dimecres, de gener 28, 2015

281.- Show Pujol.-

281.-  Show Pujol.-

Ahir va haver-hi la compareixença de expresident Pujol, la seva dona i alguns dels seu fills davant del jutge d’instrucció. I ràpidament la caverna ens ha sortit amb allò que pretenen demostrar: sobiranisme i corrupció son la mateixa cosa. A tal fi, en la ciutat de la justícia es munta un show que no sabem qui l’organitza però pel  que es dedueix per determinades piulades,  hi estaven ficats funcionaris del departament de justícia.  L’ex-amant de Pujol Ferrusola era allà i hi havia també  l’advocat de Manos Limpias que, què jo sàpiga, no està personat en el procés. En fi tot plegat un show amb la idea ja comentada de que quedi clar que el sobiranisme és sinònim de corrupció o, encara millor, que la corrupció és la base i sosteniment del sobiranisme. Tot plegat només sembla tenir com a finalitat debilitar el procés. S'obliden, i suposo que voluntàriament, de dir que Pujol, de sobiranista en té molt poca cosa.

Nomes vull fer algunes  consideracions al respecta:

-- El problema Pujol, i se’l pot  anomenar així,  no és el que des de Madrid volen fer creure, especialment a la resta de l’Estat, i que no és altra  que Pujol és el símbol clar d’una Catalunya corrupta i que  aquest corrupció és de tal volum que, de no ser pels calés que ens fan arribar a través del FLA, estaríem en una fallida espectacular. No és així. El problema Pujol no és altra cosa que el que es crea quan un home que ha estat la Patum política del País (i que l’entenc encara de gran talla política), ens resulta, segons la seva declaració i fins a la fi de l’acció judicial en marxa, un defraudador a Hisenda. Que això ha fet molt de mal al País? És una realitat. Però el mal que ens hagi pogut fer a la butxaca no és ni tant sols comparable al mal moral que ens ha fet.

-- Sense voler traure un bri a la importància  i gravetat dels fets ni defensar posicions que son clarament indefensables arrel de la pròpia declaració de l’expresident, barrejar Pujol i Família Pujol és una mostra  d’interès mediàtic, de posar el totum revolutum que en resulta als peus dels cavalls i, novament, desacreditar Catalunya en un cas en que, a pesar de tot, la justícia Andorrana[1] dona per fals (el defineix textualment com a un  fotomuntatge) l’informe presentat per la Intel·ligència Espanyola respecta dels comptes de Marta Ferrusola i els seu fills.

-- És evident que especialment l’auto acusació de l’expresident fa trontollar moltes coses. Un home que constantment ha estat parlant de valors, ens ha resultat un defraudador. Queda per demostrar si el capital que resulta de la deixa del seu pare és tal cosa o és el resultat realment d’un  3% que pugui haver estat voleiant per Andorra. Però això està per demostrar.

-- Si bé políticament el cas ha començat a fer estralls (diria que la compareixença de Mas en la Comissió en marxa oberta al Parlament i forçada per ERC  podria respondre a aquesta  trencadissa) tinc el convenciment de que influirà poc en tot el procés sobiranista. I ho dic perquè em sembla entendre que tots el que volem un Estat Propi, volem que aquest Nou Estat sigui just i net, molt net. Aquesta netedat no pot deixar cap recó sense escorcollar i netejar.  És per això que per molt que ens dolgui, i ens dol, el tema Pujol ha de quedar tancat per poder entrar en la nova etapa sense cap motxilla penjada a l’esquena  que podes enterbolir-la en qualsevol moment. I em sembla  ben  clar que els que som d’aquesta corda ho volem així.

-- Finalment assenyalar que cada vegada que des de Madrid es  posa en marxa una o altra qüestió que afecti al País, o s’equivoca (casos com Trias recentment o Mas en les passades eleccions) o ho fa en un moment que entén com a clau per actuar.  Queden vuit mesos per arribar al 27 S i de coses en veurem amb la finalitat de fer-nos desdir del  nostre objectiu. Això no serà si es continua empenyent els nostres polítics perquè ens portin a bon fi.  I si surt un cigró negre, que siguem capaços de traure’l de l’olla ben aviat i, si ens és possible, ni posar-lo dins de l’olla, però en qualsevol cas llençar-lo a la brossa  sense por, perquè els volem nets a tots aquests.

