100.- Després de la manifestació

100.- Després de la manifestació .-

Han passat al voltant de 15 dies des d’aquella manifestació que va incomodar a uns quants i que, pel contrari, va eixamplar l’esperit a molts. La gran por que ens envaïa a aquests molts, era aquella amagada convicció de que els dirigents dels partits polítics (i tots, llevat del PP i de Ciudadanos, hi van ser-hi), no estarien a l’alçada del que allò representava. Vaig tenir l’ocasió de dir-li al Secretari General d’un dels Partits en el Govern que fossin conscients de que si érem tots allà havia estat per culpa seva i dels altres tres partits importants al País (parlo de PSC, ERC, ICV i CiU), que durant no sé quants anys no havien fet res per evitar aquella situació en la ens trobàvem, que ens havien cridat, en el fons, per tapar-los-hi les vergonyes, que tot i així nosaltres, la societat civil, havíem complert perquè tots hi érem i que, a partir d’aleshores, els hi tocava en ells actuar. Per resposta, em va demanar el meu vot per poder-ho arreglar...

Aquella amagada convicció es va convertir en realitat només hores després de que un milió i mig de persones, possiblement la més gran manifestació de la societat civil en els últims 30 anys, escridassés tot l’escridassable, demanés que aquells que s’havien compromès amb el País actuessin d’acord amb aquell compromís, que , encara que només fos per una vegada, s’oblidessin de que les eleccions, tot i sent a prop, no era la fita important en aquell moment i que els crits demanant la Independència del País haurien de ser, encara que a alguns no els hi agradés, suficients per a fer-los reflexionar en el per què de que aquella societat civil, a la que havien demanat ajuda, havia respost massivament. L’espectacle posterior ha estat de traca i mocador: una aparent unitat de mínims acordada al Parlament va ser dinamitada, com sempre, a les Cortes aconseguint que els partits majoritaris (i altres de no tant...) es freguessin les mans amb una fruïció indissimulable. Hem, dons, arribat allà on tots el partits catalans, diguin el que diguin, volien arribar: no “apretar” a Madrid amb el tema de la independència ja que, com saben bé, els hi pot trastocar l’estatus que voleia al voltant d’unes eleccions que no és més que el repartiment de càrrecs i la devolució dels favors que puguin haver ajudat als resultats electorals. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Montilla se’n va a Madrid a parlar al Sr. R. Zapatero per a demanar-li “gestos” per a refer els ponts trancats amb la sentència famosa i, com a primer “gest”, tot just l’endemà, rep la retallada de les inversions en infraestructures que anuncia el Ministres Blanco i, al dia següent, el propi president de Govern Central visita Barcelona sense concretar res. Lamentablement, recordant l’escriptor, tot plegat no ha estat més que la crònica d’una actuació anunciada...

Nosaltres, la societat civil, varem complir amb escreix i ha quedat clar, una vagada més, que aquells que havien de fer les coses per portar-nos, si no a bon port, al menys a una cala a redós del vent, no han fet res per a portar-nos-hi.

El que és cert és que aquells que parlaven de 56.000 participants comencen a parlar-ne d’uns quants més. I la remor de fons dels seus discursos (només cal recordar el discurs de Joan Carles, a Santiago[1]), és un constant demanar unió entre tots els espanyols. Vol dir això que la societat civil catalana, amb aquella sortida al carrer, va causar algun temor. L’Almirall Yamamoto, després del bombardeig a Pearl Harbor va pronunciar aquella frase que va resultar profètica: “Em temo que haurem despertat a un gegant que estava adormit...”. Personalment entenc que aquesta societat civil nostra si no està desperta, s’està començant a desvetllar i pot convertir-se en un gegant de proporcions impensables. I això comença a fer por a l’Espanya imperial, perquè deixa suficientment clar que el nostre futur, el futur d’aquesta societat civil, és a les nostres mans i no en les dels partits col·laboracionistes que aquella Espanya ha tingut fins ara i que no ens ho han volgut deixar creure i que en bona part per causa d’ells hem iniciat aquest camí cap una Sobirania, camí que, en la meva opinió, no te retorn possible. Per acabar-ho de deixar clar que és així, només ha faltat la sentència del Tribunal Internacional da La Haia sobre Kosovo, amb la que moltes cames han tremolat i s’han arrugat alguns melics.

