dilluns, d’abril 21, 2014

226.- 8 d'Abril de 2014

226 .- 8 d’Abril del 2014

 És evident que  en ocasions val la pena deixar passar uns  dies abans de comentar determinats fets, i  així  ha estat per a referir-me al famós debat  del passat dia 8. En  aquest cas han servit per deixar  evident que res ha canviat amb el pas dels dies, tot i que tampoc esperàvem cap concessió.

Em vaig disposar a veure’l per TV tot i sabent que el resultat final estava escrit abans de començar. Però en vull fer notar algunes coses que em varen semblar significatives. La primera és que vaig sentir una sensació de tristor en el mateix moment en que vaig començar a escoltar Jordi Turull perquè em preguntava per què hem d’anar pidolant permanentment un reconeixement nacional? Entre l’haver de demanar, les respostes grolleres, sistemàtiques, apocalíptiques   i   déjà vus…, tristor i fatiga! Però tornem al debat. Una altra cosa significativa és que el debat va posar sobre de la taula el fet de que els discursos de l’oposició, les rèpliques i les dúpliques  desatenien el contingut del document a debatre (la proposició tramesa des  del Parlament), per a centrar-se en el no sistemàtic i unànime a  allò que, allà, no es demanava. Voleiava de manera clara el fet electoral del proper mes. Ni el discurs  d’en Duran, centrat en la proposta presentada pel Parlament de Catalunya, ni la referència al  dret Internacional  (ius cogens) del representant del PNB, ni a la del famós Viernes crusonià d'en Bosch, ni l’última sentència del Constitucional de quinze dies abans ja comentada en altres articles (a la que ni tan sols hi va haver referència per part d’aquells tant constitucionalistes...), varen amansir l’hemicicle.

Cas i menció apart mereix, en la meva opinió, el discurs de la Sra. Rosa Díez. Pobres de tots nosaltres si algun dia arribés al poder! La democràcia, no ho diu però se li entén, no és més que la Llei que emana del poder sense cap altra consideració, en funció dels  seus interessos i amb les institucions a les seves ordes. I tot el que no sigui això no son més que contes a la bora del foc. Va ser, com passa sempre amb aquesta Sra., un insult a la més elemental intel·ligència que, a més, varem haver de suportar en silenci...

Quedava clar que, tots plegats, la lliçó la portaven apresa, però apresa de memòria i sense saber relacionar els capítols de la mateixa matèria: si els diputats haguessin de donar raons un a un i per separat tinc la sensació de que repetirien una a una les raons donades pels seus caps de files i no altra cosa. Aquesta és la democràcia parlamentaria i moderna que s’escarrassen en voler-nos presentar com  a la real i lleial opositora a les “dèries d’una febrada d’en Mas...” Llegítima?, dons si!, no seré jo qui negui la legitimitat d’un Parlament electe. Però si què ho és de pocs valors ètics (deixant de banda els  ja purament els estètics) i amb un desconeixement, asseguraria que intencionat, de la realitat i transversalitat del que està succeint a Catalunya. Allò del respecte a les  minories, en aquesta democràcia, no és més que una frase feta que no serveix de res. I com a mostra la recentralitzció actual que va reduint  les autonomies i en especial la catalana, donat que per això es porta a terme, a meres diputacions provincials, raó per la qual estem a l’aguait. I al final de la sessió, amb els resultats de la votació a la pantalla, una sonada ovació llargament victorejada amb la que ens venien a dir amb escarni: estimats catalans (perquè de dir que ens estimen se’n fan un tip): us hem derrotat...!

A la fi de tot plegat? res per a perdre-hi gaire més de  temps; el que havia de passar va passar i estava previst. Però em queda la sensació de que  hi ha hagut sorpresa quan el President Mas va anunciar immediatament després de la votació a Madrid, que, a pesar del resultat de la votació, res s’aturava i tot continuava endavant. Potser varen començar a entendre allò de que la  Constitució, que tant diuen defensar imposant-la, no és militant tal com diu la Sentència del Constitucional.

I no deixen de ser també  sorprenents les declaracions del ministre de l’Interior, Fernández – Díaz deixant clar de forma enigmàtica que fins depassades les eleccions europees el Govern Central no mourà fitxa...(!)
Per nosaltres, un  pas més dels que encara ens queden per fer. I res més.


