dissabte, de setembre 30, 2023

773.- Setmana de Bocamolls i d’altres coses.-

 

773.- Setmana de Bocamolls  i d’altres coses.-

Bocamoll: Que diu fàcilment allò que hauria de callar, que tot ho xerra. 

Ve aquesta definició en recordar aquella esperpèntica conferència de premsa que varen donar, conjuntament, Felipe González i  Alfonso guerra. Dic esperpèntica perquè, vista i escoltada, és un despropòsit absolut amb l’exhibició d’una frase que dona a entendre, sense matisos, quina és la finalitat d’aquesta  Espanya profunda quan Felipe en diu allò de que en cap cas  el Govern central pot estar en mans d’una minoria en extinció...

Felipe, bocamoll, ens avisa de quina és la finalitat objectiva de l’estat espanyol: que la minoria que conformem els catalans, està en vies d’una extinció planificada.

No sé quina influència pot tenir això davant d’Estrasburg, però tinc la sensació que, després d’aquesta afirmació, els exiliats a Europa, es freguen de mans...

Per rematar-ho, Guerra, un altra bocamoll,  insisteix en la prohibició que tenen els nens a les escoles catalanes  de parlar el castellà. I remata la faena  quan afirma que la vicepresidenta del govern només deu tenir temps per pensar entre peluqueria y peluqueria... Ja sabíem del masclisme endèmic de Guerra que, en aquest cas, no fa res més que ratificar-s’hi

Per si tot plegat fora poc, reclamen recolzar Feijóo en la investidura programada demanant, obertament,  trànsfugues del PSOE per a tal fi. Pérez Royo  en fa un bon resum[1].

Després ens ha vingut la magna manifestació madrilenya de diumenge passat. Les dades parlen de 45.000 participants arribats de tot l’Estat en no sé quants busos que imagino havien contractat i posat a disposició  de l’Espanya més profunda els organitzadors.  (en les èpoques franquistes, s’hi incloïa en el viatge un bocadillo de mortadela..). Una manifestació que posa en evidència dues coses. La primera és, a pesar de tot, el fracàs de la convocatòria: 45.000 persones, després de la crida nacional del PP, VOX i companyia a participar-hi es, diguin el què diguin, un pèssim resultat... si, com ells mateixos diuen, les 115.000 oficials de la GU del passat 11/09 va ser un autèntic fracàs (i sabem que cada un dels que hi va anar, es va pagar el viatge i l’entrepà...). El que també ha quedat en evidència, és la  culturització castellana,  en les pancartes que alguns portaven. L’ortografia o les inintel·ligibles definicions, en pèssima escriptura, no fan mal a qui les portaven, podem entendre   que estaven escrites amb la millor qualitat i bona fe participativa, però ens mostren, com  a mínim,  un precari nivell d’alfabetització. VOX, que busca sempre participar  amb caràcter destructor  en els governs que participa (la conselleria o ministeri de cultura/ensenyament  semblen els preferits), veient el que hem vist, en aquest cas tindria mitja feina feta.

Però no tot s’acaba aquí. Ha començat  la investidura del candidat Feijóo i, com era d’esperar, en la primera volta no ha obtingut la majoria absoluta necessària. Divendres, si no hi ha sorpreses de molt de gruix, hi haurà el mateix resultat.

I, efectivament. Ens arriba el divendres 27. S’efectua la votació en la que el candidat Feijóo necessitarà més vots afirmatius que negatius... I perd, de nou, la partida.  Feijóo passarà   definitivament a l’oposició amb VOX, UPN i CC.  Pot ser que, davant del fracàs, s’obri un futur incert pel propi Feijóo, dins del seu partit, especialment  si la legislatura no es posa en marxa i hi ha noves eleccions.

Ara s’iniciarà el període de investidura del següent candidat, Sánchez, que té quatre condicions prèvies    imposades per Junts i de les que Junqueras, Aragonés i companyia en presumeixen com a pròpies. Segons ells, totes havien estat negociades però, per molt que diguin i insisteixin, cap d’elles havia tingut èxit. Han perdut sis anys miserablement, dels que no varen obtindré res més que algun film doblat en català.

