dimecres, de desembre 18, 2013

210.- Comentaris (Mas, Conferència Episcopal, Seguratas)

210.- Comentaris (Mas, Conferència Episcopal, Seguratas).-

L’entrevista al President Mas va remarcar una actualitat que ja ve marcada, valgui la redundància, per l’anunci de la pregunta i la data de la consulta. Una entrevista esperada, no pel que ens podia dir de nou (que alguna novetat també hi va ser), si no perquè esperàvem, com així va ser, confirmar el lideratge. Hi ho fa  en dir-nos que ell serà qui plegarà l’últim  i que signarà el Decret de convocatòria, en avís clar a Rajoy.  Respecta de les novetats potser la més clara, és l’anunci, diguem-ne oficial,  del pla B que no és més que la convocatòria d’eleccions que poden tenir caràcter plebiscitari, si no hi ha possibilitat de portar a terme la votació, i també l’anunci de que intentarà parlar-ne amb Rajoy del tema, mostrant una disposició al diàleg de forma que si l’Estat es comportés, respecta de la pregunta, com el Regne Unit, el President entén que Catalunya es comportaria com ho ha fet Escòcia.

Respecta de tot plegat, em sembla que no cal afegir res al que ja es va dient: continua el no a tot des de Madrid i afins; en clau catalana constatar  que el PSC navega sense rumb, absolutament exposat a una desfeta inimaginable si el PSOE canvia només una coma del seu discurs; i, des del punt de vista internacional, l’editorial del Financial Times (diari, per cert, sempre més procliu a les tesis del PP) advertint al Sr. Rajoy que  el problema de la consulta requereix solució política i que, a més, la solució està en la pròpia pregunta plantejada per la Generalitat. Pel demés, personalment entenc que no és mai el moment de posar el carro davant dels cavalls i ara s’ha d’anar fent camí i anar resolent els dubtes,  un darrera de l’altra. El més greu d’aquests dubtes, és el que van sembrant els que diuen que no hi haurà consulta. Son els mateixos que, ara fa una setmana, pontificaven que no hi hauria acord per la pregunta, recolzats per determinada i nerviosa  premsa local que mai s’ha presentat com a sobiranista tot i que mai ens han dit per què. Son incapaços d’esperar esdeveniments  donat  que d’avui fins el 9 de Novembre proper, poden passar moltes, moltíssimes  coses que els poden deixar en evidència. 

 Per molt que bramin els de sempre, em sembla o així ho entenc, que fins que el Decret pel Referèndum no sigui signat i publicat al BOG, no pot haver-hi intervenció jurídica des del Govern Central, el que no vol dir, ans al contrari, que totes les altres formes de intervenció no es posin en marxa i de forma molt virulenta i immediata. I també a nosaltres, al carrer, ens tocarà aguantar la tempesta amb dignitat.

La  Conferencia Episcopal Española, en boca del seu portaveu, recentment anomenat, Gil Tamayo, torna a mirar a Catalunya  i diu, referint-se a la futura consulta: “Poner en peligro la convivéncia de los españoles [...] es moralmente inaceptable. Pretender unilateralmente alterar [...] es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria”[1]. S’obliden de dir que, sense llibertat no pot haver-hi bé comú. Però  ja sabem dels seus constants acostaments al Poder i que també és segur que, per l’ambigüitat gairebé consubstancial de la pròpia Església Catòlica, trobaran resposta immediata a algunes reflexions que quan la màxima autoritat, el Papa parlant ex-càtedra en Encícliques, sembla voler dir altra cosa, a la Pacem in Terris [2], per exemple.  Ja sé que, com deia La Trinca, els bisbes saben llatí i per tant el que avui és negre demà pot ser blanc o verd o groc... És per això que no espero res més que el que continuïn amb la mateixa actitud, defensant, escrupolosament a qui els paga, tot i que el seu regne, diuen, no és d’aquest món. De totes maneres, “Església Plural”, ha demanat als bisbes catalans que trenquin relacions amb la CEE[3]

