dissabte, de desembre 28, 2019

665.- Godot....-


665.-  Godot....-

Tot esperant Godot ha estat majoritàriament entesa com una gran obra de l’anomenat teatre de l’absurd. Alguns inclús afirmen que l’obra de Becket és la millor de les d’aquesta corda. Personalment sempre he tingut aquesta obra com a bon referent en quan es produeixen circumstàncies ens les que, com en l’obra, van passant els dies sense que passi res, sense que arribi Godot. I ara, i des de fa massa dies, ERC espera l’arribada de Godot, que no arriba  avui  però que, com en l’obra,  potser vindrà demà per la tarda...

ERC  està esperant Godot que, en aquest cas no és res més que l’informe de l’Advocacia de l’Estat respecta de l’aplicació de la ja famosa doctrina Junqueras  per al propi Junqueras encara a la presó,  després de la sentència del TJUE. Aquest informe haurà d’anar al Suprem i, finalment aquest decidirà. Entenc que son necessàries uns  aclariments  de les que  ERC no en parla o no en  vol parlar.

El primer és recordar que, quan el TS comença a veure que el delicte de rebel·lió trontolla i fa aigües estrepitosament, és precisament l’advocacia de l’Estat la que inclou en tot el plet el delicte de Sedició, que és bàsicament pel que s’ha condemnat a tots plegats.  Si la sedició no hagués estat inclosa, tots sabem que la qüestió  (les condemnes) hagués anat d’una altra manera.

La segona consideració, i que és deriva de la primera, és una pregunta que en diríem del milió: ¿com pot ara canviar l’advocacia de l’Estat una decisió que, en el seu moment va ser cabdal per a les condemnes? Que digui que s’ha d’aplicar la sentència del TJUE és una perogrullada, i dir ara que es la pròpia advocacia de l’Estat es va equivocar, es possible? De ser-ho, fins a quin punt podrien canviar les coses?

Finalment, i com a tercera consideració, la decisió, sigui quin sigui el contingut del informe de l’advocacia de l’Estat,  estarà en mans del TS, que és qui prendrà la decisió final. La fiscalia i les acusacions particulars del tribunal s’oposen a la alliberació de Junqueras (i demanen, a més,  la retirada de la immunitat de Puigdemont) Per complicar les coses,  que encara que no agradin han de tenir-se han compta, el TS, i  tots els que han estat anomenats i formen el moll de l’os del nucli dur de l’actual judicatura espanyola, ho han estat, precisament, per tots aquells als que no els hi  fa cap  gràcia que la investidura de Sánchez, i menys en les circumstàncies que estan plantejant-la, sigui un fet. Aleshores, què podem pensar que farà el TS?

ERC en tindrà prou amb un suposat informe sense saber quina serà la decisió final del Suprem?  Abans de considerar-ho, que tinguin clar que alliberar Junqueras és de justícia, però que Catalunya és més important. Entenc que hauríem de repetir aquella pregunta anterior: ERC en tindrà prou amb un suposat informe sense saber quina serà la decisió final del Suprem?  ERC ens hauria de respondre amb claredat aquesta última pregunta, més que res perquè tots entenguéssim l’actitud rels Rufian Boys i  precisar-nos fins on volen arribar i en quines condicions, per saber nosaltres si ERC formarà part de la pinya, per continuar  empenyent, contra tota oposició i a banda de les decisions represives o, un cop hagi arribat Godot, aniran per lliures.  I que consti que molts sabem perquè volem que se’ns respongui la pregunta...

J.  Vinyeta
28 de Desembre  2019

divendres, de desembre 20, 2019

664.- Clatellada


664.-  Clatellada.-

El  19 de Desembre d’aquest 2019, pot definir, en l’agenda de l’Estat Espanyol, un abans i un després: Europa assenyala amb el dit a la màxima autoritat judicial espanyola, en el millor dels  casos i dient-ho amb suavitat i amb un excés de generositat, com a inepta.  

