340.- Constitució del nou Parlament

340.-  Constitució  del nou Parlament.-

S’ha endegat el Parlament de la que serà l’onzena Legislatura. La presideix Carme Forcadell que ha estat electa amb els vots dels independentistes,  als que s’hi han afegit  5 parlamentaris  dels de Catalunya Sí que es Pot. Rabell s’ha afanyat a dir-nos que així havia estat pactat amb la majoria però que eren vots prestats per aquesta ocasió concreta perquè, en referència a les altres qüestions, el criteri del grup no havia canviat. Sempre he pensat que res és gratis. Per tant, haig de creure que si s’ha pactat, com diu Rabell, ha estat a canvi  d’alguna cosa. Suposo que  algun dia sabrem el  què  i per què de tot plegat. Rabell sap que, si ha de diferenciar-se de tots els altres grups que té al voltant, en més d’una ocasió haurà de fer salts mortals, com els d’avui  per a diferenciar-s’hi dels del no. Potser que sigui millor començar així...

Carme Forcadell ha fet el primer discurs i ha quedat clar quines son les seves intencions donant per tancat el procés autonòmic, obrint un  Procés Constituent i  acabant amb un Visca la República Catalana. La ovació ha estat solemne des de la part esquerra de l’Hemicicle on ara s’han posat tots el independentistes, que son majoritaris (diuen que per raons d’imatges televisives: quan la TV mostri al  President/a durant  els Plens, darrera no hi haurà l’Oposició per fer-s’hi veure. Però això és l’anècdota). El silenci de la dreta del Hemicicle, llevat d’algun parlamentari de CSqP, potser els que varen votar a Forcadell, ha estat molt eloqüent.

Com no podia ser d’una altra manera, aquest mateix sector ha carregat contra el discurs de la Presidenta electa: la mitja discreció d’Iceta (que venia estomacat per Carmen Chacón en els nomenaments de les llistes del PSC pel 20D) afirmant que la primera part del discurs era de caràcter institucional, mentre que la segona part és un discurs independentista per a independentistes.  Arrimades entén que el discurs és excloent perquè, com ve dient, Forcadell no representa a tots els catalans. Però, sense cap menció, només faltaria, als altres parlaments autonòmics i, molt menys, al Parlamento a Madrid, en del que el Sr. Posadas és  President triat per un partit que no va anar gaire més lluny del 25% dels vots  de l’Estat en les eleccions. Mentre, Forcadell rep els vots de més del 51% dels vots[1] emesos electoralment parlant i, en qualsevol cas, el recolzament del 57% dels parlamentaris. Arrimades pot dir el que vulgui, però ja voldria ella i el seu partit disposar d’aquesta més que amplia majoria. Però pot ser que el més divertit, per a dir-ho d’alguna manera, sigui l’estirabot del Sr. Albiol. Enviat al  galliner del Parlament, la qual cosa deu de fer molt mal i condemnat a no sortir a les TVs en els plens llevat dels moments en que hi participi directament, afirma que el resultat de la votació no ha estat més que la mostra clara del grau de degradació a la que ha arribat la política catalana. Un cop més el Sr. Albiol, confon degradació i trencament social amb pluralitat política, però és, pel que sembla, l’única manera que té de fer feliços als seus, especialment a Madrid,  i apaivagar  una  una derrota palmària.

Tinc la sensació de que, especialment Albiol i Arrimades, confonen al Parlament amb un club d’elit del que sembla que només se’n poden traure privilegis i aquiescències, i tot allò que els deixa a fora per decisió plural, que és  precisament la realitat d’un parlament, sembla que els hi fa mal. Però la manca d’enteniment del que és aquesta pluralitat, a més, els deixa en evidència. També, en el cas d’Arrimades, la confusió entre trencament social i pluralitat política és evident. I aquesta confusió no crec que, en cap cas, sigui perquè realment pateix (pateixin) per una  societat catalana entabanada pels encanteris d’un Sr. Mas que ha perdut el senderi. Tot i això, amb un vicesecretari a la Mesa del Parlament que, per cert, manifesta que desconeix  Els Segadors i que no sap cantar-lo...

