenim clar (i el to general del ple del Parlament d’abans d’ahir em sembla que ho corrobora) és que l’actuació  de la Generalitat amb les competències íntegres o, diguem-ho d’una altra manera, si el Govern Central hagués aplicat les mesures que el President Torra demanava, les coses segur, repeteixo segur, haguessin anat d’una altra manera. Preveure menys morts del que hi han hagut aleshores és, realment,  impossible d’afirmar (Budó  ho va afirmar com un futurible, possiblement...), però, sense voler-nos  enganyar,  malauradament molts creiem que, amb una confinació total  en el moment en que es va demanar per part de la Generalitat (15 dies abans de la creació de l’estat d’alarma...) sí que creiem que hi haguessin hagut menys mors.

El descaro d’aquesta gent, que sembla que ja no sortiran amb els militars a les rodes de premsa (mira que els hi ha costat d’acceptar que feien un ridícul fenomenal...!), és de traca i mocador. El President  Torra va posar sobre de la taula unes franges horàries per a la desconfinació dels menors a fi de que no hi haguessin acumulacions pels carrers. Madrid, com sempre, va rebutjar al plantejament de la Generalitat. Tal com la Generalitat preveia  i volia evitar, varen haver-hi  molts abusos i molta irresponsabilitat per part d’alguns pares que, en no estar ben delimitats els temps i les edats, varen sortir al carrer aprofitant l’amplitud de l’horari establert des de Madrid. Les imatges que es varen poder veure donaven una certa por (per mi, la més impactant és la gentada per la Rambla del Poble Nou) i ara, un cop passades i ser conscients del què va passar, haurem d’esta a l’espera de si en el temps considerat adequat hi ha un perillós repunt de la COVID, del qual en serà responsable l’Estat d’una banda, i la ciutadania insolidària per un altra.   Davant del fiasco de tot plegat, el ministre  Illa  anuncia a través de TV1 que s’està  estudiant  l’aplicació del  desconfinament de menors seguint les franges horàries proposades per Canàries i Andalusia...Tot sigui perquè,  no fos cas que, per una vegada més, la Generalitat deixés clar que l’actuació del Gobierno de España, per enèsima vegada,  era equivocada.

Pel què diuen, allargaran l’estat d’alarma quinze dies més.  A vegades (però deu de ser perquè soc mal pensat de mena...) em sembla entendre que tot i la realitat que la pandèmia presenta i representa, hi ha segones intencions polítiques especialment aplicables, com a mínim a Catalunya. No retornar competències a la Generalitat no és més que una manera de tenir-li el peu posat al coll a Catalunya. De fer, ignorant permanentment les recomanacions catalanes, que la pandèmia, a pesar dels esforços que la sanitat catalana i que tots plegats hem fet, s’allargui a Catalunya, o  mantenint els militars a Catalunya per sentir-nos complertament minimitzats, No sé. Dec ser, efectivament, mal pensat de mena...

Ah! I potser que  comencem a rumiar en la patacada econòmica que se’ns bé a sobra. En un Estat que no té ni un duro i en el que, com s’ha fet públic avui, el 44%  de la població està, en aquests moments, cobrant directament de l’Estat, difícilment podrà posar en pràctica allò que es proposava com a solució per poder arrencar l’economia després de l’aturada: l’Helicopter  Money[2]  i de la que Jordí Galí en feia esment en el diari ARA[3]

J.  Vinyeta
28 d’Abril de 2020


[1] S’haurà  de capgirar tot aquest sistema i recuperar concessions  en aquells casos, que em sembla seran molts, en els que la iniciativa privada ha estat negligent davant de la situació creada  i de la que en podrien ser-ne clarament responsables.

dijous, d’abril 23, 2020

686.- Comentaris des del confinament.-


686.-  Comentaris  des del confinament.-

Com passa sempre, de totes les circumstàncies que ens toquen viure en podem traure aprenentatges. I en el pitjor dels casos, podem constatar determinades coses que, tot i no volent-les veure, les teníem davant. Una de les coses que ha quedat meridianament clara i transparent és que, mentre  l’activitat humana ha estat només un mes aturada perquè el dolor ens arrencava el cor, la natura s’ha anat refent.

