350.- Roda
el món i torna al Born.-
Un empat aritmètic ha estat la tan esperada
resposta de la CUP. Un empat que ha posat en
entredit, ni més ni menys, que el Principi d’Incertesa de Heisemberg, aquell
que diu que no es pot saber amb precisió
el valor de dues variables d’un sistema mesurades simultàniament (els científics ho expressarien d’una altra
manera, amb el llenguatge que els hi és propi i molt més precís). Parafrasejant
Heisemberg diguem que hi havia en l’Assemblea de la CUP (el sistema) dues variables a avaluar (si o
no a la investidura) i de forma simultània. Per raó de definició del famós
principi, els resultats de la mesura serien imprecisos. Però heus ací, que no,
que han resultat idèntics, perfectament avaluables i amb una fiabilitat del
100%...
No és que em cregui més a la ciència, que sí que me
la crec més. És que senzillament el resultat de les votacions, no me’l crec. Ja
sé que soc un descregut (pot ser que els anys m’hagin fet més savi i per tant
menys creient, en tots el àmbits), però em dona la sensació que aquest resultat ha estat cercat i trobat.
És de tots sabut que dins de l’Assemblea cupaire, a la que si podia enregistrar
tothom fos o no fos de la CUP, els del si, els del no, els dels dos escons a
favor, els que es volien menjar el resultat amb patates o sense i, com diu Desclot (El punt avui,28/12), potser i
tot els del CNI i per aquestes raons, hi ha divergències
sèries i que, d’expressar-se amb
claredat en un resultat en un sentit o altra, hagués creat trauma i escissió.
Solució: un empat matemàticament precís, que deixa el resultat penjat com una
llonganissa i que posa el ganivet
decisori per tallar el cordill en mans
dels consells polític i parlamentari del partit. Bona jugada, sí senyors...! Decidiran els que
manen i ens voldran fer creure que ha estat una decisió legitimada per una
assemblea general i escrupolosament democràtica.
Han fet un número teatral massa gros amb el que, en
la meva opinió, han perdut la poca, minsa, credibilitat que els hi quedava
(intentem imaginar que un dia puguin arribar a governar...). I el País, de cap manera , es mereix un resultat com el que ens han donat que boreja l'absurd per no dir que hi entra de ple. Ens han fet anar
per on han volgut en raó d’una suposada actuació democràtica en la que hi ha
intervingut, sense control, qui hi ha volgut, en un intent de repetir,
empastifar i modificar uns resultats electorals del 27S que diuen clarament qui
els va guanyar. Fer-se valdre fins a l’extenuació per evitar una fractura
interna que des de fa dies estava cantada i amb uns resultats assemblearis que
semblen confirmar-ho, no té més sentit que el que deriva d’un criteri
d’imposició absoluta de cara un futur en el que, seguin les seves normes, no
ens portaran més que a no poder decidir
el què volem ser i com ens voldrem
organitzar quan siguem lliures perquè, aquests assemblearis, turiferaris d’un
politburó multitudinari, ja ho hauran fet i no faran més que, parafrasejant a
A. Camus[1],
quedar-se ells
l’opció de dirigir i dir-nos el que podem fer i el que no i ens deixaran,
als pobres i vulgars homes de peus a terra,
amb la feina de portar a terme el seu programa que, per similituds
ideològiques, suposo que serà quinquennal...
Roda el món i torna al Born, diu la dita. Es
possible que emmirallant-se ara, quan tot
apunta a series divergències dins del grup, tot i així s’hagin agradat, però amb un visió malaltissa que no els deixa veure la doble o triple imatge
que s’hi veu ara, en el mirall. Però ara els hi queda la gran solució, la
mateixa que podia haver-se aplicat fa tres mesos amb la que no haguéssim perdut el temps de
forma immisericorde i qui sap, si amb
aquesta solució ja aplicada, els resultats electorals del 20D ens haguessin
estat també més favorables.
Vist des de fora, el resultat de l’assemblea és, en
la meva opinió, una patacada per la CUP de las que fan mal. I fracassar i
demanar als altres que modifiquin propostes és prendre’ns als altres per tontos perquè la demanda és, per sí sola, una autèntica
presa de pel. El que no veig tan clar és que aquests nois de puny alçat (i no sé
si cantant La Internacional...) aprenguin que decidir pels demés no és el que
soluciona els problemes socials i polítics que tan propugnen i que molts també
els volem solucionats. Per la senzilla raó de que els demés, encara que aquests
assemblearis no s’ho pensin, també
existim.
J. Vinyeta
28 de Desembre de 2015
[1] A.
Camus.- Els
Justos. Resposta del protagonista condemnat
a mort quan se li demana que torni al sí
de l’Església per a morir en Gràcia de Déu, el protagonista respon que no ho farà
perquè a la fi “…l’Església s’ha quedat amb la Gràcia (la paraula) i ha deixat per als cristians l’exercici de
la caritat (portar-la a terme, la
paraula)...”