Carme Forcadell necessitarà suports per tirar endavant una Legislatura complicada per molt curta que sigui. No dubto que, des del propi Parlament, rebrà les ajudes necessàries per part dels que li han donat la confiança i que son la majoria. Ja seran els altres el que torpedinaran tot, sigui torpedinable o no, com resulta evident amb els escorcolls policials amb preavís i davant de la premsa afí a tot l’entorn convergent.

Personalment, li desitjo el millor i... bona feina!

J. Vinyeta

27 d’Octubre de 2015

---

[1] 39,54% de JxS, 8,2% de les CUP i, aproximadament el 4%  dels vots de CSqP. La suma dona  un 51,54%. El  4% indicat de Rabell i companyia, ha estat calculat  amb les 5/11 parts dels vots que varen treure. La Llei d’Hont quasi amb tota seguretat no ens donaria aquest valor aplicable però, en qualsevol cas, els obtinguts per Forcadell  son clarament suficients i plurals..

339.- Comentaris (SCC, Govern Central, Forcadell, Barça)

339.-  Comentaris (SCC, Govern Central, Forcadell, Barça)

SCC, Societat Civil Catalana, ha celebrat la festa del 12 d’Octubre una setmana després. Ho va fer al teatre Victòria, amb l’assistència de 500 – 800 persones segons les fonts.  La participació en tot els actes del PSC sembla que és ja una normalitat des de que el Sr. Navarro va brindar amb cava amb Llanos de Luna en la festa de la Constitució del 2013 (amb Rivera i Camacho inclosos) i sembla que, amb la deriva presa,  Iceta arriba al port de “La España que nos une”  que era el lema de la trobada.  De totes maneres, el més esbojarrat varen ser el discursos del President, Sr. Arenas (que substitueix a l’anterior president Josep Ramón Bosch, imputat per amenaces). Diuen aquests senyors que han guanyat el plebiscit del 27S. Dons mol bé  i que siguin feliços amb aquesta creença.  Però que vagin recordant també que el 12 d’Octubre de l’any passat varen ser, segons la Guardia Urbana, 38.000 els assistents a la plaça Catalunya. Aquest any, en el millor dels casos varen ser 800 els convocats. A partir d’aquí, que s’ho facin  mirar i vagin guanyant plebiscits, perquè pel que ha resultat, la majorà silenciosa  ja no és excusa..

El Govern Central ha tingut pressa en aprovar un pressupostos pel 2016 de forma que quedi, al menys per un any  “Todo atado y bien atado...” (ja sabem com els hi va i agrada tot això del ben lligat...).  Però Europa li ha esmenat la plana exigint-li a Rajoy que els modifiqui per arribar al compliment del dèficit que el Govern  Central es ve saltant any rere any. Habituat a incomplir les recomanacions europees i, com que no li fa nosa res, els tira endavant hipotecant el nou govern que surti de les eleccions properes.

Però el pitjor li ha vingut des de l’oficina de la Defensora del Poble Europeu[1]. Emily O’Reilly, la defensora, afirma finalment i sense embuts que “Els tractats no preveuen cap procediment en cas d’una potencial secessió de part d’un territori d’un estat membre.’ I encara ho rebla afirmant que els advertiments de Brussel·les dient que una Catalunya independent restaria fora de la UE i hauria de tornar a demanar-hi l’ingrés són només que una “opinió personal i no la posició oficial de la institució”. Afegeix que una posició oficial només es donarà quan l’Estat Espanyol la demani, qüestió que ja s’havia dit i que es feia extensible a qualsevol Estat Europeu. La pregunta que s’escau és per què no la va demanar Anglaterra, en el cas escocès i per què no l’ha  demanat l’Estat Espanyol. ¿Serà que movent-se Europa com es mou per interessos,  temen una resposta contrària als interesso particulars...? O serà perquè una manifestació en un sentit o altre deixaria al Govern Central en una posició irreversible que encara els hi fa més por d’entomar?. En qualsevol cas, una de les principals estratègies del Govern Rajoy, acompanyada de la pífia de la nacionalitat espanyola i, per tant, amb el manteniment de la condició d’Europeus, a quedat finalment liquidada... Potser que sigui per això que com a últim recurs ens amenaci amb l’aplicació del famós article 155 de la Constitució. Si ho fan, han d’assegurar-se que no els hi sigui d’aplicació l’article 7[2]  del tractat de la UE si aquesta entén que l’aplicació del 155 comporta una violació dels drets i llibertats dels catalans. Res és gratis, oi?

