74.- La crisi

74.- La crisi.-

Es fa difícil escriure respecta d’una cosa que està en la boca de tothom. Tots hem agut de fer uns cursets d’Economia Accelerada per posar-nos una mica al dia de tot aquest merder que està fent mal i que, pel que sembla, continuarà fent-ne durant un bon temps. Després de la crisi financera vindrà una crisi humana, amb un increment de l’atur molt important i, després, arribarà una crisi social d’imprevisibles conseqüències que pot rematar-se (tot això ho diuen els experts) amb una crisi política que ens recordarà les desfetes dels anys noranta.

Hi ha un blog que recomano: leopoldoabadia.blogspot.com/ , en el que hi ha un article “La crisis financiera NINJA” on hi ha exposat amb claredat i abastament tot el “sarao” en que ens han fotut. Però no és la meva intenció entrar en la discussió sobre els orígens de la crisi segons el meu criteri si no, ans al contrari, parlar, diguem-ne, de les mesures que, a nivell internacional, s’han anat prenent per a solucionar-la. I, en concret, fer tot una sèrie de preguntes en referència a les mesures preses, preguntes que no veig específica i clarament respostes en el contingut (en forma i fons) de les mesures adoptades.

Les solucions, bàsicament, consisteixen en repartir diners i tothom està d’acord en que aquest repartiment és absolutament necessari, perquè, ja ho va dir-ho l’ínclit Sr. Zapatero “...cap país és tan irresponsable com per a deixar caure el seu sistema financer...”. El que no va afegir, suposo per allò del tarannà, es que tots els països han estat molt participatius, al menys passivament en el desastre, per la incapacitat de controlar als especuladors que estan al darrera de tot això.

Els Estats i el Bancs Centrals corresponents (inclosos, evidentment i sota les seves ordre, la Reserva Federal o Banc Central USA, i el Banc Central Europeu) estan posant en el mercat financer milers de milions d’Euros (es parla de que la quantitat s’aproximen als tres Bilions) per donar aire a les entitats que varen comprar aquelles “subprime” (que no se sap amb concreció on son), i a les companyies asseguradores d’aquelles inversions efectuades i, tot i que indirectament, a les companyies immobiliàries, deixant, pel que sembla i per a una segona tongada, sectors com el de l’automòbil i aquells altres sectors que s’hi puguin afegir. Per tant:

Quines quantitats de diners es treuen al mercat? Qui rebrà diners, qui no i amb quin criteri es repartiran?. I un cop repartits, qui controlarà que els diners donats s’apliquin en el que han d’aplicar-se i no en altres despeses? (per per pagar ERES, per exemple)

Qui administrarà els diners rebuts?. En cap cas, en la meva opinió, tots aquells que estaven al front d’aquelles entitats que ara han entrat en fallida, en cap cas, repeteixo, poden tocar un euro dels que arribin a les seves entitats. Els Tribunals de Justícia han d’esbrinar que hi ha de fraudulent en cada cas i actuar com actuarien en les situacions de frau, de ser-hi, en qualsevol de les anomenades suspensions de pagaments (ara, Concurs de Creditors) considerades fraudulentes. Tots els “genis” que es varen inventar tota aquesta immensa “pilota” han de estar posats en quarantena, separats del sistema financer i investigats fins aclarir la seva participació en els fets.

Per què un sector, l’immobiliari, que ha estat clarament un dels més especulatius i en l’inici del problema, ha de entrar en els plans de recuperació financera? Serà perquè les Administracions, que han anant inflant el globus immobiliari per allò de les requalificacions, dels permisos d’obres, impostos sobre les transmissions patrimonials, contribucions, i, per què no dir-ho, amb allò del 3%..., necessiten una ràpida recuperació del sector? Perquè costa de entendre que un sector especulador fins el moll de l’os, que ha guanyat els calers a cabassos i que ara suposadament els han perdut (hi ha pèrdues fraudulentes, entre aquestes? Si? No? Qui o quines?), hagi de ser ajudat amb diner públic (quan el diner privat, la Borsa, l’ha deixat penjat). Però tot i que es faci indirectament, amb l’avançament de realització d’infraestructures i construcció de pisos de protecció oficial,[1] com es veuran afectats els pressupostos dels anys venidors per aquestes mesures i per tant com afectaran a la resta de la societat?

