219.- Petits comentaris

219.- Petits comentaris.-

La pensió del Sr. Rato ha creat una remor seriós i de   volum  intens. És cert que  la quantitat econòmica que li correspon, davant de l’augment  de la misèria en tot l’Estat, escandalitza. Els diners sempre han estat un escàndol independentment de la seva procedència. I és  perquè  els diners, com a norma general i generalitzada, no es fan treballant si no que és el resultat de especulacions que amb els diners originals han pogut fer-se. Aquesta és la creença generalitzada. Si a més hi ha antecedents com  els del Sr. Rato amb tot el tema de Bankia, no és estrany que la noticia esveri al personal. Aprofundint-t’hi però, el que seria realment greu fora que, a més, qui hagués pagat majoritàriament les aportacions al pla de jubilacions en qüestió fora Bankia...

35 Jutges i Magistrats de Catalunya han emès un Manifest pel Dret a Decidir[1] en que segons ells i d’acord amb el que expressa la Constitució, la consulta es perfectament constitucional. Consideren que “...que aquest dret de decidir es pot exercir en l'actual marc constitucional, des d'una perspectiva dinàmica i viva, no sacramental, de la Constitució...” i enumeren les raons per les quals ho entenen així.  Ràpidament, el Sindicato Manos Límpias, ha cursat denúncia en contra d’aquest manifest per infracció disciplinaria molt greu “... per falta de respecta i acatament” de la Constitució i afegeix “...Y ese manifiesto supone, atacar, quebrantar el ordenamiento jurídico y por supuesto, su máxima ley, que es la Constitución"[2]. El CSPJ l’ha admès tràmit i  ha iniciat el procés corresponent. Els Magistrats, que  sostenen que el manifest és estrictament jurídic,  compten amb el suport de  Jutges per la Democràcia i, si no explícit (que jo sàpiga) però si per coincidència jurídica, del col·lectiu Praga.  El problema rau en que ja sabem  quin pa s’hi dona en aquest  Estat  a qualsevol cosa que flairi a Dret a Decidir i, per tant, podem pensar en com acabarà tot plegat.

ETA ha fet un primer lliurament d’armes. Certament ha estat un lliurament simbòlic i ningú creu, ni de broma,  que les armes inventariades siguin un volum important del seu arsenal. Però aquells que volem la pau definitiva, ho entenem com un gest que forma part d’aquesta línea sense retorn que s’inicia amb la declaració unilateral d’alto el foc definitiu. D’altra banda, les respostes del  Govern al respecta, tampoc ens han sorprès. Però em sembla que intentar posar de genolls a bona part del País Basc, seguin la voluntat d’unes associacions de víctimes atiades pel propi PP, em sembla de difícil consecució.

En la meva opinió son interessants les declaracions d’Antoni Batista, fetes a TV3 a les poques hores de la declaració de la Comissió Internacional[3]. Ja sé que és una opinió personal la seva, però és un home que em sembla ben informat[4] i que sap del que parla.

Millet  i  Montull havien d’asseure’s avui al jutjat, no en relació a l’espoli del Palau si no pel tema urbanístic que es va crear  arrel de la temptativa  de construcció d’un Hotel.  Potser perquè és un tema menor, ha anat davant del tema que més interessa a la gent  que és el tema de l’espoli i del que se’n pot derivar la coneixença  d’una corrupció política d’abast desconegut. La jutgessa que els havia d’interrogar havia endarrerit en un dia  el interrogatori  per fer coincidir als dos imputats alhora, però...  ai las!: el Sr.  Millet s’ha trencat el fèmur, l’han d’operar i no sabem quan serà donat d’alta... Tampoc sabem si  aquest fèmur trancat endarrerirà encara més i fins quan el judici que venim esperant des de fa  ja no sé quants anys...

J. Vinyeta

25 de Febrer de 2014

---

[1] http://www.vilaweb.cat/noticia/4173148/20140213/constitucio-impedeix-referendum-trentena-jutges.html

[2] http://www.elmundo.es/cataluna/2014/02/14/52fe13ca22601d30678b457e.html

[3] Les declaracions de Batista a TV3:   http://www.tv3.cat/videos/4915471/Entrevista-a-Antoni-Batista-sobre-el-desarmament-parcial-dETA

[4] La bibliografia de Batista sobre el tema basc és molt amplia.

218.- Immigracció

218.-   Immigració.-

Els últims fets  esdevinguts a Ceuta i Melilla, que de moment porten ocasionats una quinzena de morts, han posat en evidència els problemes migratoris que afecten a Europa en general i a l’Estat espanyol en particular. 

