dilluns, de juny 22, 2015

316.- Comentaris (Llistes, PSOE)

316.-  Comentaris  (Llistes, PSOE).-


Llistes.- El divendres passat ens  apareix el Sr. Junqueras amb el concepte d’Aliança per la República Catalana, proposant una llista en la que, segons el propi Junqueras,  ERC "haurà de tenir un paper central, però que haurà d'ultrapassar sigles i etiquetes tot basant-se, únicament, en un compromís compartit per bastir un país lliure, just i plenament democràtic, i en la voluntat d’afermar grans consensos al voltant d’aquest compromís". L’endemà el President Mas opta per una llista que no cal que sigui la llista “del President” si no que proposa a la societat civil (AMI, ANC, Òmnium i a quantes agrupacions – societats  treballen pel Sí-Sí),  la creació d’una llista “amb el President”. Els dos reptes, especialment el segon, el del President, sembla que vulguin llençar la idea de que, donat que els polítics estan en hores baixes, potser és millor buscar i trobar gent fora del exclusiu àmbit polític perquè serà gent menys contaminada i millor avaluada.

Entenc que en el cas de CD això es faci perquè la marca Convergència està gastada. La patacada Pujol i els judicis pendents del cas Palau, per exemple, han fet que la marca hagi hagut de renovar-se, com a primera mesura, amb tot el “jovent” de les Joventuts Nacionalistes, però el llast encara és gros. I aquesta proposta del President aniria, em sembla a mi, en la línea de prescindir del prescindible que, bàsicament, em sembla ser el  propi  nom del seu partit.

ERC tendeix en la mateixa línea. Però donat que el “nom” avui per avui està net, em sembla que el que pretén Junqueras és fer una coalició, diguem-ho així, que presenti sòlida oposició al pul d’esquerres que volen pilotar, i ho pluralitzo perquè em sembla que qui ha de ser el pilot no està clar, Colau, Herrera i Forcades.

En qualsevol cas, tots sabem que gent de qualitat i de primeríssim ordre en els diferent assumptes que se’ns venen a sobre per resoldre, n’hi ha, i molta. Per tant, en cap cas, en cap llista hi mancarà gent. El que trobo una mica més complicat, en el cas de “amb el President...” és saber si la societat civil, que realment ha estat la impulsora de tot plegat, voldrà o  podrà perdre part de la transversalitat que la caracteritza, així com part de la neutralitat de la que fins avui ha fet gala. És evident que hem de deixar-ho reposar una mica tot plegat per pair-ho com cal, però també hem de tenir clar, i molt especialment el dos protagonistes,  que si alguna cosa no ens sobra és, precisament, temps De la mateixa manera que, també ha de quedar clar que el lideratge de tot plegat és necessari i que, sense lideratge, es fondrà tot com el famós 15M. I em sembla, pel que vaig sentint que, llevat de Forcades i algun afí, l’opinió general és que qui ho ha de liderar no es altra que Mas.

El PSOE ha fet la presentació del candidat electoral, Sánchez, amb una clara declaració d’intencions: la reunió la presidia una bandera espanyola de no sé quants metres quadrats que ocupava tot el darrera de l’escenari. Ni tan sols el puny i la rosa, res que no marqués clarament l’espanyolitat del partit. No sé si  el Sr. Iceta està content o no. Però suposo que entén que difícilment  li queda recorregut aquí a Catalunya. I, pel que fa a Catalunya, al País,   el PSC-PSOE aposta per voler mostrar al PP que ells de radicals com els hi diuen, res de res i  que a unionistes no els guanya ningú. Amb una bandera de colossals dimensions ens volen a dir a tots que son tan bons minyons com el PP, deixant de banda, pel que sembla poder-se deduir, a priori, que els flirtejos amb Podemos, s’han acabat després, això sí, d’haver pactat amb Podemos   el que han volgut aquests últims dies. És evident que pels catalans, com deia aquell entrenador de futbol, no hi haurà ni aigua, el que em fa pensar que el problema gros  que tenen tots plegats és precisament Catalunya...

De totes maneres, sempre és d’agrair que les coses estiguin clares, inclús que estigui clar que ens haurem de portar l’aigua. Com que ja no en teníem cap dubte, preparem el viatge que ens espera amb l’aigua necessària per a sobreviure en el desert pel que ens volen fer passar.

