775.-Novament, de jueus i palestins.-

 

775.-Novament, de jueus i palestins.-

Convindrem que el tema Jueu – Palestí ens ocupa, avui dia,  molt del nostra temps. És una situació dramàtica que, per a molt que vulguem donar-hi voltes, ve generada per una no acceptació de la creació de l’Estat de Israel, propiciat per l’ONU, per part del món àrab el 1948. Tot el que ha vingut darrera, és conseqüència de la  negativa àrab a aquella creació.

No tinc cap intenció de justificar res. La visceralitat sol ocupar un espai que entenc que no  correspon en cap cas, però ho fa amb massa freqüència quan ens expressem respecta del tema, amb  l’agreujant de que molts pretenen una objectivitat que no existeix.

És evident que  tothom pot expressar-se com cregui convenient. Però em sorprèn que, en les manifestacions pro palestins siguin només contra Israel i que, en cap cas es demani la llibertat dels palestins de la més que dura realitat que els hi imposa Hamàs a de  Gaza. No està de més recordar que les últimes eleccions a Gaza es varen realitzar el 2006 i que, des d’aleshores, Hamàs mai ha posat les urnes a disposició dels ciutadans. No diem que són les eleccions les que defineixen un sistema com a mínimament democràtic? Quin és el sistema antitètic a la democràcia?

A les ciutats europees hi ha  manifestacions a favor del palestins. Se suposa que fan referència als palestins residents a Gaza. Alguns potser se’n recorden dels palestins de Cisjordània (aquests sí que estan permanentment putejats per Israel amb la creació  de noves colònies, però, curiosament, és el lloc on hi ha menys manifestacions violentes contra l’Estat israelià)  i no  crec  que, en cap cas, ho facin  en referència al 20% de ciutadans de l’Estat d’Israel que són anomenats Palestins[1].

No veig crits contra  Hamàs, Yijad, Daésh (o ISIL) ..., grups terroristes responsables d’atemptats a Charlie Hebdo i Bataclan a París,  a l’aeropport i l’estació de  Malbbeek a Brussel·les, Passeig dels Anglesos a Niça,  Atocha a Madrid  o a la  Rambla barcelonina, i de molts altres, potser  tant o més significats arreu del món, però mig oblidats perquè ens toquen de lluny. En canvi hi veig, incomprensiblement, banderes LGTBI. Hi dic incomprensiblement perquè aquest col·lectiu (LGTBI) sap perfectament com són tractats els seus membres per aquests que diuen defensar.

Per tant, i per molt que a molts els hi costi d’entendre, com diu en Partal, i em sembla molt acceptable, rebutjar que una carnisseria en justifiqui una altra no és negar a Israel el dret de defensar-se, responent a un atac que equival a una declaració de guerra formal.

Hamàs sabia perfectament quina seria la resposta israeliana, sabia que seria implacable i sense  treva. I sabia del patiment conseqüent del poble de Gaza a partir d’aquell moment. No em digueu que Hamàs és un moviment d’alliberació quan tota la seva actuació respon només als seus propòsit polítics que, en aquest  cas, son marcadament religiosos; quan, és ben sabut, que els túnels construïts  a Gaza són   bàsicament estructures militars de Hamàs[2] i no refugi dels palestins. Quan és ben sabut que l’objectiu de Hamàs és la desaparició de l’estat  israelià per establir-hi  un estat islamista teocràtic i, si no hi ha canvis espectaculars, amb doctrinari xiïta (i  tots sabem quin és el tractament dels drets humans de qualsevol dels estats islamistes actualment establerts. Afganistan i Iran en són dos bons exemples...).  Imagino que tots els que al menys ens pensem que no som dogmàtics, entenem que no pot haver-hi una guerra en nom de cap déu. Hamàs, Yijad, Daésh (o ISIL), diuen que sí. Personalment em costa molt d’entendre i molt més d’acceptar i, en cap cas, de justificar.

Israel no s’aturarà perquè entén que és un problema de supervivència. El palestins de Gaza continuaran patint i Hamàs continuarà enviant els míssils que li quedin contra les ciutats d’Israel amb la conseqüent resposta buscant, el beneplàcit especialment a Europa, Però hem de tenir clar que  la supervivència de Hamàs, agradi o no, està per sobra de la supervivència del poble palestí, especialment dels situats  a Gaza.

