111.- De les últimes andanades .-
Ha començat oficiosament la campanya electoral de cara a les Municipals i Autonòmiques del proper mes de Maig. Sevilla, fa uns dies, i Saragossa aquest cap de setmana passat, han estat les capitals que han rebut als partits majoritaris per marcar les estratègies al respecta. El Sr. Aznar (el mateix Sr. Aznar que porta penjats a l’esquena quasi 200 morts, centenars de ferits i que es va entestar en amagar-nos la veritat sobre de l’autoria d’aquella massacra per poder guanyar unes eleccions) va obrir el foc uns dies abans a la reunió que, al respecta, el seu partit va mantenir a Sevilla. El Sr. Aznar (potser més que el seu dofí Rajoy) ha estat el que ha buscat, com sempre, el cos a cos manifestant la necessitat d’una clara involució que no seria tan greu, tot i sent-ho molt, des de l’estricte sentit polític (ningú dubta avui dia, per exemple, de que realment l’Estat de les Autonomies ha estat sobrepassat per la pròpia dinàmica que el mateix PP i PSOE han ajudat a crear amb descentralitzacions administratives, però en cap cas amb el mínim i reial sentit autonòmic, contra del que han actuat com un autèntic dissolvent, i que alguna cosa ha de fer-s’hi al respecta, tot i que molts d’aquí ja sabem el què...), com ho seria per la restricció/supressió de les llibertats individuals i col·lectives que en resultaria a tot l’Estat, un cop realitzada la involució amb els termes que el Sr. Aznar somnia, i en especial aquí a casa nostra, que, no hem d’enganyar-nos, és en contra de qui realment es portaria a terme. Prou gros ha estat tot plegat perquè el PSOE, que tots sabem que tampoc és de fiar, s’hagi acollonit i l’hi hagi posat fre durant el seu congrés de Saragossa, tot i que el sector més espanyolista del partit ja s’hi havia manifestat a favor. Tota aquesta última andanada no ha estat més que la continuació de l’assetjament permanent a que ens tenen sotmesos, en especial des de la famosa sentència i, més concretament, des de la manifestació del 10 de Juliol, però que ha anat in crescendo a partir del resultats electorals del passat 28 de Novembre. L’impacta de tot plegat ha estat de tal gruix que l’expresident Pujol ha sortit a la palestra i ha vingut a dir-nos, amb la ponderació que el caracteritza, però amb rotunditat, que de solucions només en tenim dues: o ens rendim davant l’assetjament o caminem vers la independència. Ell, tan afeccionat a dir allò de que “ara no toca...” especialment quan li preguntaven sobre d’aquest tema, ara diu que sí que toca parlar-ne perquè la situació actual del País és molt complicada i difícil i necessita prendre un rumb diferent del que porta fins ara.
L’expresident Pujol no havia estat mai tan rotund, però personalment em satisfà, i molt, que ho hagi estat. Tinc la sensació de que, dient el que ha dit, a més d’expressar la seva opinió personal, ha donat “permís” a tots el seus fidels (inclòs, evidentment, el Govern de Sr. Mas) perquè mirin més enllà dels límits que ell mateix havia establert durant molts anys i això, no en tinc cap dubte, fa que els que volem un País Sobirà, siguem molts més dels que érem fa només un parell de setmanes. No és que vulgui llançar les campanes al vol però, potser per aquestes declaracions de l’expresident, el Govern, que no volia fer-ho, facilitarà les urnes per a les consultes sobiranistes del proper mes d’Abril. El President Mas, tot i això, manté la incertesa de la seva actuació en aquell moment i em recorda una mica aquell famós si – no – no polític – abstenció d’ERC davant del Referèndum per l’Estatut. I el Sr. Duran, no hauria també de ser rotund en un sentit o en un altra?
Hi ha hagut altres qüestions de gravetat tragicòmica per elles mateixes. Una d’elles ha estat la conya que pràcticament tot l’Estat, llevat de les que tenim llengua pròpia, ha muntat amb el tema dels “pinganillos”. És tal el tractament colonial què rebem que el fet de què parlem diferent ja és difícil de suportar per la Metròpoli. Però que a més ho fem de forma oficial (després de més de trenta anys de la mort del dictador) en el lloc on s’haurien d’haver-hi pogut parlar, des de la seva creació, totes les llengües de l’Estat (el Senat, que la Constitució defineix com a Càmera de Representació Territorial de l’Estat), és per la a Metròpoli, intolerable. Com que el Reglament de la Cambra ho ha finalment autoritzat, amb comptagotes això sí, i perquè potser necessitaven no sabem ben bé què, no els hi queda més remei que acceptar-ho. Però, en no saber que dir, ens acusen d’haver fet gastar uns diners, de forma absolutament innecessària, amb el sistema de traducció simultània ja què, com els hi resulta evident, ja hi ha una llengua comuna, encara que sigui imposada, amb la que ja ens entenem. Comparem aquesta despesa amb la que ha representat el famós aeroport de Ciudad Real[1] que també hem pagat entre tots, o no cal?. Tràgic i còmic...!
De bajanades com l’última n’hi més. Potser hauria de fer-se una selecció antològica per plorar i riure-les al mateix temps (com les declaracions del Sr. Arenas respecta de l’ensenyament en llengua diferent a la espanyola). Però, no es necessitarien milers de volums per a completar-la i només parlant de les dels últims quaranta anys?
Vinyeta
Febrer, 2011
[1] Més de 600 milions d’€ per només tres vols setmanals subvencionats, amb 91 treballadors. Ciudad Real disposa d’AVE i la Caja Castilla La Mancha, principal promotora de tot plegat, ha hagut de ser intervinguda pel Banc d’Espanya amb la “minsa” aportació de 9000 milions d’€ de diner públic.