Està per veure si aquestes condicions prèvies es compliran. El que sí penso és que començarem a tenir informació sobre del què s’està parlant i que complicarà la vida d’ER i el President Aragonés, perquè ens diuen que hi ha moltes coses acordades... També  està per veure què farà Junts  (Puigdemont) si no es compleixen. La resposta, si no vaig errat, abans del 27 del Novembre proper, data en que es convocarien noves eleccions...

J.Vinyeta

18 – 30 de Setembre de 2023

 

P.S.: El Parlament demana abordar les condicions perquè un Referèndum sigui una condició per a la investidura de Sánchez. Personalment entenc que, aquesta condició només pot exigir-se seriosament si hi ha establert aquell  mecanisme de mediació amb garanties... que és precisament una de les condicions prèvies imposades per Puigdemont (que en la meva percepció és la que és més difícil d’acceptar per Sánchez per l'implicit reconeixement oficial que portaria   de tot plegat...). Si aquest mecanisme  no hi és, es com fer volar coloms: s’acceptarà i sense el mecanisme apropiat i seriós en marxa i de control dels acords presos, s’oblidarà, com ha estat  habitual...  Em sembla que és com posar el carro davant dels cavalls.-

 

 

 



[1] https://www.eldiario.es/contracorriente/minorias-vias-extincion_132_10534610.html

dissabte, de setembre 16, 2023

772.- Esperes

 

772.-  Esperes.-

He anat revisant alguns dels articles del meu blog  i he anat veient que  massa dels que he rellegit  finalitzen amb un esperarem, haurem d’esperar, quedem a l’espera... I no sé si aquest  esperar vol  dir per a tots el mateix.  Però convindrem que, tots aquells que volem una Catalunya independent i republicana, sí que entenem quan diem que som a l’espera...

En general, hem estat sabent i patint, durant aquests últims anys,  que l’espera era  infructuosa: sabíem que Junqueras, Rufián, Sol, Huget, Tardá  i tota la colla, només hi estaven  per acceptar l’indult dels seus i fer tot el necessari per demostrar que eren bons xicots. Res més.

Però de cop, quan ER s’emporta un revés electoral espectacular, resulta que algú, permanentment vilipendiat, Puigdemont, en té la clau de la governabilitat per la propera legislatura. I la seva actuació ens posa, novament, en espera...

El cert és  que ara, tot i que continuem esperant, ho fem, de moment, amb una altra  perspectiva.  Fins ara, en situacions com la que ara ens trobem, i quan ja l’aspirant havia estat investit,  se’ns deia que el govern central s’havia compromès a no sé quantes coses, de les quals res en traiem de positiu. El desengany ens tornava a posar en situació d’espera d’uns resultats que, els mateixos que havien pactat i des de molts anys enrere, ens havien avisat  de que el govern central no complia  mai els acords que es pactaven.... Ara  hi ha una nova perspectiva i se’ns posen  les orelles teses: Puigdemont, amb desconfiança plena, posa per davant una sèrie de condicions prèvies a complir pel Sr. Sánchez si vol ser investit.  I Puigdemont  en té la clau...

Una de les condicions, s’ha complert. La taula del Parlamento deixarà parlar català, gallec i basc durant les sessions parlamentàries i es podran presentar escrits amb aquestes parles sense necessitat d’aportar el text traduït  al castellà. La segona, la de la oficialitat  del català, gallec i basc a l’UE, ha passat ja el primer tràmit i quedem a l’espera (novament l’espera...) de la decisió que es prengui a Europa, decisió que, des d’aquí, comencem a veure amb cert recel vistes les declaracions prèvies de determinats estats de l’Europa dels 27.