Així continuaran les coses... Israel afirma que la guerra serà llarga.

 

J.  Vinyeta

31 d’Octubre de 2023

 

P.S.: El nº 3 del PSOE es reuneix amb Puigdemont a Brussel·les i  li parla  com a President... La foto de la reunió amb una urna  del  1 O al darrere, converteix, com ja va dir Sánchez,  la necessitat del PSOE en virtut, el  que  desferma les ires del PP i de VOX.

Puigdemont va deixar molt clares les quatre condicions per abonar la investidura de Sánchez. Pensa mantenir aquestes condicions o ell i Junts actuaran  com ho ha fet  ER en les últimes legislatures?

Necessitem afirmacions, més que no pas gestos, i actuacions conseqüents. La paraula és seva. La meva serà el vot. I aquest sí que serà conseqüent.

---

[1] https://omnesmag.com/actualidad/israel-y-palestina-etnia-y-religion/

[2] https://www.bbc.com/mundo/articles/cv20qpr00q5o

774 (2).- Jueus i Palestins.-  Pel Juny del 2010, penjava aquest article en aquest blog. Han passat 13 anys i em sembla que les coses no han canviat gaire. És per això que m'atreveixo a republicar-lo només per assenyalar que les dificultats de la relació entre uns i altres no és d'avui. Les dades a les que faig referència en les notes, vàren ser previament contrastades en el  moment de ressenyar-les en el text. 
La guerra oberta tampoc aquesta vegada serà la solució, al contrari. Però, encara que només sigui per una vegada, convindrem que, en aquesta ocasió,  Hamàs ha errat el camí  anat directament a castigar la població civil israeliana. La resposta d'Israel, tristament, també serà en la mateixa línia. El drama de tot plegat em temo que serà històric, com ho ha estat aquell famós Setembre Negre...
J. Vinyeta
8 D'Octubre de 2023


