345.- Del croissant de xocolata i altres coses

345.-  Del croissant de xocolata i altres coses.-

A diari es posa en evidència l’agudesa de molts. Només cal estar un pel a l’aguait de les xarxes i apreciar que hi ha (hi han, més ben dit) qui pràcticament de forma instantània, troben una vis diguem-ne còmica - crítca de “l’esdeveniment” que s’està visquent. Son gent que tenen “xispa” i tots tenim exemples a recordar. Aquí, a casa nostra, hi tenim un grupet de xicots que cada setmana ens porten a les pantalles de TV el que hagi pogut estar, en el  seu criteri,  el més “cridaner” de la setmana i d’actualitat. Polònia (potser el nom més ben triat, per allò de que l’Espanya imperial ens humiliava dient-nos  “polacos”) ens recorda les misèries polítiques  i Cracòvia, especialment destinada a les també misèries esportives. Una i altra programació ens donen la caricatura i ens fan, quan menys, somriure..

Un dels gags d’aquesta setmana al Polònia  ha estat un èxit. És el que ha vingut a anomenar-se “El croissant de Baños”[1] És  evident que bona part de població està en al mateixa situació com la que, al final de la paròdia, expressa estar el cambrer.  Però captar aquesta sensació molt generalitzada i donar-li un to humorístic, sarcàstic i dramàtic alhora, pressuposa una xispa i agudesa de la que no tots en podem presumir .

Suposo que el gag no ha fet riure a tothom, fora possible que inclús hagi emprenya alguns  de la CUP. Però la situació és la que és i els entestats en “esmorzar” un croissant de xocolata son ells. I, seguint al gag, qui s’acaben emprenyant son precisament aquells del no permanent, davant també d’un “no  tranquil...”

La CUP, en boca de Benet Salellas, membre significat  dins la CUP i considerat com a component (amb Anna Gabriel) de la línea dura, ha manifestat que hi ha divisió dins del propi partit. I que és possible una escissió[2]. Si realment és així, en la propera assemblea del partit, que si no recordo malament la faran a Manresa el proper  Diumenge 29 i que han definit com informativa, es podrien  manifestar aquestes discrepàncies. Especialment amb un sector que entén que endarrerir la investidura és jugar a favor d’Espanya. Perquè com diu Gabriel Rufian, si no hi ha investidura pot passar que Montoro acabi sent President de Catalunya. Vejam si  aviat Baños podrà esmorzar-se  un croissant de xocolata...

Montoro ha endurit les condicions del FLA per a Catalunya i les paraules de Rufian han acabat sent gairebé profètiques. L’excusa ha estat un problema contable detectat per la UE en les comptes de l’Estat i de Catalunya de l’any 2013. És igual perquè  sabem que qualsevol excusa hagués estat suficient especialment ara, en campanya pre electoral,   en la que el PP ha de marcar paquet davant dels seus. Montoro pixa fora de tinter perquè sap que es absurd avaluar uns comptes de la Generalitat d’uns diners que arriben  amb caràcter finalista i que, per tant, és el propi Estat el que efectua directament  els pagaments a aquells  pels que han estat assignats i n’exerceix el control corresponent de forma directa. Endarrerirà el pagament tant com pugui i acabarà pagant, però els seus votants, els de C’s i PSC, possiblement els més  alineats amb el Sr. Montoro, també en patiran les conseqüències. I si no ho fa, i en vigilies de Nadal, serà perquè no n’haurà avaluat bé les conseqüències comercials que se’n derivaran.  En el meu entendre, el PP deixa clar que ha perdut Catalunya i preveu que el seu partit quedi com a purament residual. Suposo que és amb aquesta idea que fa el que fa.