Dic que  pot definir perquè ignorem, i no sense por, què farà aquesta Autoritat judicial i com resoldrà la papereta que li imposen. És realment la pregunta del milió.  Junqueras encara està a la presó; la fiscalia demana que se li executi la inhabilitació que té suspesa; la mateixa fiscalia s’oposa al seu alliberament; Marchena demana cinc dies de termini. El President  del Parlament Europeu diu que s’ha de complir la sentència del TJUE i que no n’admetrà discussions. Però la fiscalia espanyola demana, al mateix temps, la inhabilitació de Puigdemont, tot i estar a punt d’entrar al PE amb tots els drets i per la porta gran... El PP, C’s i VOX, bramen per la ferida infringida  al seu orgull, i la imatge d’un Puigdemont aterrant a Barcelona, amb els braços alçats celebrant la victòria, els embogeix.  I el PSOE dubta... La premsa unionista sembla que voldria donar la notícia amb lletra petita: a tots plegats els interessa més la inhabilitació de Torra, sentència donada i no casualment, en el mateix moment en que Europa es pronunciava en contra de la justícia espanyola.

L’Estat espanyol, en autèntic acte reflex del seu ADN, s`ha anat foten en un jardí que és un autèntic fangar i del que no en pot sortir si no és ple de merda. Rajoy, que tan ufanosament va presentant un llibre que difícilment ens podrem creure, va iniciar aquest desastre que, impasible el ademán, va demostrant a Europa quin és l’autèntic tarannà del país, fins a quin nivell arriba la merda que ofega al sistema democràtic que tant s’entesten en assenyalar des del poder però que, dia a  dia, per més INRI i per mal record de molts ciutadans, fa que ens vingui a la memòria una que en deien democràcia orgànica...

Ara, després de la clatellada, aquesta justícia que alguns entesos assenyalen com  prevaricadora,  tindria l’oportunitat de redimir-se davant dels injustament penats i exiliats, i també davant d’una societat, no cal pensar que només  sigui davant la   secessionista, que observa esverada la perillosa deriva que va prenent un Estat que navega ciant recercant velles glòries ens la ja ha començat a posar-s’hi el sol i a les que s’hi apropa la fosca  nit de lluna nova. Només se li demana que apliqui una sentència que ens ve a dir, com crèiem però que aquí es tractava amb prepotència imperial de no fer-ne massa cas, que la llei europea està per sobra d’una llei espanyola: llei espanyola, i justícia corresponent, que per a massa entesos i per a molts que no  som res més que ciutadans, han estat clarament polititzades amb fins espuris. Una justícia que es va treure la vena dels ulls amb la sola finalitat  de mantenir uns privilegis  concrets, de impedir la fi definitiva d’un imperi i que, per tals raons,  no ha estat possible de deixar-la a l’alçada  de les justícies europees (i no cal assenyalar precisament la d'Alemanya, o Bèlgica o Anglaterra) en les que els ciutadans de l’Estat corresponent si que hi  creuen (Suècia, Dinamarca, Holanda...) i que els d’aquí envegem profundament.

Que la classe política, gran responsable de la continuació i manteniment d’aquesta justícia ara assenyalada, justícia  que aquesta classe política ha anat muntant també a mida dels seus interessos particulars, faci, si no acte de contrició (qüestió que crec estructuralment  impossible), al menys una mínima reflexió de fins on han portat amb la seva deixadesa, ineptitud i corrupció a un País que va posar la sortida d’una dictadura duríssima a les seves mans i que, tal com va quedant demostrat, han estat incapaços de convertir-lo en allò que tots els sotmesos a la tirania, a la mort del dictador, desitjàvem.

Restarem a l’espera, desconfiats, de les decisions que aquesta justícia assenyalada acabi prenent. No prendre’n cap i deixar les coses tal com estan, també és una decisió. Però molt perversa, pot ser i tot massa perversa i de conseqüències imprevisibles...  En qualsevol cas, als d’aquí ens queda encara més clara la necessitat de marxar per poder crear de nou, i com a mínim, una justícia com la d’aquells països que envegem.