Del perquè de tot plegat penso que no som nosaltres els responsables d’aquesta voluntat de secessió de l’Estat espanyol que dia a dia va creixen. Recordo que en el primer viatge que vaig fer a Londres vaig anar, com suposo que fa tothom, al famós Speakers Corner allà a Hyde Park. Recordo que hi vaig veure un home jove, molt alt, amb els cabells llargs a l’ús de l’època, amb una samarreta blava en la que hi portava estampada la frase “Yahvé made me juïf. Hitler made me Zionist”. Potser podríem traduir-la lliurament dient “Deu em va fer català. Espanya m’ha fet independentista...” Entre els d’aquí, que no han fet res més que fer volar coloms botiflers i els d’allà que volen seguir, costi el que costi, aferrats a la mamella del poder (i de 20.000 milions d’€ anuals, tot s’ha de dir), han aconseguit allò que només fa deu anys era impensable: que en un referèndum sobiranista, un 46% de la població votaria sí a la Independència de Catalunya de l’Estat espanyol. Per a mi, que segueixin així. Faran que cada cop siguem més.

De totes maneres en aquest article, que és el que fa el nº 100 dels que tinc escrits, m’hagués agradat poder brindar ja per la complerta Sobirania del meu País. Encara hauré d’esperar.

Vinyeta
Juliol, 2010







[1] Per cert que per ser un Estat Aconfessional, posar-se a demanar ajuda als Sants…

99.- La sentència i la manifestació

99.- La sentència i la manifestació.-

Ha arribat allò que havia d’arribar i que, des de fa no sé quanta anys, cap dels nostres Partits polítics ha fet res per evitar. La història de Estatut que ha estat escapçat pel TC, no és una història que hagi acabat com ha acabat perquè sí. No ha estat més que una confirmació clara de que durant més de trenta anys el País no ha estat capaç de plantar cara ( i aquest fet assenyala directa i majoritàriament als nostres representants polítics que ho han estat durant tot aquest temps) davant de les constants agressions de que hem estat objecta per part del Govern Central, sigui del color que és o hagi estat i dels corifeus corresponents.

Diguem dons que els Partits catalans son els autèntics responsables d’una desfeta, no tant pel que representa per un Estatut ja devaluat, si no perquè demostra la facilitat amb que “La España” de sempre (“...una grande y libre y antes roja que rota...”) ens deixa en calçotets i, com deia el meu admirat Cardús, amb les vergonyes a l’aire. Per què ha estat possible, una vagada més aquesta rifada? Dons perquè mai, en més de trenta anys, han estat capaços de plantar cara i defensar als ciutadans als que insistentment ens demanen el vot dient-nos que nosaltres, els ciutadans, som el país i ells jugaran a favor nostre. És què el TC no hi era ara fa trenta anys? I els quaranta diputats catalans a Madrid, no podien haver fet quadrar al partit en el govern i al govern central només havent aixecat el dit? No és cert què davant d’unes eleccions al tombar la cantonada els hi ha agafat pànic a que la sentència modifiqués els suposats resultats electorals i han fet totes les cabrioles possibles per aconseguir que aquella sentència no fos pronunciada fins després de les eleccions? No vol dir tot això que se n'en foten del mort i de qui el vetlla? I no és menys cert que ara ens criden a manifestar-nos per cobrir la seva ineficàcia, que se’ns ha mostrat en aquest cas d’una manera cruel i sagnant?

De totes maneres, no és ara, en el meu entendre, el moment de fer una llista de greuges i portar-la als caps visibles dels partits perquè ens convidin a cafè i, amb copets a l’espatlla, ens donin la raó i ens consolin dient-nos que tinguem paciència (més?) perquè tot anirà pel bon camí. Ara ens toca a nosaltres, la societat civil, respondre i en cap cas han de poder-nos dir que no hem estat a l’alçada de les circumstàncies.