Els  fets de Ceuta i Melilla només es poden qualificar de dramàtics. Son greus, molt greus i el que empitjora les coses és la actuació del Director General de la Guardi Civil que, en un intent clarament corporativista, va trepitjant, a cada manifestació, terreny més lliscós i compromès amb la mentida.  Ha de sortir  el Sr. Fernández  Díaz (suposo que després d’invocar a Sta. Teresa...) per a confirmar allò que els vídeos ja ens havien mostrat repetidament a les TVs del País. Trets (de fogueig?), bales de goma, pots de fum i de gasos..., tota una exhibició del material que normalment és utilitzat en manifestacions sonades en front dels antisistemes violents habituals, utilitzat en contra de gent que està arribant nedant a la platja. Personalment, en veient les imatges, em preguntava que hagués passat  si en comptes de la Guardia Civil els Mossos haguessin comés el mateix error. El que ja va ser el súmmum del desori varen estar les declaracions del Director General de la Guardia Civil amenaçant amb querelles  judicials a tots  aquells que havien posat en dubte la actuació del cos que dirigeix.

Un cop dit tot això, afirmant novament la gravetat dels fets, entenc que hem de deixar-los de banda, els fets en sí, i anar al que hauríem de considerar  el moll de l’os.

Europa ha de plantejar-se seriosament els temes migratoris. És ben cert que la crisi famosa ha fet estralls a tot Europa. Però també és cert que el sud d’EUROPA és el gran receptor dels corrents migratoris que provenen del nord - est d’África i dels corrents anomenats sub saharians. Lampedusa i Ceuta – Melilla son els punts de recepció d’aquests corrents i, per tant, l’Estat Espanyol i Itàlia que, per raons que no son del  cas potser estan en una situació més crítica, son els que han d’assumir els problemes humans, econòmics i polítics que aquests allaus ocasionen. Mentre, la resta d’Europa, se’n renta les mans i en conseqüència i el que és pitjor, aquests allaus, dels que no sabem que fer-ne i Europa no en vol saber res,  acabaran sent criminalitzats, en massa ocasions sense raó, i la xenofòbia farà acte de presència.

Europa parla quasi de tot, però d’això no en parla. I, com sol passar, quan els problemes (i estem parlant d’un de gran envergadura) s’aparquen i es silencien, solen agreujar-se. I per molt que no li agradi, no digui, no faci,  Europa ha de definir una política migratòria comú. Quina i fins on?, la veritat és que no ho sé. Tots recordem els fets de Lampedusa i la barroera resposta d’Europa, deixant la intervenció en mans  d’Itàlia i culpabilitzant-la de la situació. Els Països del nord d’Europa no veuen un problema que ells no el tenen.  Però s’haurà d’imposar una norma que garanteixi les fronteres del sud d’Europa i que  aporti el que sigui necessari per mantenir-les  sota controls (que no vol dir tancades a cal i canto). Insisteixo que desconec la solució, però se’m acut que si aquests allaus poguessin travessar el Pirineus i arribar fins als països nòrdics, Europa prendria cartes en l’assumpte. I per fer-ho podria establir-se la obligatorietat de recepció de quotes d’immigrants en funció, per exemple, de la població de cada Estat. Però, a una Europa preocupada pels temes financers i molt poc amatent pels problemes humans que ha generat i genera sobre els seus propis ciutadans, li podem demanar que humanitzi la seva actual trajectòria? Ho veig difícil. I, en qualsevol cas, qui li posa el picarol al gat?

 És per això que entenc que, una vegada s’ha parlat i debatut  sobre els fets de Ceuta, seria bo que al menys les tertúlies, politòlegs (paraula molt de moda), associacions, ONG, etc, d’aquest Estat  deixessin de banda el debat sobre la actuació de la Guardia Civil (sense deixar de demanar les responsabilitats polítiques i possibles de criminals davant de la quinzena de morts) i iniciessin una seriosa demanda a les autoritats d’una autentica i clara norma amb la que actuar en situacions similars. És a dir: es comencés a interpel·lar a Europa perquè estableixi un protocol d’actuació a les fronteres que dia a dia es va presentant com a més necessari. I, mentre, que l’Estat espanyol faci el seu propi protocol perquè fets “dissuasoris” com els de Ceuta no hagin de repetir-se. Tot i que la resposta  la entenc complicada, la pregunta del milió continua sent la de que com s’ha de resoldre el problema migratori implicant aquest Nord d’Europa que no en vol saber res. I no se si aquesta posició nòrdica lliga més amb allò de la ètica protestant o en l’esperit del capitalisme o en la predestinació calvinista. Potser Max Weber ens en sabria fer avui dia cinc cèntims de tot plegat.