Ho sabíem, sabem que la destrucció del planeta és  inexorable  a causa de l’activitat  humana, però potser ens calia confirmar-ho fefaentment.  En només un mes i escaig  de calma d’aquella activitat, hem   vist com, ràpidament, la natura anava recuperant posicions i ens demostrava que, si l’acció humana s’alentitza, la natura progressa. Ànecs passejant pel centre de Rubí, cabirols saltant per les rieres, dofins al port de Barcelona, senglars a la Diagonal barcelonesa, guineus  per San Quirze del Vallès, platges netes i amb aigua transparent, contaminació nul·la en els aires de les ciutats..., desenes d’imatges com les comentades  a les xarxes ens ho mostren. Potser que ho tinguem present quan tot plegat acabi per retornar-nos, tot i que amb diferencies notables, al que  fins  ara enteníem com a normalitat. Que  l’observació de fets com els que he comentat ens facin reflexionar seriosament sobre de tot plegat i que  no acabin sent només que una anècdota simpàtica viscuda durant uns moments dramàtics. És evident que l’activitat humana no es pot aturar. Però  no estaria de més, per a dir-ho de forma simplista, que fos més acurada. Potser que, tot això que passa ara amb la natura,  sigui perquè, en la situació actual, només consumim el que realment necessitem. També això ens ha de fer rumiar.

Entrem en la tercera quinzena d’Estat d’alarma. I hi entrem una mica estorats en constatar  que l’Estat espanyol continua actuant de forma reactiva, en constants contradiccions i amb errors que semblen incomprensibles. Per si les coses no fossin ja prou greus, només ens ha faltat que el cap de la guàrdia civil ens digués que el cos tenia instruccions per minimizar  (Sic.) les crítiques a l’actuació del Govern en el tema de la Covid-19. L’esverament, en sentir aquesta reflexió, ha estat inmediat pel significat opressiu i de control sobre de la ciutadania i la llibertat d’expressió que representa, per l’alletament d’aquesta manera a les forces de seguretat per recercar als desafectos   a una forma d’actuar plena d’errors (com el dels 640.000 tests recanviats i que han tornat a venir defectuosos...), o qui sap si, aquest alletament, ho és  per poder anar a una tutela de la ciutadania   més complerta...  Desafecció que   es multiplica a mida que passen els dies i a mida que els militars continuen sortint a les rodes de premsa,  arengant l’actitud que hem d’adoptar davant  d’un suposat enemic invisible, nomes vencible mantenint  la sacrosanta unió pàtria a canvi, això sí,  de l'espectacular detenció d’algú que havia robat trenta kilos de taronges com a mostra  de les coses ben fetes. Sort que el President alemany F.W Steinmaier[1] ens assegura que la pandèmia no és una guerra i ens ho deixa clar... Sort, perquè si realment fos una guerra, un estudi  australià, que publica La Voz de Galicia[2] situa l’Estat espanyol com el pitjor dels  32 estats estudiats en el tractament de la pandèmia

La riota ha estat total amb les contradiccions i bandades que han estat constants quan s’ha intentat definir el desconfinament de les criatures i menors. Per afegitó, allò de que  no hi  manera de saber el número exacte de mors a l’Estat, suposo que per no alarmar, deixa sobreentesa l’escassa  voluntat de transparència de l’Estat espanyol.

Que tinguem sort!

J. Vinyeta
23 d’Abril de 2020

P.S. 1: Colau posa en marxa el bicing a Barcelona. ¿Garanteix que les bicis estaran desinfectades cada vegada que els usuaris emprin el servei? Si no és així, el moviment de bicis pot ser de conseqüències dramàtiques...

P.S. 2: El govern Sánchez aclareix la normativa per la desconfinació dels menors, i afegeix que la desconfinació general serà flexible i acordada amb les autonomies. Ja era hora de que escoltés els altres.

dilluns, d’abril 13, 2020

685.- Que tinguem sort...!


685.- Que tinguem sort...!.-


Sánchez les aboca pel broc gros. Inasequible al desaliento, mai més ben dit donat que serveix als interessos que hi corresponen, envia a treballar a tothom a partir d’avui,  dilluns 13, a tot Espanya, llevat de Catalunya (i les altres vuit comunitats en les que avui també serà festiu[1]) que, per ser Dilluns de Pasqua i festiu, s’hi posarà   el dimarts 14.

