50 .- El Retorn
Ja han passat dies des d’aquell mig comiat. La situació finalment esdevinguda en el nostre País, aquest estiu, i en dies posteriors, no n'ha fet més que posar-nos a molts les orelles dretes i, al menys a mi, ha fet que allò que més o menys directament insinuava, hagi quedat clamorosament palès.
El caos que venim patint en les línees de comunicacions, amb la traca final de la caiguda de les xarxes de distribució elèctrica, mantenint a Barcelona no sé quants dies a les fosques, és absolut (no vull afegir-hi els problemes derivats de la manca de carreteres i trens, com a sistemes de comunicacions més de cada dia, perquè això seria tema d’un comentari a banda). Però tot i ser molt greu, tan que palesa de forma definitiva la manca de inversió Institucional de totes les Administracions i en tots el àmbits (perquè penso que ha de dir-se així) que durant anys hem i estem patint, per a mi ha estat tant o més greu encara tota la actuació dels protagonistes de tot l’entramat polític de que disposem en aquest País nostre davant d’aquests fets.
Ha estat vergonyant veure com el Sr. Zapatero i els seus Ministres d’Economia, Foment i Cultura, per assenyalar-ne als més flagrants, s’estan rifant al Govern de la Generalitat en ple, a la oposició inclosa i a tot el País. Per no continuar esmentant els desastres, negatives i menyspreus a que estem permanentment sotmesos sense veure, notar, percebre un mínim de disposició d’enfrontament dels de aquí (que hi son perquè s’hi varen posar voluntàriament i nosaltres, de bona fe, els varem acceptar amb el manament intrínsec això sí, de, al menys, defensar-nos individual i col·lectivament de tot això del que venim patint) amb els de allà. Fins i tot uns senyors, Pizarro i Atienza, varen ser capaços de posar en evidència a una classe política que no va estar a l’alçada per enfrontar-s’hi amb preparació suficient i amb informes complerts i ben apresos per fer-los-hi sortir els colors. I així, mesos després, amb la inestimable col·laboració de les Administracions locals, encara no sabem amb exactitud per què va passar el que va passar, per què es va muntar tot aquell desastre històric a Barcelona.
Per tant, després de la ineptitud manifesta de tota aquesta trepa, estic plenament convençut de que tota aquesta “gestoria”, com l’anomenava S. Cot al diari Avui, ha de desaparèixer i ha de renovar-se en la seva totalitat.
Això només serà possible si la societat civil, com sembla ser, continua endavant amb tots aquests projectes que ha iniciat per a salvaguardar el país primer i alliberar-lo després i amb els que, dins de les meves possibilitats, hi penso col·laborar.
De totes maneres, també vull deixar clar un parell o tres de coses, coses que entenc senzilles i de una certa coherència amb el meu tarannà. Així, no estic disposat a posar-me sota l’ombra de cap partit polític que m’exigirà una complerta submissió a la seva disciplina o, encara pitjor, qüestionarà la meva actitud per alguna suposada desviació de “ l‘ortodòxia” del partit: la meva independència, i molt especialment respecta de doctrinaris i maximalismes, vull que continuï sent absoluta, perquè si és així la meva llibertat no estarà gens condicionada. De col·laborar-hi, el lideratge d’aquests projectes haurà de ser col·legiat i qüestionable, perquè, per la primera raó exposada, no vull convertir-me en un titella bellugat per l’il·luminat de torn o per una mena de Sanedrí inexpugnable i infal·lible. Aquest lideratge evidentment no podrà estar controlat per cap partit polític. I és per això mateix que aquells grups han de ser prudents en la comtemporització entre ells i determinats partits de ideologia més afí, per evitar que, no massa a la llarga, el partit de torn es faci amb la direcció, si no física, si al menys ideològica del grup i per tant portar-lo irremissiblement d’acord amb les conveniències d’aquest partit. Tots recordem el trist final de L’Assemblea de Catalunya i, com diu un bon amic, encara tots aquells partits no ens han demanat perdó...
Una de les accions que, en la meva opinió, s’ha de realitzar des d’aquells projectes és la de exigir ja des d’ara i per sempre, que els polítics no solament facin la seva feina sinó que a més la facin ben feta i sense excuses, tot i els riscos que això els hi pugui representar, que per això cobren (ells, que no nosaltres), per molt prosaic i simplista que així sigui. I entenc per feina ben feta aquella que, en un context privat i a mode d’exemple, pogués estar beneïda pel consell d’administració corresponent. En aquet cas serà feina ben feta tota aquella que condueixi, inequívocament, a la Sobirania plena d’aquest País Nostre, feina de la que, tots nosaltres, que realment som aquell consell d’administració del que parlava, haurem de beneir o no en la seva bondat. Més endavant, en les eleccions de rigor[1], haurem d’anar-los a votar en llistes obertes, que no és un sistema exempt de problemes, però, pel que sabem, amb més bons resultats que amb les llistes tancades. I en el text Constitucional corresponent, sortit de l’àmbit constituent del que ens haurem dotat ( aquest cop sen se cap pistola al clatell dels Primers Espases que el formaran) i que haurem referendat, hi seran clares, entre moltes altres coses (com per exemple les clares referències als temes Judicials en el seu conjunt, altre dels punts més negres per posar en ordre), com a mínim les limitacions econòmiques dels Partits Polítics i l’establiment d’auditories permanents, externes i independents, tant per a ells com per a totes les Corporacions Públiques (Govern, Diputacions, Ajuntaments, etc, és a dir a tots els punts o centres on es remeni diner públic...) en les que aquells hi participen. És de l’única manera que pot quedar mínimament clara la seva voluntat de servei al País i al seus ciutadans i no al Partit al que puguin pertànyer. Si no estan disposats a fer-ho i a ser-hi amb aquestes condicions, que ens ho diguin.