J. Vinyeta

18 de Gener del 2014

217.- Inestabilitat jurídica i altres coses

217.- Inestabilitat jurídica i altres coses.-

Inestabilitat  jurídica.- M’he permès aquest títol tot i que entenc que l’haig d’explicar. Vull fer referència a l’actuació del Parlament espanyol en el que la majoria absoluta del PP arrasa sistemàticament en l’àmbit legislatiu de l‘Estat.

El problema no està en que es legisli, evidentment. El problema neix quan es legisla sense consens en temes en que el punt de vista de la gent del carrer al respecta és, quan menys, discrepant amb l’actitud del que pot legislar. Si no es fa amb consens, no ja amb el de la oposició que hi pot haver al carrer si no ni tan sols amb la mínima oposició que pot haver-hi en el Parlament (la que sigui), la Llei que en pot sortir no cobreix expectatives i, en el proper canvi de majories, aquestes Lleis seran anul·lades o, en el millor (o pitjor) dels casos, només reformades  (tot i que això no vol dir que el que vingui al darrere sigui millor del que ja hi havia o estigui  més d’acord amb la  opinió de la majoria). Si hi afegim  que la continuïtat de la legislatura pot no estar garantida  i com que les lleis poden canviar, en conseqüència, complertament no sabem quan,   no sabem si el que fem (o deixem de fer), tindrà continuïtat. Dit de forma més planera, estem en una situació d’inestabilitat jurídica que dificulta la convivència i, en el fons de tot, el propi futur del País. La Llei Wert és possiblement el cas més paradigmàtic de tot plegat.

 Suposo que estem d’acord en que això  no és  una actuació exclusiva del Partit Popular. És el resultat de no entendre que en un Estat com el nostre, en el que l’objectiu dels partits és el poder, tot i que és legítim, i no el mínim de servitud que aquest poder comporta, una majoria absoluta equival pràcticament a una dictadura. I  la qüestió ja no és la dictadura en sí mateixa, si no la tirania en la que solen degenerar les dictadures. El problema està en que, si no es canvien moltes coses (el sistema electoral és una d’elles, però no l’única), els cicles es repeteixen.

Altres coses.- La futura Llei sobre l’avortament està creant problemes al partit impulsor.  I també  a la pròpia institució parlamentaria. És evident que proposar una  Llei que no té  recolzament social i que ni tan sols hi havia al carrer la més mínima demanda de canvi de la Llei actual respectiva, és un perill greu en tots els ordres. Tan greu que posa en evidència possiblement un dels fets més rellevants i definitoris de com és aquest Estat que ens toca viure i que s’ha manifestat  en l’hemicicle parlamentari: el PP vota en contra de la proposta del PSOE de retirar el projecte de Llei sobre l’avortament, no per raons de consciència si no, senzillament, perquè no es podia votar allò que proposava el  PSOE...! (Villalobos dixit!). Deixen clar que la consciència no existeix en el debat parlamentari. Pot el País continuar amb un Parlament amb una majoria absoluta que s’enfronta a la oposició  no com a motiu de debat si no com a deure partidista? No hagués passat el mateix si la majoria absoluta estes en mans del PSOE? I m’agradaria poder pensar que aquí, a casa nostra, som immunes a aquests dèficits polítics i democràtics. Però sabem que també ens ha passat i, si no arreglem les coses, tenim opcions de repetir-ho. La pregunta no és dons de  què ens serveixen els Parlaments? La pregunta que ens hem de plantejar és què farem perquè en el Parlament futur no hi passin aquestes coses. Tindrem la opció, però no la podem deixar passar.