J. Vinyeta
22 de Juny de 2015


dijous, de juny 18, 2015

315.- UNIÓ i CONVERGÈNCIA

315.- UNIÓ  i  CONVERGÈNCIA.-

Unió ens va dir ahir  que plega però que no se’n va, que deixa el Govern però manté els grups parlamentaris, que donaran suport al Govern de Mas fins al final de la legislatura, sigui aquesta quan sigui... O sigui ambigüitat duraniana continuada, el  que ha   estat per Unió una constant en l’anomenat Procés Sobiranista, especialment des de que s’inicia oficialment  amb aquella  famosa sentència del TC.  Procés que la pròpia Unió s’ha obstinat, per ambigüitat, en no definir. D’altra banda, i en sentit contrari, Convergència diu que la relació  de projecta política amb Unió s’ha acabat,  que a les properes eleccions no aniran junts. Tots dos partits diuen que la separació és i serà amistosa, tot i que queden moltes coses per a definir. Veurem.

Dic veurem perquè penso que tot plegat no ha fet més que començar. Unió es separa de Convergència però ho fa amb una càrrega explosiva interna de molta potència. El Sr. Duran va voler fer una voladura controlada (els tempos estaven milimètricament calculats...) de la institució que regenta des  de 1987, però que ha deixat el seu edifici molt malmès. Tant que tot un sector que es declara independentista i que vota no a la famosa pregunta, representa més del 48% del militants consultats.  Aquesta bomba, ja porta la metxa encesa des del mateix moment en que els Consellers d’Unió diuen que abandonen el Govern, mentre que els independentistes, amb Toni Castellà al davant i que no volen que se’ls hi digui “crítics”,  no volen deixar els càrrecs que hi tenen, en el Govern. Poden forçar la convocatòria  d’un Congrés extraordinari de l’actual Unió en el que no sabem què pot passar..., però la bomba pot explotar en qualsevol moment. El que sí s’ha filtrat[1], no sé si intencionadament o no, és que la famosa Plataforma Construïm, liderada per Duran, ha estat registrada com a partit polític.

El Procés Independentista, se’n ressentirà? Personalment entenc que no perquè les vaguetats i indefinicions avui dia no ens porten en lloc i penso que tots coincidirem en dir que Convergència ha deixat un  llast important a la cuneta. I en canvi sabem que, d’aquells que proposaven una tercer via hi ha molts que no la volien, que no ho podien dir i que han decidit afegir-s’hi al full de ruta sense rubor. Ara, haurem de seguir observant com va tot plegat, i  intentar veure com s’oficialitza la nova relació entre els nouvinguts independentistes al full de ruta, a Convergència i   a ERC.

I Duran? No m’estranyaria una acostament a sectors unionistes que, segur, el rebrien amb els braços oberts. Però també cal pensar que el clam social d’una banda i, al menys aquí a casa nostra, el Procés Independentista, representen el final de la transició iniciada, a la mort del dictador a l’Estat, i va deixant cadàvers  especialment en la dreta política. Per tant, si la intenció del Sr. Duran fos, d’alguna manera,   encapçalar una espècie de lobby polític – econòmic, de cara a les eleccions generals de final d’any, haurà de ser prudent, perquè el què si sabem clar és que aquest suposat lobby no es faria precisament amb les esquerres (llevat del PSC amb el que trobaria, segur, afinitats).  No sé, si pel contrari, voldrà presentar-se a les eleccions del 27S, ja sigui amb el nom d’Unió, que no sabem on anirà a parar, o amb el de Construïm i coalitzat (amb C’s?) o no.  En qualsevol cas, quedarà clar quants son els seus i sabrem d’alguna manera, aquí el 27S o en les generals, quins son els interessos  polítics i econòmics amb els que compta i defensa i sabrem, clarament, el recolzament electoral que té.