Per què els Governs (i ha quedat clar en el mon occidental, que han estat tots els governs) han permés tanta impunitat en la especulació pura i dura que, com ha quedat patent, ha portat al mon a aquest desastre?. I de cara al futur, com hi posaran remei? Aquesta impunitat/permissivitat, ha estat, voluntària, negligent o per incapacitat d’alguns?. En qualsevol cas, qui son ho han estat aquests incapaços o que han actuat amb aquesta voluntarietat o amb aquesta negligència? Les Administracions seran transparents al respecta o el corporativisme serà una vagada més la mare dels ous de la qüestió?

Tots aquests diners de tots nosaltres, amb quines garanties es posen al mercat? A quin preu o a canvi de què es donen i amb quines possibilitats de ser retornats i com? Ens garanteixen les Administracions, El Poder, que en cap cas es compren voluntats? O son diners a fons perdut?. Si es compren accions de les entitats que estan a la corda fluixa, quines possibilitats reals tenen els nostres diners de reconduir aquella entitat i fins a quin nivell? No hi ha ningú que ens en pugi fer cinc cèntims amb transparència i solvència de tot això?

Perquè, tot i les injeccions de diners, les borses continuen baixant? És que, realment, tot s’ensorra? O és que el “nucli” dur de l’especulació està precisament en les borses? Dit d’una altra manera, no serà que qui realment mana es Wall Street i els seus satèl·lits? Contra el que o contra qui no poden lluitar les Administracions? No seria bo saber-ho? Com també seria bo de saber a qui afavoreix aquesta situació actual.

Davant del desastre humà i social que ja es veu a venir, de quins recursos disposen les Administracions per a controlar al menys i especialment els abusos de tota mena que els pillets de torn posaran en marxa per aprofitar-se, com passa sempre, de la misèria generada?

Realment, el 15 de Novembre, totes les Administracions reunides pensen “refundar” al capitalisme? Deu de ser un eufemisme, oi?. Veurem que fan i fins on arriben per posar en marxa aquest “ nou ordre” (Deu meu quin nom, no us fa por de sentir-lo...?, no podem oblidar que noms com aquest, i de pèssim record, varen sorgir després de situacions semblants a la actual...) Al menys es denunciarà la especulació en sí mateixa i es crearan unes incipients bases per controlar-la? Si no ho fan, pot ser serà veritat allò de que els més grans especuladors son els propis Estats i Administracions.

I la pregunta del milió: tos aquests diners que han desaparegut, sublimats com per art de màgia, on son? Suposo que tenim clar que hi ha uns de diners que no hi han estat mai: aquells que formaven la anomenada “bombolla immobiliària”. Però, i els altres? Algú deia sempre que els bancs, l’única cosa que fan és passar papers de una banda a l’altra del taulell i per aquesta pesadíssima feina cobren una mòdica comissió. En conseqüència, si els Bancs no belluguen diners en efectiu, llevats dels quatre duros que belluguem per al dia a dia a traves dels caixers, tot aquest merder ha vingut per un “mal moviment de papers” o perquè uns quants han quedat, per exemple, amagats dins d’un calaix?

Penso que a tots ens anirien bé respostes.



J. Vinyeta
Octubre, 2008


[1] Atenció que no estic dient que no se’n facin de pisos protegits, tot i que, com he defensat sempre, aquests pisos de protecció oficial han de ser de lloguer i no de compra. La pregunta és per què han de fer-se fora del termini previst, avançant-los i no per finalitats socials, sinó per avocar al sector milions en concepte d’ajuda?.

