275.- Diferències

275.-   Diferències

Corre per les xarxes  una foto del Pedraforca, amb un text que diu “Jo no vaig triar néixer a Catalunya, simplement vaig tenir sort”.  És una forma de dir que el nostre País és un gran País. Ja sé que no descobreixo res de nou, però la realitat ens posa davant, dia  a dia, diferències palmàries entre el nostres veïns (i alguns dels seus personatges) i el País que no varem triar per néixer.

Varem tenir la visita d’aquest líder  que, en el País veí, arrossega multituds. Va fer el discurs, ens va dir el que ens va dir i se’n va entornar cap a casa seva. En el seu discurs ens va aparellar Mas amb  Rajoy i va parlar dels abraçaments entre polítics i, d'aquesta manera, va assenyalar la famosa encaixada entre Mas i David Fernàndez: entre la “casta” catalana i els anticapitalistes d’aquí, de casa nostra. La resposta d’en David és prou clara i contundent en l’entrevista que li fa Mónica Terribas  a Catradio[1] el passat dia 23: la gran diferència entre Mas i Rajoy, diu David, està en que Mas posa les urnes i Rajoy no.

 És una frase que marca diferències polítiques espectaculars entre les formes de fer entre Madrid i Barcelona, diferències reals que els d’aquí estem vivint i apreciem dia a dia en l’actuació de Rajoy en vers Catalunya. De la mateixa manera que Fernández estableix diferències entre el que és la crítica política i la mala llet (no usa aquesta paraula...) calculada per simular crítiques polítiques del Sr. Iglesias a les CUP  (o com en moltes de les ocurrències Pperes, autènticament sagnants, oi?).

El Sr. Iglesias ha tingut l’habilitat  de posar en evidencia aquestes diferències de tarannà. Els discursos de Iglesias destil·len una agror permanent que fa difícil no interpretar que els adversaris li son autèntics enemics quasi personals. No hi ha, o no el se veure, l’esperit i el discurs dur però constructiu de les CUP o d’ERC. El Sr. Herrera fa pràcticament el mateix discurs de Podemos (inclús  està alineat amb ell en el tema català), però no és ofensiu. És un discurs, el del Sr. Iglesias, molt propi, en el to crispat i ofensiu permanent al del Sr. Rivera, de plató televisiu i dirigint-se a aquells  als que els hi diu allò que volen sentir. És un discurs que el podríem definir, perquè el coneixem bé, de la “casta” espanyola unionista...

Potser on es veuen  més clares  les diferències entre aquí i allà, és en  els debats  de ràdio i TV a les espanyes i els que hi ha aquí a casa nostra. Veure o escoltar programes de debat en les TV o en  les emissores de radio de l’Estat (en el que sempre surten el mateixos i, en general, defensant un programari ultradretà), son un autèntica manifestació de la manca de respecta al company, amb constants interrupcions i manteniment de dos o més converses  a l’hora, el  que els fan insofribles. Potser és culpa del moderadors, però em sembla que és que els hi va la marxa... El debats aquí son serens i respectuosos, sol haver-hi conversa i  opinió i allò del “.. tu més...” permanent a les espanyes, no existeix a Catalunya...

De diferències n’hi ha moltes més i qui sap si, a més, podríem afegir-hi alguna diferència respecta l’ADN, com en el seu temps defensava Arzalluz  respecta dels Bascs. No ens cal, perquè, no les necessitem aquestes diferències de gènere tant concretes. Suposo que tots en coneixem moltes, de diferències.  És per això que m’agrada poder acabar aquestes ratlles tal com les he començat:

Jo no vaig triar néixer a Catalunya, simplement he tingut sort

I la veritat és que ho celebro!

J.  Vinyeta

24 de Desembre de 2014

---

[1] http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/El-mati-de-Catalunya-Radio/David-Fernandez-respon-a-Pablo-Iglesias-Una-cosa-es-la-critica-i-una-altra-latac-calculat/video/5411232/

274.- Podemos

274.-  Podemos

Ha de quedar clar des del primer moment que, quan parlem d’aquesta gent (gent, perquè son molts, però en cap cas vull donar a aquesta paraula un to pejoratiu) estem parlant de gent de les Espanyes. Per tant, no tinguem cap dubte d’escriure el nom del partit en castellà. Ja fa temps que els Srs. de Podemos, amb uns ambigüitat que quasi fa por, estan pel dret a decidir, però un referèndum aquí a casa nostra, que aclarís les coses, només seria possible amb un procés constituent en tot l’Estat espanyol. És a dir: si al dret a decidir però no a que decidim nosaltres.

No  entenc el què  o és que pot ser  soc molt obtús. Però quan parlem, al menys aquí a casa de què volem, parlem de tot això que el Sr.Iglesias diu que s’ha de parlar. I no sé si el que pretén Podemos és presentar-se com l’únic que sap el que diu i...deixar-nos a tot els altres com a nens de teta que no sabem on ni com anar-hi. Això és el que em sembla desprendre’s del discurs de diumenge (per cert que recorda els discursos del PSOE dels any 80’s) i de l’entrevista que Lydia Heredia li fa al Sr. Iglésias a TV3[1]. La referència permanent a Mas i la permanent igualació de Mas  amb Rajoy, em dona a entendre que aquest xicot no sap, tot i que diu que sí, que molts catalans ens sentim com a membres d’una Nació i per tant, amb un President electe  amb tots les garanties i al que, ens agradi o no, respectem (i més ara que han iniciat el tràmits per inhabilitar-lo en el TSJC), i si no ho entén així, haurà de fer-s’ho mirar.

No hi manera de fer-lo sortir, perquè ho repeteix fina a la sacietat, d’allò que Iglesias defineix com a procés constituent a tot l’Estat espanyol, sese dir-nos com portar-lo a terme. El que si queda clar és que, segons ell,  el què volem els catalans ha de  decidir-se, dons, des d’Espanya.   Entén que el procés electoral que el catalans veiem a tocar no és més que un  engany de la casta (CiU i ERC, en aquest cas). Com ICV (serà perquè les arrels polítiques son les mateixes, tot i que jo no diré que “bolivarianes”, com diuen molts,  si no que diré directament que stalinistes), el dret a decidir que defensen, porta un apèndix social i unionista penjat que el condiciona i, per tant, condiciona també la nostra llibertat col·lectiva. És una pena que els que hem de decidir, segons ells, només puguem fer-ho com ells diuen que s’ha de fer i acceptar un resultat que ens vindrà, com fins avui, imposat des de fora. I sembla que Sr. Iglesias vulgui recordar–nos que   no fer les coses com alguns creuen que s’han de fer, deixa el camí  ple de cadàvers (com en el cas d’Stalin i altres de mal record, per exemple?)... Malauradament ja voldria el Sr. Iglesias saber fer política com les CUP. Però temo que  tampoc ens el creuríem, perquè, pel que diu al menys aquí a Catalunya i de Catalunya, no es diferencia del que diuen avui dia al respecta el PSOE o el PSC i que no té res a veure amb el que Podemos deia fa  sols tres o quatre mesos. Van girant cap el centre i veurem fins on arriben.