La llei d’amnistia, una altra de les condicions sine qua non per la investidura, ha esverat  a tot el deep State  espanyol. I ho està perquè patums sospitoses de ser criminals de guerra com Aznar, que mai ens ha rendit comptes sobre la guerra d’Iraq..., o d’altres clarament implicats en la guerra bruta  contra ETA, Felipe Gonzalez, de 81 anys,  que compta amb el seu ministre del interior i el seu secretari d’estat de seguretat  condemnats a 10 anys de presó per   obeir Míster X... però que ràpida i  sorprenent  són indultats pel govern del Sr. Aznar; o alguns que varen permetre la corrupció dins la família com A. Guerra (recordeu allò del  seu germà Juan...?), patum irredempta del sector més reaccionari del PSOE, amb 83 anys (potser ha arribat a aquesta edat per allò d’escoltar a Mahler i menjar només xocolata...), recordat també per  allò de que el que es mogui no surt a la foto..., tots, han atiat el foc contra  allò que consideren antinatural. El soroll que fan, ara tots plegats i els corifeus amatents, és espectacular i preparen manifestacions del tipus a les habituals en l’era franquista. Feijoo és el més discret, potser per allunyar-se dels histrionismes dels que l’envolten, i per guardar una  imatge més temperada de cara a la investidura que se li apropa. Vagi com vagi, a pesar de tota la mala maror creada, la resposta està en mans del Sr. Sánchez.

Ens queda allò del mecanisme de mediació amb garanties que entenc com a la part més difícil a complir per part de Sánchez.  Fer-ho suposaria el reconeixement internacional de Catalunya i, implícit,  el reconeixement del fet català. Hi ha una mínima voluntat per a fer-ho?

Per tant, continuem a l’espera. Però, aquesta vegada, de  no arribar a les acceptacions necessàries per a la investidura, s’obriran  les portes a unes noves eleccions de resultat incert, però amb un increment segur d’escons catalans al Parlamento, increment  que tornaria a donar la clau de volta a Puigdemont.... llevat d’una molt improbable majoria absoluta  d’algun dels grans partits. És ben cert que tot el pactat fins aquell moment decauria i hauríem de tornar a començar. Però hauria quedat clar, per primera vegada, que la governabilitat de l’estat està en mans de Catalunya. És crearan  un mesos de inestabilitat governamental fins a la propera investidura, que podria arribar a la primavera de l’any 2024, temps de turbulències que, transgredint la norma ignasiana, podríem  aprofitar “...para hacer mudanzas...”

Certament, estem de nou a l’espera però  d’uns resultats impensables fins avui. Imagino que Puigdemont i tots els seus, son conscients del què significaria acceptar una investidura amb acords a mitges i amb promeses de compliment que, sabem que no serien mai. El desengany seria paral·lel a la pèrdua definitiva de la credibilitat que fins ara ha tingut Puigdemont i el que podrien haver guanyat Junts. Significaria que ens hem quedat definitivament sols. Sols, però amb la decisió ara ja totalment a les nostres mans.  I se’ns giraria més feina...

J. Vinyeta.- 

16 de Setembre de 2023

P.S.: Ortuzar s’ha reunit amb Puigdemont a Waterloo. Em sembla entendre que el binomi Puigdemont – PNB és de molt més pes que el de ER – Bildu. El PP és crític amb  Bildu. Però em sembla que no piularà sobre del PNB i la trobada a Waterloo...

dimecres, de setembre 06, 2023

71.- Concrecions.-

 

771.-  Concrecions.-

Feijoo sembla que dona la legislatura per perduda. Els números no li quadren si no hi ha un miracle que, de  ser-hi, potser hauríem d’anomenar cop d’estat.

Per a l’Espanya ultramuntana, tot i que no és majoria parlamentària però és d’alt contingut franquista en les seves arrels, i molt estesa tant en l’Espanya profunda com en les altes esferes econòmiques,  no hi ha pitjor dolor que el govern de l’Estat estigui en  mans d’un PSOE suposadament esquerrà i antimonàrquic. Però, si a més, la governabilitat de tot l’Estat durant la pròxima legislatura, està en mans d’un grup català assenyalat com independentista (i per tant, colpista i destructor de la unitat pàtria..), el dolor es fa insuportable. I si per major sofriment, la vicepresidenta del govern que entenen com antimonàrquic i esquerrà, decideix viatjar a Waterloo – Brussel·les per veure i potser parlar d’alguna cosa amb el cap dels colpistes, fugat de la justícia espanyola i mà negre del independentisme català, Puigdemont,  el sofriment es converteix en histèria,  patològica, certament, però curosament amagada dins d’un ultra nacionalisme espanyol que defineixen com a patriotisme i que, de resultes, és clarament dictatorial.