Una vegada més a aquests que ens volen donar lliçons els  hi hem donat una de ben bona: mentre Mas, sigui per la raó que sigui, compareixerà davant de la Comissió oberta al Parlament, el PP al Parlament espanyol, veta la compareixença de Rajoy pel tema Bárcenas.  Sort que ells son els bons...!

J.  Vinyeta
28 de Gener de 2015




[1] http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/01/l_informe_del_cni_sobre_el_cas_pujol_es_fals_segons_el_diari_d_andorra_105704.php

dimarts, de gener 27, 2015

280.- Comentaris (Syriza, Convenció del PP).-

280.-  Comentaris  (Syriza, Convenció del PP).-

Syriza ha guanyat les eleccions gregues. No ha estat una sorpresa perquè  l’únic dubte estava en saber si arribaria a la majoria absoluta o no. S’ha quedat a dos ascons d’aquesta majoria.  La sorpresa ha saltat quan el Sr. Tsipras ha pactat amb els anomenats Grecs Independents la formació  del Govern. Aquests Grecs Independents, de marcada tendència  nacionalista, tenen una ideologia político-social que, per una banda, respon la ideologia de l’extrema dreta respecta de la immigració, xenòfobs i  una marcada oposició als moviments alternatius com potser el moviment okupa per exemple. És a dir, en aquest aspecte, estan a les antípodes de la pròpia Syriza. Però, per l’altra banda, s’hi alineen, en el tema antieuropeu. Ara serà  de bon veure com Herrera, per exemple, o Iglèsias o Oliveres justifiquen aquest pacte quasi antinatural d’aquells que tant admiren  amb aquests altres d’actituds que tant detesten. Veurem que n’opinen d’aquesta abraçada...

No és moment de profetitzar sobre de l’actuació  de Tsipras en guanyar les eleccions, tot i que ha creat  grans expectatives a la ciutadania grega, i les respostes que pugui donar Europa al respecta. Però el que sí sembla cert és que  Europa té una pedra a la sabata: allò que en dèiem 15 M, que  semblava mort, reneix en el moment que te lideratge i resulta que, a més, ara ja en té un de líder que és clar  guanyador en unes eleccions democràtiques i  reneix amb força a Grècia. El 2015 és un any amb eleccions a Anglaterra (amb un UKIP reforçat,  amb l’euroescepticisme per bandera), a Portugal, França (tot i que en aquest cas  és precisament l’extrema dreta amb Marie Le Pen la que sembla amb més possibilitats d’obtenir bon resultat electoral) a Polònia i a  Espanya. S’apropen les eleccions i els 15 M respectius, reforçats per la victòria de Syriza, que en el fons son la veu popular i la dels més aporrinats per aquesta barbaritat que ha estat la imposició  a ultrança de l’ètica protestant,   amb clars beneficis només per a uns de concrets que son pocs, tots aquests repeteixo mal tractats voldran tenir el seu lloc, vot  i veu en les actuacions polítiques futures. Dit de forma suau:  han començat a dir que ja en tenen prou...

El PP ha celebrat un una convenció a Madrid en la que, la sessió inaugural, va ser  donada pel  Sr.  Aznar. Amb el to tremendista i apocalíptic de sempre, es va dedicar a dir-los als seus que no ho fan bé i, sense dir-ho directament, que el Se. Rajoy,  no se’n sap sortir. Ell, que sempre ha mantingut un to prepotent (només cal recordar la famosa foto en la reunió de les Açores), és el que sap fer bé les coses i insisteix en que, en cap cas, no es poden acceptar xantatges dels nacionalistes (catalans, of course!) i que aquests no poden quedar impunes (Déu meu...!). Se li nota al Sr. Aznar aquesta necessitat de tornar al poder efectiu, però em sembla que el propi partit s’estima més que es quedi a l’ombra. Mentre, en Rajoy, en el discurs de cloenda, la paraula que més utilitza és  es podemos i les millors paraules son per a desprestigiar i  criticar les eleccions catalanes del 27 de Setembre. De fet, res de nou. Però penso que és una convenció, amb en tot el seu contingut, dirigida a la resta del Estat on, no hem d’oblidar-ho, en general fa forat i, en conseqüència, genera vots favorables.

