734.- Respecta, confiança i lleialtat.-
Utilitzo
les mateixes paraules que el mateix President dirigeix als votants de Junts[1],
respecta de la unitat necessària i de
ser allò que les tres paraules representen i defineixen en la relació que Junts
han de tenir amb ER. Son tres paraules incondicionals en qualsevol relació, és
cert. Però el problema està, en el meu entendre, que no hi haurà reciprocitat
per part d’ER. Sé que és molt dur mostrar-ho així. Però la història més recent (els fets històrics, son
incontrovertibles...) ens ha mostrat, de
forma espectacularment dolorosa, que el comportament i relació d’ER amb la Catalunya independentista, ha
estat una constant deslleialtat, sense pal·liatius, sense respecte i carregada de la desconfiança, no ja en i amb el Govern en que hi participava, si no amb
la ciutadania independentista de Catalunya
que els valedors d’ER han anat confirmant en les seves declaracions,
inclús des del Parlamento (o
no, Sr.Rufián...)
Però,
tot i la unitat necessària en del món independentista, i que es defensada per
tothom mínimament integrat en l’anomenat Procés i sense pal·liatius, podem
enumerar situacions flagrants de deslleialtat que és poden assenyalar des de la
fugida de Junqueras (desaparegut durant el 27 O), amb actuacions posteriors d’ER directament o en la dels seus anomenats
pels càrrecs amb els que havien d’ostentar el poder polític (i econòmic)
necessari. Podem recordar moltes coses
sense necessitat de recórrer al text testamentari del President Quim Torra i, molt
especialment, referenciar algun dels clamorosos silencis del seu text. Son coses que tots hem viscut, però que hi ha uns que
volen oblidar o, encara pitjor, fer-nos creure que no han passat.
El primer que se’m acut preguntar és si ens en
podem refiar de que ER ens porti a la República Catalana, donat que el seu cap
de files ja ens parla de preparar-nos
per l’espera durant 10 o 20
anys... ¿S’ha de de confiar, ja amb aquestes manifestacions en ER que va fotre fora del Parlamenta un President
electa, per manca de l’autoritat personal necessària del President del
Parlament, anomenat per ER, que ens deia allò de que a qui li tremolin les cames, que
marxi.. ?. ¿Has de respectar al
partit ER que
no va estar capaç de fer-ho amb la
voluntat del Parlament i no va deixar,
investir telemàticament al President proposat des del l’Hemicicle parlamentari,
amb la
majoria necessària..? Has de mantenir-te lleial a qui saps que no ha estat capaç de ser-ho amb tú en moments
dramàtics d’una pandèmia que s’ha emportat per davant milers de ciutadans
d’aquest País (recordem les decisions del Procicat i l’absència de qui havia
realment de decidir...).
Respecta,
confiança i lleialtat... És el que se’ns demana siguem o no membres d’un partit
al que hem votat o no però que, tal com van les coses, no sabem si això ens
garanteix l’accés ...al ple domini de la
terra...
No
vull discutir la necessitat de la unitat del món independentista per arribar
Ítaca. Discuteixo la gravíssima possibilitat de que no tota la tripulació d’ara,
amb capitania de qui ens ha parlat d’un temps de
10 – 20 anys..., mantingui
clar el rumb de la travessa.
Només penso que un motí a la nau, dels junquerans, rufians i tardans (Sol, Herèdia o Voltes, entre
molts d’altres...), pot deixar
abandonat, en qualsevol illa propera, a tots aquells que no son afins a
la voluntat d’allargar inútilment una deriva, perquè veuen que no porta més que
al desastre donat que albiren un Neptú
emprenyat...
En
tot això, quan penses a més que, per part de Junts, els que han participat en
les converses, de forma general per a la
formació del Govern, s’aparten de participar en els resultats (Artadi, Rius...),
penses que les decisions s’han pres de forma absolutament personal, qüestió que,
d’ensumar-la, ens crea encara més dubtes i aquesta vegada respecta de l’altra tripulació de la nau. Si a més ,
quan s’han concretat, les decisions preses s’han de decidir a nivell de bases del Partit, amb un
suposat referèndum similar als que ens ham ofert les CUP en situacions greus, amb
respostes que portaven al mateix lloc, els
dubtes es fan encara més grans.
És
evident que el futur d’aquest Govern ens
pot deparar sorpreses que definiran actituds. Aquest futur ha de començar a ser
present d’ immediat per poder dir que les actituds, aquesta forma clara que
defineix el comportament, estan seguint
el camí que ens porta a la
independència. Si va així, no tindré cap inconvenient en reconèixer-me
equivocat. Hauré d’admetre que la deriva era la correcta.
Tot
i això, al final, quan ens fem grans i
la decisió estigui en les nostres mans (i no crec que sigui massa a molt tardar...), haurem de tenir molt clar fins on volem anar. Matar
el pare, arrencar-nos els ulls i travessar el desert, al menys des del punt de
vista polític, sempre serà necessari. En
conseqüència, qui s’haurà d’enfrontar a la realitat que volem (la que volem, no la que ens imposen), serem nosaltres,
sols, sense aixopluc, cecs i assassins... Però hem de tenir en compta que serà
la única possibilitat de reeixir. Tinguem-ho clar: ningú ens traurà les
castanyes del foc.
J. Vinyeta
27 de Maig de 2021