Sembla que Carme Forcadell serà la Presidenta del Parlament Català a proposta d’ERC. Forcadell ens ha empès fins on som ara i no sé si aquesta és la millor manera de donar-li el reconeixement que es mereix. Ni sé tampoc si serà la millor Presidenta de cara al que se’ns ve a sobre. Però el Parlament tria i decideix. El que si és cert és que el nomenament ha caigut com una bomba en els sectors unionistes, tant que tenen les penques de dir-nos (perquè ja no saben que dir) que Forcadell no representa  a tots els catalans. I és cert: perquè tots els Presidents de Parlaments d’estats democràtics son membres d’un partit polític, partit que, evidentment,  no és més que una part de l’electorat.

El Barça va de ridícul en ridícul fins a la desfeta final, a menys que sigui capaç, d’una vegada per totes, de plantar cara i defensar al soci que, a la fi és el que el paga. L’estelada no és il·legal a Espanya i el Club, que diu que és més que un club, ha de defensar la llibertat d’expressió dels socis davant de la jurisdicció ordinària encara que això li comporti més sancions de la FIFA-UEFA. Un cos corrupta, investigat tant per l’FBI com pel comitè disciplinari intern, amb presidents internament suspesos, amb corrupteles denunciades a Alemanya i a no sé quants països més, i amb una Brigada Aranzadi[3] aquí a casa nostra, de la que difícilment es pot esperar res de bo, inclús en l’aspecte esportiu, obliga a buscar una certa protecció jurídica exterior i fora dels àmbits de l’esport per solucionar el munt de  problemes que el Barça, massa sospitosament, va patint contínuament. I això no vol dir que el Club ho hagi fet tot bé

J.  Vinyeta .---  21 d’Octubre de 2015

---

[1] http://www.vilaweb.cat/noticies/la-defensora-del-poble-europeu-avisa-que-les-declaracions-de-la-ce-sobre-la-independencia-son-una-opinio-personal/

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/les-quatre-armes-juridiques-del-govern-espanyol-per-atacar-lindependentisme/

[3] El cap de la poderosa brigada Aranzadi es Marta Silva, advocada de l'estat, filla de l'exministre franquista Silva Muñoz, neboda de l'extresorer del PP Álvaro Lapuerta i secretària general del Real Madrid del 2004 al 2006 amb Florentino Pérez.

338.- Comentaris (Declaracions judicials, PP)

338.- Comentaris (Declaracions judicials, PP).-

 Declaracions.- Han tingut  lloc  les declaracions dels imputats en referència al N9N. Com tots esperàvem, centenars de manifestants han estat plantats davant dels jutjats ofertant-los-hi als imputats el seu suport. El Govern, en pes, representants de partits polítics i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, societat civil, etc...  han  fet presència solidària davant del que  tots entenem com una bàrbara intromissió més de la justícia en la solució de problemes clarament polítics.