El propi PP ha anunciat la realització d’una nova convenció a Barcelona pel cap de setmana proper. Em sembla que li seria més pràctic al S. Rajoy i als que l’acompanyin no perdre el temps en discursos i fer un recorregut, ja no dic  per Catalunya però que el fes, al menys, per Barcelona ciutat i, com aquell que vol investigar, fes un recompte estadístic de les banderes – senyeres – estelades que hi trobi i vegi. Seria  una manera pràctica de descobrir allò que desconeix. Aprendria al menys una cosa: que la voluntat del País no és tan silenciosa com ell pensa o li fan pesar i creure. Però  ja sé que el meu consell és inútil.



J. Vinyeta
26 de Gener de 2015



dimarts, de gener 20, 2015

279.- Forats Negres

279.-  Forats  Negres

El canal 33 ens va emetre abans ahir el reportatge Ciutat Morta. No cal parlar del seu contingut perquè entenc que és conegut per tots. La moguda a les xarxes anunciant le projecció del documental, va ser espectacular. Els resultats: trending topic  a les xarxes i màxima audiència del Canal 33. El mateix va passar amb el fragment que un Jutge va tenir a bé suprimir, però finalitzada l’emissió, varem tots tenir accés al fragment censurat. I a partir d’aquí, qui més qui menys es va anar fent una composició de lloc que, en qualsevol cas, portava a qualificar els fets de dramàtics i vergonyants i molts, entre el que m’hi incloc, acabàvem constatant, amb no gaires dubtes, que l’existència de forats negres és real.  És evident que el reportatge  només dona la versió d’una de les parts, però de forma suficientment seriosa perquè  els autors, en la meva apreciació, tinguin també tots els visos i prerrogatives que concedeix i imposa la presumpció de veracitat. Si no és així, opcions té la justícia per corregir-ho.

Però no és en aquests aspectes  judicials en els que vull entrar. Pel que diuen els que hi entenen, reobrir la causa judicial a la que fa referència el reportatge, només serà possible si apareixen noves proves de gruix jurídic substancial. Per tant, ens agradi o no, i certament que no ens agrada, no hi ha més cera que la que crema.

Ara hem de fer un exercici retrospectiu i tot i que no massa llunyà.  Pel 2013 s’estrena en  una sessió especial en el que era el Palacio del Cinema, a la Via Laietana barcelonesa, okupat per a la sessió, el documental Ciutat Morta[1]. Aquest, el documental, ja havia estat premiat al Festival cinematogràfic de Málaga i havia passat pel festival de Sant Sebastià.

La Premsa, o potser sigui millor dir molts periodistes (perquè les capçaleres marquen clares tendències), no en parlen i   queden en evidència. Un cop el documental és donat per TV, el ressò de la premsa es fa evident, però abans, no. És molt senzill exigir llibertat d’expressió quan aquesta és realment assassinada a París, però no sembla difícil haver-se d’empassar gripaus quan el que et paga dona instruccions concretes. Perquè haig d’entendre que els que varen callar complien  ordres o, en el pitjor del casos,  s’autocensuraven. I si no és així, que ens ho diguin. Dia a dia se’m fa més difícil donar credibilitat a aquesta gent que cloqueja llibertat, però que evidencien que son fidels servidors de la capçalera que els paga i no de la informació que ens haurien de donar.

