85.- L'Editorial

85.- L’Editorial.-

La premsa del País ha deixat bocabadats a mig món amb una editorial conjunta en la que, sense eufemismes, posa sobre de la taula el problema que el famós tribunal Constitucional d’Espanya està creant, amb la seva indefinició i, d’altra banda, el posa en el seu punt de deslegitimació donats els seus orígens i la seva dependència. És cert que l’ordre polític de l‘Estat posa al cim de la suposada ordenació democràtica al Tribunal Constitucional. Però també és cert que els valors de neutralitat i eficàcia dels que qualsevol tribunal n’ha de fer bandera, estan per sota d’uns mínims que li puguin donar credibilitat. No crec que hi hagi d’insistir. Molta gent (i dic molta, perquè realment han estat moltíssims els que, amb criteris jurídics i amb coneixements amplis de Dret han opinat al respecta) ha deixat, en aquest aspecte, les coses en el seu lloc. Per tant i en conseqüència, penso què, amb la seva actitud, ha aconseguit que, en l’ànim de tots aquells que volem un País (el nostre) lliure i millor i també en el de molts d’altres que això no els hi semblava tan primordial, hagi anat creixent el convenciment de que tots plegats només anirem bé quan les decisions a prendre aquí siguin exclusivament nostres.

Personalment he trobat que aquell famós Editorial és, tot i això, massa contemporitzador. Però també em sembla que obra una escletxa molt amplia entre els d’ací i els d’allà. Queda clar que amb l’Editorial, els diaris de Catalunya han fet mal, molt de mal. És com si s’hagués calat foc a la caverna. Tant de mal, que a l’hora de contestar-lo els de sempre, i de la manera furibunda a que ens tenen acostumats, s’han quedat sense arguments. No és que n’hagin tingut sempre d’arguments, però rebatre una bona argumentació, com la que presenta l’Editorial català, des de l’editorial de El Mundo (un diari del que el Sr. Pedro J. n’ha volgut presumir de ser un diari “intel·lectual”) a l’endemà de la publicació de l’editorial català, amb el pobre argument de que ells son més (textualment diu “...Si, desde luego, es respetable la voluntat de 1,9 millones de catalanes que votaron a favor del nuevo Estatut hace tres años, ocho veces más respetable es todavía la voluntat de los 15,7 millones de ciudadanos que votaron en toda Espanya a favor de la Constitucion en 1978” ) no solament és, com ja he dit, un argument molt pobre si no que, a més, palesa el seu poc respecta democràtic per una minoria de, com diu, 1,9 milions de persones. O fent si no una defensa aferrissada d’un tribunal, com ja hem dit en hores bajíssimes, marcat per una interinitat “...que no es culpa de los magistrados sino de los partidos que no se han puesto de acuerdo para renovarlos...” (Sic), confirmant-nos així que el tribunal no és independent i que ha sobrepassat amb escreix la data de caducitat. No obstant, tot plegat en cap cas té més valor que el que en resulta d’una aposta habitual i permanentment demagògica. Però per aquesta mateixa aposta, i no cal que ens esverem, passarà ara, recordant la actitud posterior al desastre d’Atocha mantinguda pel mateix diari, que el missatge català anirà rondant arreu com varen anar aquelles famoses “motxilles”, amb la sola finalitat de mantenir visceralment encesa la flama anticatalana, tot i que només serà una resposta histèrica com a conseqüència d’un sentiment inconfessable i que els irrita, que ja fa temps que per a mi és molt clar: ens tenen pànic. Aquesta gent, que ara diuen que la uniformitat i el pensament únic (???) son d’una altra època (ho diu la COPE i ho diu sense la més mínima vergonya després que ens els han imposat, a una i l’altre, durant setanta anys), ens diuen ara que aquest pensament únic presentat pels diaris que han signat l’Editorial és, per a ells, una expressió gairebé feixista, per totalitària, i molt perillosa pel retrocés, diuen, que pot representar aquesta guerra oberta des de Catalunya amb les més altes instàncies de l’Estat, perquè pot deixar el sistema, institucionalment parlant, penjat d’un fil. En cap cas ens parlen de llibertat i quan ho fan de parlar només parlen de la necessària submissió deguda a aquest sistema, tan ben vertebrat que pot invalidar la voluntat lliurement expressada de tot un poble quan a ells els hi convingui. És molt clar que aquest és l’únic llenguatge que saben utilitzar.