Convergència plega i crea un nou partit. Sabran el que es fan. Però hi al menys dues qüestions que poden ser sotmeses a consideració. La primera si és realment el moment per a fer-ho. Hi ha unes eleccions a tocar i no sé si tindran, per a dir-ho d’alguna manera, l’edifici construït el 20 de Desembre. D’altra banda, el Parlament està a l’espera de la investidura o d’un nou avançament electoral. Tot plegat em sembla que crea un clima quant menys incòmode. Recordo ara aquella frase atribuïda a Sant Ignasi en la que ens diu que “en èpoques de turbulències, no feu mudances...” O és que el sector més cristià ja ha abandonat el Partit? D’altra banda, entenc que es vulgui ja definitivament  sortir de l’ombra d’Unió i de la molt més allargada d’en Pujol. Una i altra qüestió em va semblar, en visió estrictament personal, que haurien d’haver-se resolt, com sembla que es farà ara, en el mateix moment en que Pujol es va declarar defraudador. Veurem com acaba tot plegat.

J  Vinyeta

25 de Novembre de 2015

---

[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/polonia/el-croissant-de-banos/video/5565846/

[2] http://www.20minutos.es/noticia/2612294/0/diferencias-cup/investidura-mas/provocar-fractura-interna/

344.- Comentaris (Omella, Procés, París)

344.-  Comentaris  (Omella, Procés, París).-

Ja hi ha nou arquebisbe per  la diòcesi de Barcelona. És diu Omella i ve de Calahorra[1]. Des del punt de vista catòlic – eclesial – pastoral, poca cosa a dir: no és una qüestió que m’afecti. Però crec que  hi ha un parell o tres de coses que, com a ciutadà català, si que crec qüestionables. La primera, segons assenyalen grups de creients laics com Església Plural, és el desconeixement de la realitat catalana que tothom l’hi fa palès al Sr. Omella. Una altra és el fet de que, tot i que es defineix com a no polític (ja hem dirà com s’hi entendrà amb la que podríem definir com a la diòcesi més polititzada d’Espanya...) va aprovar amb el seu silenci (com la resta de la Conferència episcopal espanyola) las declaracions del tot just nou anomenat secretari i portaveu de la CEE (Novembre del 2013),  José Mª Gil Tamayo que és va despatxar dient-nos que la “ consulta sobiranista es inadmisible e inmoral...”[2].I una altra, i que entenc com la pitjor, és que continua defensant l’espoli del Museu Lleidetà, el trasllat a Barbastro de les peces allà exhibides i la execució de la sentencia del Vaticà de retornar les peces. Tot plegat, una bona carta de presentació. Diuen que Francesc ha decidit, però també  diuen que a Madrid estan molt contents...

El  Procés continua encallat. I els que contàvem que aniria endavant a partir de la primera sessió d’investidura, estem emprenyats i moralment  tocats. No ens queda més remei que esperar. Però és ben cert que allò que jo demanava s’ha anat complint: s’han trencat silencis que en el meu entendre van concretant posicionaments. Tant que inclús Mas Collell[3] exposa el que entenc sentiment general dels que varem votar JxS tot i que, encara que sembli que va per lliure, és un “posat” molt convergent. Jòdar[4] li dona resposta un parell de dies després. En plena discusió, Teixidor plega de CDC i, simultàniament  Blanca Serra, inequívocament esquerrana i membre de les CUP.  parla  dels “malalts d’esquerranisme” dins de les pròpies CUP[5].  Només son unes notes que ens avisen de les contradiccions internes dins de tots els que han de negociar. I el què no sé és si totes aquestes diguem-ne manifestacions son o no  bones pel Procés i pels que ens ho estem mirant des de fora. Però així estan les coses. Homs, per la seva banda, posa “quatre” línees vermelles  indepassables que  els de les CUP les consideren  “arrogants”  (diu  el mencionat article de Jòdar). No deixa de ser curiós que aquells que han canviat de registre en plena negociació, publicant un memoràndum que en conté 54 de condicions[6] a negociar i que anomenen “Fil a l’agulla”, trobin estrany des de l’altra banda de la taula en posin  4 de condicions....

L’ANC, a través del seu President  Jordi Sànchez, també ha alçat la veu demanant als protagonistes que arribin finalment a una acord i iniciïn ja d’una forma clara, el camí vers la República Catalana. Però no sé si la crida va ser prou contundent.

Continuarem a l’espera...