Des de fa ja temps, Manuel Delgado, antropòleg de bones referències, ha alertat del perill lerrouxista que pot suposar Podemos dins de la societat catalana. Va posar, especialment, tota aquesta qüestió en un article  publicat a VilaWeb[2] que entenc de lectura obligada.  Dona tota la sensació, segons l’article  publicat abans del N9N, i així sembla que va passant, que el que no poden fer unes dretes en capa caiguda aquí a casa nostra, aquestes ho deixin en mans d’una esquerra  que mostri  un desafecte contra un sistema polític, del qual el bloc independentista en sigui el dominant. D’aquí que el Sr. Iglesias abomina de Mas i això passa mentre les dretes, perdut el poder que podien representar a Catalunya (tot i els brindis amb el PSC, que tampoc està per llançar coets), l’aplaudeixen en silenci. Tots sabem que això de Podemos neix amb el famós 15 M. I aquí, a Catalunya recordem que  perquè per  tots aquells de la Plaça Catalunya fos reconegut el dret d’autodeterminació pels catalans (no recordo el reconeixement èxplicit, però), va ser  tota una aventura. És tracta de que, com diu Delgado, el sobiranisme “·...passi a primera línea i ho faci en sentit hostil. Aleshores la catàstrofe està assegurada...”. Comportaria un “lerrouxisme” antisistema, que sembla que ja tenim a casa, amb les conseqüències que això  pot representar al deixar en mans indiferents des del punt de vista social (l’oligarquia catalana en aquest cas) les reformes  que han d’acompanyar la independència.

 Dons a no badar i anar a lo nostre.

J.  Vinyeta.

22 de Desembre de 2014

---

[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Els-Matins/Pablo-Iglesias-No-reconeixem-Mas-per-parlar-de-sobirania/video/5409413/

[2] [2] http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206798/perill-lerrouxisme-antisistema.html

273.- Ara, Herrera

 273.-  Ara, Herrera 

El coordinador d’ICV, des del Teatre del Raval, fa una crida per aconseguir un nou país just, net i lliure. És el que volem la majoria dels ciutadans d’aquest País. Però, una vegada més, ho vol fer amb una singularitat evident  i, en la meva opinió, amb una confusió d’idees que em resulta també evident. Heus aquí una d’aquestes evidències: “S’han presentat propostes per negociar la independència i altres per exercir-la, nosaltres proposem pactar i exercir la democràcia”.  Negociar i exercir la independència no porta un clar estigma democràtic? Vol pactar, però  amb qui? I com pensa exercir la democràcia? Dedueixo, pel que després continua dient,  que pel Sr. Herrera exercir la democràcia no és votar si no referendar. I penso que és per aquest concepte que proposa referèndums per a decidir  tot el que es pugui decidir  des del punt de vista social i finalitzar el no sabem què  amb un referèndum  (consensuat suposo amb  l’Estat Espanyol?) per anar cap  aquest País just, net i lliure (que tot plegat no sigui més que una picada d’ullet a Podemos  i les CUP, clarament assemblearis!)

Diu que el poble català vol una nova relació amb l’Estat espanyol, però no ens diu quina o com ha de ser aquesta nova relació. Proposa un front d’esquerres  (ERC, ICV, CUP, Podemos  i Procés,  però ERC i les CUP s’hi avindríen a aquest front?) ja sigui per abans o posterior a les eleccions autonòmiques (que no plebiscitàries), còctel que vist des de fora entenc, perquè aquests d’Iniciativa si no la tenen no van enlloc,  que o el lidera Herrera, o no es farà. Com no podia ser d’una altra manera, a aquells que pensen que un eix nacional és absolutament necessari (entre  els que m’hi trobo) els diu, literalment “...són de dretes i tenen coses a amagar...” Aquest és un gran, gran argument...!!, especialment després d’escoltar la introducció de Joan  Mena en la que ens deia allò de  que ICV “...és el partit de la lluita de classes...”.

És evident dons que només la acció social compta per  Herrera i en un sols sentit. Però en el suposat que arribessin a governar Catalunya, sense Estat (perquè el que si sabem és que no son independentistes) i per tant sense mitjans i instruments per  fer les polítiques amb les que impregnen el seu ideari, la pregunta del milió és obvia:  d’on trauran els calés? De l’Estat espanyol si  guanya Podemos?   Creu realment que l’Estat espanyol li donarà – deixarà calés?, perquè  és evident que les arques de la Generalitat estan  i restaran buides  fins que no aconseguim la possibilitat d’obtenir les eines pròpies d’un Estat. I no sé, o no he sabut entendre, com pensa obtenir-les aquestes eines el Sr.  Herrera.  

Som molts els que volem un Nou País. Som molts els que estem preocupats per la situació social. Som molts el que no veiem gens clar això que ens proposen d’una “comunió” de llaços comercials entre Europa i els EEUU (el famós TTIP) de la que no podem parlar perquè en desconeixem les negociacions. Som molts els que volem netejar la merda que la corrupció ens va deixant pels racons. Però de les solucions ningú se’n pot prendre la titularitat i el lideratge en exclusiva precisament perquè  som un País complexa, amb pluralitat política i, per tant, de solucions no n’hi ha només unes  i preses des d’una sola perspectiva.

 El que el Sr. Herrera ha d’entendre és que molts creiem que, per poder decidir, s’ha de ser lliure. Potser que a ell i al seu grup, acostumats tradicionalment a maximalismes, que han resultat en massa ocasions intolerants, pot ser que això de la llibertat els hi  faci por. Però pels que no hem estat mai en una òrbita quan menys filomarxista, entenem que el millor camí per resoldre els problemes és des de la llibertat. És adir, des d’un Estat lliure i democràtic, que el farem socialment just, eliminant la brossa cuidant d’una regeneració política efectiva. I aquest criteris no son patrimoni d’una sola ideologia. I molt menys de determinades esquerres.

J.  Vinyeta

17 de desembre de 2014

272.- De les ideologies

272.- De les ideologies

Catalunya, els catalans, està - estem en un moment que, potser si, hem de definir com a històric. És històric i transcendental especialment per aquells que creiem en un Estat Nou i independent que concedeixi als ciutadans que  puguin  habitar-lo en un futur una llibertat que, fins avui, en és desconeguda i  la garantia de poder  participar en la construcció posterior de tot allò que ens definirà com a ciutadans autèntics.

Hi  altres que ja ho tenen bé, que no volen modificar els seus estatus; que disposen, segons el seu entendre, de suficient llibertat i que entenen que és millor boig conegut que savi per conèixer. No cal que els hi expliquis res, no diuen res, no els importa res més que el seu jo per la raó senzilla de que no volen ni posar-se a rumiar els avantatges possibles tant socials com econòmics, dels que podrien disposar i gaudir en un Estat independent. No ho fan perquè, després de rumiar sol venir el temps de decidir i, ho sabem tots, decidir és precisament el més difícil i dolorós de la condició humana. Entenen, al contrari, que d’avantatges no n’hi hauria  cap per modificar el seu criteri, que no hi ha garanties de que les coses siguin millor (en aquest aspecte tenen raó, perquè quan se’ls demani col·laboració per canviar o millorar les coses, tampoc participaran i continuaran mantenint aquesta indiferència soterrada) i, per tant, com que ja estan bé, no cal que facin res.

Donada la transformació política que suposaria per l’Estat espanyol la creació d’un Estat català, afloren totes les mateixes ideologies que ja varen perdurar més de quaranta anys i amb una dictadura de la que encara el record ens fa tremolar les cames. Son tots aquells que repenjats en una constitució resultant de la imposició de tots aquests que encara vivien sota l’ombra de la dictadura, tot i  la mort del dictador, van mantenint encara el mateix esperit que ja va causar una guerra civil i, en massa casos, manifesten que hi tornarien a la guerra  si la Pàtria s’esquincés. No parlen del problema econòmic que la secessió crearia a l’Estat espanyol i insisteixen en que els grans perjudicats de la separació seríem el catalans que, en paraules del ministre d’afers exteriors, ens quedaríem perduts per la galàxia exterior in aeternum. Estan camuflats i protegits a l’empara dels poders fàctics en tots el estaments del poder,  precisament per aquells que oficialment actuen coma protectors de les llibertats de tots però, que realment, només protegeixen aquelles dels que els hi son fidels. Faran i desfaran el que calgui perquè res canvií. Entre aquests, hi ha també grups econòmics aparentment més discrets però pendents només dels seus interessos i que definiran la seva posició in extremis. Ara com ara, formen part de l’oligarquia de l’Estat espanyol.