 I l’Ajuntament? En Clos ens diu una cosa per després dir-ne una altra. I ara, aquells que manaven en aquells moments (PSC – ERC – ICV) reclamen, des de cada partit, que s’arribi a l’esclariment de tot plegat. Deu de ser perquè hi ha eleccions properes, perquè res els ha fet bellugar fins ara sobre el tema. A més inri, el Sr. Trias va condecorar al cap d’informació del Cos  Policial, personatge pel qual es van haver de suprimir els cinc minuts famosos del documental.

Respecte de la Guardia Urbana, fa massa temps que en venim sentin parlar d’implicacions de la Guardia Urbana barcelonesa en temes tèrbols. Potser seria hora de que l’Alcalde exigís transparència en i  al propi Cos Policial. Perquè si hem de confiar en ells, és evident que ens han de persuadir de que mereixen la nostra confiança. I malauradament, hi ha dubtes al respecta.

Per uns, per uns altres o per tots plegats  el cas està en que de cop els ciutadans ens trobem a la cara amb uns fets que volem aclarir. Hi ha massa forats negres a tots nivells i implicacions. Tot plegat rebufa cinisme i només quan tots els implicats s’han quedat en pilotes, arrel de la visió a TV, han començat la carrera per guanyar-la. Que es vesteixin avergonyits, que corrin  i que, sense fer cap salt mortal espectacular per distreurens, ens mostrin la veritat. Personalment entenc que és la seva obligació.

Fa temps que venim insistint en allò de que en Montesquieu és mort i fem referència als tres poders habituals (Legislatiu, executiu i judicial) i a la Premsa com a controlador extern de tot plegat. La separació dels tres primers i la independència del quart, és la real expressió d’un Estat de Dret, expressió que,  en el nostra País, es va apagant com una llàntia. Vist el cas que ens ocupa, jo hi afegiria a la melé general un cinquè poder (vista la seva manera d’actuar) que no seria altre com el que podríem definir com Poder Policial. Tot barrejat és, realment, un còctel explosiu.

J. Vinyeta
20 de Gener de 2015




[1] Els fets tenen lloc durant el Govern Maragall i no sé si hi ha declaracions de la consellera d’Interior,  M.  Tura al respecta. En un programa de TV s’ha afirmat que aquestes declaracions existeixen. Jo les desconec.

divendres, de gener 16, 2015

278.- Ara, sí?.-

278.-  Ara, sí?.-

El President es va avençar a la data anunciada i ens va donar abans d’ahir les notícies: Eleccions anticipades el proper 27 de Setembre i que la unitat amb ERC, trencada el mes d’Octubre passat, a Pedralbes, s’ha tornat  a refer. Una vegada més, quan sembla que tot se’n va en orris, podem fer  una expiració profunda. Ens hi van acostumant, perquè no és la primera vegada que passa i em temo que tampoc serà  l'última.

No sé fins a quin punt aquest nou acord es precari però, tot i que ho sigui de precari, és evident que avui estem millor que abans d’ahir perquè tenim una data que blinda, ara sí, aquell  Dret a Decidir que ha estat permanentment torpedinat pel Govern Central: davant del procés electoral que tots donem ja per endegat, des de Madrid res hi poden fer. Per tant arriba l’hora de ser protagonistes del nostre futur i, en això, la responsabilitat és i serà només nostra. Siguem responsables, dons.

De tota manera, tot i assenyalar que la unitat ha quedat recomposta, no puc per menys que expressar alguns  dubtes. Se’ns diu que hi ha un full de ruta que ja fa temps que s’està elaborant, però la realitat, segons el propi President en l’entrevista de TV3, és que no està escrit i serà redactat pel propi President.  Es manifesta que hi ha un acord de mínims per a les properes eleccions municipals i poques hores més tard des d’ERC se’ns diu que les qüestions municipals son definibles a cada municipi i només pel  municipi. Al respecta de les Municipals, val a dir que s’han  de construir les eines d’Estat i potser la més important és l’Agencia Tributària. La base d’aquest agència està en les Diputacions i aquestes surten de les eleccions municipals. Si no hi ha un acord seriós entre Convergència (no sabem què farà  Unió) i ERC per a les municipals,  com es garanteix la titularitat de les Diputacions i l’adhesió d’aquestes al Procés per poder pensar en la creació de la Hisenda Catalana?  També se’ns diu que s’ha activat de nou el Pacte de Governabilitat entre CiU i ERC, però no es té, hores d’ara, la garantia de que els pressupostos siguin aprovats. Veurem ben aviat si l’acord de marres és seriós o no en iniciar-se la legislació necessària per crear el Nou Estat.