J.  Vinyeta
20 de Desembre  de 2019

dimecres, de desembre 18, 2019

663.- Avui, El Clàssic


663.- Avui,  El  Clàssic

TsunamiD, a cridat els seus  fidels a manifestar-se  al voltant del Camp Nou justa abans del anomenat  El clàssic, és a dir, o així m’ho sembla, abans, durant i després del partit Barça – Real Madrid que s’hauria d’haver celebrat el passat 26 d’Octubre i suspès per la tensió creada arrel de la sentència del TS (pronunciada el 14 abans) i perquè  el Sr. Tebas, amic d’aquestes coses, va imposar el seu criteri inclús en contra de la voluntat dels clubs. Avui es realitzarà aquest clàssic aplaçat.

 Però més important que el partit em sembla que ha estat, i sense discussió, la proposta del TsunamiD que, tot ha de dir-se, encara no sabem ben bé, a banda de les concentracions habituals en aquestes crides  en els llocs assenyalats, què faran els convocats. Baños ha piulat, i penso que amb certesa, que l’acció del Tsunami D  “... és  una manifestació en la que hi haurà un partit de fútbol...” Tot l’Estat està pendent d’aquesta manifestació que, una vegada més, voltarà per tot al món (s’espera una audiència del partit de més de 640 milions de telespectadors...). No sabrem la gent que hi participarà, bàsicament perquè la informació que últimament ens dona d’aquests fets la Guàrdia Urbana sembla allunyada  de la realitat (els mal pensats entenem que això passa des de que la GU de Barcelona està controlada per ERC, però deuen ser mals, molt mals pensaments...).

El que si ja sabem és que el pànic ha atabalat i molt a les forces vives de l’Estat que ha bellugat entre Mossos, PN i vigilància privada del  Barça a prop de 5000 agents (1000,400 i més de 3000 respectivament, segons dades oficials.  S’ignora el número de infiltrats amb la mateixa finalitat o potser amb altres finalitats més fosques...) que vetllaran per la seguretat dels assistents al camp i per la correcta realització del partit. Això, quan el propi TsunamiD que s’autodefineix com no-violent, que ha insistit en que les TVs podran retransmetre el partit, que els que ho vulguin el podran veure, que res de violència etc..., el que han aconseguit  ha estat  el donar un major altaveu d’abast internacional al lema que sembla distingir a l’agrupació, aquell Spain Sit & Talk,  als recons més inesperats i inusitats de l’univers. Potser que TsunamiD i el món independentista al complert, haguem d’agrair al Sr. Tebas aquell càstig que va voler imposar a la culerada suspenen el partit. El partit és important perquè hi ha en joc la titularitat provisional en la Lliga. Però de moment, TsunamiD ha guanyat i per golejada, ja abans de començar el partit...

Si malauradament arriba que hem de recordar aquelles nits posteriors  a l’anunci de la sentència, recordarem allò de La Síndrome de Sherwood que sembla va ser la  norma en la actuació  policial en aquells fets. Ens varen ensenyar què i com ho feien i ara, si hi tornen, se’ls  hi veurà el llautó. De repetir-se actes violents veurem, si hi son, qui son o qui seran realment els violents.

J.  Vinyeta
18 de Desembre de 2019

dilluns, de desembre 16, 2019

662.- Declaracions de Bono


662.-  Declaracions de Bono.-

A vegades es fa necessari  recórrer a les   hemeroteques per revifar la memòria de forma, potser  i tot ocasional, en qüestions merament concretes i particulars.  Bono ha fet unes declaracions segons El Nacional, a La Sexta, en les que, insisteixo, segons el  que el diari publica en una piulada, Bono diu allò de que   “...s’ha de fer el que sigui necessari per que Catalunya no marxi d’Espanya...”.  No he sabut trobar-les en les declaracions que fa el propi Bono, sempre segons El Nacional, en La Sexta el passat 15 de Desembre. Certament no he trobat la versió complerta de la declaracions que va fer en aquella TV el prop passat dia 15. Només he trobat fragments de les declaracions  però, malauradament, no he trobat  les que hi faig referència.  I no deixa de sorprendre’m que si les va fer no estesin en primera línia informativa d’aquells pels que, qualsevol informació més o menys aprofitable sobre de Catalunya, la deixin passar. Exposo el que senzillament per a mi és un fet. 