Però aquí, a casa nostra, en trobem alguns que sota un paraigües democràtic i amb un discurs cultivat i en massa ocasions populista, volen i fan confondre l’ordre de les coses.  És evident que  Catalunya, des del punt de vista social, està avui gairebé sota mínims i que aquesta situació és un dels aspectes a la que hem de trobar solució.  Aquesta solució passa, inexcusablement, per  la constitució d’un Estat lliure, democràtic i, evidentment, social  per disposar dels recursos necessaris. Però les coses tenen el seu ordre i el que és primer, i ja sé que és una “perogrullada”, és el que va davant. No acceptar aquest ordre (primer un Estat, sense oblidar el govern de cada dia) i crear-ne  un altra d’ordre és tant com exigir que la ciutadania accepti la imposició d’una forma de convivència no decidida per una majoria parlamentària, és a dir: decidit des de d’alt. És una forma de fer les coses que em recorden temps passats i perillosos. Primer hem de construir un Estat; després ja direm com volem que sigui i quins valors ha de tenir aquest Estat. I un País com el nostre, que ha demostrat amb escreix la seva solidaritat i esperit social no crec que, constituït en un Estat lliure, posi en qüestió la reedificació social necessària que, en aquests moments i  com ja he dit, està sota mínims. Que el debat constituent  ha de ser sobre totes les qüestions, és evident. Però no voler participar en la prèvia perquè entenen que el debat polític no ha de ser el prioritari, és imposar la ideologia personal, particular  i partidista a la solució que molts, molts més que tots aquests, entenem com solució general als problemes del País. Quan el dret a decidir  porta penjat un apèndix, anomenat social en aquest cas, aquest dret queda, es vulgui o no, condicionat. Tot això, sense posar sobre la taula que algun d’aquests dels que parlo, ni tant sols tenen el més mínim desig de que arribem a ser un Nou Estat d’Europa.

J.  Vinyeta

12 de Desembre de 2014 

271.- Comentaris (CIA, Iceta, Cristina)

271.- Comentaris  (CIA, Iceta, Cristina)

 Aquesta setmana ha sortit publicat un document elaborat  pel Senat dels EEUU que treu a la llum les barbaritats comeses per la CIA sota el paraigües que va obrir Georges W. Bush, com a President americà que era,  en la creuada mundial que ell va encapçalar  en contra del terrorisme islàmic, arrel de la caiguda de les torres bessones  de Nova York[1]. Creuada que, en el meu entendre, va multiplicar la incomprensió, i perquè no dir-ho, l’odi entre el món occidental i el món islamista, especialment l’integrista, situació que ens ha portat fins on som ara, en enfrontament entre els radicals d’una i altra cultura: tots recordem les pèssimes pràctiques del exèrcits americans durant la segona guerra del Golf i les actuacions dels anomenats cossos de seguretat creats en aquella ocasió (cossos a més privats) que actuaven com autèntics  amos i senyors de vides i hisendes.

 Donàvem per suposat que la tortura existeix a les clavegueres de tots els etats i que, pels estats que estan en guerres permanents, com és el cas dels EEUU, qualsevol mitjà que doni la més minsa informació justifica plenament els mitjans emprats per  aconseguir-la. El que l’informe diu al respecta és que la informació obtinguda amb aquests mitjans va ser pràcticament nul·la... La gravetat de tot plegat  està en el menyspreu absolut de la condició humana, en tots els aspectes, que representa la tortura i que en massa casos es justifica dient que és una qüestió eterna en el sentit de que la tortura ha existit sempre. I és cert que ha existit sempre. Però aquesta existència, que ens avergonyeix a tots, no justifica en cap cas (perquè és injustificable per sí mateixa)  la seva aplicació. I el  que encara és pitjor és que aquestes transgressions sistemàtiques i durant anys quedaran impunes.

De totes maneres, un poble que és capaç d’ensenyar-nos, de la forma més crua i real possible, les seves misèries, al menys a mi em mereix un cert respecta. En el nostre país encara queda per esbrinar el tema dels GAL i les actuacions de Galindo i companyia en la tristament cèlebre caserna  d’Intxaurrondo...

El Sr. Iceta no ha volgut ser menys i ens ha dedicat una conferència per explicar-nos el seu full de ruta (el proper en fer-ho serà el Sr. Herrera). Poques coses a comentar perquè el leitmotiv es repeteix des del carrer Nicaragua de forma recalcitrant: reforma constitucional i blindatge de determinades competències. Si la reforma constitucional és la que queda més o menys proposada pel famós Congrés de Granada, poca cosa millora res perquè les concrecions son realment difuses. Si el que el Sr. Iceta ens proposa és fer una Catalunya ferma, tot que en cap cas independent, sorprèn que no  ho fes durant el mandat del seu partit a la Generalitat o mentre el seu cap de files manava a  Madrid i abans de que  oblidés les seves promeses des del balcó de la Generalitat. Va dir Iceta que la majoria de catalans no volen la independència i que això ho demostra el 9N. Oblida que, fins avui aquella és l’única enquesta de veritat amb  un univers de 2.350.000 persones de més de 16 anys. El que deu passar és que, com que les enquestes li van al PSC de mal en pitjor, és millor oblidar-les. Totes, és clar...

Veurem com acaba el procés del cas Noos. L’infanta Cristina, que sembla que sigui la clienta del fiscal del cas més que no pas la imputada, haurà de pagar més de 600.000 euros i potser que es deslliure d’asseure a la banqueta dels acusats: el fiscal insisteix en la falta de probes acusatòries... No és que jo vulgui esmenar la plana a ningú, però sembla que queda clar que qui té padrins es bateja... No sembla, com va dir el pare de Cristina en un moment en que el seu gendre començava  a estar esquitxat, que la justícia sigui igual per a tots. Molt menys quan l’ombra de la politització de la justícia és tremendament allargada. I per si  quedaven dubtes d’aquest allargament, veiem com acaba  el tema del jutge Ruz...

J.  Vinyeta

11 de Desembre de 2014

---

1. [1] http://www.intelligence.senate.gov/study2014/sscistudy1.pdf

270.- Del discurs de Junqueras­­­­­­­­­­­­­­­­ i algunes consideracions

270.-  Del discurs de Junqueras­­­­­­­­­­­­­­­­ i algunes consideracions

És difícil concretar sobre el discurs del cap dels republicans. El fet de que  no estigui escrit, com el del President, obliga a estar pendent del vídeo[1] del discurs i si necessites concretar més has de tornar a visionar-lo. És a dir, es fa tot plegat un pel feixuc. Però això no vol dir que no hi hagués claredat en alguna cosa.

És cert que el Sr. Junqueras es posiciona en contra de la llista única proposada pel President i entén que, realitzat el procés electoral, que ha de ser pràcticament immediat, ha de començar la creació de les estructures d’estat necessàries i la concreció  legal també necessària perquè en cap moment hi pugui haver-hi un buit legal. Proposa que un cop iniciat tot el procediment post electoral, les negociacions amb l’Estat Espanyol han de realitzar-se a nivell d’Estat Català i aquest procés ha de concloure en el que podríem dir-ne  referèndum d’aprovació de la Constitució Catalana  sense noves eleccions, forma contraria a la proposada pel President. Aquest últim punt i el tema de les llistes potser que siguin, en el meu entendre, els dos punts més antagònics. Però la resta de propostes semblen  diferències  més semàntiques que no pas  reals.

