48.- De les Eleccions Municipals
Deu ni do de les coses que han passat en pocs dies!. Per començar, s’ha donat la més alta abstenció a Catalunya en les últimes Municipals, abstenció que sumada als vots en blanc i nuls hauria de fer reflexionar als polítics (cosa realment difícil de fer per a gent fora de la realitat del país) i, ensems, a la pròpia societat civil. Mica a mica es va esmicolant, dins d’aquesta societat civil, aquella bona fe que enteníem tenien els polítics i tot aquell crèdit que els hi varem donar. Per tan, ha arribat l’hora de que ens posem en marxa per ensenyar-los-hi el camí que volem que facin. Ha arribat l’hora de que els hi exigim que facin la seva feina, i ben feta.
En segon lloc, i molt possiblement com a conseqüència de l’anterior, cal destacar la patacada que ha rebut ERC en aquestes últimes Municipals. Ha estat important. I tot i que tots els partits, com sempre i en qualsevol cas, inclosa ERC, han guanyat, a l’hora de que el pobres mortals comencem a fer números, resulta que no, que han perdut tots menys el que ha hi ha perdut menys, que d’alguna manera, en podríem dir que n’ha estat el guanyador dels comicis.
Esquerra Republicana ha perdut. Més de 80.000 dels vots que havia obtingut en els anteriors comicis, han anat a parar a altres opcions, incloses l’abstenció i el vot en blanc o nul i, a l’Ajuntament del Cap i Casal, ha quedat relegada al quart lloc dins del espectre polític Municipal de Barcelona. Per tan, i sense pal·liatius, ha hagut d’empassar-se la fel de la derrota.
Que l’hi ha passat al Partit republicà?. Mirem de fer una mica d’anàlisis. En primer lloc diria que ERC no ha estat conscient de que, a les famoses eleccions del 2004, en les que el Sr. Aznar va perdre les eleccions generals per les seves males arts (i només que per això, que quedi clar), va assolir l’èxit que va assolir (si no recordo malament 5 diputats a Madrid), en bona part, precisament perquè el Sr. Aznar, amb aquella prepotència que l’ha caracteritzar sempre, va cometre l’error, un més, de menysprear les possibilitats del vot català. I amb el convenciment, que es va mostrar absolutament erroni, de que amb el seu posat guanyava vots a l’Espanya profunda, no va fer res més que portar molt bona part del vot català cap les antípodes del PP. El Sr. Carod va passar de Boc Expiatori a gran guanyador dels comicis a Catalunya en aquelles dates. Aquest fet, el de que la crispació que va conrear el PP amb el Sr. Aznar va ser realment qui va donar bona part del triomf als republicans, no ha estat posteriorment ben analitzat i assumit per la cúpula del partit. Sense aquella crispació, el partit no ha calgut que es definís constantment, com va ser necessari en aquells moments. En conseqüència i dit de forma planera, ha perdut gas.
En segon lloc, i per acabar-ho d’adobar, propicien el famós Tripartit II. Aquest fet en sí mateix no és transcendent pel tema de referència: en la política catalana, ens agradi o no, qui te suports suficients i suma majories al Parlament, guanya. I ERC és ben lliure de donar suport a aquell o aquells que cregui que els hi convé més (altra cosa, que no vull discutir ara, és si aquesta conveniència ho és o no pel País en sí mateix i/o per la part de votants d’aquest País que els hi ha donat el vot). Per tan, personalment res a dir. Però el que sí els hi és de transcendent, és la actitud política que el Partit Republicà pren a partir del moment en que comencen a governar. El seguidisme polític que descaradament fan del PSC i del seu espanyolisme més que evident, la sèrie de renúncies identitaries del Partit i de País, entre d’altres, acaben per desdibuixar al partit.
I en tercer lloc, les divisions internes (Carod – Puigcercós – Carretero – JERC, com les més sonades) i aquell fals sentit assembleari del que en volien presumir (dic fals perquè les bases mai han estat tan allunyades del partit com ara...) fan que l’imatge del partit i dels seus dirigents vagi perdent aquell “punch” que l’havia fet fort.
Com a conseqüència de tot plegat, el Sr. Portabella, segon tinent d’alcalde de la Ciutat de Barcelona fins a les Eleccions, amb els resultats obtinguts, opta per presentar la dimissió i passar a la oposició dins del consistori, amb un trencament gaire bé històric del Tripartit Municipal. Aquest fet valent i, en el meu entendre, necessari (i que ha de confirmar-se el proper dia 16 d’enguany, és una data que no hem d’oblidar, per si de cas...), fa que al Sr. Montilla i al PSC se’ls hi posin les orelles dretes per primer cop en aquests últims anys, acusant rebut de l’avís i, per exemple i com a conseqüència, fent que el “Tete” Maragall renuncií a la implantació obligatòria de la famosa Tercera Hora de Castellà a les escoles, com si, de cop, ens volgués fer entendre que els nens d’Olot ja el parlaven bé el castellà i no calia fer res més... IC rep l’avís amb l’ai al cor propi del que sap que la seva presència en els Governs, es gaire bé anecdòtica i que si no es mantenen les aliances actuals deixarà de fruir del poder. El Sr. Portabella, segons diuen recolzat per tota la cúpula del partit, ha obert una porta per la que tot el partit republicà pot passar-hi si vol recuperar, no ja només els vots perduts, si no i molt més important, la credibilitat que davant dels seus antics votants, clarament, avui per avui, ha perdut. Ells en tenen la paraula.
Els polítics han de ser conscients de que totes les tonteries que poden fer per arribar al poder seran considerades genialitats si el poder no és un fi en si mateix si no un mitja per servir fidelment al país al que es deuen, pel que son triats i del que en reben un sou com a contrapartida de la feina a fer (deixo de banda la “carretada” de càrrecs públics econòmicament retribuïts tot seguit anomenats i i que engreixen les arques de qualsevol partit que arriba al poder, però també pagats amb diner públic). Si les seves mires (en especial dels que estic parlant, però extensible a la resta de Partits Polítics) no van més enllà de les necessitats i conveniències del partit o de determinades oligarquies o grups de pressió, com més us agradi, aquelles tonteries i les que aniran fent mentre duri el seu mandat, en cap cas seran genialitats, si no que seran pecats mortals reus de l’infern de l’abstenció, el vot blanc o el vot nul, trens, tots ells, de gran velocitat en vers l’ostracisme polític. Si, a més, es comenten errors de gruix amb conceptes d’identitat o de afirmació del País, la desfeta electoral és segura, al menys per a tots aquells que d’això, precisament, n’havien fet bandera. Només ells poden posar remei a la situació que ells mateixos han creat (i no penso pas que de bona fe, tot ha de dir-se). Hora és ja de que tots plegats facin, com ja he dit, la feina ben feta. I que nosaltres, els de a peu, ens ho comencem a rumiar.
J. Vinyeta
Juny, 2007