París ha sofert l’acció terrorista més contundent que ha sofert França fins avui dia. Entenc que es fa difícil, per no dir impossible,  de trobar explicacions, el per què que hi  hagi gent amb capacitat humana de realitzar salvatjades com les realitzades a Paris.  Aprofito per donar el condol i expressar la meva solidaritat amb els afectats. Però ara els Estats occidentals ens tornaran a posar sobre de la taula la necessitat d’anteposar la seguretat a les llibertats i drets individuals i col·lectius per a fer front a una amenaça que, realment, la ciutadania en concret no pot menysprear. Però si acceptem la por permanent a ensurts com els de París o similars, amb el detriment de la nostra llibertat d’actuació, estarem propiciant que els Estats actuïn a favor d’aquesta por i amb restriccions de les llibertats i drets, com ja he dit, individuals i/o col·lectives i, de pas, amb una actitud autoconstrenyida, donant per exitós el resultat bàsic que pretén qualsevol acte terrorista: acollonir. Entenc que hem d’estar amatents en una i altra qüestió. I molt especialment en un  Estat com el nostre, de per sé procliu a les restriccions.

J.  Vinyeta

19n de Novembre de 2015

---

[1] http://politica.elpais.com/politica/2015/11/15/actualidad/1447619087_576637.html

[2] http://www.elplural.com/2013/12/16/esglesia-plural-pide-a-los-obispos-catalanes-que-rompan-con-la-conferencia-episcopal/

[3] http://www.ara.cat/opinio/No-asfixiem-proces_0_1468653133.html

[4]  https://www.google.es/webhp?sourceid=chrome-instant&ion=1&espv=2&ie=UTF-8#q=Article+J%C3%B2dar+al+ARA

[5] http://www.directe.cat/noticia/452368/demolidor-article-duna-historica-independentista-de-la-cup-alertant-dels-malalts-desquerra

[6] http://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2015/11/CUPfilagulla.pdf

343.- Silencis

343.-  Silencis.-

És evident que estem en una situació difícil i que el “mal de cor”, per a dir-ho d’alguna manera, sembla haver-se convertit en un fix a perpetuïtat en la societat independentista. És un  mal de cor que no desapareixerà, i si arriba, fins el moment en que s’anunciï un acord entre CUP i JxS. És un tema (el tema) que ens té entretinguts. Perquè, si els oracles de mal averany han fet bé la seva feina, entenc que ens anuncien unes noves eleccions,  en el meu entendre perilloses i amb resultats que poden resultar menys desitjats que els que ens neguitegen en aquest moment.

Però en aquesta situació de la que vinc parlant, hi ha algunes coses que tampoc entenc. Son aquest silencis tremendament sorollosos que mantenen ERC, l’ANC i Òmniun i Convergència. I, sent sincers, el silenci, tal com va dir Unamuno, sol ser interpretat com  aquiescència a la situació d’impasse actual que, ens agradi o no, apunta directament a CUP i JxS, però silencis que no ens diuen  amb qui o amb què són aquiescent. Perquè no tingui aquesta interpretació, aquest silenci ha de ser trencat i en conseqüència (perquè no hi hagi confusions) ha de ser clar en el plantejament que adopti quan,  aquest silenci, es trenqui.

ERC té un silenci eminentment polític, m’atreviria dir que còmode. I, en certa manera perquè no dir-ho, satisfactori, tot  i que lligat als silencis de CDC. Res em fa pensar que no sigui així. Poques paraules que equivalen a grans silencis perquè és com si fes por aclarir les coses. La situació actual,  en el meu entendre, és una situació que emplaça  clarament a Convergència, que està en reconstrucció, a una decisió en la que,  si Mas perd el lideratge del procés, gairebé podríem dir que el partit perd  el que podíem definir com el ciment que els cohesiona. La qüestió, per a ells, és clara: si Mas deixa de ser el referent del partit en tot plegat, el partit s’esmicolarà. Per tant,  en criteri de  CDC, Mas és l’element que, guiant el procés, manté la supervivència del partit. Per tant, em semblen evidents, i no dic justificables, els silencis i els per quès. I ERC s’ho mira, entenc jo, amb el convenciment de que més hi guanya que no pas hi perd, sense la necessitat de posicionar-se fora del estricta  cercle de JxS. En honor a la veritat, només Joan Tardà ha estat capaç de definir com a traïció el fet  de que els que hi poden no arribin a acord.