Des  de l’OMS adverteixen de la perillositat d’avançar prematurament el desconfinament i insisteixen en el fet de que anteriors infectats de del coronavirus s’han manifestat infectats de  nou. El President Torra, que sí escolta els que hi entenen, demana de mantenir el confinament pel perill que suposa un nou repunt de la Covid-19 que podria ser  de conseqüències imprevisibles. Es crea aquella absurditat en que es pot trobar avui algú en que no pugui anar a veure els seus pares però  que, en canvi, damà agafarà el metro per anar a treballar, on no es podrà respectar aquella mínima distància de seguretat...
El que resulta més greu i grotesc ensems de tot plegat és que Sánchez s’eximeix de responsabilitat davant de la possibilitat d’un repunt  de la Covid i la carrega directament a les empreses i als autònoms: és ben bé allò de llençar la pedra i amagar la mà. Em recorda aquella obra teatral d’A. Camus  (Els Justos) en la que  el protagonista, abans de ser ajusticiat, és requerit perquè es posi en gràcia de Déu per a ser readmès al sí de l’Església, al que el protagonista respon aquella duríssima frase referida precisament al comportament de l’Església: L’Església s’ha quedat amb la gràcia i ha deixat als cristians l’exercici de la caritat... Sánchez permet al País d’anar a treballar. Es queda amb la gràcia.Si és contaminen i contaminen a tercers, serà perquè han contravingut les mesures de protecció... i han practicat malament la caritat,  Cinisme! És la confirmació de la manera més dramàtica possible del  que ja sabíem, de que l’economia  està per davant de la pròpia vida, i els morts no seran res més que els danys colaterals  resultants de la correcció necessària de les mesures econòmiques.  

No  poso en dubta la necessitat d’endegar l’economia. Però  tots els que hi entenen recomanaven retardar-ho i fer-ne   una posta en marxa esglaonada i reglada per evitar trobades multitudinàries, tant en els transports com en els llocs de treball. No sembla que hagi de ser així. Una vegada més cal recordar aquella Llei de Murphy, tant inexorable, que ens diu allò de que si una cosa pot sortir malament, sortirà malament i ho farà  en el pitjor moment. I, si ens omplim del valor suficient, recordar  els dramàtics successos ocorreguts a Bèrgam[2]  dels que s’acusa directament a la patronal italiana.

Tinc la sensació, especialment quan els militars, que plens de medalles en arenguen cada dia i intenten donar consells que semblen més bajanades  que altra cosa, que aquests, que actuen amb l’aquiescència i ple suport del Govern,  pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei de uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Déu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que ens imposen el seu sistema de fer les coses.  Deu de  ser que soc mal pensat, perquè ara, precisament ara, quan escric aquestes ratlles, en venen a la memòria imposicions passades   durant la meva joventut...

Finalment, comentar el silenci  clamorós dels grans  sindicats davant del que pot resultar  ser un atemptat greu a la salut dels propis treballadors i, per afegitó, de la salut de la resta de la ciutadania. Puc entendre que el que no volen aquests sindicats és enfrontar-se directament amb els seus patrons, que no son altres que els que formen el Govern, però aquesta comprensió en cap cas ha de poder-se interpretar com una justificació, que quedi clar.   Fer notar també el silenci dels Comuns i preguntar-nos si, en conseqüència, hi hauran dimissions. M’agradarà veure a Colau, Iceta, Asens i companyia justificant Sánchez.   En qualsevol cas, els silencis d’uns i altres sempre seran silencis  culpables.

Que tinguem  sort...!

J.  Vinyeta
13 d’Abril de 2020




[1] Baleares, Cantabria, Castilla - La Mancha, Comunitat Valenciana, Navarra, Euskadi y La Rioja.



divendres, d’abril 10, 2020

684.-Confinats i temorosos


684.-Confinats i temorosos.-

Van passant els dies i  els errors comesos es van manifestant.  I em sembla que l’error que arrodonirà la  fatal gestió de la pandèmia, serà el trencament de la confinació total que, fent-ne cas omís de les recomanacions dels científics que son els que hi entenen (Trilla diu que el comitè científic no ha estat ni tan sols consultat  al respecta...) Sánchez vol posar en marxa dilluns proper, dia 13, i sense instruccions concretes. I novament desoint els precs del President Torra. Tot plegat perquè  estem en mans d’un Estat que té un  Govern (per cert, deien que eren d’esquerres...) que anteposa l’economia que controla l’IBEX 35, la dels de sempre, davant de la salut, la vida, de milers i milers de ciutadans. Em temo que pot ser una catàstrofe.