Vaig escoltar Espadaler en la seva declaració i em recordava la figura d’Anwar el-Sadat, aleshores primer   ministre egipci, davant el Parlament Jueu, per acordar la pau entre els dos països i el reconeixement de l’Estat d’Israel (1977). El pobre home suava, literalment, mentre repetia en el discurs els desitjos de pau, però deixava  clara la impressió del mal tràngol que aquell home estava passant en aquell moment. Amb un discurs reiteratiu, em va semblar que també Espadaler estava passant per un molt mal tràngol. No sé fins a quin punt Espadaler ha fet els papers de l’auca per convicció o per imposició... El que si sabem és que fins avui el Sr. Duran, recordant una frase que va ser cèlebre ja uns anys, “...ni està ni se le espera...”. Vull creure que quan “estigui”, que en algun moment haurà d’estar-hi, serà per comunicar-nos quelcom important...

J.  Vinyeta
18 de Juny de 2015




[1] Diari ARA d’ahir 17

dissabte, de juny 13, 2015

313.- Comentaris (Forcades, TC, C's, Pactes)


313.-  Comentaris  (Forcades, TC, C's, Pactes).-

Teresa Forcades ha penjat els hàbits, tot i que  ignoro si ho ha fet de manera temporal o bé ha estat un comiat de la comunitat a la que pertany de forma definitiva. El temps esvairà dubtes. Diu que ha demanat dispensa per poder-se postular com a candidata a la Presidència de la Generalitat del seu grup – partit Procés Constituent i formar un pul d’esquerres, tal com el que ja forma amb Colau, Podemos i ICV a Barcelona, amb  les CUP, però estès a tot Catalunya  de cara al 27S perquè, diu ella, de formar-se aquest grup de marcat gruix social es podria ampliar l’àmbit independentista amb tot un sector social clarament castigat pels desoris de la dreta i que no entén amb  claredat el per què d’una aventura secessionista. No tinc res a dir. Però pensar que Podemos (que no és independentista) cedirà protagonisme a Forcadas en detriment de Colau (que ja veurem si ho és, d’indepe) o que ICV (més unionista que altra cosa) quedarà amagat per algú que es manifesti mes esquerrà que la pròpia ICV, em sembla, avui per avui, tot plegat, una mica complicat i difícil. I les CUP, pactaran amb Podemos?

Vagi per endavant que Forcadas té tot el dret a fer el que més li plagui, convingui o cregui què ha de fer. Però a nivell personal, hi ha hagut en la seva compareixença a TV3 (. Cat de dijous passat 11 de Juny) un  parell de coses que em varen cridar l’atenció. La primera va estar les vaguetats en les respostes a preguntes directes com en el tema del cas famós de la criatura infectada i en estat greu per no haver estat vacunada contra la diftèria. Ja sé que, des de la perspectiva esquerrana severa, que és la que impregna el pensament forcadià, que tot no ha estat més que un moviment  ultra lliberal de les habituals multinacionals farmacèutiques. Però a la pregunta concreta de que hagués fet  ella en la situació actual, només va ser capaç de respondre després de tres, repeteixo, de tres insistents requeriments a una resposta clara i concreta  sobre el tema, que ella “... no hagués esverat a la gent...”, tot i reconeixent que la vacuna te garantida una efectivitat del 95 % als que se’ls hi ha  aplicat... Dons això!

Una altra cosa que em cridà  l’atenció va ser el fet de que fins el dia 14, en que hi ha el Congrés de la formació, ella no sap, va dir, si serà nominada o no. Sembla estrany que sense saber el què, hagi demanat la dispensa per actuar al respecta,  com si ja ho hagués estat de nominada. No flaire gaire bé tot plegat, oi? Tupinada?

El TC a tombat, sense sorpreses, tot el 9N. Ho fa quan tot  ha passat i, com es diu vulgarment,  ja no té remei. El 9N va ser el que va ser i, per molt que els hi pesi, i els hi pesa molta, ha quedat per la història i com a data senyera. És una   expressió més de que “el problema  catalán”, és un problema  que l’Estat espanyol només entén que és solucionable per la via judicial. I tant és així que ja ha anunciat que interposarà recurs al gruix de les disposicions que conformen les anomenades Estructures d’Estat que la Generalitat intenta posar en marxa  de cara al 28S. És una forma clara de fer amics..., més amics però dels que ens en volem anar. Sembla com si des de Madrid és volgués “batasunitzar” el Procés, és a dir polititzar  la gent del carrer i fer esclatar una espècie de kaleborroca que, evidentment, deslegitimés el Procés. Ells sabran si cal però, si hi pensen (la qual cosa ja sé que és difícil), veuran que una de les característiques del Procés es, precisament, el seu  caràcter  rabiosa i cridanerament pacífic...!