Escoltats  Mas i Junqueras, podem entrar i fer algunes consideracions. La primera d’elles fa referència  al tipus de llista que sembla condicionar-ho tot. Ferran Requejo[2], gens dubtós en quan a identificació amb el procés nacional, assenyala amb claredat que no hi ha estudis científics que avalin la idea de que una llista única doni més o  menys vots que  varies llistes. El que si sabem cert és que la fórmula D’Hont prima  a les llistes més  votades. Per tant, ni una ni altra proposta, a priori, garanteix un millor resultat. També, ja des d’un punt de vista personal, em sembla entendre que després de l’aprovació de la Constitució Catalana haurien de realitzar-se eleccions generals, per la senzilla raó de que, com a mínim, s’haurà aprovat una nova Llei electoral. Una  segona consideració, aquesta  des d’un punt de vista també  personal, és que tant en una o altra proposta, és evident que s’haurà de governar el dia a dia (a banda de la creació de les estructures d’Estat i, també, de les negociacions amb l’Estat espanyol en el tema del deute i distribució d’actius i passius) i la pregunta del milió és, com i amb quin govern?

En el meu entendre hauria de formar-se un govern provisional de concentració Nacional,ampli, a l’estil Govern Tarradellas, prèviament pactat (penso que tots estarem d’acord en que aquest Govern ha d’estar encapçalat per Mas i, perquè no, amb un Conseller en Cap que podria se Junqueras) amb caràcter constituent i  anar a les eleccions amb  aquest govern format de gent de la societat civil capacitada i membres dels partits participants en la/les llistes o que haguessin decidit participar en el Govern que, per tot plegat, asseguraria la governabilitat fins a les eleccions post constitucionals, que ens donarien el govern ja definitiu. Aquest govern definitiu, resultat d’unes eleccions generals fetes amb una Llei electoral pròpia, catalana, seria el que realment donaria forma  al País que definitivament voldrem, aplicant la constitució aprovada.

De totes maneres tots tenen ara les mans lligades. El país, la societat civil els ha portat a tots ells, a tots els partits, fins aquí i per tant, i al menys a aquests dos, Mas i Junqueras (les CUP s’ho estan pensant....), han de tenir clara la obligació de posar-se d’acord, perquè si no ho fan, aquesta mateixa societat civil els passarà per sobre i trobarà nous lideratges amb tanta o més capacitat de lideratge que puguin tenir els que ara es postulen com a tals per arrossegar el País.

El moment és transcendental i per la seva excepcionalitat son necessàries mesures excepcionals. I això requereix que els partidismes, i les  ideologies  que comporten, quedin per sota, per aquesta ocasió,  de les necessitats del procés en sí mateix. De les altres necessitats, les que conformen el dia a dia de govern i que ja tenen ideologia, han d’estar a la cura del govern triat i simultànies a tot el que faci referència al procés. Per això, i per evitar suspicàcies i especialment per evitar personalismes, entenc i repeteixo, ha d’haver-hi un govern previst i pactat abans de les eleccions obert a tots els que vulguin participar-hi. És un repte per a tots, certament. Però el veig més  preocupant, aquest repte, per a tots quests grups d’esquerres que carregats de personalismes ( oi que sí, Sr. Oliveres...?)  anteposaran ideologia estricta en front del País que volem crear quan encara no serà l’hora de fer-ho, per la raó senzilla de que encara no hi haurà Constitució Catalana.

 De tots maneres que tothom sàpiga que la societat civil té memòria i que, un dia,  quan sigui,  anirà a votar. I triarà. I  aleshores vindran els plors i cruixit de dents evangèlics per a tots aquells tebis de cor...

J.  Vinyeta

9 de Desembre de 2014

---

[1]http://www.vilaweb.cat/noticia/4222392/20141203/video-conferencia-integra-doriol-junqueras.html

[2] Ferran  Requejo a TV3 Programa Divendrers del dia 5 de desembre

269.- Comentaris (Rajoy, Ultres,,,)

269.-  Comentaris  (Rajoy, Ultres,,,)

Rajoy va aterrar finalment a Barcelona el passat dissabte  per “explicar-se millor”, segons havia dit, davant de la societat catalana. Però es va reunir només amb els seus  i els hi va endinyar un discurs que, tal com va definir l diari ARA de l’endemà de tot plegat, no va ser més que un atac frontal a la societat catalana i, en especial, al President Mas.

No és que em sigui estrany  el contingut. Però personalment em va sorprendre la duresa “mitinera”, crispada, l’intens i agut  to de veu de líder cregut  omnipotent que, ves a saber, si va estudiar-se el posat i tot plegat  davant d’un mirall, com feia algú de trista memòria. Ell, que presumeix de ser el president de tots els espanyols, té el mal acudit de dir que hi ha més catalans que independentistes, inconscient (o no, ves  saber) de que hi ha més espanyols que “peperos”. Parlava per Espanya, cert. Però  oblidant que en últim extrem feia el discurs davant d’una petitíssima part dels 471.641 votants, tot i que lliurats en cos i ànima al líder, que va tenir el PP en les eleccions del 2012 (quantitat de votants que no va gaire més enllà del 1,65% de la població catalana, equivalents a un 13% del cens). Oblidant que els que varem votar el N9N som quasi cinc vegades més que aquells votants al PP aquell 2012 i que també som catalans, arrogant-se la “propietat” de tots aquells que no varen votar el N9N. Oblidant, quan demana respecta per a Catalunya, que qui més l’ha menyspreat ha estat precisament ell per a satisfer l’oligarquia que el Sr. Rajoy representa. Oblidant que no som súbdits i que posem com a mostra d’aquesta insubmissió  una pluralitat política  que ja voldria l’Estat espanyol. Oblidant que, per molt que digui o faci, la seva credibilitat està absolutament minvada i corcada per la corrupció  a les seves files i que és incapaç de solucionar. Oblidant moltes altres coses, però deixant clar en el meu entendre, un nerviosisme quasi paroxístic que fa entreveure el pànic que pressuposa l’enfrontament polític que se li ve a sobre i que només sap resoldre, com ha fet fins ara, amb l’ús d’una justícia domesticada. Aquest és el seu valor polític, i res més. I amb aquest bagatge, ens  vol donar lliçons...?

Mentre, el seu ministre del interior (que segons diuen és de missa i comunió diària, com ja feia algun antecessor també en el govern ja fa uns anys) es despatxa tranquil  creant un cos policial especial perquè remeni per les clavegueres catalanes i denuncií tot el que li sembli denunciable o s’inventi el que cregui necessari per torpedinar, fins avui sense èxit, el procés que a Catalunya hi ha endegat. I el seu ministre de justícia  diu que el procés avança a base de fets consumats incitats  pel carisma d’un líder a les masses, recordant així el convuls segle XX...(feia dies que  no sortia, oi?). Per tot plegat, i el que anirà venint, he de reconèixer que ens ajuden molt...

Els Ultres varen muntar un ciri bestial diumenge passat, pel matí. Un mort, no sé quants ferits i més de vint detinguts, és el trist balanç d’una batalla campal entre seguidors de l’Atlètic de Madrid i del Depor.

Es parla molt de la responsabilitat dels clubs pel tracte i facilitats que aquests, els clubs, donen a totes aquestes bandes de brètols. És cert que, per part del clubs hi son o hi han estat aquestes facilitats i també és cert que alguns clubs ho han corregit. El Barça de Laporta va ser el primer club en actuar, amb les conseqüències posteriors per al propi Laporta,  el R. Madrid s’hi va afegir després i, si no vaig errat, l’Espanyol i el València han treballat molt en aquesta línea. Però ni les autoritats esportives en general ni l’administració en particular ho han fet, de treballar-hi. I els resultats d’aquesta inacció estan a la vista. El Regne Unit tenia aquest problema. Els Hooligans que tenien quasi com dogma omplir-se de cervesa, anar a hostiar-se amb els de l’equip contrari i, finalment, tornar a casa ben calents, van anar-se’n “civilitzant” com a conseqüència de   les actuacions de les administracions i dels propis clubs i, avui dia, estan en clar declivi.