Una qüestió que ningú ha d’oblidar és que el fet  d’arribar fins  aquí, no ha estat més que per la persistència d’una societat civil capitanejada per  l’ANC i per l’Òmnium, que han portat les coses amb claredat i  senzillesa però, ensems, amb  rigor en fer les coses ben fetes que, bàsicament, ha posat a Catalunya a més en l’esfera internacional. És per això que  ara també trobo a faltar (no sé si dir, trobem) que aquelles mateixes veus que ens convocaven fessin saber, també i sense equívocs, que la societat civil ja ha fet els deures, que ha  decidit en unes eleccions netes i que, aquesta mateixa societat civil, exigeix ara, tal com sona, que els polítics arrodonin el que ja és clar i que, a pesar d’alguns i vist el resultat electoral, ha decidit.  I que, per aquest mateix resultat electoral, la societat civil independentista,  electoralment parlant, ha guanyat unes eleccions, i així ho diu, en  les que deixa clar que la llibertat és necessària i prèvia  per poder fer una revolució. Alguns ho  han d’entendre, per molt estranys i rars que siguin[1]. I els que fins ara ens han liderat (ANC  i  Òmniun), també han de  dir-ho amb claredat, a menys que siguin més proclius a la voluntat electoral minoritària i rara. La qual cosa, també ho hauríem de saber.

La tristor general, després de  l’últim ple al Parlament, ha estat clara en aquells que ara ja poca cosa podem  fer. Varem  fer el que creiem necessari  per arribar  fins on som  i hi ha alguns que ara ens diuen que no ho hem fet prou bé. No és cert: havent-les fetes bé, hem arribat fins a qui  i som molts més que aquests que ens diuen que hem fet  les coses malament. I estem tristos perquè els que ja tenim una certa edat malfiem de determinades coses que, mal portades per qüestions purament ideològiques,  acaben malbaratant grans esperances. I em sembla que aquesta vegada, i si no hi ha qui ho arregli,  ens pot passar això. De passar, maleïts siguin els que no han sabut portar-nos a Ítaca!

J.  Vinyeta

13 de Novembre de 2015

---

[1] Baños definia així a les CUP en el  programa   .CAT d’ahir, 12 de Novembre.

342.- De la demanda d’empara

342.- De la demanda  d’empara.-

Tot el bloc unionista, al que s’hi ha afegit sense vergonya el PSC, va presentar un recurs d’empara davant del Constitucional, adduint que, en no estar formats els grups parlamentaris (només el PP quedava per inscriure’s com a  tal), es vulneraven els drets generals en el moment en que la mesa del Parlament acceptava el document i assenyalava data per a la celebració del ple en el que, donada la majoria absoluta independentista, aquest document, que senyala sense ambigüitats l’inici de la desconnexió de Catalunya de l’Estat espanyol, serà aprovat. No és la primera vegada que passa que la Mesa actuï  sense la complerta  formació dels grups parlamentaris. Però aquesta vegada, era necessari muntar un sidral, encara que fos de  curt recorregut per evidenciar el que no calia: el document posat en circulació al Parlament és, realment una bomba.

No ha estat cap sorpresa si tenim en compte que la pretensió no era que el ple fora endarrerit fins a convocar-lo en les circumstàncies que entenien com a les legals, si no, per a molt que ens vulguin fer creure el contrari, aquest sidral pretenia  impedir, amb tots els mitjans, i el TC era l’últim recurs, que aquest ple es podés celebrar.