Pot ser sí que demano la lluna, però personalment em sembla que no és res més que establir les basseroles per redreçar un país i fer que camini vers una complerta Sobirania amb tot el que això ha de incloure i significar. Perquè, en la meva opinió, si no queda ben clar com es vol iniciar aquesta Sobirania, fora molt possible que repetíssim els mateixos errors comesos fins ara i que ens han portat fins on som. I el de deixar a la classe política fer i desfer sense cap mena de control (ni tan sols des de el Parlament, que ja és greu!), potser ha estat el més greu d’aquests errors.
I com sempre he dit, estic convençut de que els meus pensaments i les formes de veure les coses no em son exclusives. Si així fos, seria un animal estrany i únic. Estic convençut de que no tan sols no em son exclusives si no que son molt generals. I com diria un agnòstic divertit: gràcies a Deu que és així!.
Amb aquest, per dir-li d’alguna manera, petit manifest, dono per reobert el meu blog per fer-hi en ell el mateix que feia abans: una mica d’anàlisi del dia a dia, des de la meva independència i perspectiva que, en cap cas, i per molt d’èmfasi que s’hi pugui trobar o s’hi vulgui descobrir, en cap cas, repeteixo, voldrà ser dogmàtic.
J. Vinyeta
Octubre, 2007
[1] Soc conscient de que a la fi necessitarem als partits polítics per acabar de lligar-ho tot, tal com ja deia en aquell “A mode de comiat “ de fan uns dies, perquè, entre d’altres coses, disposaran, com ja disposen ara tal i com allà ja hi dic, d’una sèrie de prerrogatives amb les quals no hi contem els homes de carrer. Prerrogatives algunes imprescindibles (com la immunitat parlamentaria, per exemple) per poder anar per un mon de llops disposats a no perdre les seves de prerrogatives.
Ja han passat dies des d’aquell mig comiat. La situació finalment esdevinguda en el nostre País, aquest estiu, i en dies posteriors, no n'ha fet més que posar-nos a molts les orelles dretes i, al menys a mi, ha fet que allò que més o menys directament insinuava, hagi quedat clamorosament palès.
El caos que venim patint en les línees de comunicacions, amb la traca final de la caiguda de les xarxes de distribució elèctrica, mantenint a Barcelona no sé quants dies a les fosques, és absolut (no vull afegir-hi els problemes derivats de la manca de carreteres i trens, com a sistemes de comunicacions més de cada dia, perquè això seria tema d’un comentari a banda). Però tot i ser molt greu, tan que palesa de forma definitiva la manca de inversió Institucional de totes les Administracions i en tots el àmbits (perquè penso que ha de dir-se així) que durant anys hem i estem patint, per a mi ha estat tant o més greu encara tota la actuació dels protagonistes de tot l’entramat polític de que disposem en aquest País nostre davant d’aquests fets.
Ha estat vergonyant veure com el Sr. Zapatero i els seus Ministres d’Economia, Foment i Cultura, per assenyalar-ne als més flagrants, s’estan rifant al Govern de la Generalitat en ple, a la oposició inclosa i a tot el País. Per no continuar esmentant els desastres, negatives i menyspreus a que estem permanentment sotmesos sense veure, notar, percebre un mínim de disposició d’enfrontament dels de aquí (que hi son perquè s’hi varen posar voluntàriament i nosaltres, de bona fe, els varem acceptar amb el manament intrínsec això sí, de, al menys, defensar-nos individual i col·lectivament de tot això del que venim patint) amb els de allà. Fins i tot uns senyors, Pizarro i Atienza, varen ser capaços de posar en evidència a una classe política que no va estar a l’alçada per enfrontar-s’hi amb preparació suficient i amb informes complerts i ben apresos per fer-los-hi sortir els colors. I així, mesos després, amb la inestimable col·laboració de les Administracions locals, encara no sabem amb exactitud per què va passar el que va passar, per què es va muntar tot aquell desastre històric a Barcelona.
Per tant, després de la ineptitud manifesta de tota aquesta trepa, estic plenament convençut de que tota aquesta “gestoria”, com l’anomenava S. Cot al diari Avui, ha de desaparèixer i ha de renovar-se en la seva totalitat.
Això només serà possible si la societat civil, com sembla ser, continua endavant amb tots aquests projectes que ha iniciat per a salvaguardar el país primer i alliberar-lo després i amb els que, dins de les meves possibilitats, hi penso col·laborar.