Però en el nostre Estat no s’ha fet res al respecta. No solament inacció si no també una clara, en la meva opinió, permissivitat. Els grups aquests anomenats radicals son uns autèntics grups polítics amb clares manifestacions feixistes, amb símbols a l’ús i actuacions violentes camuflats per uns colors esportius. Personalment, i ho crec fermament, son els mateixos que s’afegiran a les manifestacions que puguin realitzar els grups polítics feixistes registrats, que també actuen amb impunitat arreu de l’Estat. I la actuació policial en aquests fets violents dels que parlem, sense previsió i  arribant tard, sembla confirmar la meva tesi.

Això sí: la violència, la xenofòbia i el racisme son presents en els estadis, Però, en canvi, una pacífica estelada, està prohibida. Després ens diran que darrera de tot plegat no hi ha raons polítiques.

J. Vinyeta

2 de Desembre de 2014

268.- Del discurs de President

268.- Del discurs de President.-

El president ens ha dit que aposta fort per  la Independència del País[1]. Ens diu com vol arribar-hi i, especialment, ens dona un termini de divuit mesos, com a màxim, per assolir-la.  El President marca els tempos i posa condicions. I ho fa de tal manera que els que voldrien esmenar-li la plana (especialment els partits Convergència i Esquerra, que quedarien amagats, en stand by, com es diu ara), ho tenen difícil per a fer-ho. Proposa una llista  composta per elements dels partits que si vulguin afegir i per elements civils que, podem dir, tinguin provada solvència i excel·lència  en resposta al clam popular que capitanegen l’ANC i l’Òmniun, perquè, com diu el propi President, la gent del carrer també ens ho hem guanyat.  El discurs del President ens  canvia les formes polítiques enteses com a tals fins ara: es tallen les amarres per navegar definitivament vers Ítaca i ens hi haurem d’habituar.

Tot i la contundència del missatge, l’única condició sine qua non que hi posa  és  que no convocarà aquestes eleccions  si aquestes no han de servir a la fi proposada i en cap cas si només han de servir per modificar les majories – minories  parlamentaries. El President vol una llista clarament guanyadora del sí, perquè quedi clar a l’Estat Central i, especialment a Europa, que  ha estat una victòria electoral neta i sense discussió possible del que podríem dir el sí – sí,  però, reitero, tot i la contundència,  tot lo altra  sembla clarament negociable. Per aconseguir aquest sí majoritari, no seré jo qui mantingui com a millor la llista única o les separades amb el mateix objectiu (els que en saben, de matemàtiques aplicades, que ens facin números clars), i les enquestes tampoc  es posen d’acord al respecta. Però el que sí és cert és que l’enquesta amb una mostra de 2.350.000 enquestats (no la de 800 o 1000 enquestats per telèfon) del 9N, té resultats diàfans.

De totes maneres hi ha dubtes. No en respecta a la voluntat del President de seguir endavant si no el que entenc com algunes llacunes problemàtiques. Per exemple i en la meva opinió, no entenc que es pugui anar a les eleccions tal com les promou Mas si prèviament no s’ha acordat el Govern que ha de pilotar el procés durant aquest temps que ell marca, entre les eleccions que proposa i les que es faran, ja com constituents i simultàniament amb el Referèndum de ratificació del Nou Estat Català. Es deixarà la composició d’aquest Govern en mans del que lideri la llista guanyadora, suposadament majoritària? Si es fa així, quedarà garantida la governabilitat durant tot el procés?

Suposo que hem de comptar amb l’hostilitat constantment augmentada a mida que avancin els dies, per part de l’Estat. A banda del setge polític i econòmic  que anirà estrenyen, existeix el problema de que algú es begui l’enteniment, com diu el President, i ens impugni precisament aquest procés electoral. El CATN ja en parla de la possibilitat de que això passi.  Quina solució s’hi pot plantejar a la situació que així es creï? Com ha de plantejar-se el procés perquè no sigui impugnable?

Hi ha dubtes, és cert, però haig de pensar que s’imposa una certa espera i que, entre tots plegats, s’aniran resolent. Però entenc també que, a pesar de la paciència, s’ha de començar a esbrinar i aclarir tots aquests i més  dubtes per a no deixar-ne cap al rebost, no fos cas  que se’ns hi florís qualsevol dubte no aclarit.

Hi ha hagut retrets a la proposta del President en el sentit de dir que  suposa una paralització del sistema democràtic donat que els partits, elements bàsics de la democràcia, deixarien de funcionar. Dit de manera més entenedora, que hi hauria una “dictadura”, quan menys, temporal (el President ja assenyalava allò dels llepafils i perepunyetes...). França, amb l’UMP ja ho va fer i no es va enfonsar el mont. En el suposat de que fora com diuen una dictadura, tot i que no en els termes que malauradament coneixem i que no ho serà, de dictadura, crec que han de quedar clares un parell de coses. La primera és que els grecs i romans entenien ja  una dictadura com una sortida política aplicable a situacions excepcionals. La segona està en la utilització banal que, especialment en el segle passat, se n’ha fet del terme, donat que aquelles suposades dictadures no eren tals si no que  varen néixer ja amb el clar desig de convertir-se, o s’hi varen convertir, en tiranies i com a tals varen actuar. I cal diferenciar amb rotunditat  una cosa de l’altra. I finalment, i ja des del punt de vista personal, estic disposat a suportar aquesta “suposada dictadura” i les que puguin venir si, després de divuit mesos de patir-les,  començo a viure en un estat lliure i sobirà.

Continuarà.

J.  Vinyeta

26 de Novembre de 2014

---

[1]El text íntegre del discurs:  http://www.aragirona.cat/noticia/2014/11/25/el-discurs-integre-dartur-mas-despres-del-9n-temps-de-decidir-temps-de-sumar

267.- A l’espera del President

267.-  A l’espera del President.-

 És ben cert que estem a l’espera de les declaracions que ha de fer aquesta tarda el President Mas, al Fòrum. Hi ha opinions per  tots els gustos i haig de dir que, en general, quan el President ens ha convocat a una roda de Premsa (tot i que sembla que questa tarda tot tindrà més l’escenografia d’un conferència gairebé clàssica), no hi ha hagut decepció després d’escoltar-lo, en les expectatives inicialment posades i, gairebé sempre, hi ha hagut alguna sorpresa d’un pes determinat.

El nostre País està a l’aguait. I des d’un punt de vista politic-social (és a dir de d’un punt de vista  molt ampli, donada la  transversalitat amb la que el moviment sobiranista s’ubica) gosaria dir que  està a l’espera de ser convocat definitivament a les urnes (i com diria l’ínclit Ribera), a les de veritat. Però això, ens agradi o no, és una facultat exclusiva del President. I no sabem si avui ens aclarirà dubtes al respecta. Però el que ens ha d’assegurar és que la ruta vers Ítaca continua sense variació. I ens ha de dir com hi arribarem.

De moment ens anem distraient amb les opinions i compareixences dels polítics més o menys involucrats en l’afer sobiranista.

Potser que la compareixença més espectacular  ha estat la del Sr. Duran. Sota l’eslògan de “Construïm” no acabem d’entendre si el que vol és  muntar un nou partit a la seva mida, guanyar temps a l’espera de les decisions del Govern en general o les del President en particular o, potser, el més concret sigui precisament el no concretar res.

Esquerra demana eleccions immediates i Junqueras diu que no parlarà fins dimarts que ve. El PSC es deleix per a ser partícip d’alguna cosa que els posi a primera fila per compensar mínimament les escissions permanents del grup. El Sr. Herrera, com sempre, demanant tot  sense demanar res però exigint que res sigui tot sense eleccions (oi que no s’entén? Dons això!). I les CUP, potser els més assenyats, esperant propostes.