73.- L'ensenyament

73 .- L’ensenyament

Fa dies que corren notícies alarmants en referència a la qualitat de l’ensenyament públic a Catalunya. I tot son respostes – comentaris – solucions a les enquestes o informes que es van publicant, no tots amb bona fe tot s’ha de dir, i, en qualsevol cas, posant el dit acusatori sobre del sistema. El sistema falla, em sembla cert. I em sembla que no funciona perquè hi ha una sèrie de nous condicionants molt determinants, aspectes que modifiquen la pròpia essència del sistema i que, en la meva opinió, per solucionar-los, requereixen d’un retorn diguem-ne que als orígens perquè, com diu en Raimon, si perdem els orígens perdem l’identitat

Vagi per endavant que no tinc fills, però això no pot invalidar les meves opinions al respecta de la ensenyança. Ans al contrari, potser em permet d’observar i pontificar (dit en minúscules, això sí i que quedi clar), amb menys apassionament sobre de tot plegat, intentant, a pesar de tot, una objectivitat inexistent. Què fa que el sistema falli?. Personalment, al menys, hi veig les següents causes:

-- La aplicació de criteris anomenats “políticament correctes” en la base del sistema. Dit de forma més entenedora: els escolars no son tots iguals i, per tant, no tots tenen les mateixes capacitats. El nivell d’ensenyament ha de ser alt i, pels que necessiten més esforç per arribar-hi, se’ls hi ha de posar a disposició els mitjans necessaris perquè no perdin pistonada. No fer-ho deixa implícit que el nivell que s’aplica a l’aula ve determinat per el nivell d’aquells que els hi costa més mantenir-se en la mitjana del nivell del grup que s’està escolaritzant. Per tant, la anomenada “política correcta” ha de canviar per a convertir-se en “política realista”, amb els peus a terra i assumint que bona part dels pares, aixecaran el crit al cel pel que puguin representar les mesures que puguin evidenciar que el seu fill no està a l’alçada que ells es pensen. Aquesta mateixa política realista, ha d’aplicar-se en la creació dels plans d’estudis que van i venen com si estesin tallats per un patró de pretensions futuristes però lluny de la realitat del moment: les cregudes necessitats ideològiques no tenen perquè ser necessitats reals.

-- La arribada massiva d’immigrants. Les diferències culturals i de llenguatge son un problema greu. I la arribada permanent durant el curs de nanos que han d’anar a l’escola, agreugen, encara més, la situació del nivell dins l’aula. La creació de les anomenades aules d’acollida és fonamental, tant per els que arriben com pels que ja son aquí.

-- Les escoles no poden ser els parkings dels fills. L’horari escolar ha d’allargar-se si en fer-ho, i només en aquest cas, millora qualitativament l’ensenyament de l’alumne. Si per algú els fills han de ser un problema, és ben clar que aquest algú han de ser els pares.

-- Com en tot col·lectiu, en el de mestres, hi ha gent de tota mena: bons, dolents i pèssims. Però, per una absurda estructura funcionarial en la que estan integrats, els dolents no son reciclats i “re-capacitats” de nou si son recuperables, i els pèssims, com passaria a qualsevol col·lectiu privat en els que es valora la eficiència, no son, diguem-ho amb tota claredat, despatxats. Els bons han de ser recompensats en funció d’objectius establerts amb criteris de eficiència i resultats, assenyalats amb claredat i transparència per l’Administració (no he dit que els bons han de ser premiats per fer la feina ben feta, perquè, fer-la ben feta, és la seva obligació, com la de tots en el nostre lloc). I els dolents, o acaben sent realment bons (reciclats) o han de engruixir l’atur, com aquells pèssims. Per què els mestres han de ser funcionaris? Donat que ser funcionari no és precisament garantía d’eficàcia ni de qualitat de servei, no hi ha bons professionals fora del col·lectiu funcionarial amb capacitat per ensenyar i que poden ser incorporats de forma immediata? Per què, repeteixo, nomes els funcionaris poden ensenyar a l’Escola pública?

