746.-
Moments difícils.-
Estic
emprenyat. El que no vol dir que, a pesar de que tota aquesta gent que m’han
fet emprenyar intencionadament, oblidi quin és el meu objectiu i que deixi de
pensar en atansar-lo. Però, estic emprenyat.
De
les CUP mai, en la meva opinió, no ens en n’hem pogut refiar, mai. Tota aquella
parafernàlia anticapitalista que culminava en empats sospitosos amb la sola
finalitat de que el politburó pogués aplicar la voluntat del seu credo particular,
acompanyada de la sistemàtica fugida de la perillosa presa de posicions amb el
permanent nedar i guardar la roba, han
omplert aquella paperera de la història amb la seva buidor política, la buidor generada per
unes criatures nens adolescents que s’amaguen
sota les faldilles dels que els hi semblen tenir el millor pedigrí proteccionista en el moment. La constant de les CUP ha estat la inacció.
ER
ens ha traït. Junqueras, que ja ens deixava orfes en moments capitals de la nostra història
(qüestió que tampoc hem d’oblidar mai), sembla talment adduït per un estrany síndrome madrileny que l’afavoreix per a engreixar el partit política i socialment,
però que
li fa prevaldre els interessos espanyols per sobre dels interessos del
País a tots el nivells, a tal extrem que,
a vegades, intentant comprendre el gir unionista pel que va caminant, arribo a pensar que el trastoca una dèria infantil i inconscientment
freudiana. Tot plegat, el porta a abandonar
una suposada pàtina independentista que, malauradament ara queda clar, no era més
que un blanqueig farisaic d’un desig de
poder omnímode compulsat per la falsedat d’allò dels 68 escons i la independència
immediata. No sé si això del blanqueig farisaic li aportarà referències
bíbliques que li solen agradar, però jo ho dic amb tota la intenció.
Però
que el que mes em preocupa és l’actitud
de Junts i el silenci de Waterloo. És ben cert que estem a l’espera de les que semblen
imminents decisions – sentencies dels tribunals europeus. Però aquí, a casa, ho
estem passant malament. I aquells que han estat símbols d’una resistència en el
camp internacional i que no dubto victoriosa, mantenen un silenci altament
preocupant. Laura Borràs no ho ha fet
gaire millor que el seu antecessor Torrent. Tot i que podria entendre que una
immolació, en cap cas, pot ser estèril, em sorprèn el silenci del seu partit, de J. Sánchez i,
especialment, de Puigdemont, deixant
clar entre uns i altres, si no hi ha fets concrets que ens demostrin el
contrari, que la voluntat de tots ells no és precisament aquella que els hi suposàvem.
Òmnium
manté un silenci sepulcral i culpable. Aquella empenta que il·lusionava, s’ha convertit en un moviment que també
anomena successors a dit, deixant penjat el moviment secessionista i
apropant-se clamorosament a les tesis unionistes més descarnades. L’Assemblea
piula, però no xiula: mica a mica, em recorda la llum d’una llàntia que es va
quedant sense oli...
Els
d‘a peu, ens hem quedat sols...
No
és la primera vegada, però continuarem. Deia fa pocs dies que demà,
dijous, 10 de febrer de 2022, després de dos anys de submissió pandèmica i
política, cauen les mascaretes, obligatòries de dur pel carrer. Jo ho entenc
com un símbol. És cert que, en aquest lapsus de temps, el silenci per part
nostra ha estat greu. Ha estat un silenci imposat per unes circumstàncies que el
poder, a tots el nivells, ha sabut aprofitar, Però també ha estat un silenci no
disculpable. La repressió n’ha estat beneficiada i associada a aquesta situació,
i ho hem passat malament.
Però
demà cauen les mascaretes...
J. Vinyeta
9 de Febrer de 2022
