364.- Comentaris
(PSOE i C’s, Rita Barberà).-
El
Pacte PSOE – C’s. És ben cert allò que es diu de que, en política, tot és possible. I, en
conseqüència, ningú ha d’esvarar-se amb la signatura del pacte de govern entre
el PSOE i C’s. No dic que no sembli estrany. Però hem de convenir i donar per segura la gran ambició dels partits polítics en
general i dels seu membres en particular per arribar al poder. Pel partit
suposarà una bicoca de càrrecs i subvencions. Pels membres dels partits,
l’arribada al poder suposarà el triomf del desig profundament arrelat durant
molt de temps i la satisfacció de la vanitat individual. No dic
que no sigui legítim. Però a les espanyes queda molt patent que l’entrada en
política no ho és precisament amb un
mínim de vocació de servei.
Del pacte, poca cosa a dir, tot i assenyalar-ne algunes coses. No hi ha cap menció específica a
Catalunya: hem desaparegut! I donat que hi ha la voluntat expressa de C’s, no
podia ser que hi faltés, en el document,
la oposició clara a la celebració de
qualsevol referèndum sobiranista en tot l’Estat, una referència ambigua
a la immersió lingüista en el cas de l’establiment oficial de la tercera
llengua (donades les ambicions sempre expressades per C’s d’anorrear
l’ensenyament en català, qüestió que forma part del seu ADN) i, en el cas del
finançament, s’obliden de fer referència al manteniment i conservació del principi d’ordinalitat un cop efectuat els traspassos
monetaris. Ja sabem com pensa i actua C’s i de quin mal pateix el PSOE. Per
tant, res de nou. És un pacte d’investidura que, avui per avui, sembla
fracassat. Però C’s vol acostar la seva graella a les brases de forma que el PP
participi en el pacte signat, amb la
finalitat d’arribar al gran pacte general i de gran coalició PP – PSOE – C’s.
De moment
amb sembla clara la submissió de Sánchez a C’s amb la finalitat de
salvar el seu futur polític personal. Forma part d’aquella ambició de poder de
la que parlava al principi, agreujada aquesta vegada per l’ombra del comitè
federal del propi PSOE arrenglerat, des de sempre, amb les tesis més dretanes;
tan arrenglerats que patums com Felipe
González, han manifestat el desig de que es faciliti l’arribada de Rajoy a la
presidència del Govern Central. Tot això sense oblidar a Susana Díez que es
postula des de sempre a la primera fila del Govern de Madrid. I el PSC? Dons
anar-hi anant... Tot plegat ens quedarà
mig aclarit a la fi de la primera part de la comèdia, divendres o dissabte de la setmana que ve.
Serà el final de la primera part. I el descans pot durar un temps indeterminat, en qualsevol
cas no més enllà del 3 de Maig, si la memòria no em falla, data en que, si no
hi ha acord, es convocaran noves eleccions. És un interregne de dos mesos
durant el qual res quedarà aturat perquè tinc la sensació de que ningú vol
arribar a una nova contesa electoral. Però, com que les previsions polítiques
en cap cas son possibles amb un mínim de garanties de compliment, s’imposa
l’espera de l’inici, també incert, d’aquesta segona part de la comèdia i
veure’n el final.
Rita
Barberà s’ha deixat
veure després de quasi un mes
d’absència. Una roda de premsa que entenc forçada pel propi partit ja que haurà
de passar per un mal tràngol la setmana que ve i que només li hagués faltat a
Rajoy comparèixer en el debat d’investidura amb Rita en lloc desconegut. Rita
no ha dit res important en la roda de premsa. Si algú creia que d’alguna manera
s’inculparia de la més mínima cosa, anava errat: ningú compareix mai amb
declaracions que puguin ser objecta posterior de d’accions judicials.
Com tots els que d’alguna manera estan sota l’ombra
de corrupció, manifesta que no en sap res de res, que mai ha participat en res
i que, com és natural, té la consciència tranquil·la: ella és, en paraules
pròpies, honrada. No seré jo qui posi en dubte la presumpció d’innocència
d’aquesta senyora. Però com en tots els casos similars, no pot desentendre’s de
l’autoritat de la que ha fet gal·la sobre dels edils del Ajuntament de València
que han estat a les seves ordres des de fa més de vint anys. El tema judicial
queda a banda, però el que no pot quedar a banda és la responsabilitat política
que per acció o omissió en els fets,
eludeix. Els membres del PP (i el mateix cal dir dels membres dels
altres partits en situacions similars), especialment situats a un cert nivell,
començant pel seu President, mai saben res de res, tot és falç, tot respon a
una conjura “judeo - masònica”
de mals records per a molts
i, per tant, no es fa necessària cap dimissió per l’assumpció d’unes
responsabilitats polítiques evidents. Així estan les coses, amb la tristor de
tots els que voldríem més serietat en els afers polítics i que, encara amb més
tristor, tenim el convenciment que les urnes continuaran sense castigar amb
duresa totes aquestes manifestacions d’irresponsabilitat política manifesta. I
tot això, torno a insistir, deixant a banda els temes judicials que se’n puguin
derivar.
J. Vinyeta
26 de Febrer de 2016