Però aquesta vegada hi ha hagut una nota discordant del propi TSJC[1], i que ha estat immediatament recolzada pel   CGPJ[2] en una declaració institucional (el que em fa pensar que el manifest ve  intencionadament “guiat” des de Madrid...)  en la que denuncien  el que consideren “...un ataque directo y sin paliativos a la independéncia del poder judicial...”. És una nota insòlita  i que en el meu entendre presenta  incoherències. La primera és el de presentar-se, la Justícia, com a independent en un moment (moment molt llarg i des de fa anys, certament) en que els dubtes al respecta son, quan menys, raonables. En aquest cas concret, n’hi ha prou en recordar, per exemple,  a la Sra. Camacho assenyalant els ets i uts de la querella a presentar dies després, o la actuació dels fiscals catalans, la imposició des de Madrid de la querella des del Ministeri de Justícia que porta a la dimissió del Fiscal General i,  per reblar el clau, que surti el Ministre de Justícia, per a dir-nos que la data de declaracions dels inculpats s’ha triat per després del 27S... Una segona  està en que em sembla que els jutges no han entès la principal de la qüestió, i és que les concentracions no es fan contra d’una judicatura concreta (en massa casos ha quedat clar que el món judicial està sota “l’empara” dels partits dels Governs Centrals de torn i és per aquesta raó que cap govern ha estat “volutariós” en modificar el sistema judicial. El que fa, el Govern de torn, son els canvis corresponents perquè la judicatura, en tots els seus nivells, li sigui favorable, qüestió aquesta última  en contra de la  qual mai hi ha hagut un manifest similar al de dimecres passat...), si no que es fan en contra d’un Govern Central que ha tancat portes i ponts a un fet que no és una “dèria” personal, que està al carrer amb mobilitzacions, inclús solidàries com és aquest cas, i amb uns resultats electorals que no deixen massa dubte al respecta. Aquesta presència davant dels jutjats no és més que una altra manifestació pacífica, emparada per aquesta Constitució que tots ells diuen defensar.

Dues notes addicionals.  La primera és l’absència  en tot plegat del PSC. Suposo que és una absència forçada per l’obediència que el Sr. Iceta professa al PSOE i que és una nova evidència de l’allunyament del PSC de la majoria del País (majoria quan menys parlamentària). L’altra és la solidaritat de Ada Colau amb els imputats que arriba fins a fer la lectura del Manifest del Pacte pel Dret a Decidir[3] a la Plaça de San Jaume dimarts passat. No sé si aquesta posició d’Ada Colau va més enllà del fet de la lectura del comunicat i solidaritat estricte, políticament parlant. El temps ens ho dirà. I ens dirà també les conseqüències de tot plegat en un futur més o menys  immediat. Serem pacients al respecta.

PP.- Uns altres que van revoltats son els del nucli del PP. Montoro es retrata en l’edició de  El Mundo de dimecres passat.  Cayetana Alvarez de Toledo, sector dur i col·laboradora de Faes, diu que no anirà en les llistes que encapçali Rajoy. La Presidenta del PP Basc, Arantza Quiroga, qüestionada des dels orgues del partit per presentar una proposta de “convivència i llibertat” que excloïa la necessitat de que els grups abertzales fessin una condemna ferma de la violència. En aquest últim tema, sembla estrany que després  que C’s s’esplaiés amenaçant de  que el Concerts econòmics eren un privilegi, i per tant, havent-s’hi jugat pràcticament els resultats electorals en aquells llocs on s’hi aplica, el PP hagi preferit prescindir de Quiroga i el seu pla pacificador deixant via lliure al PNB per guanyar les eleccions al País Basc.  I tot plegat en els moments d’inici de la campanya electoral del proper 20D. Però imagino que  ha estat l’immobilisme fefaent de Rajoy, el que ha emprenyat a tot el seu partit, especialment al sector més ultra dretà, per tou, per haver deixat que les coses, en el cas català, hagin arribat fins on son ara i potser, en concret, en el tema del N9N, un cas en que es va passar de considerar-lo pel Govern Central un “butifarrendum” a constatar la participació de dos milions tres-centes mil persones. La idea de fracàs envolta tota la gestió de l’executiu de Rajoy  en aquests temes i el sector més dur, li  passa comptes.

