630.- Quina unió...?.-
A vegades potser se’ns
fa difícil entendre què se’ns diu. El
President Puigdemont ens diu allò de Re-Unim-nos.
Vagi per endavant que no he llegit el text complert i que les referències que tinc son les que he llegit a la premsa diària. Però entenc que tant me fa haver llegit o no el text que ha editat Campana. Em
sembla que aquesta unió que el President demana és com demanar figues a una
pomera. Els partits, inclòs el seu, han adoptat una posició que en podríem dir
de traïció a la voluntat del que
majoritàriament es va expressar a les urnes, expressió que ja es va fer amb totes les dificultats, amb la
intenció de que guanyessin aquells que haurien d’aplaudir la derrota
espectacular del sobiranisme, però amb
uns resultats que varen ser sorprenents, no aquí, però sí a Madrid. Aquell resultat va deixar clar quina
era la voluntat del quasi 48% de electorat, clarament independentista, sense
comptar-hi aquells que, des d’altres partits, disciplinàriament, varen votar els
seus, però amb el cor posat en la voluntat popular més majoritària: entre els Comuns
i el PSC, per exemple, sabem que n’hi trobaríem, i no hi varen ser
reflectits...
Han passat un parell d’anys i, des del meu
punt de vista, la gran feina del sector
sobiranista ha estat parar atenció als empresonats i intentar pensar que
l’Estat espanyol potser prendria
consciència de la bestiesa que anava cometent i, en conseqüència, insistir en l’alliberament
dels ostatges i els retorn dels exiliats. Entenc que ha estat un error: els
ostatges i els exiliats estaran on son fins que els tribunals europeus deixidessin
i per tant, agradi o no, res a fer al
respecta. Dit això, convindrem, també agradi o no, que la immobilitat política interior,
a casa nostra i des del punt de vista sobiranista, per aquella raó i des d’aquell
moment, ha estat nul·la. Des d’aquells temps, JxC ha pactat, finalment, amb el PSC la
Diputació de Barcelona, ERC ha ofert els
seus escons al PSOE facilitant, si s’esqueia, l’accés de Sánchez a la
Presidència del govern Espanyol, i les CUP continuen a l’espera d’unes condicions
que, pel que sembla, no es donaran mai. El President demana unitat. El que no
sé és si el President té clar que, amb el què aquí estem passant, pot entendre
que aquesta unitat que demana és impossible: son més importants pels partits
els escons en l’esfera que els hi sigui propícia que la voluntat popular expressada en les
urnes.
Per tant, gosaria recomanar
que, en comptes de demanar la unitat d’uns
partits, inclòs el del President Puigdemont,
que tal com ens han demostrat mai deixaran
de pensar en els seus interessos
particulars, es demani que la societat
civil, la que en la demanda de independència sí que està unida i que està a l’alçada del 50% de la població
catalana, actuï com a tal i que, encara que sigui des de Waterloo, hi hagi un
lideratge, que pot estar directament
establert des del Consell de la República.
Si no es fa, aquesta societat civil
que sembla adormida, però que no ho
està, en determinat moment (n’hi ha prou en recordar què li va passar al
President Mas...) tirarà endavant i col·locarà els seus líders davant d’uns
polítics que, amb les seves prepotències i poques llums, han pensat – cregut que
son imprescindibles. Quedarà clar, aleshores, que el Procés serà definitivament irreversible. Una
vegada més, com ens demostra la història, l’autèntica revolució haurà estat cosa de la societat civil. I no cal patir: hi
haurà lideratge que sortirà, precisament, d’aquesta societat civil posada en marxa. És
tracta, com en totes les revoltes –
revolucions que han portat modificacions
polítiques estructurals a la societat corresponent, saber esperar el moment, que
en cap revolta és llunyà, per iniciar la conversió.
I això no vol dir estar esperant i voler
la lluna en un cove. I que quedi clar, per si de cas, que
de por a les urnes, si convé anar-hi, no en tenim cap.
J.Vinyeta
31 de Juliol de 2019