Ara, Sánchez  ens fa  un proposta. És la proposta  d’un Govern  que porta milers de morts a l’esquena en no voler confinar Madrid, Catalunya i el País Basc en els moments inicials de la pandèmia. Que no ho va fer per poder optimitzar un autoritarisme biològic, un centralisme carpetovetònic que no veu res més que uns interessos concrets (i que son els que defensa), amb militars pel  carrer per avisar-nos de que hem de fer bondat. Ara vol reafirmar tot plegat amb uns suposats nous pactes de la Moncloa, pas endavant que lligaria la situació actual i evitaria els canvis econòmics, polítics i socials que la desfeta epidèmica provocarà i que tots creiem necessaris per refer-nos, un cop hagi estat realment controlada la pandèmia.

Es tracta ara de la cooptació (paraula tan ben emprada per V. Partal en el seu editorial del dissabte dia 4[1], cooptació que ha estat totalment efectiva en el cas de Podemos, postcomunistes i suposats esquerrans convertits en palmeros d’un Govern a la deriva), cooptació, repeteixo,  de partits polítics i resta de ciutadania, per donar conformitat a una situació socio - política que és la que ja patim, immobilista, sense més futur que el que ens garanteix la presència de l’exercit al carrer i, en conseqüència, amb la possibilitat de perdre els pocs drets que ens estan deixant. Això sí, afegim-hi el futur immediat que pot resultar de una desconfinació apressada  que aquest Govern pot convertir en un desastre colossal. Tot plegat, representa un còctel difícil de prendre. Un còctel preparat per un barman inexpert, indolent i negligent,  però que és a la barra del local preparant-lo perquè és el fill de l’amo del  bar, amo que  és aquell que anomenem El palco del Bernabeu...

A Catalunya, el desastre de les residències d’avis ha estat total. En mans d’ERC amb Chakir El Homrani com a Conseller, que s’ha vist superat a bastament pels  esdeveniments, a l’extrem de que les competències corresponents han hagut  de ser transmeses  al departament de Salut. Em sembla que tots podem entendre que el pressupost del departament de Benestar  és només una petita part del que queda després de que ensenyament, salut i interior (departaments que s’emporten pràcticament el 80% del pressupost general) s’emportin la part del lleó. El que no es pot entendre és que el Conseller no actués immediatament en conseqüència exigint la immediata aportació al departament de tant quants  material i  medis foren possibles però necessaris  per  evitar el miler llarg d’avis que ens han deixat a conseqüència de la pandèmia, avisant-nos de la precarietat del Departament per resoldre la situació. Fins que el  número d’avis morts no va ser esgarrifós, del Conseller no en vàrem saber res. Tots  podem entendre que, amb la centralització forçada des de Madrid, l’arribada de material ho ha estat amb compta gotes. Però el que ens és inadmissible és el silenci mantingut pel Conseller davant de la desfeta perquè, com ja va dir Unamuno, el silenci se sol interpretar com aquiescència... I així, malauradament, és com el podem interpretar. Quan el temps s’esbandeixi, entenc que el Conseller Homrani  i el Govern català sabran el què han de fer.

J.  Vinyeta
10 d’Abril de 2020

P.S.: Hi han hagut fugides quasi massives a les segones residències. Individus – famílies complertament insolidaris. Les autoritats tenen mitjans per efectuar a posteriori controls domiciliaris: els consums d’aigua, gas i electricitat queden reflectits  en els comptadors corresponents, afegint-hi també les visites als hospitals, dels que segur que hi ha referència. Així també com dels pagaments amb targeta o  a través del mòbil. Si jo surto al carrer,  saltant-me el confinament, seré denunciat. Aquests insolidaris  i perillosos contaminadors, potencials en el millor dels casos, no se’ls pot denunciar? No hi ha mitjans per a fer-ho? Personalment em sembla impossible que pugui ser així. Algú ens hauria d’explicar el per què de tot plegat i actuar en conseqüència. Que des de les comarques se’ns hagi de dir que no hi anem, que respectem el seu confinament, és un crit que ens hauria de fer reflexionar.  Llevat per aquells als que el cervell, i inclús el cor, no el tenen massa ben posat. 
.-.