Amb totes aquestes, els Srs. de Podemos van guanyant terreny a les enquestes. És la conseqüència de  l’assumpció per part d’Iglesias –Errejón - Monedero del lideratge d’allò que sense un lideratge resultava de poca volada: l’anomenat  15M. De poca volada però d’arrelaments profunds en el sentiment popular, molt especialment en bona part de les classes mitjanes, per les destroces  ocasionades pel cinisme dels  que tots sabem.  El problema està en que aquesta gent de Podemos no està per la feina amb el tema sobiranista. Em temo que els hi passa el mateix que als de ICV, que porten a l’ADN en la meva opinió, algunes restes de l’estigma soviètic del que sabem no era gaire amic de “desvariejaments” sobiranistes (Hongria, Txecoslovaquia o Polònia, en son clars exemples durant el segle passat). I queden per veure les conseqüències que un ampli ventall d’esquerres pot crear en l’arc parlamentari en unes eleccions properes. El Sr. Herrera es mossega les ungles...

És evident que hi ha molts dubtes i incerteses. Alguna cosa ens podrà aclarir el President quan ens plantegi el full de ruta del que ens ve a  partir d’avui. El que penso és que no pot bandejar en cap cas la real situació  de la construcció de les eines d’estat necessàries.  I ho dic perquè la situació en que ara sembla que ens trobem, si no ens demostren el contrari, és que hi anem  molt endarrerits.

La societat civil ha deixat de moment el tot plegat en les mans dels polítics. I aquests han de pensar que, un dia o altre, en el pitjor del casos, aquesta societat civil, que té memòria, votarà.

I ara, esperar el planteig del President

J. Vinyeta

25 de Novembre del 2015

266.-La querella

266.-La querella.-

El Fiscal General ha optat per la presentació d’una querella contra Mas, Ortega i Rigau pel que ja s’han convertit en que els podríem anomenar “Fets del N9N”. El Govern Rajoy ha anat posant  als peus dels cavalls les institucions de l’Estat per aquest tema i a cada plantofada que ha volgut donar als catalans, tal i com ho diu el refrany castellà, “...fueron a por lana y volvieron trasquilados...”. Però tot i els ridículs quant menys internacionals,  una vegada més es pixen sobre la tomba de Montesquieu.

El cas  és que la fiscalia, piramidal, jeràrquica, quasi d’estructura militar,  va deixar en mans dels fiscals generals de Catalunya la interposició de la querella contra Mas i companyia. I els fiscals de Catalunya, potser amb més coneixement, amb la “contaminació” que és conseqüència del ser membre d’una comunitat concreta i de la seva coneixença (i no necessàriament, com assegura el Sr. Floriano, deguda  a un de sol dels aspectes concrets d’aquesta comunitat), o mig empeltats per allò que en aquesta comunitat nomenem seny, reconegut valor d’aquesta societat catalana (tot i que algú el definís com a “seni”), varen decidir, per unanimitat, que no hi havia fonaments jurídics per a presentar-la.

Tot i això, el Fiscal Torres Dulce ha decidit,  en qualsevol cas, tirar endavant la querella de la que desconeixem encara ara el real contingut de la mateixa. Donades les condicions d’aforats dels possibles imputats, aquesta querella, que els fiscals catalans hauran d’admetre per allò de l’estructura jeràrquica de la institució,  hauran de presentar-la davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I a partir d’aquí, aquesta querella iniciarà un periple TSJC – Suprem que no sabem  de quantes anades i tornades, quantes voltes donarà (cal recordar, per exemple, el periple que va seguir el cas Atutxa al País Basc).

El govern central nega cap influència sobre la fiscalia. Però sabem tots que la fiscalia està a les ordres de Ministre de Justícia, de trist record de la nit del 9N en unes declaracions desafortunades (les declaracions del cel·lo...!). Però si no ha estat Rajoy qui ha donat ordres a la fiscalia, ha estat evident que des del PP, s’han fet declaracions que, en principi amoïnant inclús als propis fiscals,  sembla que han quallat en l’esperit de la fiscalia i en el decisió del Sr. Torres Dulce: recordem les de la mai ben ponderada Sra. Alícia donant tots els detalls  a Tele5, o els permanents estirabots de Cospedal o els dels Srs. Alonso i Floriano. El problema s’agreuja més si ha estat aquest sector més ultramuntà el que resulta ser  el que mana per sobre de Rajoy. Algun País civilitzat admetria que un partit restés per sobra de la fiscalia de l’Estat? Sembla clar, per tot plegat, que estan perdent vots per la dreta i tant en un intent de recuperar-los com per a satisfer a una part del seu electorat, el PP ha de donar tall suculent als seus. I, des de sempre, el millor i més suculent tall és Catalunya.

La veritat és que no entenc què pretenen. Perquè si l’objectiu és eliminar Mas, cosa que sempre ha estat en la ment de tota la dreta cavernosa,  la realitat és que li estan fent un favor immens: més popularitat, recolzament oficial per molt bona part de la societat catalana i, a més, màrtir. Si pensen que amb això donen un cop seriós al sobiranisme, no solament s’equivoquen si no que fan que el nucli dur independentista s’enforteixi més i que el volum dels “militants” del procés, siguem, a partir d’aquesta querella, molts més dels que érem fins ara. Sort que el N9N no va ser res més que una botifarrada...!

En massa vegades se’m fa evident que el temps no passa en aquest Estat en que ens toca viure. És com si allò que havia de ser (Machado potser en diria efímer...) encara sigui, amb la sensació cada cop més colpidora de que per aquest no passar el temps, passa, com en el cas de l’aigua estancada, que s’inicia un procés de podridor que no té aturador. I la realitat, que  sembla que ens vulgui donar fe de que la descomposició de l’Estat  és evident, ens fa arribar al nas la mala ferum que ja s’escampa per a  tots els recons. I deu de ser-ho tant d’evident, que el propi exèrcit li recorda a l’Estat allò de la metròpoli dèbil...

Diuen que Rajoy ve dissabte 29 per explicar-se.  Explicar, el què? Suposo que serà un acte de partit, perquè haig d’entendre que no parlarà amb Mas amb una querella contra ell en marxa...oi?

J. Vinyeta

20 de Novembre de 2014

265.- Els Fets de Vitòria

265.- Els Fets de Vitòria.-

Avui dia s’està parlant molt del “Fets de Vitòria” i la demanda d’extradició, juntament amb l’ordre de la Interpol de detenció preventiva de Martín Villa com a responsable dels fets, ha creat, en la meva opinió, una certa confusió general, perquè dir o insinuar  que Martin Villa era ministre de l’Interior (de la Gobernación) en  aquell moment és un error històric monumental. Martín Villa era en aquell moment Ministre de Relacions Sindicals i, en el per què de tot plegat és evident que hi te responsabilitat (podia haver intentar modificar la llei de vaga, per exemple, que és una de les raons del conflicte, tot i les dificultats polítiques del moment) com també les hi té, de responsabilitats, tot el consell de ministres també del moment.  Recordem els fets.