De totes maneres, també vull deixar clar un parell o tres de coses, coses que entenc senzilles i de una certa coherència amb el meu tarannà. Així, no estic disposat a posar-me sota l’ombra de cap partit polític que m’exigirà una complerta submissió a la seva disciplina o, encara pitjor, qüestionarà la meva actitud per alguna suposada desviació de “ l‘ortodòxia” del partit: la meva independència, i molt especialment respecta de doctrinaris i maximalismes, vull que continuï sent absoluta, perquè si és així la meva llibertat no estarà gens condicionada. De col·laborar-hi, el lideratge d’aquests projectes haurà de ser col·legiat i qüestionable, perquè, per la primera raó exposada, no vull convertir-me en un titella bellugat per l’il·luminat de torn o per una mena de Sanedrí inexpugnable i infal·lible. Aquest lideratge evidentment no podrà estar controlat per cap partit polític. I és per això mateix que aquells grups han de ser prudents en la comtemporització entre ells i determinats partits de ideologia més afí, per evitar que, no massa a la llarga, el partit de torn es faci amb la direcció, si no física, si al menys ideològica del grup i per tant portar-lo irremissiblement d’acord amb les conveniències d’aquest partit. Tots recordem el trist final de L’Assemblea de Catalunya i, com diu un bon amic, encara tots aquells partits no ens han demanat perdó...
Una de les accions que, en la meva opinió, s’ha de realitzar des d’aquells projectes és la de exigir ja des d’ara i per sempre, que els polítics no solament facin la seva feina sinó que a més la facin ben feta i sense excuses, tot i els riscos que això els hi pugui representar, que per això cobren (ells, que no nosaltres), per molt prosaic i simplista que així sigui. I entenc per feina ben feta aquella que, en un context privat i a mode d’exemple, pogués estar beneïda pel consell d’administració corresponent. En aquet cas serà feina ben feta tota aquella que condueixi, inequívocament, a la Sobirania plena d’aquest País Nostre, feina de la que, tots nosaltres, que realment som aquell consell d’administració del que parlava, haurem de beneir o no en la seva bondat. Més endavant, en les eleccions de rigor[1], haurem d’anar-los a votar en llistes obertes, que no és un sistema exempt de problemes, però, pel que sabem, amb més bons resultats que amb les llistes tancades. I en el text Constitucional corresponent, sortit de l’àmbit constituent del que ens haurem dotat ( aquest cop sen se cap pistola al clatell dels Primers Espases que el formaran) i que haurem referendat, hi seran clares, entre moltes altres coses (com per exemple les clares referències als temes Judicials en el seu conjunt, altre dels punts més negres per posar en ordre), com a mínim les limitacions econòmiques dels Partits Polítics i l’establiment d’auditories permanents, externes i independents, tant per a ells com per a totes les Corporacions Públiques (Govern, Diputacions, Ajuntaments, etc, és a dir a tots els punts o centres on es remeni diner públic...) en les que aquells hi participen. És de l’única manera que pot quedar mínimament clara la seva voluntat de servei al País i al seus ciutadans i no al Partit al que puguin pertànyer. Si no estan disposats a fer-ho i a ser-hi amb aquestes condicions, que ens ho diguin.
Pot ser sí que demano la lluna, però personalment em sembla que no és res més que establir les basseroles per redreçar un país i fer que camini vers una complerta Sobirania amb tot el que això ha de incloure i significar. Perquè, en la meva opinió, si no queda ben clar com es vol iniciar aquesta Sobirania, fora molt possible que repetíssim els mateixos errors comesos fins ara i que ens han portat fins on som. I el de deixar a la classe política fer i desfer sense cap mena de control (ni tan sols des de el Parlament, que ja és greu!), potser ha estat el més greu d’aquests errors.
I com sempre he dit, estic convençut de que els meus pensaments i les formes de veure les coses no em son exclusives. Si així fos, seria un animal estrany i únic. Estic convençut de que no tan sols no em son exclusives si no que son molt generals. I com diria un agnòstic divertit: gràcies a Deu que és així!.
Amb aquest, per dir-li d’alguna manera, petit manifest, dono per reobert el meu blog per fer-hi en ell el mateix que feia abans: una mica d’anàlisi del dia a dia, des de la meva independència i perspectiva que, en cap cas, i per molt d’èmfasi que s’hi pugui trobar o s’hi vulgui descobrir, en cap cas, repeteixo, voldrà ser dogmàtic.
J. Vinyeta
Octubre, 2007
[1] Soc conscient de que a la fi necessitarem als partits polítics per acabar de lligar-ho tot, tal com ja deia en aquell “A mode de comiat “ de fan uns dies, perquè, entre d’altres coses, disposaran, com ja disposen ara tal i com allà ja hi dic, d’una sèrie de prerrogatives amb les quals no hi contem els homes de carrer. Prerrogatives algunes imprescindibles (com la immunitat parlamentaria, per exemple) per poder anar per un mon de llops disposats a no perdre les seves de prerrogatives.