C’s, que s’ha caracteritzar per radicalitzar el seu discurs dia a dia, de presentar-se com a gran regenerador de l’estatus polític, de jactar-se de no pactar amb corruptes als que  “...no cogeremos ni el teléfono...”, etc... resulta que ha mantingut el discurs fins on ha pogut i, finalment, pacta amb el PSOE a Andalusia carregat d’EROs, i a Madrid amb successors continuadors, fins avui, de Gürtel i Bárcenas. És una bona manera de regenerar políticament  al País...  No sé què en pensaran els seus votants de la Espanya escaldada pel que hi havia perquè, allò que no volien, ara queda consolidat... I Podemos? Dons també: pactant amb la Casta del PSOE... quan també havien de regenerar la política de l’Estat. Tal com van, uns i altres, no fan res més que posar-se als llocs que “la casta”, seriosament tocada electoralment, van deixant lliures: només fan renovació generacional. Els mateixos gossos amb diferents collars...

Avui es consolidaran els pactes municipals i, solucionat el tema d’Andalusia, quedaran també solventats la majoria, per a no dir tots, els Governs Autonòmics. En aquest sentit, i a l’espera de les eleccions generals, sembla una realitat el que el famós bipartidisme hagi quedat esberlat i les majories absolutes, que tan mal han fet durant aquests anys en que han actuat amb una impunitat clamorosa, queda també fora de circulació. I això comporta que el joc polític real entri en escena: els pactes, per fi, semblen inevitables i als que ens hi haurem d’acostumar perquè, a més de necessaris, son perfectament legals. Hem de tenir clar que, per bé o per mal, votem regidors – diputats que després, pactant, triaran Alcaldes i Presidents . I això és  així pesi a qui pesi. No deteriorar-los, aquests pactes, un cop realitzats, és només cosa dels pactants. El que passa, malauradament molt sovint, és que alguns d'aquests pactes neixen ja deteriorats per les actituds marcadament partidistes dels pactants. Però jo parlava de política i no d'interessos particulars...

J. Vinyeta

13 de Juny de 2015

dilluns, de juny 08, 2015

312.- Comentaris (Trencadisses)

312.-  Comentaris  (Trencadisses)

Quan a setembre del 2012, arrel de la  primera de les macro manifestacions que des d’aleshores han situat Catalunya en el mapa i calendaris internacionals, la iniciativa ciutadana  posa en mans dels polítics el timó del procés independentista i aquests, amb el President Mas al davant, no poden fer més que acceptar-lo (alguns a contracor). Però a molts ens va semblar clar que hi hauria trencadisses en més d’un partit. I així ha anat passant.

El primer en caure de la via va ser el PSC. Un Pere Navarro obstinat en una via federal proposada pel PSOE en el famós Congrés de Granada de 2012, veu com el sector Sobiranista del seu partit produeix un trencament de files que, mica a mica, va despullant al PSC de  qualsevol altra insinuació ideològica que no sigui la oficial. El Sr. Navarro ha de plegar, apareixen Maragall i Elena que funden sengles partits i, per salvar els mobles, Iceta s’institueix com a salvador de les essències del PSC que a pesar de tot arriba, tant ell com el seu chef polític (Pedro Sánchez), a uns resultats electorals del proppassat  25 de Maig francament dolents.

ICV, que sempre està amb el dubte del que ha de fer, també ha patit desercions importants. El sector independentista dins del partit també és un fet i gent com Romeva, un pes pesant de veritat dins de la coalició amb EUiA, abandona la indefinició herreriana del Dret a Decidir que va  empeltada amb la sortida federal amb no se sap realment amb qui dins l’Estat espanyol. El nom de Romeva arriba a sortir en les travesses  successòries de Carme Forcadell a l’ANC. Com que la patacada electoral entenc que la veien a venir, han de formar part d’una coalició (Barcelona Comú) cedint el protagonisme a una Ada Colau que, amb Forcades, intentaran sobrepassar a ICV per l’esquerra...