El que si sé son les declaracions que, en aquest sentit,  ja va fer Bono el 22 de Setembre del 2014 recollides en La Vanguardia  i en les que el President del Govern central era Rajoy[1]. En elles si que afirma allò de que s’ha de fer el que calgui perquè Catalunya no se’n vagi i dona per fet que la secessió catalana està pròxima.

No és que vulgui esmenar la plana a ningú. Si erro, cosa que vindrà produïda per la informació que tinc però en cap cas per la manca de veracitat en les meves notes, corregiré sense la més mínima vergonya en fer-ho: com he dit, la veracitat l’entenc com a la mínima condició amb la que ens hem  d’expressar els que escrivim i fem comentaris, en general, ja sigui respecta del nostre País o de qualsevol altra aspecte.

Insisteixo en que si, de la manera que sigui, m’arriba la demostració fefaent de que erro, corregiré. Que no es dubti.

J.  Vinyeta
16 de Desembre de 2019



diumenge, de desembre 15, 2019

661.- Incomoditats


661.- Incomoditats.-

Tinc la sensació de que la situació  és incòmode per a tothom. I amb  tothom  vull incloure tota la classe política catalana i espanyola. Negociar  sempre pressuposa perdre-hi algun  llençol, cosa que mai fa gràcia a ningú, llevat d’aquell/s que està/n disposat/s a negociar i que saben el què comporta qualsevol negociació seriosa. Arribats aquest punt, constatem que, agradi o no, com a  conseqüència del ideari polític amb el que se’ns presenta habitualment, els interessos de Sánchez han de ser els dels ciutadans de l’Estat espanyol,   entre els que ens hi trobem els catalans, tots els catalans. Però la realitat, recalcitrant i tossuda,  mostra que, quan Sánchez, o qualsevol altra primer ministre o Govern que ha estat de l’Estat espanyol,  defensa els interessos dels ciutadans espanyols,  hi ha, almenys fins avui, una part important dels catalans, potser  perquè entenen que som  ciutadans de segona..., que quedem sempre al marge.  Per l’altra banda, en les que avui en podríem denominar negociacions,  ERC no és més que un partit polític suposadament representant de bona part d’aquella ciutadania catalana que, des de Madrid s’oblida, la que queda al marge.  En aquesta ocasió  ERC ha pres  el deure de representar a la resta de món independentista de Catalunya i ha de fer-ho amb totes les seves conseqüències si el que pretén és precisament avalar, per acció o per omissió, la investidura de Pedro Sánchez. Si  ERC vol negociar, sap que perdrà, al menys un llençol i potser alguna cosa més. La cura exigible per aquells que formem part dels oblidats,  és que  al menys aquest llençol, o el que sigui que s’ha de perdre, sigui del aixovar del Partit Republicà i no precisament del aixovar de la Catalunya que vol ser lliure, qüestió de la que, aquests republicans, semblen oblidar-se.  Difícil, certament, però ja seria hora de que ERC actués amb aquesta previsió i pensés, especialment, que els altres, els que formem part d’aquell grup sistemàticament oblidat i que semblen menystenir, també existim.  
El socialistes catalans han efectuat el congrés corresponent durant aquests dies. Iceta, com no podia ser d’altra manera, ha estat triat Secretari general del PSC(OE) sembla que per aclamació, és a dir per unanimitat, com sol passar sempre en tots aquells casos en que , com deia Guerra, el que es belluga no surt a la foto. Sembla ser (no  he llegit encara la documentació corresponent) que, a pesar de la voluntat contraria de molts dels assistents, s’admet que el català continuï sent la llengua vehicular en les escoles amb, això sí, les flexibilitzacions idiomàtiques corresponents (de les que, com passa sempre amb aquestes coses, el que en sortiria més mal parat seria el català); defineixen Catalunya com a Nació (no crec que hi afegeixin  la necessitat de que tingui un estat...) i assenyalen que Espanya és un Estat de Nacions  (malauradament no crec que vulguin conjugar  l’expressió...). Tots sabem que definir no costa mai res més que paraules. Per tant, queda clar que tot queda tant igual  com està ara, encara que sembli que es vol canviar tot (recordem allò de Lampedusa...?): el perill està en que els temes queden en reserva i en  mans d’aquells que un dia, preocupats perquè el català està amb la tendència, només que els hi sembli, de millorar la seva perillosa situació actual, es mullaran a favor del  vent que més els convingui, posant al PSOE per davant del PSC(OE) i, com sabem, fer-ho per sobre dels interessos d’una Catalunya que aspira a poder-se dirigir per ella mateixa. I la llengua en serà la perjudicada i en contra de la      que avui ja està en perill. Serà bo comparar tot plegat amb el text del congrés del PSOE de Granada, famós per ser-ne Navarro el ponent. Alguns membres del partit poden estar incòmodes. Pocs,  penso que, malauradament, molt pocs.