Però si hi ha quelcom que els ha esverat encara més ha estat la multitudinària adhesió que la societat catalana ha manifestat amb els directors dels diaris. Amb la adhesió final de la Associació i de la Federació de Municipis (exclòs l’Ajuntament de Barcelona en el què, una vegada més, per la incapacitat del Sr. Hereu de fer de Barcelona el real Cap i Casal del País ha estat impossible consensuar una resposta en el seu propi Consistori), quasi podríem dir que ha estat, gairebé, una adhesió per “aclamació”, al participar-hi tots els municipis del País. La societat civil, a través de les associacions, organitzacions culturals, esportives i recreatives, grups i entitats de professionals, sindicats i patronals, etc...ha fet seva el que expressa l’Editorial publicada. I això tindrà una primera traca final amb les consultes el proper 13 de Desembre. Només, i fins el moment de redactar aquestes ratlles, han quedat fora de la “moguda” els de sempre: els partits polítics perquè, tot i les adhesions individuals al text, per molt que entre ells facin veure que s’ho demanen, no han estat capaços de fer una manifestació conjunta, unitària i de fermesa posant al Parlament al que pertanyen, en la línea de l’Editorial famós. És el reflex d’una actitud que fa anys que dura i de la que en son responsables ells i només ells i de la que el País en general i els ciutadans en particular en rebem les plantofades. Deixen clar, i el més trist és que no ens sorprèn, que només els hi importa el poder i el propi partit. La societat civil està fent seu aquell eslògan amb que ens van insistint dia a dia: “Per Catalunya, som-hi”, nosaltres sí, però ells, no... I els partits polítics que s’han quedat una altra vegada, amb les vergonyes al descobert, vergonyes que, vistes, fins a nosaltres ens fan avergonyir, han d’apressar-se a fer-se’l seu perquè si no, com diu el columnista de El Mundo, Santiago González[1], aquest tan pregonat nacionalisme que manifesten (llevat el dels que tots sabem) sí que deixarà palès que no és res més que un tigre de paper. La societat civil no vol ni ser-ho ni no ser-ho, un tigre: senzillament, vol ser el que resulti de la seva voluntat lliurament expressada. I per això, tot i que no son de fiar, necessita que, d’una punyetera vegada els Partits i satèl·lits que els envolten es posin, com es diu avui dia, les piles i pensin, encara que només sigui per una sola vegada, en el País i en la ciutadania, que prenguin l’estendard i iniciïn la marxa. Han de fer-ho, perquè si no la societat civil els hi passarà la mà per la cara o pot passar que la Història avergonyeixi als seus descendents...

Els messetaris detractors sistemàtics diuen que ells son més. Allà sí que ho son. Però aquí, i d’aquí parlem, jo no sé si els seus també en son més. El dia 13 de Desembre hi haurà una “consulta” (ni tan sols ens deixen donar-l’hi el nom de Referèndum, per allò que dèiem de la submissió obligada) que, com la d’Arenys, deixarà més clara (en un sentit o un altra, perquè nosaltres sí que parlem de llibertat en tots els seus àmbits) la voluntat, virtual certament, però voluntat al cap i a la fi dels consultats i ens dirà realment si aquells, al menys en aquest 17% aproximat dels municipis del País que aniran a les urnes, en son més o no. Aquest sol fet, el de preguntar i de poder contestar a la pregunta, els acolloneix perquè, com he dit i repetit, només saben anar per la via de la imposició, en el millor dels casos, institucional. Nosaltres ens estimem més, perquè hi creiem, anar per la via de la llibertat. I això, el voler anar per aquesta via, encara ho entenen menys que una Editorial conjunta que l’únic que fa es dir que uns quants milions de persones d’aquest País nostre volem existir sense entrebancs i ser respectats. Serà normal que tampoc això ho entenguin. La dialèctica que han entès tota la vida, camuflada en una suposada democràcia que ni ells han sabut acceptar en tot el seu significat, no és més que aquella “... de los puños y las pistolas...” que, per cert, ja va acabar com va acabar fa més setanta anys. Si tant forts i valents se senten, i son tants com diuen i creuen ser aquí a casa nostra, i, per sobre de tot, si son demòcrates, per què s’esveren tant quan parlem de fer un Referèndum com cal i posar-ho en evidència?