I CiU?. Dons estem a l’espera. És evident que Convergència, amb el President Mas al davant, marxa per una camí que la societat civil va marcar-li, mentre que Unió vol anar per un altra. Dins d’Unió hi ha un sector independentista  important que no està per una confederació que tampoc saben amb qui però que el sector oficial, capitanejat per l’incombustible Duran i Lleida, va  insistint en plantejar. Ho fa  en franca oposició a l’opinió dels seus companys de coalició (CiU) i presentant-se davant de la opinió pública com a únic valedor  d’una sortida pactada amb un Estat que, al menys fins avui, a tancat totes les portes a aquesta possibilitat. Però,  com sol passar sempre, les ambigüitats han de deixar de ser-ho, perquè els terminis s’acaben, i es fa imprescindible una definició del Partit.

Així les coses  el Sr. Duran fa inventar al Sr. Espadaler  una pregunta dirigida als militants que tindrà resposta el proper 14 de  Juny. I la fa mantenint el joc d’equilibris de forma que hi hagi resposta just l’endemà de la formació dels Consistoris, operació en la que ja no s’ha volgut mullar i sabedor que la resposta no influirà gens en aquestes formacions. La pregunta, que ha estat posada en qüestió pel sector sobiranista – independentista (això  cal assenyalar-ho precisament així per la indefinició del text de la llarga pregunta en aquest aspecte, pregunta que em sembla més confirmar la famosa tercera via amb una resposta afirmativa que no pas altra cosa), sembla que pot  portar a un congrés extraordinari del Partit, si la resposta no és afirmativa, a celebrar no sabem quan però que,  vistes les dates, podria anar-se’n a celebrar a finals d’any. Novament el Sr. Duran se’n haurà sortit amb la seva de mantenir al partit en la indefinició independentista. I, em temo, que seguirà així fins tan com  pugui... 

Altra qüestió és l’actitud de l’altra membre de la coalició: Convergència. Que les posicions oficial son contraposades, és més que evident. Però s’acosten unes eleccions i no sembla que Unió estigui per mantenir uns criteris independentistes que Convergència sí manté. Per tant...? Convergència no pot anar  a unes eleccions que es presenten com plebiscitàries amb un llast com el que li representa Unió. Unió no pot anar a unes eleccions que d’anar-hi sola te perdudes. Si hi va amb Convergència és evident que haurà de fer una professió de fe independentista. Si, com sembla, hi haurà trencament de Partit, i en conseqüència, de la coalició, quants d’Unió s’afegiran a Convergència, o quants d’Unió acompanyaran al seu cap de files a Construïm? Tot plegat es presenta complicat, però amb visos de trencadissa.

Mentre, a ERC se’n freguen les mans  per tot plegat.

J.  Vinyeta

8 de Juny de 2015

dimecres, de juny 03, 2015

311.- Comenataris (“Madrid se quema...”, xiulets).-


“Madrid se quema...”.- Comença a resultar evident que la patacada electoral del PP en les passades municipals i autonòmiques ha estat  espectacular. I no tant pels resultats, que ja sabem quins varen ser i que ja vaticinaven mala maror, sinó per la resposta airada  dels barons del partit, resposta que ha estat  més que la manifestació d’un mal humor puntual. El  PP ha perdut bous i esquelles i, a la vista de les eleccions generals que estan plantejades pel mes de Novembre, els pastors dels ramats volen que el partit efectuï canvis suficients i substancials de forma que  es puguin recuperar tants quants punts de poder siguin possibles perquè, del contrari, deixaran de bufar cullera qui sap si per l’eternitat. I, a fe de Déu, que aquesta possibilitat de no menjar calent durant no se sap quan de temps,  preocupa i molt a la habitual endogàmia del partit. I mentre Rajoy deia que no pensava en efectuar canvis, els barons els hi exigeixen.  Veurem si l’immobilisme habitual continua. Per arrodonir-ho, a Madrid i Múrcia, avui,  han estat imputats cinc càrrecs més del PP i ha suposat la dimissió del conseller murcià d’indústria, que se sumen a les imputacions o sentències  de València, Toledo...

