701.- Comentaris.-
El PP, tremola. Ara resulta que, allò que des de
les dretes era una mata contaminada d’esquerranisme stalinista
perillós, però en certa manera innocu,
és, realment, un verí que
s’inocula en el cos governamental i, per tant, és absolutament
necessària la separació d’actors: Podemos, com inoculador, ha de deixar el
Govern de forma immediata. Perquè, si Podemos no abandona el Govern de Sánchez
(i s’ha de fer el impossible perquè Podemos caigui...), és realment difícil que
PSOE i PP puguin acordar uns pressupostos generals. Així sembla que van les
coses i des de fa dies: les dretes volen que el govern caigui i, així, poder pactar i revifar
aquell bipartidisme que tants èxits els
hi va donar a uns i als altres... Vox també hi guanyaria si podés deixar en
evidència un PP pactant amb PSOE. Quedem a l’espera.
La
covid-19 ha tornat a revifar. Les dates, a dia d’avui, no son tan
pessimistes en el sentit de que no augmenten el número de contaminacions
diàries, però és ben cert que les xifres de contaminació, tot i que sostingudes
(uns 1000 contaminats més al dia, però una xifra que fa que la corba sigui,
momentàniament plana...), espanten. Des de l’Administració es poden fer les
coses més o menys bé. Però, en la meva
opinió, qui no està fent les coses ben fetes és precisament la societat civil, especialment
en el que venim anomenat el món de l’oci. I, pel que sembla, els que no
col·laboren o hi col·laboren poc, és una part del Jovent (15 – 35 anys) que se
sent omnipotent , immune i, conseqüentment, actua de forma irresponsable. Ja sé que una conducta virtuosa de la societat
civil, i en especial la d’aquest jovent del que parlo, comporta,
ineludiblement, l’afebliment de l’economia de tots els sectors de l’oci, i
aquest sector, a qualsevol mesura sectorial restrictiva, s’hi oposa i es queixa
amb les seves raons. Ho entenc. Però tots, inclosos aquests que veuen els seus
drets especialment econòmics afectats, hem d’entendre que, quan més duri la
pandèmia i més descontrolada estigui, l’oci s’anirà convertint per a tots en
una quimera inabastable i irresoluble. I si parlem d’oci, ho podríem fer
extensible a totes aquelles situacions i circumstàncies en que es fan expressives la comunió extensa
i participativa de la societat civil. Em sembla entendre que l’actuació
general, des de l’Administració fins a l’actuació col·lectiva, en general,
i individual en particular, no pot ser, en cap cas, reactiva, ans al
contrari, ha de ser activa i pro
positiva. Si no va així, em sembla que ho tenim malament. Que volem? Com hem d’exercir les nostres
responsabilitats per arribar-hi? Ho deixo obert. Però personalment intentaré no
fallar.
Cada
vegada que des de les Administracions s’intenta alguna mesura protectora del
medi en que ens movem o que ajudi, al menys teòricament, a la prevenció de la pandèmia, surten jutges a discutir i
anul·lar les mesures preses des de les Administracions. Sempre amb l’excusa del
deterioro o anul·lació dels drets considerats com a fonamentals que causen
aquelles mesures. Així resulta que la prohibició de fumar a quedat amb efectes
nuls perquè, diu el jutge, que tal mesura hauria d’estar protegida per una
publicació del decret corresponent al
BOE. En realitat, em sembla bé que vetllin pel control de les accions dels
executius comunitaris o estatal. Però, és clar, si ho han de fer, que ho facin
sempre perquè, amb l’excusa de que la Llei no
és prou taxativa i deixa sempre la porta oberta
als seus intèrprets, que son els jutges, aquests actuen sempre afavorint
uns interessos concrets. O dit de una altra manera, actuen afermant decisions
administratives que sí retallen amb clarividència els drets fonamentals dels
membres de la societat civil. I si no, que es recordi la inacció dels jutges
davant de les actuacions del Govern Central amb la famosa situació d’alarma de
fa uns mesos en tot l’Estat. O de la anomenada llei mordassa, més llunyana però sempre interpretada restrictivament, o davant
de determinades accions laborals que han portat a la misèria a centenars de
membre d’aquesta societat que diuen cuidar, o davant del que hauria de ser la
igualtat de la Llei per a tots,
empresonant acusats per delictes entesos en contra de la llibertat d’expressió assenyalant
abusos, i mirant cap una altra banda quan l’emèrit abusador fuig de les mans
d’aquests jutges i els propis jutges ho aplaudeixen; o modificant a
voluntat la Llei penitenciaria,
mantenint, per exemple, els condemnats i autors dels delictes comesos a
Blanquerna l’any 2013 al carrer, i modificant l’esperit del tercer grau
penitenciari de forma ad hoc a Catalunya;
o davant de l’aplicació de la renda
mínima, amb més de 700.000 demandes no ateses per dèficits administratius perquè ni hi ha un duro a la caixa.... O de tantes i tantes coses a les
què ens tenen habituats que ens fan rumiar que, perillosament, mai sabrem on
comença la llibertat o quan comença l’omnipotència dels jutges. I mentre això
passa, la pròpia cúpula judicial va ampliant els seus tentacles per mantenir el
que sembla poder omnímoda del que
disposen, amb el beneplàcit del partits polítics que, pel que sembla i
apreciem, hi van de conya... I amb tot això, els jutges continuen afirmant que
la seva actuació és precisament per protegir el drets i llibertats de la
societat civil...
J. Vinyeta
23
d’Agost de 2020