J. Vinyeta
Novembre, 2009

[1] “[Que el tribunal Constitucional] haga justicia et pereat mundus. No pasaría nada. El nacionalismo es un tigre de papel” (Sic)

84.- Corrupcions (II)

84.- Corrupcions (II)

La revolcada social que han produït els últims escàndols de corrupció esventats, ha estat de traca i mocador. L’ambient es mastega i, els partits polítics, han començat a posar fil a l’agulla no per solucionar el problema, però sí per tapar-se les vergonyes. Perquè, en la meva opinió, em temo que son i som tots conscients de que, tal com estan les coses, no hi ha per avui solució possible.

És evident que, per canviar les coses, son necessàries, com a mínim, que es portin a terme tres modificacions en l’actual sistema polític:

-- Ha de modificar-se la Llei Electoral fent-la amb llistes obertes. Copiar sistemes que ja funcionen a Europa, no ha de ser tan difícil.
-- Ha de crear-se una nova normativa – llei sobre el tema de finançament de partits i candidats(si es modifica la Llei) i, sobre de totes les coses, que es compleixi i que es faci complir.
-- Les Administracions, en especial les Diputacions i els Ajuntaments, han d’estar sotmesos permanentment a auditories externes i independents. En qualsevol cas, La Sindicatura de Comptes, ho ha de ser d’independent i amb poder executiu i sancionador.

Tot això sense exclusió d’altres assumptes que també hauran de solucionar-se tard o d’hora, com ha de ser-ho el tema judicial o el del funcionariat, per citar-ne dos que també necessiten un “bon repàs”.

Primer entrebanc: la modificació de la Llei Electoral. Tots els partits numèricament importants que integren el Parlament s’han posat a la boca manta vegades la necessitat de portar a terme una modificació substancial del sistema electoral. N’han parlat sempre però mai s’hi han posat, a la feina. L’enfrontament entre CiU i el PSC ha estat sistemàtic i no precisament pels interessos del país, no: ho ha estat per la proporcionalitat territorial que és la que pot donar el poder a uns o altres en funció de com es defineixi. És a dir que, com queda clar, l’important és deixar les coses de manera què, per els uns o per els altres electoralment parlant, quedin pràcticament decidides abans de començar. Les llistes obertes no son la panacea, és cert. Però també és cert que desgreixen la maquinària dels partits i, per tant, elimina bona part de les despeses necessàries per mantenir-la. Amb menys despeses, menys ingressos son necessaris. Però, amb menys ingressos, la pregunta del milió ja la fa en Salvador Cot al diari Avui del dia 9 de Novembre: l’aparell del partit liquidarà l’aparell propi? S’autoimmolarà? De qui i de quants prescindirà?

Segon entrebanc: La Llei de fiançament dels partits. Parlar d’això a aquestes alçades fa vergonya. I en fa perquè la Llei, de més o menys bondat, ja hi és i des de fa temps. Però, Ai las! Ni es compleix ni es fa complir. Sempre s’ha dit que si hi ha un País que ho te prou ben muntat (i amb això no vull dir que no pugui tenir les seves xacres) és Canadà, on es controlen, diuen que fins al cèntim, les despeses electorals. Personalment em sembla bé el control. Però tot i això, per a mi encara és més important que hi hagi transparència amb els ingressos que els partits van rebent: hem de saber, pela a pela, qui els hi ha donat calés i per què, amb el convenciment de que si aquests per què son legalment lícits poden ser assumits per tothom, i per tant pels partits, i sense escàndol. El problema radica en que no sabem fins a quin punt els partits estaran disposats a perdre la opacitat actual. I, donada aquesta opacitat, puc pensar legal i lícitament que tota o part d’aquesta opacitat ho és a conseqüència d’interessos també opacs, potser tant del donant com del receptor. Si no és així, per què es manté la manca de transparència?. Des de la pròpia Generalitat s’intenta establir per decret limitacions en el tema de les donacions. El problema no és que hagin de limitar-se. El problema, insisteixo, està fonamentalment en la manca de transparència de les mateixes: una petita donació pot amagar interessos tan espuris com una de milionària.