Els Seguratas, com se’ls coneix de forma col·loquial, sembla que tindran regulació especial que els hi atorgarà  atribucions quasi policials. No em sorprèn perquè un Estat que té por dels seus administrats, com sembla demostrar la nova Llei de Seguretat  Ciutadana en curs parlamentari, posarà en marxa tants elements i medis coercitius en contra d’aquesta societat com li siguin possible. Quan es parla de forces parapolicials, com és el cas, amb autoritat concedida, que no guanyada, des del poder,  no puc evitar deixar de pensar  en aquell sistema que va fundar Hitler per a la protecció dels mítings del partit, les anomenades SA, paral·lel a la policia alemanya. El grup va anar creixent fins a suplir a la policia normal i convertir-se en  un exercit intern dins del partit nazi molt poderós, tant que el propi Hitler, seguint orientacions de l’exèrcit alemany, va ordenar la seva liquidació. Però, fins aquella famosa nit, les barbaritats que varen realitzar aquelles SA per pròpia compta, encara son recordades per la Història. Caldrà saber per tant l’ús que se’n farà i  l’autonomia d’aquesta nova branca policial. I recordar molt sovint la Història, amb majúscules, perquè no es torni a repetir. En qualsevol cas, la nova situació que es creï, no deixarà de ser quan menys sospitosament inquietant.





J.  Vinyeta .- 
18 de Desembre de 2013

divendres, de desembre 13, 2013

209.- Pregunta i data

209.- Pregunta i data.-

El dia 12 del 12 del 13, ahir, és una data que passarà a la Història. Poques coses a afegir a tot el que es va dir ja  al respecta i al que hem d’imaginar es continuarà dient fins a aquest proper 9 de Novembre del 2014.

És ben cert que l’acord assolit ahir pel 64% de Diputats,tant en  la pregunta com en la data (que no deixa de ser altament simbòlica), molt a prop d’aquella majoria  mítica del 66% que conformaria una majoria dels dos terços del Parlament, és  històric i fa avançar al projecta independentista a cotes que fa tan sols tres o quatre anys eren inimaginables. És cert. Per tant, tots els meus elogis per a tots aquells que, diuen que per primera vegada a la Història del País, han estat capaços de renunciar a  determinats aspectes de les seves prioritats per acceptar que d’altres prioritats  havien de ser considerades. No crec que els hi haguem de donar les gràcies per l’acord: a la fi els paguem precisament perquè entenguin que la ciutadania ha de ser la seva prioritat, també  política que, tal com estan  plantejades les coses,  podrà  ser molt més social del que és ara. I ho dic pensant  en algunes esquerres que, en el fons, no fan més que demanar  el vot de confiança d’una ciutadania que, per a molt que aquestes esquerres pensin el contrari, entén, aquesta ciutadania, i majoritàriament, que s’havia de resoldre l’atzucac no de la forma que alguns temien, si no  tal  com ho ha estat. I estem contents.

En els transcurs dels esdeveniments podrem anar veient com van les coses. Però a banda de tot plegat, m’agradaria reflectir-ne algunes  potser més anecdòtiques, però que a mi em semblen importants.

La primera d’elles és que la declaració del President Mas, amb la presència dels caps de llista dels Partits que hi van participar, va caure  a Madrid de la forma més sorprenent i inesperada. Deixa en evidència la falta de previsió d’un Govern Central  potser perquè, com deien, el problema català no és més que una febrada. Tot està en la incapacitat de veure-hi més enllà del nas, en aquesta forma central de fer política lluny de les realitats diverses i, en conseqüència, lluny de la realitat catalana que avui  se’ls hi mostra com incomprensible. És  evident que els hi ha caigut a sobre una patacada de difícil digestió i és fan notar en les primeres declaracions del Sr. Rajoy, davant del Sr. Van Rompuy, llegint unes respostes, amb mans tremoloses, a unes preguntes prèviament pactades amb els mitjans corresponents i, imagino, també prèviament acordares  amb el PSOE. La declaració del President Mas es fa  aproximadament a les dues de la tarda: Rajoy no dona senyals de vida fins gairebé les vuit del vespre. En la seva declaració, la Sra. Alicia es mostra esverada. I tots plegats, PP, PSOE, C’s i UPyD pugnen per deixar clar qui la diu més grossa. Milian Mestre, bon coneixedor de la cuina del PP, afirma que el desori a Madrid ha estat de tal gruix que ell augura  el inici  del final de l’etapa Rajoy i no descarta eleccions generals anticipades. L’esverament que tot plegat ha causat és extraordinari i deixa clar que la declaració  ha fet mal, molt mal perquè, volent-nos ignorar, els ha enganxat amb els pantalons al garró i amb el cul enlaire...