[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/pactes-de-la-moncloa-que-no-ens-enganyen-de-nou/

diumenge, d’abril 05, 2020

683.-El President Torra i l'Alcaldessa Colau


683.-El President  Torra i l'Alcaldessa Colau.-

El Govern que presideix el MHP Torra, s’ha equivocat. I tot el bon  fer que ha mantingut, ha quedat tocat  per la gravetat amb que ha explosionat el tema de les Residències d’Avis. No es tracta de posar el dit a la nafra, perquè és cert que la situació és difícil i complicada, i perquè, tot i així, ha quedat evidenciada la diferència entre l’actuació del Gobierno de España (que  actua constantment de forma reactiva) i el govern de la Generalitat que ho ha fet  permanentment  de forma activa. Però això no treu que hi hagi hagut errors. I el que em sembla més greu és el tema de les residències d’avis (pot ser és perquè en desconec d’altres, de errors, que segur que s’han produït).

És cert que, segons IdesCat  2018[1] i en números rodons, el 59% de les places son privades i només el 17%  ho son públiques (la resta, queda inclosa en les anomenades per IdesCAt com places de iniciativa social que, honradament, no sé qui n’ostenta la titularitat). Així les coses, sigui per uns  o per uns altres, fins que no s’ha sabut que ja hi havia morts, la Generalitat no ha pres el timó d’aquest assumpte,  un tema que, per part de la Conselleria corresponent, ni tan sols se n’havia fet menció. En aquesta ocasió, la resposta de la Generalitat sí que ha estat reactiva davant del clamor popular que anava assenyalant la gravetat de les situacions de determinades residències,  especialment per la manca absoluta de material de protecció. De totes maneres, hauríem de saber si les direccions de les residències privades han actuat segons el protocol establert  (haig de suposar que n’hi havia),  com  han actuat els Ajuntaments amb les que en son titulars[2] i, amb independència, com hi ha actuat la Generalitat en les de la seva titularitat. El President ens ha reconegut un error en aquest tema. És una cosa gens,  gens freqüent, en la classe política el fer-ho quan s’equivoca. Però això, el reconèixer errors  comesos, augmenta la credibilitat del que és capaç de fer-ho.

L’alcaldessa Colau no perd pistonada. Estic per començar a creure’m un article que es va publicar el 2016 i que es titulava   Desmuntant Frau Colau[3] (relectura que ara em temo imprescindible) perquè em semblen evidents les seves ganes de protagonisme que, per si foren poca cosa, es transformen en una atac permanent al President Torra, amb una defensa permanent dels seus correligionaris que formen part del Govern Central. Però oblida que, el retràs d’aquest correligionaris seus en prendre les mides correctores  en el moment que, precisament, el President Torra ja les demanava, va costar cinc mil morts. Colau, no vol recordar que, a la fi, quan el seus correligionaris han aplicat les mides que precisament es demanaven, ho han fet amb una inconcreció tal que ha fet tremolar a tot l’Estat, amb errors monumentals en el tema dels autònoms, o en els temes fiscals i impositius que encara avui dia s’estan intentant redreçar, o endegant la declaració de renda amb les delegacions corresponents tancades, o  en els retards amb que esdevindran les liquidacions de les prestacions d’atur, o...  etc..., etc..., etc...  

Ja sé que li agrada la primera línia, des de sempre: la recordem amb la samarreta verda  amb els afectats per les hipoteques i quan ens deia que mai s’interessaria per la política. Ja sé que entén que la capital de Catalunya és Madrid, i en aquest sentit paga la pena llegir el Mail Obert  del Vilaweb De indignats a soldats[4] referent a l’actuació dels Comuns que tant defensa. Ja sé que es va anticipar al jo em quedo a casa, però sense afegir que ho va fer perquè estava contaminada. Ja sé que la modèstia no és precisament en ella una virtut. Ja sé que no li agrada parlar de Valls, ja sé, ja sé... Però sembla que tot això, qui no ho sap és precisament la Sra. Colau. No ens quedarà  més remei que anar-li fent memòria. Per cert, personalment m’agradaria saber quina és la situació financera de l’Ajuntament de Barcelona a dia d’avui: males llengües parlen de la entrada  en dèficit de les arques municipals. Però, com sol passar, deuen ser males llengües...

En fi, em sembla que, per molt que s’entesti la Sra. Colau en desprestigiar al MHP  Torra,  no l’hi veig a Colau cap possibilitat d'èxit, tot i que compta amb la inefable ajuda del Sr. Iceta i adlàters, paradigmes de la insolència.  Només la qualitat moral del President posa precisament en evidència  la minsa capacitat moral de Colau, que ja va pactar amb els que deia  eren els seus enemics per poder arribar a l’alcaldia de Barcelona. Realment la capital de Catalunya havia de ser Madrid.

J.  Vinyeta
5 d’Abril de 2020