L’Estat espanyol havia d’estar més o menys preparat pel que se li venia a sobre després de l’article de Urkullu respecta de la necessitat de pactar la interpretació de la  Constitució, a El País[1]. Però  les qüestions que planteja Puigdemont[2], que s’afanya a assenyalar que cap d’elles és anticonstitucional i que totes elles poden ser portades a terme  si hi ha voluntat política, tot i això o potser per això mateix, fa traure de la caixa dels trons, ja oberta, la gran traca final.

Puigdemont es presenta coma President d’una Nació que  estableix unes condicions per a reconèixer a un altre de President d’una altra Nació, tinguem-ho en compta. Assenyala quatre condicions bàsiques per iniciar  aquest reconeixement a través d’una investidura:

- Reconeixement de la legitimitat democràtica del independentisme  català.

- Abandó de la via judicial contra el independentisme iniciada ja abans del Novembre del 2014.Llei d’amnistia que l’avali i que no inclourà els victimaris de les víctimes.

- Establiment d’un mecanisme de mediació  de garantia que controli els avenços o dilacions en l’aplicació de les qüestions ja acordades[3].

- Els únics límits per a qualsevol negociació és el que estableixen els Acords Internacionals que “...fan referència als drets humans (individuals i col·lectius) i a les llibertats fonamentals”

Afegeix que són condicions que s‘han de complir abans de d’esgotar el termini per arribar a noves eleccions. Deixa a banda, però sense renunciar-hi, a un referèndum avalat per l’Estat i en, cap cas, renuncia a la unilateralitat.

El PSOE  remuga; el PP ens ve a dir que talla tots el contactes que pugui tenir amb Junts si manté el tema de l’amnistia; VOX trau foc pels queixals i s’afanya a donar suport parlamentari a Feijoo. Aragonés subscriu la conferència de Puigdemont (potser perquè no li queda més remei, donat el segon pla en que Puigdemont està deixant al seu partit i els seus líders...). Teresa Jordà ens ve a dir que ER ha estat fent política ells sols a Madrid durant quatre anys i que ja era hora..., però el que no diu és que no n’han tret cap profit, ans al contrari. Tardà[4] diu allò de que uns fan fum i altres treballen. La Brunete mediàtica anuncia  l’apocalipsi...

Després de no sé quants anys de ineficàcia i inacció política catalana a Madrid, ara  hi ha un camí  traçat amb feines concretes per a  fer. El protagonisme, queda  en mans del Sr. Sánchez que  sap perfecta i amb claredat meridiana de tot un seguit de qüestions a resoldre si vol arribar a la investidura amb condicions. I  sap que, si és  investit, haurà de continuar amb negociacions  vetllades, ara sí,   per aquell  mecanisme de mediació ja prèviament  acordat. Sánchez   té a les  seves mans  entrar o no en un nou període electoral.

Des del punt de vista estrictament personal, per a mi és prioritària una amnistia que posi fi a la persecució que el món independentista ve patint. Salvaguardar als imputats i sancionats  per haver participat en actes en defensa de la Nacionalitat Catalana ho entenc, repeteixo,  com a prioritari   i ensems  indispensable.

No vull negar que tot plegat sembla  una bona manera d’endegar  un motor gripat. Però potser un nou  ( o dos, o tres...) procés  electoral  faria  entendre a l’Estat espanyol que Catalunya existeix i  que vol  ser independent. Però, de moment ens toca esperar.

J. Vinyeta.-   6 de Setembre de 2023