divendres, de juny 18, 2010
98.-  Jueus i Palestins.-
Intentar reflexionar sobre el tema és, ho sabem tots, molt difícil perquè normalment les reflexions sobre aquest assumpte solen ser molt viscerals i, per tant, es fa molt difícil no ja el diàleg si no inclús el més elemental intercanvi d’opinions o de informació. Però no per tot això ha de deixar-se de banda un intent d’aproximació a una situació enverinada assajant, al mateix temps, una aproximació amb   allò que en diem objectivitat, tot i que és inexistent. Per tant, donades les circumstàncies, em limitaré a constatar fets, que normalment és el que resulta menys qüestionable.
1.- El mon ha tingut, diríem que des de sempre, un problema que s’ha denominat el problema jueu: les expulsions, els Progroms, l’holocaust, son potser els noms més significatius de com s’ha intentat portar a terme   la solució d’aquest problema.  Els anglesos i l’ONU varen creure haver-lo resolt, just al finalitzar la segona guerra mundial i amb l’horror de l’Holocaust sobre la taula, amb la creació de l’Estat d’Israel, dividint el territori de Palestina, sota el control britànic, en dos estats  un de Jueu i l’altra Àrab. Rússia i Estats Units varen reconèixer immediatament  (Rússia inclús unes  hores abans que els EUA) el nou Estat beneït per l’ONU, al 1948. L’anomenada en aquell moment LLiga Àrab (Egipte, Síria, Irak, Líban i Jordània) envaeix,  tot just l’endemà de la seva proclamació, al nou Estat portant  així a terme la que seria la primera de les guerres àrabs – israelianes i de la que, majoritàriament, se’n deriva bona part de la situació actual, donat que la victòria  jueva  propicia un canvi en les fronteres marcades per l’ONU  iniciant-se al mateix temps l’èxode dels anomenats, a partir d’aleshores, refugiats palestins.
2.- En aquest nou context, que comença el 16 de Maig del 1948, uns i altres van mantenint i radicalitzant, fins avui dia,  les seves posicions. En el meu entendre tan salvatge és la actuació israeliana  en els camps de Sabra i Shatil·la[1] o en l’’últim abordatge als vaixells turcs, com ho son els constants atemptats terroristes en territori jueu[2], la famosa massacra de Munic o el permanent llançament de bombes - coets per part dels palestins. Per tant penso que  el primer que hem de definir, vistes així les coses i com a conseqüència, és que cap dels dos grups son o actuen com a germanetes de la caritat. En determinats grups palestins en el meu entendre  ha d’afegir-s’hi el plus de perillositat que representa la islamització del problema i el corresponent integrisme religiós. L’ integrisme jueu també existeix, però no és, ni de bon tros, violent com l’altra.
3.- Després de les successives guerres entre els dos bàndols, els palestins han quedat concentrats en dues zones: Gaza i Cisjordània. Hi governa  l’anomenada Autoritat Nacional Palestina tot i que amb dues expressions de forma de  govern molt diferents i diferenciades: Hamàs, branca de la ANP a la que no reconeix, a Gaza, i la pròpiament anomenada Autoritat Palestina a Cisjordània. Les diferències entre una i altra son manifestes. L’Autoritat Palestina, amb més o menys encert, vol la creació d’un Estat Palestí dins del territori d’Israel (aplicació dels acords d’Oslo). Hamàs vol la desaparició de l’Estat d’Israel i situar en tot el territori un nou Estat Islamista i, en conseqüència,  teocràtic. Per tant, si els objectius de Hamàs son els que son, es fa difícil pensar en que  Hamàs pogués acceptar una pau que seria vista per tots (propis i estranys) com una derrota. Per tant, com Hamàs mateix diu, no pot haver-hi treva de cap classe. Donades així les coses, fa de bon recordar aquella frase, molt gràfica,  que diu allò de “...si busques la guerra, no  ploris quan l’enemic es defensa...”. Potser per aquesta diferència profunda de conceptes entre L’Autoritat Palestina i la branca dissident Hamàs, a la zona de Cisjordània no hi ha els esclats de violència tan habituals a Gaza.
4.- Els Estats Àrabs (islamistes o no) propugnen el reconeixement d’un Estat Palestí i recolzen, segons els seu interessos, al bàndol palestí que més els hi convé. Cap d’ells vol als palestins a casa seva, havent-se donat situacions tràgiques com la famosa massacra, i expulsió dels palestins que varen sobreviure, realitzada per la famosa Legió Àrab jordana del Rei Hussein  (el famós Setembre Negre l’any 1970[3]) amb més de 10.000 morts i més de 20.000 refugiats, molts dels quals varen preferir lliurar-se a l’exèrcit jueu travessant el Riu Jordà. Síria ha anat mantenint  el Líban[4] com a lloc d’acollida  d’aquells palestins que tampoc vol a casa seva, mantenint el suport a Hezbollà (tolerant que Hezbollà actuï  com un estat dins del propi Estat libanès) i a les altres faccions palestines, tot i mantenint també els enfrontaments entre les ideologies religioses principals sunnís i xiites, de forma que les “guerres” es facin fora del seu terreny. Iran, per les mateixes raons, afegint-hi la base xiita comú,  suporta obertament a  Hezbollà  però  diguem que, casualment, no te refugiats palestins a casa seva.
5.- Sense voler personalment  justificar res, suposo que coincidirem en que, aquí a casa nostra, de la mateixa manera que en els mitjans de comunicació  l’anti-americanisme és manifest, el pro-palestinisme  també ho és. I això últim no es manté només en l’àrea de comunicació. N’hi ha prou de recordar els fets succeïts durant l’última  celebració de la Diada, aquí, a casa nostra[5], o recordar les desafortunades declaracions del Conseller Saura, titllant de terrorista a l’Estat d’Israel. Dic en la meva opinió desafortunades perquè titllar de terrorista a l’únic Estat Democràtic de la zona em sembla, si més no, amb una manera curta i breu de definir-ho, una frivolitat. Quan es parla d’actuacions en contra dels Drets Humans constato que només es publicita la vulneració d’aquests drets per part d’Israel i no recordo publicitat de les denúncies contra Hamás fetes per part de la Human Rights Watch i Amnistia Internacional el 2002, 2007, 2008 i 2009, per exemple, totes elles contrastades.
6.- Israel ha mantingut i manté el criteri de firmar la pau a canvi de territoris. Egipte i Jordània en son  casos  reals i concrets de paus ja firmades. I la pau amb Síria  està en permanent discussió pels anomenats Alts del Golan que Israel retornaria a Síria de firmar-se la pau. Hezbollà   no està  gens disposat a que aquesta pau siri – israeliana pugui arribar.
He posat, per a dir-ho d’alguna manera, sobre la taula una sèrie de punts que, si bé només en son expressions d’una part del problema, son fets constatables i que, en la meva opinió, no han d’oblidar-se en qualsevol debat que vulgui iniciar-se. El tema és molt pelut i, per tant, qualsevol planteig maniqueista que es faci en aquest cas (com gairebé en tot en la pròpia vida), i que majoritàriament fan les denominades esquerres europees, no fa més que complicar les coses i manifestar justificacions d’actituds que no se sap ben bé fins a quin punt son justificables. És evident que el problema, ja ho he dit,  ve de lluny i que a més, com diu en J.B.Culla en el seu llibre molt interessant i molt ben documentat sobre el problema[6], és un tema en el que gaire bé tothom te opinió formada i és capaç de pontificar sense tenir-ne  un seriós coneixement sobre el contenciós (per això mateix m’he limitat a constatar fets al parlar-ne). Personalment entenc  que les solucions al problema només es poden derivar d’un diàleg entre les parts. Però això sembla avui per avui, com ho ha estat durant anys, impossible. Només cal llegir les declaracions de Mahmud Al-Zahar, líder de Hamàs a Gaza i de Danny Ayalon, viceministre d’Exteriors d’Israel,  i de Bassem Eid, Director general de l’Organització Palestina pro Drets Humans,  publicades al diari AVUI els dies 1 i 3 de Juny  d’enguany respectivament, per adonar-se de les dificultats a resoldre inclús abans d’iniciar qualsevol intent de pacificació.
I aquesta gran dificultat, aquesta gran impossibilitat, també és un fet constatab
 