La CEOE i alguns empresaris amb major insistència a nivell particular, ens propaguen visions apocalíptiques sobre el futur d’una Catalunya independent. És  evident que tothom pot opinar i defensar els seus interessos particulars  i per tant res a dir. Però se’ls hi oblida una qüestió important: la situació que viu el País no és perquè algun polític hagi embogit com bramen  especialment des de Madrid. És la que és perquè un moviment ciutadà de gran envergadura i transversalitat ha sobrepassat inclús i precisament a tots  aquets que diuen des de Madrid que han embogit. I les  manifestacions d’aquests empresaris van en el sentit de fer-nos creure aquesta bogeria a fi d’evitar no ja el resultat d’un possible referèndum si no la realització del referèndum en sí mateix. Aquesta societat, en un tant per cent majoritari segons les enquestes, vol un canvi de l’stato quo actual i aquests apocalíptics se’n obliden d’això i de que formen part d’aquesta societat que menyspreen quan creuen que la seva opinió és de més valor a la que qualsevol ciutadà al que han de tutelar perquè no faci bestieses.  Son prepotents i s’obliden de què, a la fi, si aquesta societat se’ls hi gira d’esquena,  ells tampoc faran res de res.

J. Vinyeta

13 de Febrer del 2014

216.- La citació

216.- La citació.-

Tota la setmana passada ha estat marcada per la declaració de l’infanta al Jutjat de Palma. No hauria d’haver estat més important que altres coses que varen succeir en les mateixes dates. Però ja sabem que,  en aquest Estat en que ens toca viure, tot és  blanc o negre, sense grisos. I només amb matisos en blanc o en negre (amb grisos tirant a blanc  o al negre, segons d’on vinguin)  com correspon a les dues Espanyes. Dic això perquè, per exemple, el fet de que hi hagués més d’una dotzena de morts immigrants intentant entrar a Espanya, ha estat una notícia de segona fila. I no vull ni pensar que ho hagi estat com a  conseqüència de que alguns volguessin que el fet fos suficientment important per a ser més important que altres coses...

Respecta del famós interrogatori, res penso afegir a tot el que s’ha dit i es dirà, de segur, durant dies i dies: per alguns es convertirà en una cortina de fum espectacular davant d’altres coses que els hi convé amagar (llegim-ho com a la corrupció, o crisi, o referèndum, per exemple). Del que vull parlar es del que podria denominar eufemísticament problema humà que l’ interrogatori hagi pogut crear.

Segons diuen, tota la declaració de la imputada infanta es podria resumir en allò tant repetit de “no ho sé, no em consta, no recordo...” davant de preguntes concretes que, pel que sembla, posen en evidència la mala praxi  del seu marit en els negocis que son, de fet, la base de la instrucció judicial en curs. Dit d’una altra manera: queda evidenciat, segons la declaració de Cristina, que el seu marit l'enganyava en tot el que fa referència als negocis oficialment conjunts de la parella. El jutge decidirà (amb pressions o sense, però decidirà) i, per tant, a aquest final de la instrucció ens haurem de remetre.

La pregunta que jo faig és si després d’aquesta declaració la convivència entre la parella és possible. Si, com diu la infanta, desconeixia que el seu marit era un bandarra i que la implicava en totes les seves trapelleries (no en podem dir-ne encara delictes) i el jutge li mostra la documentació amb les coses en que el seu marit la va involucrar, com reaccionarà a partir d’ara aquesta noia en l’ambient íntim familiar? És divorciarà o, pel contrari, raons d’Estat o d’altres raons bones o dolentes li ho impediran? Si continuen la convivència, equivaldrà a una real connivència entre acusat i imputada? A què esperen les premses rosa i groga per a informar-nos abastament de totes aquestes intimitats? No és que vulgui ser sarcàstic, però després d’un terratrèmol com el viscut en aquella família  se’m fa difícil pensar en una futura convivència normal, llevat que tot plegat hagi estat orquestrat de forma magistral, tot i que no inimaginable.

En el fons de tot plegat el que ens queda als ciutadans és la convicció de la realitat convulsa d’un País, immers en un grau de corrupció de tal gruix que el situa  pràcticament a la capçalera de la corrupció dels Estats de la UE. És un trist rècord no solament per la seva quantitat relativa si no per  la qualitat dels afectats. I el que és pitjor: aquesta corrupció, per les dues característiques de quantitat i de qualitat esmentades, és gairebé considerada normal en el dia dia del País per determinats sector d’aquesta societat, malauradament molt generalitzats.

De totes maneres, el xou mediatic que ha creat la declaració de l’infanta, en la meva opinió ha estat superlatiu. Ha estat més important el morbo generat per la citació al jutjat de la filla del Rei   que no pas la qualitat de les respostes.

J. Vinyeta

10 de febrer del 2014

P.S.: Preguntava l’altra dia  per què el PNB participava en la manifestació pro drets humans i a favor dels presos etarres. Quatre dies després, el Govern Central feia noves transferències a Euskadi. Dons ja hi ha resposta.