És també evident que estem en moment de pactes post electorals i que, per tant, tot i el que s’albira, caldrà esperar fins el dia 13 de Juny dia en que els consistoris quedaran constituïts. Però, en la meva opinió, les mirades dels partits i pactes tancats  estaran posades en les properes  eleccions generals, suposadament pel Novembre. El motiu?:  el fet de que, en funció precisament dels resultats obtinguts en la propera contesa electoral, es poden produir mocions de censura per part d’aquells que se sentin més forts i/o per part d’aquells que hagin recuperat protagonisme polític amb els resultats electorals: és el mateix que pot passar a Catalunya l’endemà del 27S.

Xiulets.- Però potser mai havia quedat tan clar que Madrid es crema. Des de l’endemà mateix de saber-se la desfeta del PP, aquest comença a estendre una cortina de fum que la difumini. La ocasió per tot plegat els hi ha servit en safata la famosa final de futbol de la copa del Rei, a celebrar al Nou Camp de Barcelona. Els equips enfrontats seran, una vegada més, L’Athletic de Bilbao i el Barça. I com sempre que s’han enfrontat és  ben segur que, a l’entrada a la Llotja del Camp Nou del Rei i mentre sona l’Himne espanyol, es produeixi  una xiulada que doni peu al PP per a continuar-ne parlant mentre se’n pugui. Perquè això no fallés i donés quanta més conversa millor, des de la pròpia Administració se’n ocupen de donar comunicats i permanents amenaces als clubs i als membres  de les afeccions que hi participin en cas de que es produeixi la xiulada. Dit i fet. Les amenaces es van mantenint dia a dia. I les afeccions,  que segurament formen el mosaic més “anti” de tot l’Estat, també. s'hi van reservant... En aquestes condicions d’escalfament des d’un govern que, després de la desfeta, necessita reivindicar-se per una banda, i per l’altra banda assegurar que la desfeta electoral vagi tant lluny com sigui possible i es guanyi un temps preciós per reacomodar al menys el discurs davant del partit i de la opinió pública, arriba el dia i hora del partit...i la xiulada que, en aquesta ocasió, és de tal gruix que fa complertament inaudible  l’Himne... i el que és pitjor:  que això es produeixi en un camp i en un Club que, aquest any, ha deixat al Madrid a la cuneta i està a un bri d’aconseguir un triplet que fa molt, molt de mal a la Villa y Corte.

Des  de la Moncloa, i abans de  la finalització del partit, ja és fa pública una nota en la que, denunciant els fets inadmissibles,  es convoca de forma immediata la comissió “...contra la violència, racismo, xenofobia y la intolerancia...” a l’esport que, reunida d’urgència, considera molt greus els fets i els tramet a la fiscalia. Pedro Sánchez es posa en contacte amb La Zarzuela per donar suport al Rei, els portaveus del PP parlen, un de l’horror vist i escoltat (Floriano) i l’altra (Hernando) titlla de malaltia en la societat als que varen actuar amb xiulets. Amb tot plegat,  al PP va fent oblidar  el desastre electoral, que és del que es tractava, a bona part de l'Estat.

Queda clar que la discrepància no és possible i, per si hi havia dubtes, el PP promet modificar la Llei a fi de que el que va passar dissabte passat no torni a passar perquè estigui legalment prohibit.  Ja ho sabíem. Però també ens queda clar que el PP – PSOE no son  capaços de la més mínima autocrítica sobre el per què de tot plegat. Rumiant una mica podrien entendre els resultats electorals. I només preguntant-se el per què de les xiulades potser entendrien que la discrepància expressada ho és per més d’una raó del tractament colonial donat que s’han entestat en no voler veure. I que no ens diguin que les discrepàncies han de manifestar-se  pels camins “democràtics i constitucionals”, perquè tots els intents fets  per aquest camí (i tots els intents que a Catalunya hem fet servir han estat per aquestes vies...) han acabat, acaben i no sembla que pugin acabar  d’un altra manera,  que no sigui a la via morta, en el millor del casos, o amb un no rotund permanent per resposta. Per això xiular en la Final de Copa del Rei  (únic estat d’Europa que manté un perfil polític en una manifestació esportiva, tot ha de dir-se) no és més que una expressió de discrepància més de les societats basca i catalana. No sé si  serà efectiva o  no, però sorollosa és evident que sí.

J.  Vinyeta.-  
2 de Juny de  2015