-- En el meu entendre, hem de diferenciar ensenyament i educació. Son dos conceptes que normalment es confonen en la majoria de les vegades sibil·linament perquè la confusió ajuda a excusar responsabilitats. I jo penso que, tot i que poden ser complementàries, no s’han d’identificar. Educar, perquè no hi hagin dubtes, segons el Diccionari de la Llengua catalana del Institut d’Estudis Catalans 2ª edició 2007, “és ajudar algú a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals. En la segona accepció diu allò de bones maneres, urbanitat”. I Ensenyar - segons el mateix diccionari - “consisteix en comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc...) donant-li’n lliçons, explicacions. Fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics”. He establert les dues diferències, perquè entenc que, des de el meu criteri, evidentment, i, socialment parlant, queda clar que les dues coses han de realitzar-se simultània i bàsicament durant la anomenada edat escolar (tot i que la primera d’elles, la educació, ha de iniciar-se ja durant l’infantesa i abans de la entrada a l’escola) però per sectors socials diferents tot i que complementaris, interactius i convergents per aconseguir una formació el més amplia possible. I en aquesta convergència d’objectius hi ha un “entorn” més proper a l’alumne insubstituïble, fora de l’escola. Vull dir, amb això, i descobreixo la sopa d’all, ja ho se, que aquest entorn més immediat és tremendament important en la formació global. I que ha de existir en cada cas.

-- Per tant, i com a conseqüència del punt anterior, el grup social més proper al individu, la família, te assignada una tasca complementaria en allò que denominem com a formació. Però resulta que viure és dia a dia més car i tota la família (pares i mares, en general), han de treballar i durant moltes hores, per cobrir les necessitats més peremptòries i, en molts casos, també aquelles que no ho son tant de peremptòries però que formen part del dia a dia i que aquesta societat nostra denominada de consum, ha anat creant i incorporant. Com a resultat, aquell adoctrinament familiar, que completava la formació del nano, queda substituïda en massa casos per absència dels pares, per la consola, la TV o productes similars. Així les coses, aquesta societat (els pares) vol que les escoles reparin els seus dèficits de educació amb ampliacions per a aquells fins de les àrees de l’ensenyament, subrogant-hi les seves obligacions a les escoles (oblidant, a més, que existeix la possibilitat de que aquest adoctrinament subrogat pugui arribar a ser sectari). I arribem així a la aberració que representa, en la meva opinió, el que en les escoles es donin classes de circulació viaria o comportament cívic (amb restricció d’alguna de les matèries més pròpies d’ensenyament) quan els pares travessen els carrers amb el semàfor en vermell acompanyats pels fills o criden i insulten a l’equip contrari al que juga el seu fill, incitant-lo al propi fill en massa vegades a actuar de forma violenta. Tantes quantes vegades, parlant amb amics i companys, ha sorgit el tema, la discussió ha anat pujant de to des del punt de vista dialèctic i personalment la he acabada formulant la següent pregunta: és obligatori tenir fills?. La resposta, evidentment, és no. Per tant, afegeixo, els fills han d’estar per davant de moltíssimes coses, per no dir davant de totes i els pares han d’actuar en conseqüència. Soc conscient de la duresa en que he expressat els darrers conceptes. Però entenc que el problema i les situacions creades, no permeten fer volar coloms. I allò que els pares no fan o no han fet bé, no pot excusar-se.

-- Seguint criteris de tolerància, molt habituals en la societat d’avui dia i tremendament freqüents en els criteris “progressistes” que impregnen les òrbites de les Administracions, la disciplina a les aules està sota mínims i impossibilita als ensenyants (bons, dolents o pèssims) de reinstaurar una cosa tan necessària com és la filosofia de l’esforç. Disciplina ( i no parlo de la que entenem com a disciplina casernària i massa sovint irracional) i esforç son dues “eines” absolutament primordials per resoldre el dia a dia. I entre una Administració “políticament correcta” i molts pares despenjats, que compensen als fills d’aquelles mancances de les que parlava amb una tolerància i permissivitats excessives i preocupants en un mon, l’infantil, ple de fantasia, els mestres (bons, dolents o pèssims) estan desorientats i poc o gens recolzats