El Sr. Aznar és deu estar, com diuen a la seva Castella natal “dándose con un canto en los dientes”. Aquelles paraules seves que profetitzaven que “...antes se romperá Catalunya que se desintegrarà España...” avui per avui, com a resultat del pacte acordat pels partits polítics, van per mal camí. No sé si ha sortit  a fer declaracions al respecta. Les declaracions si les fa, seran, en temo,  d’antologia perquè sabem que tot el pensament de la dreta pura i dura hi veurà reflectit el full de ruta (que pot ser ja està exposat a la web de la FAES) operatiu. Pot ser  seran el inici d’una pretesa ofensiva final, en tots els ordres i en tots els àmbits.  

I el PSC? Dons  s’ha quedat sol. Brindar amb cava amb el ferro espanyolista  ja era un presagi de que les coses no anirien d’altra manera. El Sr. Navarro suposo que sap el que fa i haig d’entendre que te garanties de que l’aixopluc del PSOE li serà eficaç. Però tot i això, un bon grup de vots independentistes socialistes marxaran de les seves urnes. D’altra banda, dins de la pròpia executiva ja hi ha veus que, tot i que amb algun matis, han aplaudit la declaració. De totes maneres aquestes veus, Ros, Elena, Tura..., a més de parlar, han d’actuar en conseqüència si volen ser creïbles.

Hi haurà consulta? Diuen que no. Però quan l’Assemblea de Catalunya va llençar aquella crida  de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” a la mort del dictador, ho veiem com quasi una quimera. I bé, som allà on ni la pròpia Assemblea de Catalunya imaginava que s’hi podria arribar. Amb aquell lema, el 1977  arribà Terradelles i s’inicià el restabliment de la Generalitat...

Sigui el que sigui, no tinc cap dubte de que serà difícil, molt difícil d’aguantar tot el que ens vindrà a sobre. Però, com diu l’editorial d’un dels diaris d’avui,  a tots nosaltres ens toca ser dignes del moment històric que estem vivint[1].

Esperarem esdeveniments.