Carlos Arias és el President del Govern espanyol, anomenat per Franco després de la mort  de Carrero Blanco (1974). A la mort del Dictador, Arias   continua com a tal i, en el que serà l’últim govern que forma, previ a la transició (la transició real no comença fins a la seva destitució), anomena com a Ministre de la Gobernación a Fraga Iribarne, Martín Villa, com he dit, Ministre de Relacions Sindicals  i anomena  Secretari General del Movimiento a Adolfo Suárez (si l’incloc en la llista és perquè també va estar-hi implicat d’esquitxada o directament, segons es vulgui veure). La situació al País Basc, com a la resta de tot l’Estat, es va deteriorant reclamant, entre altres  llibertats, la sindical i en una de les vagues generals que impulsava, si no recordo malament  Forjas Alavesas (la data si que la recordo perquè s’ha anat repetint any darrera any: 3 de Març de 1976), els vaguistes es concentren en una església d’Alava. La policia, “els grisos”, varen fer sortir a cops i amb gasos els concentrats a l’interior i a la sortida de l’Església es va produir la massacra: 5 ó 6 morts i més de cent ferits pels trets de bala de la policia. No recordo si  hi va participar la guàrdia civil.

Aquests, a gran trets, son els fets. A les hores hem de parar atenció als personatges del moment:

El Cap d’Estat en aquell moment era Joan Carles I, nomenat ja durant l’infermetat del Dictador com a cap d’Estat interí i el 22 de Novembre del 75, successor d’en Franco.

El President del Govern era, com ja he dit, Carlos Arias (fins a primers de Juliol del mateix any en que és cessat i Adolfo Suárez anomenat Primer Ministre).  No està de més recordar que, per les seves actuacions durant la Guerra civil, Arias  era i és recordat com “El Carnicerito de Málaga”. 

El Ministre de la Gobernación, que és com s’anomenava el que ara és Interior, i per tant el cap de les forces de seguretat, era el Sr. Fraga que, uns dies abans ens va delectar amb aquella frase que també s’ha fet famosa “La calle es mia!”. Però es dona la circumstància de que Fraga era a Alemanya en aquell moment i, el titular del ministeri aquells dies i que substituïa Fraga era, precisament, Adolfo Suárez. Mai s’ha volgut parlar de la   participació i/o implicació de Suárez en el fets. Per tant  s’ignora si, per actuar,  va rebre ordres des d’Alemanya d’en Fraga, si va actuar per iniciativa pròpia o si Fraga donava ordres directament des d’Alemanya. Des del País Basc s’ha demanat reiteradament una investigació seriosa per aclarir els fets, que no ha arribat mai.

I, finalment, Martin Villa. Era el Ministre de Relacions Sindicals, l’hereu del Sindicato Vertical, i que mantenia la mateixa i tímida Llei de Vaga que havia estat aprovada pel que s’anomenava la “Sonrisa del Régimen”, José Solis Ruiz, uns anys abans i que Villa en cap cas havia intentat modificar durant el seu mandat. Si ho hagués fet, potser les coses haguessin esta més lleugeres. Si ho va intentar i no ho a poder portar a terme, ens el creuríem si hagués dimitit. No va anar així.

Tampoc està lliure de responsabilitat tot el Consell de Ministres que pequen, quan menys, d’omissió. Penso que és sobrer enumerar els seus components.

M’han semblat  obligats aquests aclariments, però no hi ha en ells cap intent de justificació de res ni de ningú, perquè em sembla obvi que res del que es va fer durant aquells terribles quaranta anys te justificació. Només ha estat que entenia que la barreja de rols que s’ha creat amb tot plegat, havia de ser aclarida.

J.  Vinyeta

14 de Novembre de 2014

264.- N9N 1.0

264.- N9N   1.0.-

Està clar que la diada de diumenge passat i l’èxit de la convocatòria fa que, passat el fet en sí, els esdeveniments vagin amb  molta velocitat. I  això només  a fet que començar.

Hi ha hagut vàries notícies, a banda de les que podem considerar com  normal interpretacions dels resultats i els comentaris amb que s’acompanyen. La primera ha estat la conferència de premsa del President. Continuo mantenint que, a pesar de les intencions, el President és  conscient de que amb la seva proposta no fa res  més que cremar l’últim cartutx. La segona notícia és que  el cartutx ja  es va cremar ahir  amb les declaracions, posteriors a la roda de premsa de Mas, de la vicepresidenta Soraya, duríssimes,  al Senat en resposta al senador Cleries de CiU. La resposta, amb més duresa de la que l’hi és habitual, dona la sensació de que, ja  que el sector dur del PP insisteix en el desestimen de funcions del Sr. Rajoy (amb alguna demanda al respecta per part de VOX i, pel que sembla, per part també d’UPyD), la resposta de la Vicepresidenta em “sona” com a un inici de campanya personal per poder ser anomenada pel PP  com a candidata del partit a les properes eleccions que, dins del propi partit, no es descarta que hagin de ser avençades.  Tot i això, podria ser que tingués com a rival   directa a Cayetana Álvarez de Toledo, la  líder de Libres e iguales i que sembla ser que compta amb el vist i plau de la FAES i, per tant, directament del Sr. Aznar.

Per tant, i sense voler confondre objectiu amb mitjans, em sembla evident que anem directes a unes eleccions, que nosaltres convertirem en plebiscitàries, segons ja va assenyalar en el seu moment el propi President i que iniciarà una ronda de consultes al respecta. A partir d’aquest moment, començarà el calvari, perquè ho serà, per unificar criteris i definir la realitat del camí a fer,  especialment com es farà i, en arribar-hi, com desenvolupem el nou estatus.  No negarem que estem, una vegada més (i últimament ens passa molt sovint)  en un moment històric.

En un moment de la roda de premsa  va sortir el tema de l’anunci de la “querella”. La Sra. Alícia ens confirmava  a Tele5 (l’entrevista  es pot trobar íntegra a la xarxa) que el  ministeri fiscal es deu a qui el paga. Si no és així, es fa difícil d’entendre que la Sra. Camacho ens detallés, fil per randa, el què, quan i com de la querella. El pitjor és que ho considerem com a normal en el sentit de que ho donem com a una conseqüència esperada. La podridor del sistema és d’aquest gruix.

Finalment,  tot i que per reblar el clau, el Sr. Rajoy ha ofert avui, tres dies després, una roda de premsa. Tot i que amb to diferent al emprat  ahir per la seva Vicepresidenta,  to més suau però no menys contundent, no ha variat el contingut  d’aquell discurs. No a tot, com sempre, cap possibilitat d’obrir camins  de diàleg per a res que no sigui  tot el que fins ara ha estat en el seu ideari, afegint-hi, com a novetat, la negació  inclús d’una modificació constitucional que podés atendre la línea sobiranista. Tampoc ha sorprès el menys preu amb que ha tractat als participants en la festassa de diumenge passat. Amb la seva actitud, estic convençut de que avui, ara, ja som un quants centenars més de sobiranistes. Gracies en nom de la causa!

El Sr. Rajoy ha negat tenir coneixement de la “querella” de marres. El diari El Punt Avui, anuncia avui que la famosa “querella”  ja estava preparada  des de dimecres passat. Però si hi van haver-hi filtracions sobre del seu contingut, com ens pot dir el Sr. Rajoy que no n’estava assabentat? Realment només ho sabia la Sra. Alicia? I pensa el Sr. Rajoy que ens ho creurem, que no en sabia res? Innocent...!

Esperarem esdeveniments.

J.  Vinyeta

12 de Novembre de 2014

263.- N9N

263.- N9N.-

Poca cosa a afegir a la actuació  de la societat civil catalana ahir. Diran el que voldran des del Govern Central i elements afins, que son molts, però si la societat en general respongués  amb el civisme en que, en totes les ocasions que se la convoca es manifesta la societat catalana, penso que el món, el món anomenat civilitzat al menys, aquest món que ens toca viure, seria millor. Si a més afegim la solidaritat efectiva i afectiva de més de quaranta mil voluntaris  que ens regalen  un bocí de la seva vida perquè tot plegat funcioni, és evident que l’exemplaritat de tot plegat farà història. Gràcies a tots.