Aquestes son algunes (segur que només algunes) de les qüestions que entenc com a més conflictives. La solució a la majoria d’elles està en mans de la Administració, dels pares i del col·lectiu de mestres. I aquests últims, que no poden triar als alumnes, han d’abandonar el corporativisme exclusiu del sector, posant en evidència allò (aquells !) que no funcionen. El planteig que faig és difícil de portar a terme si tenim en conta que la pròpia Administració està majoritàriament controlada pel gruix del funcionariat que els Partits en el poder han anat creant (premiant afinitats i no eficàcia) per governar al País i, en conseqüència, el corporativisme general, posarà tants pals a les rodes com sigui possible perquè allò no s’arribi a portar a terme. Però governar pressuposa prendre decisions que facin que el país funcioni millor i, en moltes ocasions, les decisions a prendre son difícils però inexcusables. El bé comú, un concepte tan social i tan progressista, i del que els nostres polítics en presumeixen tant, no pot estar en mans d’aquells que tenen el lloc de treball garantit i, en cap cas, no hi tenen res a perdre, mantenint, a més, una estructura clarament endogàmica que encara fa més complicada i perversa la seva situació, canviant de categoria en funció de l’escalafó i les ajudes del Partit, fins a convertir-lo en càrrec de confiança de no se sap ben bé de qui, o a director general i fins i tot Conseller, càrrecs que anirà deixant per assumir-ne uns altres en la Administració veïna i així successivament. La reforma del professorat, com ha estat exposada, ha de fer-se i de forma immediata. Però és evident que la reforma de la resta del funcionariat és també absolutament urgent, encara que nomes fos perquè tots tenim clar que el ser funcionari no és, ni molt menys, sinònim de garantia de que la feina que fan, que és la de la assistència a les necessitats dels ciutadans i dels qui han de ser-ne servidors (i no del partit que els ha situat, que quedi clar), la facin ben feta.

Recursos per l’ensenyament?. Dons els que facin falta, i aplicar-los amb el rigor i exigència necessaris (diuen que Finlàndia és un mirall fantàstic!) i exigint a la denominada Escola Concertada que compleixi, fil per randa, sense exclusions, el que li toca per contracta. Difícil?. Dons és possible que ho sigui perquè, quants funcionaris, membre directes de la Administració o dels Partits Polítics porten els nanos a la Concertada? I quants a la pública?, i seria bo saber, quants porten els fills a la privada. Per tant, a quants de tots aquests ja els hi està bé tal com estan les coses?

Pot passar que, quan parlem de posar sobre de la taula els calés necessaris que una reforma amb cara i ulls pugui necessitar, se’ns digui que la economia del país no permet res més que allò del pa amb xocolata, resposta freqüent quan pretens que la gestió sigui més adient o et tornes una mica contestatari i exigent. Si és realment així, que així sigui, tot i que ens hauran d’explicar perquè fins ara s’ha pogut estirar més el braç que la mànega. I si realment és així, que el pa i xocolata sigui l’àpat comú, no fos cas que alguns ens fotem la llesca de pa i altres es fotin el caviar Belluga, i amb Dom Perignon per a celebrar-ho!, que d’aquestes coses, també sabem que en passen.

El que també hem de tenir en conta és que les Administracions, totes les Administracions, malauradament, fan totes les reformes enteses com a necessàries, seguin la pauta marcada pel seu color ideològic i molt poques vegades, per no dir en cap, en funció exclusiva del bé comú necessari. Això ens portarà, algun dia, a preguntar-nos si volem o no una escola dita pública adoctrinada. Ja arribarà el dia del debat.

Ah...! I que no se’m oblidi: mentre tant, aquells que treballen en els sectors marcadament socials públics (metges, mestres,etc..) i que ho fan amb un clar i profund sentit vocacional, que continuïn fent-ho. Perquè si no, estic convençut que els sistemes sí fallaran de forma definitiva.


J. Vinyeta
Octubre, 2008