La mitja sorpresa ens la dona el PSC. El Sr. Iceta s’alinea amb Albiol i Arrimades i presenta també el recurs d’empara davant el TC. Tu quoque, Iceta?  Dons sí, també. En totes aquests afers, se’ls ha  definit a tots plegats, tot i que el més assenyalat va estar el S. Albiol, com a filibusters parlamentaris. Discrepo, perquè els filibusters, bons, dolents o com se’ls vulgui considerar, actuaven per pròpia compta. Jo els definiria millor com a corsaris. Els corsaris, que avui dia ningú crec que s’atreviria a afirmar que no existeixen donat el seu caràcter mercenari, actuen sota la bandera d’algú. No em crec que Albiol, Arrimades i Iceta  actuessin per voluntat pròpia si no que ho han fet sota les banderes dels respectius partits i a les ordres dels seus caps de files. Per tant, de filibusters, res de res.  En el fons de la qüestió tots varen actuar, com a mínim, sota la bandera del Reino de España. Com a resultat de tot plegat, un TC tot i que desprestigiat, els hi fa esment, a tots aquests que presumeixen de demòcrates, que son els Parlaments els llocs per a debatre les qüestions, incloses les que no agraden. Iceta  es va voler integrar en la demanda d’empara entenc que com a clara submissió al PSOE (potser haurem de tornar a parlar de la Federació Catalana del  PSOE a partir d’ara...) i per fer bon record d’aquella copa de cava de Navarro amb Llanos de Luna, Camacho i Rivera.  Si Raventós, i no diguem Pallach, aixequessin el cap per veure fins on ha arribat Iceta, potser  voldrien tornar a la tomba.

Hagués estat més efectiu per als interessos unionistes, deixar passar la convocatòria, la realització del ple, aprovació de la proposta i deixar, com així serà,  que el TC descarregui tot allò que el Govern Central vol que descarregui i no posar-se en evidència amb una rebequeria infantil. Han deixat clar, una vegada més, que es pot presentar i aprovar una resolució sobre qualsevol cosa, sobre els refugiats, o els crims de guerra a Síria o, perquè no, sobre del sexe dels àngels. Però el que no es pot fer es presentar i intentar aprovar una resolució  sobre el futur de Catalunya i debatre, parlar, sobre d’aquest futur. I això que sempre se’ns havia dit que amb violència res, però que sense violència tot...

Ara toca esperar esdeveniments. I tot i que albirem l’actuació del TC, a partir del moment en que el document estigui aprovat pel Parlament, ignorem si començarà ja amb inhabilitacions o ens donarà una sorpresa de més volum. Serà el moment de veure si el secretisme amb que s’estan portant les deliberacions  de JxS i CUP, han servit per alguna cosa més que  per discutir si Mas sí  o si  Mas no, i si s’ha previst el que era previsible muntant un pla B exitós, per a dir-ho d’alguna manera, per apaivagar l’esllavissada que, a partir de la propera decisió del TC, se’ns vindrà a sobre. Necessitem saber si, efectivament, hi ha lideratge inequívoc, perquè convindrem tots que, hores d’ara, cap dels que ens han portat fins aquí, i amb l’excusa de la discreció necessària, ens han dit res que puguem interpretar com un senyal clar de l’existència del líder. I em temo, i tant de bo m’equivoqui, que la societat civil ens haurem de tornar posar novament  en marxa per assenyalar el camí i assumir aquest lideratge necessari.

 Han passat sis setmanes  des de les votacions i necessitem saber que el més calent jo no és a l’aigüera, que l’escudella està en marxa i que aviat sens cridarà per a seure a taula. I que no hi serem convidats a taula perquè som amics o parents, que també, si no que  hi serem convidats com a membres de ple dret perquè nosaltres ja hem fet la nostra feina. A veure si els altres també la fan.

J. Vinyeta

6 de Novembre de 2015

341.- Comentaris (del Parlament i les CUP)