Òmnium fa més d’un any que, preveient la sentència del TC, preparava una hipotètica manifestació de resposta que finalment ha posat en marxa. Gairebé mil adhesions, fins avui a 7 de Juliol, de grups - societats – entitats civils així com una molt més que nombrosa quantitat de personalitats de la vida econòmica, social i política, inclosos els expresidents de la Generalitat i expresidents del Parlament que encara estan entre nosaltres, han donat caliu i representativitat a la convocatòria a la qual, l’actual President, Sr. Montilla, en el seu manifest immediatament posterior a la sentència ens va a convidar a participar-hi perquè, com hi deia, som una nació a la que li han arrabassat una decisió democràticament presa i referendada. El lema, consensuat per tots aquells adherits a la manifestació d’Òmnium, és prou clar i prou ampli: “Som una Nació. Nosaltres decidim”. I vet aquí que el Sr. Montilla i tot el PSC, s’entatxonen a dir que el lema no ha d’existir i que només pot encapçalar la manifestació una Senyera, únic símbol d’unitat. Penso que això pressuposa com a mínim dos errors: el primer és que la manifestació no serà unitària per la senzilla raó de que no tots hi serem amb els mateixos criteris de participació que els del Sr. Montilla i el PSC. I el segon és que de la Senyera, que jo sàpiga, no n’han renunciat ni el PPC ni Ciudadanos (moltes altres coses els separen de Catalunya però aquesta, de moment, encara no), i aquests no hi seran (i penso que millor, perquè així no ens haurem de barallar) el que trenca aquesta desitjada unitat política del President Montilla. D’altra banda, els Srs. del PSC només feien que dir que l’expresident Pujol, durant el seu mandat, s’embolcallava amb la Senyera i ara resulta que, segons el propi PSC, o Senyera o res. Qui ho havia de dir, oi?. Independentment de tota la trifurca, és evident que al PSC i al Sr. Montilla, no els hi queda més remei que ser-hi. I no per ser-hi ens els creurem ni una mica més del poc que molts ens els hem cregut fins ara.

De totes maneres el mai ben ponderat Sr. Ferran, l’anti-crosta del PSC, ja ens ha donat una pista del per què de la discussió: el lema incloïa la paraula DECIDIM, que és la que es ve utilitzant en les denominades “consultes” sobiranistes... Però penso que tota aquesta oposició pot tenir altres interessos més concrets. A l’espera de la “bronca” que al Sr. Montilla li arribarà des de Madrid (si no ha arribat ja, i d’aquí potser bona part o tota de la raó del merder al que penso que el PSC, aparentment, s’ha fotut tot solet), el Sr. Montilla es podrà justificar davant del PSOE i del sector del PSC espanyolista, que és majoria absoluta dins del partit[1], dient que, com han pogut veure, ha fet tot el políticament possible i amb plena consciència, per desbaratar la manifestació.

Finalment, el Lema hi ha quedat tal com estava decidit d’antuvi i suposo que molt a contracor el Sr. Montilla i el PSC hi seran presents, amb una Senyera (imprescindible segons Montilla!), però amb el lema als costats de la senyera monumental de 250 metres quadrats. I darrera, la pancarta principal. I darrera d’aquesta pancarta, tos els altres, el País, tots de forma multitudinària, que no unitària, i, qui sap, si per poder-los-hi dir i assenyalar, amb aquesta presència nostra, al PSC i a la resta de Partits presents que s’han comportat com autèntics botiflers vista la seva ineptitud per a defensar-nos.

Encara que a la fi tot plegat no sigui res més que foc d’encenalls, jo hi seré. Del dia després no em podrem parlar, evidentment, fins després, i potser que molt després, del dia 11.


J. Vinyeta
Juliol, 2010

[1] Només cal recordar la defenestració del President Maragall