98.- Jueus
i Palestins.-
Intentar reflexionar sobre el tema és, ho sabem tots, molt difícil perquè normalment les reflexions sobre aquest assumpte solen ser molt viscerals i, per tant, es fa molt difícil no ja el diàleg si no inclús el més elemental intercanvi d’opinions o de informació. Però no per tot això ha de deixar-se de banda un intent d’aproximació a una situació enverinada assajant, al mateix temps, una aproximació amb allò que en diem objectivitat, tot i que és inexistent. Per tant, donades les circumstàncies, em limitaré a constatar fets, que normalment és el que resulta menys qüestionable.
1.- El mon ha tingut, diríem que des de sempre, un problema que s’ha denominat el problema jueu: les expulsions, els Progroms, l’holocaust, son potser els noms més significatius de com s’ha intentat portar a terme la solució d’aquest problema. Els anglesos i l’ONU varen creure haver-lo resolt, just al finalitzar la segona guerra mundial i amb l’horror de l’Holocaust sobre la taula, amb la creació de l’Estat d’Israel, dividint el territori de Palestina, sota el control britànic, en dos estats un de Jueu i l’altra Àrab. Rússia i Estats Units varen reconèixer immediatament (Rússia inclús unes hores abans que els EUA) el nou Estat beneït per l’ONU, al 1948. L’anomenada en aquell moment LLiga Àrab (Egipte, Síria, Irak, Líban i Jordània) envaeix, tot just l’endemà de la seva proclamació, al nou Estat portant així a terme la que seria la primera de les guerres àrabs – israelianes i de la que, majoritàriament, se’n deriva bona part de la situació actual, donat que la victòria jueva propicia un canvi en les fronteres marcades per l’ONU iniciant-se al mateix temps l’èxode dels anomenats, a partir d’aleshores, refugiats palestins.
2.- En
aquest nou context, que comença el 16 de Maig del 1948, uns i altres van
mantenint i radicalitzant, fins avui dia, les seves posicions. En el meu entendre tan
salvatge és la actuació israeliana en
els camps de Sabra i Shatil·la[1]
o en l’’últim abordatge als vaixells turcs, com ho son els constants atemptats
terroristes en territori jueu[2],
la famosa massacra de Munic o el permanent llançament de bombes - coets per
part dels palestins. Per tant penso que
el primer que hem de definir, vistes així les coses i com a conseqüència,
és que cap dels dos grups son o actuen com a germanetes de
3.-
Després de les successives guerres entre els dos bàndols, els palestins han
quedat concentrats en dues zones: Gaza i Cisjordània. Hi governa l’anomenada Autoritat Nacional Palestina tot
i que amb dues expressions de forma de govern molt diferents i diferenciades: Hamàs,
branca de
4.- Els
Estats Àrabs (islamistes o no) propugnen el reconeixement d’un Estat Palestí i
recolzen, segons els seu interessos, al bàndol palestí que més els hi convé.
Cap d’ells vol als palestins a casa seva, havent-se donat situacions tràgiques
com la famosa massacra, i expulsió dels palestins que varen sobreviure,
realitzada per
5.- Sense
voler personalment justificar res,
suposo que coincidirem en que, aquí a casa nostra, de la mateixa manera que en
els mitjans de comunicació
l’anti-americanisme és manifest, el pro-palestinisme també ho és. I això últim no es manté només en
l’àrea de comunicació. N’hi ha prou de recordar els fets succeïts durant
l’última celebració de
6.- Israel ha mantingut i manté el criteri de firmar la pau a canvi de territoris. Egipte i Jordània en son casos reals i concrets de paus ja firmades. I la pau amb Síria està en permanent discussió pels anomenats Alts del Golan que Israel retornaria a Síria de firmar-se la pau. Hezbollà no està gens disposat a que aquesta pau siri – israeliana pugui arribar.
He posat, per a dir-ho d’alguna manera, sobre la taula una sèrie de punts que, si bé només en son expressions d’una part del problema, son fets constatables i que, en la meva opinió, no han d’oblidar-se en qualsevol debat que vulgui iniciar-se. El tema és molt pelut i, per tant, qualsevol planteig maniqueista que es faci en aquest cas (com gairebé en tot en la pròpia vida), i que majoritàriament fan les denominades esquerres europees, no fa més que complicar les coses i manifestar justificacions d’actituds que no se sap ben bé fins a quin punt son justificables. És evident que el problema, ja ho he dit, ve de lluny i que a més, com diu en J.B.Culla en el seu llibre molt interessant i molt ben documentat sobre el problema[6], és un tema en el que gaire bé tothom te opinió formada i és capaç de pontificar sense tenir-ne un seriós coneixement sobre el contenciós (per això mateix m’he limitat a constatar fets al parlar-ne). Personalment entenc que les solucions al problema només es poden derivar d’un diàleg entre les parts. Però això sembla avui per avui, com ho ha estat durant anys, impossible. Només cal llegir les declaracions de Mahmud Al-Zahar, líder de Hamàs a Gaza i de Danny Ayalon, viceministre d’Exteriors d’Israel, i de Bassem Eid, Director general de l’Organització Palestina pro Drets Humans, publicades al diari AVUI els dies 1 i 3 de Juny d’enguany respectivament, per adonar-se de les dificultats a resoldre inclús abans d’iniciar qualsevol intent de pacificació.
I aquesta gran dificultat, aquesta gran impossibilitat, també és un fet constatab
J. Vinyeta
Juny, 2010
[1] L’acció la varen dur a terme les
falanges libaneses, (com a revenja per la massacra efectuada dies
abans per
[2] La
construcció del famós mur per part d’Israel ha enverinat encara més una
situació de per sí mateixa ja difícil, però també és cert que el número
d’atemptats suïcides en territori jueu ha disminuït de forma més que evident des de la seva construcció.
[3] Fet que propicia la creació del grup que, amb el
mateix nom, realitza l’assalt a
[4] La
presència militar siriana al Líban i la conseqüent influència política,
és una constant des del final de la guerra civil libanesa, al 1976, ratificada
pels acords de Taef de 1986. Tant és així que l’alto al foc en l’últim
conflicte entre Hezbollà i Israel (2006) no es pot signar fins a rebre el vist
i plau de Damasc.
[5] Veure el nº 81 del meu bloc: De
[6] Israel,
el somni i