341.-  Comentaris  (del Parlament i les CUP).-

 De cop, Rajoy i companyia han descobert que tot allò que era una bogeria d’en Mas resulta ser la bogeria d’un Parlament Electe i amb majoria absoluta  independentista, que fa una proposta que vol  sotmetre a votació i que va  molt més enllà del que ells ja imaginaven com a impossible. I el que se’ls  hi  fa encara més incompressible, és que veuen clar que va  de veres. La declaració – proposta  presentada al Parlament per a la seva aprovació en el proper ple és, talment, un torpede en la línia de flotació d’un sistema institucional espanyol embarrancat per les poques llums de mires d’un President  que no ha tingut el valor d’escoltar el que  gairebé el cinquanta per cent del cens català ja fa uns quants anys que ha posat sobre de la taula: el desig de ser la Nació que històricament va deixar de ser per la força de les armes, ara fa tres – cents anys. És una declaració formal de l’inici de “desconnexió” de l’Estat Espanyol i no precisament, com en situacions que alguns volen considerar similars, per a formar part de la República Federal Espanyola (o Ibèrica, en el cas de Macià), si no per a la formació d’un Estat Propi i independent: la República Catalana. Allò que s’advertia com impossible ha fet bona aquella dita que, més o menys, ens fa veure  que si no vas a buscar l’impossible, no arribaràs enlloc.

És difícil d’avaluar tot plegat. Però la realitat ens porta fins  on som ara perquè, tot i les nostres insistències,  a Madrid les portes han estat tancades sempre i, a cada demanda, a més del cop de porta, hi ha hagut noves imposicions judicials, restriccions de llibertats i de competències, Lleis repressives, restriccions econòmiques que comporten pidolar, etc... Aquest “boig” de Mas encara avui dia  esta dient, potser és per això mateix que no volen escoltar, que canviaria totes les actuacions per un referèndum pactat amb l’Estat. Res ha estat possible, tot ha estat torpedinat  i ara, és clar,  som on som...

És per tot plegat que em ve a la memòria allò que expressa la Declaració d’Independència dels Estats Units. Allò tan senzill en que hi diu que   “Quan en el curs  dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre...”  és perquè, com expressa la pròpia Declaració de 1776, no tot és tolerable, especialment allò que fa referència a la pèrdua de drets i llibertats. És un bon exercici, en la meva opinió, fer una lectura d’aquesta declaració[1]. Perquè, passats el anys i salvant les distàncies, hi podem trobar raons d’aquella època que semblen plenament vigents avui dia en el nostre cas.

Ha estat  oportuna, aquesta proposta? Les eleccions del proper 20 de Desembre  fan que, des de l'Estat, se li doni un caire apocalíptic i que PP, PSOE i C's es barallin per ser els protagonistes de la repressió que entenen com a necessària. Però la resposta  hagués estat la mateixa, potser amb menys soroll, si les eleccions haguessin estat lluny. Sigui com sigui, el que entenem és que un dia o altra hagués hagut de fer-se i aprovar la proposta de resolució. I hi ha una dita que diu  allò de que feina feta, no fa destorb. Madrid entén. per primera vegada de forma oficial, que Espanya té un problema que es diu Catalunya. I queda clar que el PP dona perduda, electoralment parlant, Catalunya a canvi dels redits electorals que la seva actitud en vers del problema, li donarà a la resta de l'Estat i que sol ser proporcional a la quantitat de testosterona emprada. Aferrem-nos!

I les CUP? La veritat és que no sé fins on volen arribar. Tres-cents mil vots no son res més que tres-centes mil persones que poden combregar amb la seva ideologia. No sé si son gaires més, i això  suposant que tots els votants hagin fet plenament seva la deriva socialista del puny enlaire. Si no hi ha acord amb JxS, per imposició de criteris exclusius i excloents de  les CUP, al menys jo personalment  les consideraré  reus d’Alta Traïció, així, tal com sona. Perquè al menys hi ha més de cinc vegades de votants que, clara i netament, no estem  precisament d’acord amb la seva ideologia (això sense voler comptar amb els del no permanent...).  I si resulta que la República Catalana no és el seu primer objectiu que facin el favor de ser honestos i dir-nos-ho, perquè potser serà el moment, dolorós i perillós per tot plegat, de convocar noves eleccions tan aviat com els terminis legals ho permetin.

J.  Vinyeta

3 de Novembre de 2015

---

[1] http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/10/la-declaracio-d%E2%80%99independencia-dels-estats-units/   Aquesta és una de les moltíssimes versions traduïdes. Es pot trobar a la xarxa en versió original.