Els resultats d’allò que no era un referèndum, i és veritat que no ho era, i que no era més que un clam per fer entendre a aquells que ho han d’entendre, que som ciutadans que volem decidir el nostre futur, ha estat un èxit per molt que, precisament aquells que haurien d’escoltar, el vulguin minimitzar per no haver-lo d’escoltar. Però no és d’aquest resultat, que és incontestable, del que vull parlar.

Diguin el que vulguin des del govern Central  tot plegat els ha deixat tocats. Només cal recordar l’aparició ahir nit del ministre de justícia amb un discurs violent, ofensiu i amb amenaces incloses, tot i que mal enganxades amb celo, perquè hi veiem  un indici de quina pot ser la resposta a tot plegat. El  PP, en el més pur estil conqueridor sempre carregat de testosterona, pot prendre el camí repressiu que el ministre anuncia i que corrobora González Pons en les seves últimes declaracions. És que em sembla fàcil d’entendre que un partit que es degrada a una velocitat alta de creuer amb tota la corrupció possible aflorant, amb un Podemos tocant-li allò que no sona i amb unes generals a la vista, hagi de fer alguna cosa per acontentar a bona part dels seus electors. En aquests casos tenim l’experiència de que el boc expiatori sempre és Catalunya. I, com sol ser propi dels fatxendes, sempre, a més, en contra del més dèbil.

El PP en general i el Sr. Rajoy en particular, s’han equivocat.  I  el més greu de tot l’error és que han dinamitat, amb el seu error, institucions que haurien de ser bàsiques en un Estat de Dret. El Constitucional, el Consell d’Estat i la Fiscalia, institucions oficialment autònomes, han jugat el joc que els hi ha imposat el Govern Central i, malauradament, dona tota la sensació de que, a més, ha estat amb plena complaença d’aquestes institucions. Passaran anys fins que aquestes institucions guanyin credibilitat  davant de la ciutadania, el que ens dona la raó a aquells que volem marxar d’un país corrupte i amb institucions clarament polititzades. Un Estat que, a més INRI i pel suport incondicional d’aquestes institucions, es permet el luxe de passar-los-hi quantes decisions polítiques  siguin incòmodes de decidir, per falta de valor, per manca d’aquella testosterona de que en tantes vegades en volen presumir, per resoldre’ls.

I Rajoy? Dons com deia algú a la TV avui, ni està ni se l’espera...

Aquí ha casa nostra, ha quedat clar i reforçat  el lideratge del President Mas. S’ha jugat la pell, ha guanyat i s’ha posat davant per a qualsevol demanda de responsabilitat que vulguin fer-nos arribar. Penso que poca cosa més li podem exigir al President sobre el procés consultiu. Tot plegat,  el revalora en tots els aspectes i, per aquesta revaluació, els partits sobiranistes queden una mica a l’aguait de tot  plegat. És evident que qui té la clau del desllorigador de la situació creada és precisament el President Mas, que ja ha dit que  demà dimarts començarà a fer públiques les seves intencions. Però també és cert que aquesta revaluació no li dona un xec en blanc, com ho és  també que els partits sobiranistes no poden pretendre  posar al President ara amb l’èxit de la seva jugada a la mà, contra les cordes. A partir d’aquestes consideracions, és evident que ens queda un camí que, tot i tenir un punt d’arribada concret, pot ser una mica costerut. Però deixem clar que, em temo i ho celebro, que aquesta societat no permetrà que interessos partidistes, tot i que legítims, facin el camí més costerut del que ja serà. Estarem a l’aguait.

Hem de continuar. En Churchill, després de la batalla d’El Alamein en la que Montgomery va derrotar Romel, va tenir una frase que ha quedat, com moltes altres  frases seves, per la història i que em sembla molt aplicable als fets d’ahir a Catalunya. Va dir Curchill en aquella ocasió  “ Ara, això no és el final, ni tant sols el principi del final. Pot ser sigui, més aviat, el final del principi”. Penso que aquesta és la situació política, avui dia, del que anomenem procés sobiranista: estem al final del principi, però  serà necessari continuar la guerra i guanyar-la. I ara son els polítics  els que han de posar-se en marxa per aconseguir-ho

J.  Vinyeta

10 de Novembre de 2014

262.- Ara, per dignitat!

262.- Ara, per dignitat!.-

Sembla que el fulletó arriba a la fi i només amb una nova imposició, institucional o no,  però més o menys violenta, se’ns podrà impedir el fet estricte de votar.

És ben cert que el Sr. Rajoy i el PP, si fan tot el que estan fent és perquè, en el seu diccionari no existeix la paraula diàleg, si no que només coneixen les paraules derrota i humiliació dels que entenen com enemics-opositors i els fets així ho corroboren[1]. I per això, en el cas català, els hi ha de fer molt mal especialment  que l’intent d’humiliació l’haguem convertit  en una orgullosa revolta groga, majoritària, pacifica i festiva que ens fa dignes d’allò que volem abastar. És ben veritat que de raons participatives en tenim un munt, moltes i de molt gruix, però  no podria ser que, per descuit, deixéssim la nostra dignitat, la raó necessària, en el calaix dels mals endreços precisament en aquest moment. La participació serà perquè a més la nostra dignitat així ho exigeix.

 La Generalitat i el President ja s’han definit al respecta i, per tant, em sembla que no cal parlar-ne més. Diumenge, d’hora, cap els llocs que tenim assignats, amb la cara ben alta i votar. Si per la causa que sigui no ens deixen, hem ser prudents amb  les possibles provocacions, no mossegar l’esquer i cap a casa, perquè ha de quedar clar que no som violents i que el nostre mal no vol aquesta mena  de sorolls. En qualsevol cas, en tornar a casa, haurem guanyat. I si no ens han deixat votar, la victòria haurà estat, internacionalment també, complerta.

El Govern ha denunciat al Govern Central davant del Suprem  i li demana que suspengui de forma cautelaríssima l’acord del Consell de Ministres de 31 d’Octubre passat pel què el Govern espanyol va impugnar el procés participatiu del N9N, i ho fa perquè entén que el Govern Central amb aquell acord abusa del poder i atempta contra la llibertat d’expressió, la llibertat ideològica (tal com expressades en la sentència del propi TC del mes de Març passat)  i el dret de participació dels ciudatans. Pel que sembla, aquest tribunal, el Suprem,  es pronunciarà avui o demà al respecta. És evident que sabrem la decisió que el Suprem prengui, però aquesta no ha de modificar la nostra, de  decisió.

A tot plegat hi podem afegir la Denúncia dels Càrrecs Electes de Catalunya davant les Nacions Unides, el Parlament Europeu,la Comissió Europea, el Consell d’Europa i L’OSCE[2] i que, si no ho tinc mal entès, estarà a la nostra disposició en el moment participatiu. És un text en el que posa sobre la taula les dificultats en que ens hi posen cada vegada que ens volem manifestar definitivament com a País. En cap cas les instàncies internacionals podran manifestar ignorància al que ens ve passant de forma massa habitual.

El President ha dit que enviarà una carta a Rajoy el proper dia 10 demanant  diàleg per poder realitzar un referèndum acordat. Si no hi ha res de nou, em sembla que serà cremar l’últim cartutx abans de la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques que nosaltres farem plebiscitàries. Perquè no podem oblidar en cap cas que, a la fi, tot plegat està a les nostres mans i que ara, tot, depèn de la nostra actitud  i del nostre desig.

J.  Vinyeta

6 de Novembre de 2014

---

[1] El PNB sap perfectament el que li va passar a Europa amb la seva expulsió del grup demòcrata cristià a instàncies del Sr. Aznar, per no comentar la dura actitud amb els grups abertzales amb Otegi encara a la presó.

[2]http://estaticos.elperiodico.com/resources/pdf/2/8/1415190982282.pdf?_ga=1.121892937.395917950.1413904067