J. Vinyeta
18 d’Abril del 2014



dijous, d’abril 03, 2014

225.- PSC, Rouco i la Sentència

225.- PSC, Rouco i la Sentència.-

El PSC ha volgut donar-nos lliçons de democràcia a tots plegats  i ha muntat unes primàries per  decidir l’alcaldable a Barcelona del seu partit. Res a dir. Però han resultat (en la primera volta, al menys) una absoluta decepció pel propi partit: en tot una ciutat com Barcelona, que només votin al voltant del 7400 militants  - simpatitzants i que a més hi hagin dubtes més que sobrats sobre la netedat d’aquesta convocatòria en determinades taules d’un determinat  districte, converteixen tot plegat en una pantomima. Què la societat hauria d’haver-hi estat implicada?, és cert; però que aquesta societat en té la pipa plena, també! Quan des de tots els sectors de la societat s’està demanant transparència i democratització del conjunt de la política del País i quan un partit decideix obrir-se en vers aquestes demandes ciutadanes, es troba amb una participació tan minsa que deixen el fet, quasi extraordinari, en un fracàs. Ignoro si per un altra partit la resposta ciutadana hagués similar, que podria ser. Però la gent del carrer, carregada dels problemes que comporta la vida quotidiana, agreujats per la situació general i, en massa casos per la de la situació particular, voldria un mínim de credibilitat individual i col·lectiva pel seu present immediat i futur. I per molt que el Sr. Navarro hi posi tot el seu interès, la resposta ha estat la que ha estat. A partir d’aquí, qui ha de reflexionar és el PSC en general i el Sr. Navarro en particular. I respondre a la pregunta: Per què  només 7400...?

El Sr. Rouco no perd pistonada. Durant els funerals oficials per la mort d’A. Suárez, no va perdre l’ocasió de fer-se notar i va i ens diu “[Suárez] buscó y practicó tenaz y generosamente la reconciliación en los ámbitos más delicados de la vida política y social de aquella España que, con sus jóvenes, quería superar para siempre la Guerra Civil: los hechos y las actitudes que la causaron y que la pueden causar” Sí: les dues últimes paraules en present! Al Sr. Rouco, crec que li puc fer, al menys, dues preguntes:  una, si el Sr. Rouco participaria activament, com sembla estar fent, en el desencadenament i declaració d’aquesta guerra que ell vaticina, tal com ja varen fer els seus antecessors amb la República a partir de 1931.  Perquè el que em sembla que fa és precisament, quant menys, justificar-la! La segona pregunta  estaria en relació al què varen fer els seus antecessors i, per tant, li preguntaria si abans dels funerals  pensant en l’homilia de marres, va rellegir les cartes pastorals dels seus suposo admirats Cardenals Segura i Gomà[1] i si hi està d’acord. Seria bo que ens ho digués. Independentment de tot plegat, l’Església no sembla haver posat en marxa els rellotges després de la mort del dictador...

La nota de color (mai tan ben dit), la va donar la presencia del dictador guineà Obiang. No sé de qui ha estat la idea. Però hem de suposar que aquest dictador representa interessos molt importats de determinada part de l’oligarquia que, curiosament (o potser no tant), sempre, tota ella, ha estat molt amiga de les dictadures.

La sentència del Constitucional està donant més joc del que semblava. El Govern ha analitzat l’informe que ha presentat l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre la sentència del Constitucional del passat 25 de Març. El document[2], de lectura obligada, fa notar que la Sentència dona molta més corda de la que inicialment tots vàrem pensar i és explícita en temes com el en que diu la Sentència  que en el nostre ordenament jurídic hi tenen cabuda concepcions  “que pretendan modificar el fundamento mismo del orden constitucional”  o  “la voluntat de alterar (el) estatus jurídico”  d’una Comunitat Autònoma i que els seus poders privats i  públics (de la Comunitat) poden “preparar y defender”  els objectius polítics que creguin convenients. La pròpia Sentència insta a dialogar... Per tant haurem d’estar amatents al proper dia 8 i als dies que vindran després. Perquè la forma i proposta  del suposat diàleg es pot convertir en un endarreriment sistemàtic del nostre full de ruta,  el qual seria molt perillós.

De moment sembla que Manos Límpias ha topat amb allò que el mateix Sr. Bernard tan estima: el Constitucional. Nosaltres és evident que també. Però el que no esperàvem és aquesta visió més a la  mida de carrer, per dir-ho d’alguna manera, que sembla legitimar, al menys i en el pitjor dels casos, el desig, tot i que només sigui el desig, de llibertat de la majoria  d'un País.

J.  Vinyeta
3 de Març de 2014





[1]   - Carta Pastoral del Cardenal Segura Arzobispo de Toledo i Cardenal  Primado al clero y fieles de la Archidiócesis, 1 de Mayo de 1931.
     - Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra de España  (que va ser redactada pel cardenal Gomá i publicada l’1  de Maig de 1937)
[2] Informe sobre la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014, relativa a la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya    Barcelona 1 d’Abril del 2014