J. Vinyeta
Juny, 2010
 

---

[1] L’acció la varen dur a terme les falanges  libaneses, (com  a revenja per la massacra efectuada dies abans per la OLP de Yasser Arafat  sobre la ciutat cristiana de Damour), amb la connivència i municionament de l’exèrcit israelià sota el comandament d’Ariel Sharon, tot i que no va participar-hi directament.
[2] La  construcció del famós mur per part d’Israel ha enverinat encara més una situació de per sí mateixa ja difícil, però també és cert que el número d’atemptats suïcides en territori jueu ha disminuït de forma  més que evident des de la seva construcció.

[3] Fet que  propicia la creació del grup que, amb el mateix nom,  realitza l’assalt a la Ciutat Olímpica de Munic al 1972, amb els resultats coneguts i la actuació posterior de revenja dels serveis secrets israelians.

[4] La  presència militar siriana al Líban i la conseqüent influència política, és una constant des del final de la guerra civil libanesa, al 1976, ratificada pels acords de Taef de 1986. Tant és així que l’alto al foc en l’últim conflicte entre Hezbollà i Israel (2006) no es pot signar fins a rebre el vist i plau de Damasc.

[5] Veure el nº 81 del meu bloc: De la Diada

[6] Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina.- Ed. La campana.- 3ª Edició.- 2004

774.- Eleccions. I després, què?

 

774.- Eleccions. I després, què?

El País està esverat.  S’esvera em facilitat, però ho fa des del sofà de casa.

L’1, el 3 i el 27 d’Octubre del 2017 son, sens dubta,  les dates més transcendentals  de la història contemporània d’aquests País, a tal extrem que han marcat l’agenda diària de l’Estat espanyol des d'aleshores   fins avui dia.