D’altra banda,  alguns incidents al País Basc han  fet que, de seguida, el Ministre de l’Interior hagi aixecat el fantasma d’ETA. Es nota que estem en campanya electoral, però dona tota la sensació de que el PP sense ETA i sense independentistes catalans, no sabria viure.

J.  Vinyeta

15 d’Octure de 2015

---

[1] http://www.bez.es/images/carpeta_gestor/archivos/notatsj.pdf

[2] http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/En-Portada/Declaracion-institucional-

[3] https://www.araeslhora.cat/ca/manifest/firma_manifest

337.- Revolució social? Independència? Tot?

337.-  Revolució social? Independència? Tot?.-

Els resultats electorals han posat sobre del mapa català a les CUP. No és que no hi fossin abans, ja dominaven alguns Ajuntaments i tenien regidors escampats pel territori. Però el 27S les hi ha donat  carta d’existència clara al Parlament català amb 10 escons. I s’ho volen  fer valer.

No és la meva intenció entrar en una polèmica, tot i que seria molt limitada per raons de desconeixença del que realment està passant amb les negociacions que entre JxSí i les CUP;  entre  les que jo entenc com a dues posicions amb un objectiu comú però, clarament, diferenciades en els “tempos” per arribar-hi. Però sí que m’agradaria fer algunes apreciacions personals al respecta. 

La pregunta que en la meva opinió s’escau, és com ha de definir-se la nova situació parlamentària i si  ha d’entomar-se, en primera instància la creació d’un nou Estat, República Catalana   lliure, socialment just i net o entrar directament en la reparació d’un País, el nostre, per a fer-lo, com cal, socialment més just i corregir els desequilibris socials que la crisi, en la que encara ens trobem, ens ha deixat. Definir simultàniament però en un segon ordre o segon aspecte, com es vulgui entendre, les qüestions polítiques inherents a la creació del nou Estat o, ans al contrari, fer  les qüestions polítiques prioritàries. No tinc el més mínim dubte de que qualsevol independentista vol les dues coses. Però per a la consecució d’un Estat socialment avançat,  per a la correcció del desequilibris evidents en la nostra societat i per a mitigar els sofriments dels més dèbils, trinxats per actuacions clarament deslleials d’un Govern Central corrupte   amb la societat que ha administrat, hi ha en el meu entendre, tres aspectes com a mínim, fonamentals i necessaris per aconseguir aquella objectius socials que, estic segur, tots volem.  Dono per suposat, com ja he dit, que l’objectiu comú és la Creació d’un Estat Català, lliure, o dit d’una altra manera, que sigui quin sigui l’ordre de prelació, el objectius polítics avençaran fins l’objectiu comú.

 Els aspectes que esmentava, quan ens entrem en l’orbita social, son els següents:

1.- Voluntat política.

2.- Poder coercitiu[1].

3.- Financiació possible.

Entenc que, de voluntat política no en falta a ningú. És un tema ja prou clar en les directrius que va assenyalar el propi CATN  i que està fora de discussió i que, per tant, s’hi ha d’anar de cara, és cert.

Però per  fer determinades coses en l’aspecte social,  és necessari poder coercitiu tal com ha estat expressat, és a dir poder per a fer complir, a qui correspongui,  les decisions que, des del Govern es vagin prenen al respecta. En aquest tema penso que hi ha un exemple clar: la Llei sobre la pobresa energètica. A banda de que la Llei està recorreguda pel TC, i suposada una desobediència clara i concisa per  part de Govern que resulti de les negociacions, és evident que aquells que l’haurien de complir, les empreses energètiques, davant la manca d’un poder coercitiu efectiu,  actuaran en contra d’ella com a  mínim per dos motius.  El primer està en que de voluntat social no en tenen gaire: per als  consells d’administració corresponents penso que els importa molt poc si alguns, siguin pocs o molts, per a no passar fred han de deixar de menjar, per exemple. I   en segon lloc perquè en aquests mateixos consells d’administració hi estan situats, en llocs clau, ex membres de Govern central gens amics del que solen definir com a  les “vel·leïtats d’en Mas”. Si no pots fer complir la Llei, de que serveix fer-la  molt  generosa?