215.- Comentaris (De nou Montesquieu, FAES, Valladolid).

215.- Comentaris (De nou Montesquieu, FAES, Valladolid).-

Deia l’altra dia allò de que Montesquieu havia mort o que, en el millor dels casos, encara era viu però agonitzant. Hi ha hagut una clara situació que ens porta ha considerar-ho de nou el: Tribunal Superior de Justícia  de Catalunya ha  sentenciat que en determinades escoles de Catalunya s’ha de donar en castellà al menys el 25% del horari escolar.

No he llegit la sentència però he sentit comentaris de gent jurídicament apta i informada (el comentaris dels polítics els deixo de banda tot i el que a mi em sembla una sentència absolutament polititzada) que a mi en fan entendre  allò de que Montesquieu ha mort. La sentència és la baula que lliga, si no  hi ha  algú amb una mica més d’enteniment que hi posi remei, allò de l’Executiu controlant al Legislatiu  i al Judicial i, finalment aquest, envaint l’espai del Legislatiu  controlat pel Executiu: la volta complerta i nosaltres al bell mig  de la volta! No vull entrar en discutir  l’assumpte  estrictament pedagògic que la sentència pot representar. Però si ha d’assenyalar-se que la sentència carrega els neulers  sobre dels directors de les escoles corresponents, el punt més dèbil de tot plegat, i els fa responsables de portar a terme el contingut de la sentència. I, si mal no recordo, més o menys semblant va ser el procés que es va portar a terme  en l’educació a Les Balears, reduint l’ús del català a un  terç de la jornada escolar. Omnium ja s’ha posicionat, Rigau també (i per tant, el Govern). No sé encara  que ha dit l’ANC. Com deia H. Barrera “...tenim pressa, molta pressa...”, perquè la guerra (amb noves i tramposes balances fiscals a la vista), està clarament oberta.

La FAES ha posat a disposició del que ho vulgui, un test que  es titula  Veinte preguntas con respuestas sobre la secesión de Cataluña. És fa molt difícil d’empassar un text insistent en el que anem sentint i amb conclusions com:  “La secesion [Catalana] es un proceso sin razones que se apoya en la invención de un agravio inexistente”. Tal com sona!. Realment no és la meva intenció posar-me  discutir. Però tampoc me’n puc estar de recordar-los-hi a aquests senyors de la FAES la lliçó que el Historiador Fontana va llegir en la sessió inaugural del famós simpóssium “Espanya contra Catalunya”. No la llegiran, ja ho sé. Però la meva legitimitat en el que estic fent, amb aquella lliçó magistral (i amb totes les altres, pot ser no tant magistrals però recalcitrants en el meu viure diari i durant tota la meva vida), em queda perfectament justificada. I en canvi, la seva no.

La convenció del PP a Valladolid m’ha recordat aquelles èpoques en que el Sr. Aznar anava sempre voltat de turiferaris i amb aquell reguitzell d’adlàters  especialment lligats als mitjans de comunicació. Però mentre que en aquelles èpoques aquella parafernàlia els hi sortia de l’ànima, ara els hi surt de la necessitat. Necessiten fer-nos creure que estan bé, units, pletòrics, etc..., quan en realitat intenten amagar el tuf que provoquen Bàrcenas, Gurtel, Fabra, Gallardón, etc...  i el del propi Sr. Aznar presentant-se com a nou salvador de les pureses pàtries. Es nota que en pocs  mesos hi ha eleccions europees i la caixa necessita no perdre ingressos, és a dir no pot perdre escons. D’altra banda  s’obra el partit amb formacions noves amb massa coincidències comuns perquè el PP  no  hi perdi vots, i per tant ha d’anar “exemplaritzant”  al seu actual líder,  fent molt soroll per intentar apaivagar les veus crítiques  pròpies i, simultàniament, per marcar perfil davant de l’oposició i d’aquests nous partits. El futur del PP sembla més que dubtós i El Periódico, en la enquesta d’avui dilluns, assenyala que el PP pot perdre 60 escons en les properes eleccions generals. Així les coses, és evident que han de cridar molt per a fer-se notar. En el discurs final, no hi podíem  faltar-hi nosaltres. I en Rajoy ens diu que la independència faria tornar a Catalunya a l’Edat Mitjana, oblidant-se de que, de tornar-hi, seríem lliures...: el que fa no saber història! I així anem.

J. Vinyeta

3 de febrer de 2014