Tercer entrebanc: el control de les administracions locals. Ja fa dies que algú, no recordo qui ho va plantejar, pretenia la necessitat de sotmetre als Ajuntaments i a les Diputacions (que algú hauria de dir-me per què serveixen aquests últims Ens avui dia) a auditories permanents i externes. Els brams, que no varen fer res més que confirmar aquella necessitat, es varen sentir des de A Corunya fins L’Hospitalet i des de Cantabria fins Andalusia. Una vegada més pregunto, què tenen per amagar Ajuntaments i Diputacions perquè tinguin aquesta oposició frontal a ser auditats? És cert que ha d’haver-hi una manera de retornar des de l’Estat als Ajuntaments els diners i les ajudes necessaris perquè la municipalitat tiri endavant. Però també els consistoris han de ser curosos i no posar en marxa projectes que, per molts vots que donin, no els hi corresponen de fer, a menys que els serveis que es derivin d’aquell projecte siguin finançats pel propi consistori, ja sigui amb impostos sobre els conciutadans o que aquestos paguin directament el servei en el moment d’utilitzar-lo. O dit de una altra manera: els Ajuntaments no poden gastar ni un duro si no hi ha garanties de que la despesa ocasionada no haurà de ser finalment satisfeta per Administracions alienes al propi Municipi. I no ho han fet. I si han estirat més el braç que la mànega per sobreviure, penso que en cap cas han estat autoritzats a malmenar el territori als extrems en que ho han fet, perquè, com tots sabem, els permisos d’obra i les requalificacions son exclusives dels Ajuntaments. És per això (i per altres moltes coses: increment de funcionaris i de càrrecs de confiança, despeses sumptuàries, etc... que entenc que han d’estar permanentment auditats. I, parodiant al Príncep de Dinamarca, deu haver-hi quelcom de put en els Ajuntaments quan s’han oposat fins avui a Auditories externes i independents. La qüestió és si és podran dur a terme aquestes Auditories permanents. I durant el debat que una proposta d’aquest tipus pot generar, serà interessant, amb independència del resultat que se’n derivi, veure si la oposició al tema és més per part dels partits que dels Ajuntaments o al revés...


És curiós que entre els tres “entrebancs” que he exposat el nexe comú siguin els diners. Això em ratifica en allò de que no és precisament l’idea de servei al país el que belluga, avui per avui, als Partits (i tampoc vull dir amb això que aquesta participació en aquest servei ha de ser gratuïta). Però és precisament per aquest “nexe comú” que preveig greus dificultats per arribar a acords, i que els que puguin prendre ho siguin d’una forma gairebé corporativa que, per corporativa precisament i no legislada, pot ser que només serveixi per tapar forats (vergonyes) i qui sap si per poca cosa més o perquè les mesures preses siguin més tangencials que profundes .

La regeneració política és necessària. I ha de ser real perquè si no ho és, serà la societat qui es donarà de baixa per encara més “perplexitat”. I pot arribar-nos a passar que a l’hora d’anar a votar ho haguem de fer pel Chirac que ens toqui, tot i fent-ho amb la pinça al nas per no sentir la ferum de podrit, amb la sola finalitat de barrar-li el pas al Le Penn de torn, sempre disposat a salvar la Pàtria... La responsabilitat, cas d’arribar-hi, evidentment que serà de tota aquesta trepa d’impresentables que per acció o per omissió ens han portat a la situació actual...i també nostra per haver-ho permès.


J. Vinyeta
Novembre, 2009

83.- Corrupcions

83.- Corrupcions

Potser és perquè tot sovint soc molt escèptic. Però els suposats temes de corrupció esventats en aquets últims dies, no em sorprenen.

No és la meva intenció fer llenya de l’arbre caigut amb els inculpats. Però, i sense voler generalitzar, convindreu que, el que està passant, no és res més que la mort ja anunciada d’una forma de fer les coses durant els últims trenta anys que ha anat degenerant fins a convertir-se en un gran banquet en el que las societat civil no ha estat convidada, i que a més li toca pagar, i en el que queda palès que la política ha deixat de ser un servei per a convertir-se en un negoci. I ho ha estat, també ha de dir-se, amb el silenci aquiescent de molt bona par d’aquesta societat nostra que mira cap una altra banda mentre tots aquells s’atipen. En el mes de Juliol del 2003 escrivia el següent:

... Pero los partidos políticos, continúan con las mismas lacras: sin definir un sistema de financiación limpio y transparente, amagando y participando de toda la corrupción que existe en cualquier sistema que persiste en permanecer oculto (si no hay corrupción en el sistema de financiación, ¿porqué el sistema es oculto?), empeñados en hacernos creer ( somos tan tontos los ciudadanos de a pié...!) que los sueldos, las campañas publicitarias, los congresos, todos los gastos, se sufragan con las cuotas de los afiliados y las subvenciones que se derivan de los resultados electorales.