No és la meva intenció aigualir el vi perquè el que era important, que era desencallar el procés, s’ha fet. Però s’ha fet d’una manera que, empentada per la societat civil, ha de dir-se, sembla forçada per les circumstàncies que no son altres que les que els propis interessats  s’han anat creant i posant en el camí.  Un procés, ja de per si mateix d'extrema complicació, s’entrebanca amb les cames dels que l’han de portar a terme i, a empentes i rodolons, arriba a una passa  de la línea vermella que cap dels protagonistes vol sobrepassar. Avençar una passa més ja no era llençar pedres a la pròpia teulada, era, senzillament esfondrar la barraca, el que suposaria, inevitablement, la mort política dels protagonistes. Aquest evitar el suïcidi polític és un del elements que garanteix el bon fi de tot plegat.

La retrobada CiU i ERC ha fet mal, és evident. Només cal escoltar Rajoy per adonar-nos compte. I per tant tornarà la acció  dura del Govern Central per posar-nos tants quants pals a les rodes els hi sigui possible. Un dels aspectes a tenir en compte és que el PP impugnarà i portarà al TC qualsevol iniciativa parlamentària legislativa que vulgui cobrir les espatlles del nou Estat. Per tant, no crec que ens haguem d’esverar més del compta al respecta. A pesar de tot, ens agradi o no la data de les eleccions, ens agradi o no el comportament dels principals protagonistes,  amb dubtes o sense, crec que la nostra actitud ha de ser clarament positiva i col·laboradora en tot allò que, amb el  nostre fer de cada dia, sigui adient pels objectius proposats. I les esquerres? Jo penso que les CUP s’hi afegiran per allò mateix de que l’empenta ha de ser positiva i  de quants més millor. ICV?, dons em sembla que continuen esperant Godot... Només faltarà que els nous pressupostos o el conjunt de legislació que ha de fer-se abans de la cita electoral tinguin un caràcter més social o que el debat respecta del que fer a partir del 28S (debat que ha d’obrir-se d’una punyetera vegada!) tingui una visió social de país just i net, perquè no sàpiguen on trobar-lo, a Godot. És que ja  se sap que, del que fan els altres, per aquests d’ICV rara vegada hi ha res aprofitable.

Tenim dies per endavant abans del 27S (aquell dia farà quaranta anys exactes dels últims assassinats d’en Franco) i, no ens hem d’enganyar: patirem, des d’ara perquè el camí és difícil. Però el nostre moment arriba. Estem  amatents!


J.  Vinyeta

16 de Gener de 2015

dimecres, de gener 14, 2015

277.- Recta final?

277.-  Recta final?

He posat aquest títol perquè em sembla que des de la societat civil, la que en podríem dir sobiranista és clar, entenem que som ja  massa a prop de la línea vermella que en cap cas hauríem de depassar i que no és altra que l’evidència de la oportunitat perduda. I és en conseqüència que en comencem  a estar fins allò que no sona vista la inoperància dels que haurien de pilotar la situació que bona part del País va deixar clara el passat N9N. Una societat civil que ha fet tots els papers de l’auca, que, quan ja els ha fet, es posa  en mans dels polítics (sobrevinguts arrel del 12  de Setembre del 2012, tot ha de dir-se) perquè facin la conducció d’aquesta societat civil  vers els objectius assenyalats fent la feina de que els hi és pròpia, i nota  que  la classe política sembla  incapaç de portar-nos allà on varem dir que volíem anar (tot i les “promeses” que al respecta varen jurar i perjurar complir), aquesta societat civil, repeteixo,  està legitimada per a  assenyalar-los  amb el dit a tots ells, perquè té molt clar que no es mereix aquesta sensació de desatenció per part  d’aquells que, a més, els hi paga el sou. Ja n’hi ha prou!.