Però des d’aquelles dates, sigui per la  repressió, que ha envaït tots els recons del nostre País, sigui per aquest sentiment de traïció (que no ha estat altra cosa que la sensació de trobar-nos sols), sigui per  raons individuals més que no pas col·lectives, el cas és que ens hem quedat a casa. Hem deixat la qüestió de la llibertat d’aquest País en  mans de polítics maldestres que no han fet res més que anar-nos portant a fronteres  a tocar de la indiferència i abandó. És cert, però també ho és que hem de posar la mirada  en el dia 3 d’Octubre d’aquell 2017 i reconèixer que després  de quatre crits, ens en vàrem anar a casa en un moment en que, de seguir,  haguéssim aturat el País. I recordar la tarda-nit del 27 següent que, en lloc d’entrar al Parlament  i  al palau de la Generalitat i arriar les banderes per posar-hi la Senyera i està disposats a cremar-ho tot si hagués estat necessari, també ens en vàrem  anar a casa. No vàrem fer el que ens tocava fer: també nosaltres vàrem fallar...

Han passat sis anys d’aquelles dates. Els carrers, com dèiem, no han tornat a estar nostres i ni tan sols hem tingut el valor  d’exigir la dimissió de forma pública i fefaent, i la convocatòria d’eleccions  conseqüent,  d’un  Govern   que no fa res més que mantenir la seva supervivència després de perdre escons,   de forma per a ells impensable,  en les últimes eleccions celebrades.

Han passat els anys i, amb l nostra inactivitat ens hem rendit a l’acció política que majoritàriament critiquem. Les xarxes en van plenes  de crítiques a l’actitud del Govern,  certament, però els carrers estan buits. I en tant el carrers estan buits,  aquells foten el que els hi deixem fer.

També em preocupa molt, moltíssim, tot aquest moviment pro o en contra de tot, sense parar sentit a la realitat que ens envolta. Una realitat embolcallada per  multitud de trolls que només fan que contaminar per defensar als seus, mantenint-se incapaços de mal sigui trossejar la veritat per traure’n un debat que ens optimitzi les mínimes opcions que se’ns obren.

Em preocupa molt, moltíssim, la manca de reflexió que s’observa a les xarxes en les que l’insult, en massa vegades, no és res més que l’única arma per a contradir o completar opinions que no ens agraden.

Em preocupa molt, moltíssim, aquesta espècie de fira muntada al voltant de les quatre condicions posades com a prèvies per a  la investidura de Sánchez i  en la que només es parla del tema de l’amnistia, importantíssima, necessària i irrenunciable, evidentment. Però ignoro per què es va defugint  parlar d’altra  tema important com és el  de la mediació internacional (insisteixo, internacional). Perquè acceptar-la per Sánchez (cosa que, honradament, dubto) portaria implícit el reconeixement internacional del fet català, que és el que realment li manca a la DUI i que,  vist el tarannà de l’Estat-Nació en que ens toca viure, pot ser l’única viabilitat per a la independència del País.

És cert que, per a dir-ho d’alguna manera, estem en un moment d’espera que em sembla que ens portarà a noves eleccions generals. És un període  curt que no podem deixar passar sense preparar-nos pel què ens pot esdevenir. Perquè, no ens enganyem, en cap cas es parla de que les mesures preses fins  avui (i de  les que es puguin prendre en un futur) siguin irreversibles i, per tant, si anem  a noves eleccions i la presència catalana minva a les Cortes, i ens fa innecessaris, haurem de reiniciar de nou tot el procés, tornar-ho a fer... Repetir-ho tot, corregir errors  i no marxar capa a casa en el moments durs.

Per tornar-hi, haurem de recuperar la consciència de que, passi el que passi, la solució al problema està a les nostres mans, que serà per la nostra actitud que aquests polítics ineptes que  tan critiquem no els hi quedi més remei que muntar-se a la cresta de l’onada perquè, si no ho fan, els hi passarem per sobre.

Depèn de nosaltres. No ho oblidem. I no oblidem tampoc que res, absolutament res, se’ns donarà gratis.

 

J. Vinyeta

5 D'Octubre de 2023

 

P.S.: Que les exigències sobre de rodalies són una necessitat i el seu compliment encara més, no ho dubta ningú. Però tot i la inexcusable necessitat de posar en ordre el sistema ferroviari del País, que no ens passi ara, en aquest moment, allò del dit i la lluna...