I  finalment queda la tercera qüestió: la qüestió econòmica. Totes les despeses socials tenen un cost i és evident que un cop decidida  i avaluada la despesa que comporti, aquest cost ha d’assumir-se. No es tracta de voler posar aigua al vi. Però la realitat, que sol ser en massa casos tremendament cruel, ens indica que, en la actualitat, la Generalitat està sense un duro, intervinguda de facto i no tan sols des del punt de vista econòmic, ja que l’Estat espanyol controla l’aixeta del diner amb les transferències a fi de mes i, amb cinisme pur, ens diu que és gràcies a aquest famós FLA, que  s’omple amb els nostres impostos, que anem tirant.  La  pregunta és, en el meu entendre, clara: es poden fer plans socials  si, al mateix temps, no  s’hi assignen els  recursos econòmics corresponents i aquests recursos estiguin en algun lloc més que en el núvol del desig? Hem de deixar que la bona voluntat que s’expressa amb millores socials es converteixin en una o varies Lleis com la famosa Llei de la Dependència que no té l’assignació corresponent? Si a pesar de tot hi ha qui hi veu manera o sap com trobar aquests fons, penso que ens ho ha de dir. I si es poden aconseguir, endavant les atxes. Fora bo també que se’ns digués, en el pitjor dels casos, quines partides pressupostàries seran redirigides per finançar les noves despeses  socials i també fora bo pensar i saber quin és el moment òptim per  fer tot el que calgui amb medis econòmics suficients. S’ha de ser prudent i sense que la prudència, com deia en Jordi Carbonell, ens faci ser traïdors. Prudència que necessita seny,  el seny necessari per a no posar el carro davant dels cavalls.

Difícil? Ens resulta evident que el tema és pelut i, per tant, hem de plantejar-nos la que és la pregunta clau: si la marxa vers la independència ja és una revolució, serem capaços de fer a curt termini una altra revolució interna i simultània o, invertim els termes i fem la revolució social  dins d’aquesta la revolució política necessària?

Deixo les pregunta a l’aire, creient que, a no trigar massa, tindrem respostes clares, tot i que,  personalment, em  quedo amb la segona opció. 

J. Vinyeta

13 d’Octubre de 2015

P.S.:  Ahir es varen fer a Barcelona (Plaça de Catalunya i Plaça d‘Espanya) les manifestacions habituals del Dia de la Hispanidad. La realitat està en que ben poca gent hi va participar. De majoria silenciosa, que era la més utilitzada pels sectors unionistes, després del 27 S ja no en queda. I tant C’s, com el PP com la SCC, que era sempre l’organitzadora,  ho tenen suficientment ben entès com per ja no participar-hi enguany.  És una mostra més de que els resultats electorals, a pesar dels inequívocs resultats de C’s, varen estar un fracàs general per a tots aquells que entenen que Catalunya no té res a dir.-

---

[1] Entès com a possibilitat de fer complir els acords de Govern

336.- Dies després del 27S (Ombres, Aznar).-

336.- Dies després del 27S  (Ombres, Aznar).-

Han passat dies des de les eleccions i, llevat de les negociacions entre les CUP i JxSí que es mantenen en una discreció que entenc com a saludable, no hi ha gaires coses més per explicar, si no fos que   des de l’Estat encara no han paït els resultats. Entenc que es fa difícil de pair que després de totes les maniobres  encaminades a trinxar tot el que segons ells havia  de ser trinxat (i ja sabem que només allò que els hi va bé ha de ser conservat...), el partit popular hagi quedat gairebé com a partit residual a Catalunya; és una qüestió que crema i fa mal  i de molt difícil solució  donat que, a més, els resultats han afavorit clarament als que semblen convertir-se en els directes contrincants (potser i donant que estem en l’Estat que estem, podríem parlar directament d’enemics) a batre en la carrera electoral propera del 20D, amb una campanya iniciada ja  molt abans inclús del 27S.