Sorprèn inclús que un home com el President Mas, que s’ha jugat la pell a nivell personal, que ha estat capaç de posar el seu  partit a disposició del País, que amb qualitat política i parlamentària per sobre dels seus oponents (i amb claredat), que ha pres decisions que hem d’agrair perquè ens ha portat políticament fins el punt de ser on som, impensable d’arribar-hi tan sols fa un parell d’anys, ara ens tingui amb l’ai al cor no sabem ben bé per què, tot i el meu convenciment de que no és precisament per raons partidistes.

Però convindrem també, i amb sorpresa, que els Republicans  no saben estar a l’alçada dels esdeveniments. Continuen posant al partit per davant dels interessos del País i això atipa encara més  la ciutadania (la sobiranista, evidentment!), tot i que era amb aquests amb els que més confiàvem perquè tot plegat anés endavant. Tinc la sensació de que ERC, el partit, i Junqueras no van a l’hora i aquesta que suposo disbauxa, ens té amb un caramel a la boca que, per raons de procés, es va desfent  i perdent sabor.  Per tot pelegat, ell directament i com a conseqüència, va perdent punts...

Entenc les dificultats que comportava una llista unitària com demanava Mas, tot i  que no va fer res més que el que la ciutadania demanava que fes. Però  d’aquí a arribar a refredar tot l’entusiasme generat arrel del N9N amb recels permanents i partidismes desbocats, no ens han fet cap gràcia a tot aquells que estàvem ja amb la papereta a la mà i que creiem que, hores d’ara, ja estaríem convocats per posar-la a les urnes.

Final incert? No. Però  quan els missatges SMS i Twits han estat aparentment l’única expressió de diàleg entre tots aquells que haurien d’anar plegats i acomodats als desitjos del País que els ha deixat la responsabilitat de  concloure allò que la societat civil va endegar, la societat civil manté  el convenciment de que el procés és irreversible, però és cert que ens posen difícil mantenir la puresa d’esperit al respecta.

El President ens comunicarà demà, després de la reunió amb ERC, ANC, AMI, Omniun i el seu partit, el què i el per què de tot plegat. Si el que ha manat en tot plegat no ha estat més que, senzillament, la pura estratègia o tacticisme per endarrerir-ho, ens ho haurà d’explicar molt bé, amb molta claredat, perquè si no ho fa, sap molt bé que no acceptarem excuses de mal pagador: hi ha encara massa en joc per deixar passar i perdre oportunitats sense raons contundents de molt i molt de pes que segurament també ens seran difícils d’entendre. L’ANC ha suspès momentàniament les mobilitzacions previstes fins escoltar al President. Però deixa per divendres la reunió del ple del Secretariat amb les decisions del President sobre de la taula. La ciutadania restarà amatent.

Esperarem a demà. Ara no ve d’un dia, certament. Convindrem també que si tot  arriba a bon port i podem veure constituït el Nou Estat d’Europa, que tot plegat, per trist que hagi estat, només haurà estat una anècdota que  el més joves podran explicar al seus nets.

Que així sia!

J.  Vinyeta
14 de Gener de 2015

dijous, de gener 08, 2015

276.- Charlie Hebdo

276.-  Charlie  Hebdo

Ha estat la notícia del dia i ho continuarà sent durant uns quants dies més donada, a banda de la gravetat dels fets, la morbositat de bona part de la premsa. Al crit d’Alà és Gran dos o tres encaputxats han  assassinat als components de la revista satírica francesa, suposadament per les crítiques a l'islam. Em sembla que la cosa ja ve de lluny perquè Charlie Hebdo, l’any 2006, va publicar aquelles famoses caricatures  de Mahoma que havien estat editades   per un diari danès i que varen enfurismar al món islàmic. El seu director va ser portat a judici (per la pressió exercida per les autoritats islàmiques de França), i a finals del 2011  va ser atacada i incendiada amb còctels molotov. Des d’aleshores, la seu de la revista, el seu director i no sé si algun o tots els redactors, estaven amb protecció policial. Suposo que tots recordem la resposta que el món islàmic va tenir a la publicació d’aquelles caricatures i personalment, en aquell moment, em va semblar que la resposta del món occidental a aquella manifestació virulenta va estar massa tova, per no dir que inexistent.