Realmente nos toman por imbéciles. Por corderos silenciosos conducidos permanentemente al degolladero, sabedores, los poderes fácticos, de que nadie dirá ni mú. Así estamos. Sin manifestar protesta alguna, soportando las cretineces de ese conjunto de pícaros que se comen las uvas de tres en tres, creyendo que, aunque ciegos, no somos suficientemente inteligentes para darnos cuenta de ello.

Han passat més de sis anys d’aquelles ratlles, i no sembla que puguem dir que, en aquest aspecte al menys, les coses hagin canviat substancialment. Sembla que, precisament, les coses han anat empitjorant. En aquells temps es es recordava o es parlava dels Gal, del Cas Casinos, dels “ Pelotazos” o de la Màfia del Totxo. Sis anys després els “Pelotazos” encara subsisteixen i la Màfia del Totxo sembla que hagi envaït un bon nombre d’Ajuntaments.

És evident que no podem fotre a tota la trepa de polítics i funcionaris dins del mateix sac. Però també és evident que la situació que els corruptes van propiciant està afectant a tot el conjunt de tots ells plegats, que aquesta afectació crea desencís (més del que ja hi havia i que en deien perplexitat...) a la societat (potser precisament manifestat pel seu silenci, acostumada com està a que quan multitudinàriament l’ha trancat, tampoc ha servit de res...) i, aquesta societat civil, queda encara més perplexa veient que aquells polítics i funcionaris, no busquen solucions reals que ho arreglin a tot plegat.

És evident que no tots son iguals. Però és també evident que entre tots plegats no han fet res per evitar-ho. Es continua amb un sistema de finançament dels partits sense transparència, amb una Sindicatura de Comptes que es limita a avisar, perquè no te més atribucions, i a la què ni tan sols el Parlament (és a dir els 135 Diputats!!) l’hi fa cas, i, per acabar-ho d’adobar, amb una Llei electoral que propicia aquestes disbauxes i que tots demanem a crits (a pesar dels nostres silencis) que canviï d’una vegada.

És evident que entre els milers de gent dedicats a la política i els molts més milers de funcionaris que hi estan relacionats, hi ha gent amb capacitat i amb profund sentit de l’honradesa. Però també és evident que dels altres, els que no son d’aquests últims i que suposadament no estan tacats per acció, ho estan de tacats per omissió per no haver denunciat la situació, perquè em sembla molt improbable que allò que des de fora sospitàvem i molts ja havien denunciat inclús davant dels jutjats i sense èxit, no fos conegut des de dintre. Un avi molt savi ja fa anys em deia allò de que no cal dir res, perquè tot se sap... o no?

Hauria de ser evident que no hi ha complicitat entre els individus sota sospita i els partits que els tutelen. Però resulta que la creença popular es que no és així, perquè, com diu la dita, la dona del Cèsar a més de no ser puta no pot ni semblar que pot ser-ho. I en canvi els càrrecs de confiança es multipliquen, la multiplicitat dels càrrecs oficials és una realitat entre els membres del partit corresponent i personatges afins; a les llistes electorals amb possibilitats d’escó hi ha sempre el mateixos i, si no, els trobem després a la Diputació, als Consells Comarcals, als Ajuntaments... Per arrodonir-ho, els partits, amb la subtilesa que els caracteritza, s’apressen a donar de baixa als imputats, passant-se pel forro la presumpció d’innocència. O és que realment els partits ja saben que son culpables?

Tot plegat, un desastre. I quan s’ha arribat fins on som ara, a una situació que políticament al menys es podria qualificar de gravetat extrema, quan el silenciós clamor popular sembla que pot haver arribat fins les orelles de molts d’aquells, quan aquells han començat a rumiar que potser sí que ja n’hi ha prou, resulta que ara, avui, no és el moment de fer res perquè estem amb les eleccions a les portes... Ni amb la corda al coll son capaços de pensar en el País i reeconèixer errors!!. Serà per això que els hi serà aplicable, parodiant-lo, aquest slogan de TV3 molt de moda avui “... Pare, no els perdonis perquè sí sabien el que es feien...i també saben el que es fan...”



J. Vinyeta
Novembre, 2009