Ha començat oficiosament la campanya electoral de cara a les Municipals i Autonòmiques del proper mes de Maig. Sevilla, fa uns dies, i Saragossa aquest cap de setmana passat, han estat les capitals que han rebut als partits majoritaris per marcar les estratègies al respecta. El Sr. Aznar (el mateix Sr. Aznar que porta penjats a l’esquena quasi 200 morts, centenars de ferits i que es va entestar en amagar-nos la veritat sobre de l’autoria d’aquella massacra per poder guanyar unes eleccions) va obrir el foc uns dies abans a la reunió que, al respecta, el seu partit va mantenir a Sevilla. El Sr. Aznar (potser més que el seu dofí Rajoy) ha estat el que ha buscat, com sempre, el cos a cos manifestant la necessitat d’una clara involució que no seria tan greu, tot i sent-ho molt, des de l’estricte sentit polític (ningú dubta avui dia, per exemple, de que realment l’Estat de les Autonomies ha estat sobrepassat per la pròpia dinàmica que el mateix PP i PSOE han ajudat a crear amb descentralitzacions administratives, però en cap cas amb el mínim i reial sentit autonòmic, contra del que han actuat com un autèntic dissolvent, i que alguna cosa ha de fer-s’hi al respecta, tot i que molts d’aquí ja sabem el què...), com ho seria per la restricció/supressió de les llibertats individuals i col·lectives que en resultaria a tot l’Estat, un cop realitzada la involució amb els termes que el Sr. Aznar somnia, i en especial aquí a casa nostra, que, no hem d’enganyar-nos, és en contra de qui realment es portaria a terme. Prou gros ha estat tot plegat perquè el PSOE, que tots sabem que tampoc és de fiar, s’hagi acollonit i l’hi hagi posat fre durant el seu congrés de Saragossa, tot i que el sector més espanyolista del partit ja s’hi havia manifestat a favor. Tota aquesta última andanada no ha estat més que la continuació de l’assetjament permanent a que ens tenen sotmesos, en especial des de la famosa sentència i, més concretament, des de la manifestació del 10 de Juliol, però que ha anat in crescendo a partir del resultats electorals del passat 28 de Novembre. L’impacta de tot plegat ha estat de tal gruix que l’expresident Pujol ha sortit a la palestra i ha vingut a dir-nos, amb la ponderació que el caracteritza, però amb rotunditat, que de solucions només en tenim dues: o ens rendim davant l’assetjament o caminem vers la independència. Ell, tan afeccionat a dir allò de que “ara no toca...” especialment quan li preguntaven sobre d’aquest tema, ara diu que sí que toca parlar-ne perquè la situació actual del País és molt complicada i difícil i necessita prendre un rumb diferent del que porta fins ara.
L’expresident Pujol no havia estat mai tan rotund, però personalment em satisfà, i molt, que ho hagi estat. Tinc la sensació de que, dient el que ha dit, a més d’expressar la seva opinió personal, ha donat “permís” a tots el seus fidels (inclòs, evidentment, el Govern de Sr. Mas) perquè mirin més enllà dels límits que ell mateix havia establert durant molts anys i això, no en tinc cap dubte, fa que els que volem un País Sobirà, siguem molts més dels que érem fa només un parell de setmanes. No és que vulgui llançar les campanes al vol però, potser per aquestes declaracions de l’expresident, el Govern, que no volia fer-ho, facilitarà les urnes per a les consultes sobiranistes del proper mes d’Abril. El President Mas, tot i això, manté la incertesa de la seva actuació en aquell moment i em recorda una mica aquell famós si – no – no polític – abstenció d’ERC davant del Referèndum per l’Estatut. I el Sr. Duran, no hauria també de ser rotund en un sentit o en un altra?
Hi ha hagut altres qüestions de gravetat tragicòmica per elles mateixes. Una d’elles ha estat la conya que pràcticament tot l’Estat, llevat de les que tenim llengua pròpia, ha muntat amb el tema dels “pinganillos”. És tal el tractament colonial què rebem que el fet de què parlem diferent ja és difícil de suportar per la Metròpoli. Però que a més ho fem de forma oficial (després de més de trenta anys de la mort del dictador) en el lloc on s’haurien d’haver-hi pogut parlar, des de la seva creació, totes les llengües de l’Estat (el Senat, que la Constitució defineix com a Càmera de Representació Territorial de l’Estat), és per la a Metròpoli, intolerable. Com que el Reglament de la Cambra ho ha finalment autoritzat, amb comptagotes això sí, i perquè potser necessitaven no sabem ben bé què, no els hi queda més remei que acceptar-ho. Però, en no saber que dir, ens acusen d’haver fet gastar uns diners, de forma absolutament innecessària, amb el sistema de traducció simultània ja què, com els hi resulta evident, ja hi ha una llengua comuna, encara que sigui imposada, amb la que ja ens entenem. Comparem aquesta despesa amb la que ha representat el famós aeroport de Ciudad Real[1] que també hem pagat entre tots, o no cal?. Tràgic i còmic...!
De bajanades com l’última n’hi més. Potser hauria de fer-se una selecció antològica per plorar i riure-les al mateix temps (com les declaracions del Sr. Arenas respecta de l’ensenyament en llengua diferent a la espanyola). Però, no es necessitarien milers de volums per a completar-la i només parlant de les dels últims quaranta anys?
Vinyeta
Febrer, 2011
[1] Més de 600 milions d’€ per només tres vols setmanals subvencionats, amb 91 treballadors. Ciudad Real disposa d’AVE i la Caja Castilla La Mancha, principal promotora de tot plegat, ha hagut de ser intervinguda pel Banc d’Espanya amb la “minsa” aportació de 9000 milions d’€ de diner públic.