Avui s’ha produït un segon atac sagnant i barbar en la seu de la mateixa publicació: dotze persones mortes, entre elles els dos policies de guàrdia,  i cinc o sis ferits greus és el terrible balanç fins ara provisional d’aquesta acció contra la seu de la revista, atac  que  entenem, sense pal·liatius, com injustificable.

Però voldria fer alguns reflexions personals al respecta. És evident que no es pot generalitzar, però convindrem que la immigració ha anat aportant-nos, a més d’altres coses que tenen un caràcter clarament positiu, l’integrisme islàmic: Barcelona està considerada com  la capital jihadista del Sud d’Europa i entenc que ens hem de preguntar com ha estat possible, o dit d’una altra manera, què hem fet malament aquí, a París i a la resta del  món occidental, perquè ens passés això. Ja sé que el món occidental i considerat cristià va fer durant dos o tres segles seguits tantes o més bestieses com les que està fent en aquest moment el famós autoanomenat Califa Al-Baghdadi en el denominat Llevant d’Iraq. Però el més significatiu del que hem fet malament, i que hem de corregir tot i que no sé com,  està, en la meva opinió, en les facilitats que hem donat perquè això podés succeir,  amb una espècie de “bonisme” malaltís i permissiu en tot plegat. Em sembla que hem entès malament això de la multiculturalitat, que suposava també la defensa de les nostres pròpies coses.És evident que es fa necessària una reflexió sobre de tot plegat. 

I mentre  aquí a casa nostra ens hem manifestat oberta i clarament en contra de la catàstrofe que va suposar la segona guerra d’Iraq, amb G.W. Bush al front, amb les casseroles i manifestacions com única arma, no veig que aquells mateixos que varem defensar ara es manifestin en contra de les matances de Paris d’ahir i d'avui mateix (per no parlar de les que es porten a terme en el seu propi territori). I el que trobo pitjor és que els imams de les mesquites no siguin els primers en sortir tots al carrer a cridar que els autors de tots aquestes salvatjades no aniran  al paradís si no al infern dels assassins. Si això no es fa (i, com ja va dir Unamuno, el silenci se sol interpretar com aquiescència) personalment em serà difícil de conviure amb algú que, per una mala ventada, pugui considerar-me com enemic religiós i actuar en conseqüència.

De totes maneres, cal recordar que en aquest Estat que ens toca viure també hi està present un integrisme cristià – catòlic que no causa víctimes, però que també atempta contra les nostres  llibertats: episodis com el pòster de Crista, editat per la FNAC el 2006 i que va haver de ser retirat, n’és un exemple que recordo ara. És ben cert que això no mata a ningú, però tinc el convenciment de que portades com la del propi Charlie Hebdo corresponent a la publicació del Nadal passat[1], aquí també seria impublicable. I no vull pensar què farien aquests integristes de suelo pátrio si féssim quatre passes endarrere i poguessin actuar encara com ho varen fer fins a mitjans del Segle XIX[2] o quan, a meitat del segle passat, molts pobles eren considerats i tractats com a Tierra de misiones. Però, malauradament per al nostre País,  tampoc ara estem massa lluny d’aquestes situacions. N’hi ha  prou de  recordar que fins ahir, com aquell que diu, teníem a la cimera de la Conferència Episcopal a l’ínclit Rouco Varela...


J.  Vinyeta
8 de Gener de 2015



[1] http://www.eldiario.es/internacional/portadas-Charlie-Hebdo-criticas-religion_0_343315929.html
[2] La abol ició de la Inquisició no es fa realment fins el 1834