J. Vinyeta
13 de  Desembre de 2013




[1] Diari ARA, 13/12/13

diumenge, de desembre 08, 2013

208.- Montesquieu ha mort

208.- Montesquieu  ha  mort .-

Aquesta frase va ser atribuïda a Alfonso Guerra, tot i que ell ha dit que no la va pronunciar. Sigui o no certa l’autoria, imagino que va ser la resposta d’algú (per què no el propi A. Guerra?)  al fet de la modificació de la Llei per a la elecció dels components de les instàncies judicials que portà a terme Felipe Gozález, si la memòria no m’enganya, pel 1985 amb la que s’inicia el control dels centres de poder per part del partit en el Govern i del Parlament.
Montesquieu, a cavall dels segles XVII i XVIII (neix el 1689 i mor el 1755), tenia el convenciment de que l’ordenament social  no era una conseqüència de l’existència d’un pacte previ sino que derivava de la pròpia essència humana i, per això,   ha de diferenciar entre el que fa les Lleis, el que cuida de l’organització social i el que castiga els delictes o dirimeix diferències entre els individus particulars. Tot això està contingut en un llibre que va publicar el 1748 que s’anomena L’esperit de les Lleis  i que, per la seva oposició a l’absolutisme imperant, va tenir l’honor, diguem-ho així, de ser inclòs en la Llista de Llibres Prohibits per l’Església, sempre atenta a qualsevol passa endavant. Aquest text és el que ha servit de base per estructurar la convivència política actual i amb el que es distribueix,  el que podríem dir-ne,  el Poder. I d’aquí surt aquella divisió en que s’estructuren els estats i que diferencien entre els anomenats  poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. Si els tres poders son coincidents en un sol individu o en un sol dels tres esmentats, diu Montesquieu  que tot està perdut.
 Tot això ve a col·lació de que, en el Estat que ens toca viure, cada vegada és més clar que allò que fa que tot estigui perdut, s’hi està donant.  El Govern (l’executiu) controla al Parlament amb majoria absoluta (el Legislatiu) i ara, amb el nomenament dels Consellers del Poder Judicial, ha quedat clar que també l'ha passat a controlar. L’Executiu n’ha nominat a 10, més al President (onze en total) i els altres nou se’ls han repartit la resta de partits polítics amb grup  parlamentari. Per deixar-ho més clar, dels anomenats pel Parlament son membres d’aquest Parlament que els nomena, fent bona aquella expressió que  ve a dir que si fas bondat i ets fidel guanyaràs el cel... I això arriba  com a cirereta del pastis que va representar la renovació del Tribunal Constitucional, fent-lo més  sumís, al que s’hi va col·locar, sense el més mínim pudor, un President militant del Partit Popular que a més va ser ratificat pels membres del propi Tribunal. Hi ha exemples clars de que  sinó tot està perdut, anem pel camí de perdre-ho. Posem-ne alguns:
  La corrupció esquitxa als partits polítics. El  PP i el PSOE amb dos grans afers (Bárcenas i ERES) escandalitzen a la societat en general i aquesta societat es pregunta per què la justícia no actua amb més celeritat. I si els jutges condemnen, el Govern indulta: el peix es mossega la cua.
  En el cas  Noos, hisenda s’enfronta a la fiscalia. I la fiscalia va desmuntant la possible imputació de l’infanta. Per aquesta causa o per la sanció a Cemex, per les dues alhora o per altres similars que desconeixem, es produeixen destitucions dins de l’Agència tributaria que el propi Govern considera relleus  normals. La societat es pregunta si el què està fent el Ministeri no es protegir interessos que sembla hem d’ignorar...
El cas Prestige, que causa una marea negra  que tots recordem, s’ha saldat sense responsabilitats de cap mena llevat a la mínima condemna del capità del vaixell. Cap càrrec tècnic/polític de l’afer ha estat responsabilitzat judicialment...
 El cas Millet, el cas Gurtel etc..., els jutges hauran de decidir algun dia en tots aquests casos, i la pregunta del milió és si faran gala de la seva teòrica independència o quedarà clar que ja no la tenen?
Tot això, de per sí ja molt greu, se’n fa més de  greu encara perquè deixa amb impunitat transgressions per part del Executiu i del Parlament, avui ja una sola autoritat, que afecten greument el que podríem dir drets elementals que queden desemparats. I així s’anuncia una Llei que restringeix les condicions per manifestar-se, Llei que sembla preparada per aturar la sortida al carrer del personal al que han cabrejat de forma sagnant aquests últims anys, i  fer-ho amb sancions de milers d’€ que aplicarà directament l’executiu suplint descaradament les funcions sancionadores judicials. I si algú pensa que podrà anar als tribunals per corregir aquesta o  una altra “incorrecció” d’aquesta mida, o una de  pitjor, ha d’entendre que tot ha quedat lligat i ben lligat,  per retornar  allà tal con el seu Pare Polític els hi va dir que ho deixava.
Dons bé, Montesquieu potser no ha mort encara, però haurem de convindre que està en fase terminal.  O no?

J.  Vinyeta.-
7 de Desembre del 2013



P.S.: Ahir es varen manifestar els unionistes intransigents, federals, confederals, catalans espanyolistes  etc...sota l’aixopluc cel PP, C’s y UPyD. Varen ser 5000 segons Guardia Urbana i 30.000 segons els organitzadors. No calen comentaris.