Aquelles eleccions tenen algunes ombres que entenc no es poden deixar de banda. Una d’elles, de la que en donava compta el nostra Síndic de Greuges   ha estat la actuació de la JEC, gens imparcial segons el pròpi Síndic, allargant el període el recepció de vots per correu pels militars i no fen-t’ho per el personal civil quan ha estat la pròpia Administració Central la que no ha estat diligent per complir amb el seu deure. No sé per quina regle de tres ha autoritzat el retard en la recepció de vots dels militars,  a menys que la JEC considerés el vot militar com a més proper a les tesis i propostes del PP. Si fora així, aquesta actuació no cau dins d’allò que s’anomena prevaricació...?. És un problema  en el que també a nosaltres ens toca entonar el mea culpa: després de gairebé quaranta anys, el  nostre Parlament ha estat incapaç d’elaborar una Llei Electoral pròpia: els partits, i diria que sense excepció, no volen ni sentir parlar de llistes obertes, de districtes..., de tot allò que faria que  Catalunya tingués un pedigrí més demòcrata, i que haurem  d’encabir en la Constitució que ens donarem, i així ens ha anat.   Però crec que hi ha hagut un problema més greu encara: ha estat la dificultat amb que els residents a l’estranger s’han trobat en el moment de voler exercir el seu dret a vot. Pel que expliquen els que s’hi han trobat, el desgavell ha estat total i les dificultats a l’alçada d’aquet desori: vots perduts, paperetes que no han arribat a temps, adreça equivocada d’algun consolat, dificultats interposades des de la pròpia administració, etc... Ha estat greu. I és per a tot plegat que entenc que els tribunals han de prendre-hi part. Algú, i penso que ha de ser el Govern Català, ha de denunciar els fets perquè  son coses que no es poden deixar passar. I no crec que al Govern  li faci falta fer una crida especial als que s’hi han trobat: en trobaran a centenars i disposats a declarar davant del jutge que toqui...! 

Seria una qüestió més per deixar clar davant d’Europa el  grau de pèssima democràcia de l’Estat en que ens trobem i una raó més del per què volem marxar.

El Sr. Aznar,  que es creu amo i senyor de bens i hisendes del PP,  està que treu foc pels queixals i ja fa dies que té ganes de sortir a l’escenari com a primer actor. De moment es dedica a avisar, i deixar en evidència davant de tothom al pobre Rajoy, de que els resultats electorals van de mal en pitjor, que el partit  ja porta  uns quants avisos al respecta i li diu al Sr. Rajoy que no ha estat a l’alçada en  el tema català. Aznar sempre ha estat un prepotent. Només cal recordar (mal recordar...!) la famosa foto dita de Les Açores: amb el peus sobre de la taula, fumant-se un puro i, suposadament, conversant amb Bush Jr. i Blair sobre del què i com de les  armes del tirà iraquià.  Aquest tarannà forma part del seu ADN i per aquest mateix tarannà també va cometre errors de “bulto” durant el seu mandat, especialment en la insistència personal en l’autoria etarra dels  atemptats d’Atocha, error amb el que va regalar el resultat electoral al PSOE. No és la meva intenció entrar en la baralla Aznar – Rajoy. Només deixar constància de que, en bona part, l’èxit de l’independentisme es deu  precisament a la actuació de Aznar durant el seu segon mandat, el de la majoria absoluta, perquè és en aquest moment en que, per aquella prepotència de la que parlava, trenca tots el ponts que quatre anys abans  (quan parlava català en la intimitat...) s’havien obert amb els famosos pactes de Majestic, iniciant una recentralització de competències que encara dura i  afirmar que l’Estat de les Autonomies quedava definitivament tancat. Aznar, castellà com cal, recordarà aquell refrany que diu “De aquellos polvos vinieron éstos lodos...” Però, es clar, la seva prepotència no li permet ser mínimament crític en la seva pròpia actuació....

J.  Vinyeta

8 d’Octubre de 2015