Sembla que les denominades  esquerres volen unitat  amb allò que han vingut a definir com Convenció 14D, un Fòrum Republicà del Sobiranisme Progressista.  Em sembla be que determinats sectors d’aquest esquerranisme, oblidin determinades tesis amb un cert tuf stalinista per pensar realment en la  llibertat del seu País, aquest que també és nostre, i no en els que els manen (de fet és el mateix que demanem al general dels partits afincats en i per la política). Joan  Tardà, des d’ERC deia entre altres idees, que “...veia necessari superar la “ruptura emocional amb el PSC” i recuperar-lo com a part del catalanisme polític...” [1] Sense voler ser mal pensat, em recorda aquella que s’explica  famosa trucada d’ERC  a Maragall (eleccions Novembre del 2003) augurant-li el que després va ser el primer tripartit. La gran diferència està en que aquesta ERC d’ara, no te res a veure amb la que pilotava Carod-Rovira en aquell moment, i que Iceta res té a veure amb aquell P. Maragall i el que encara quedava d’un PSC més o menys  catalanista.  Si no és una trucada, em sembla que, malauradament, és una clicada múrria d’ullet de Tardà a Iceta. Se’m fot un nus a la gola només de pensar un bipartit amb Tardà  i  Iceta... En aquest cas, la incomoditat seria meva. I potser de  bona part  el País, també.

J. Vinyeta
15  de Desembre de 2019

dilluns, de desembre 09, 2019

660.- Cayetana i les males herbes


 660.-  Cayetana i les males herbes.-

Cayetana, el penúltim fitxatge dels populars, va fen bona la seva presència. Vol créixer  com ho fa l’herba   que troba   forat  poc cuidat, a l’ombra o al sol, que de tot hi ha, però que es multiplica a la que té  ocasió, esgarrapant terra que podria donar  bons fruïts.

Cayetana ens va aparèixer per Catalunya amb l’ambició posada en unes eleccions generals i per donar alguna cosa més a un PPC a les últimes però arrossegant finalment al partit  a un fracàs històric. Després de la rebolcada no li va quedar més remei que estirar encara més aquell coll que algú havia comparat amb el d’un llebrer i començar a marcar territori (com ho  fa qualsevol llebrer...) però alçant la veu en comptes de la pota. I, es clar, quan resulta que Arrimades havia perdut les sessions de plató de TV del Parlament català, Cayetana s’ha anant guanyant el lloc   amb les declaracions tant o més esverades  que las de la montapollos. És la portveu del PP al  Congrés i, a fe de Déu, que sap omplir diaris, especialment els més afíns.

Ha aprés de pressa, potser  perquè és doctorada per Oxford, del seu cap de files, Aznar, amb qui comparteix butaca a la FAES. Aznar   es passà tot el seu mandat dient allò de que sense violència es podia parlar de tot; presumia de demòcrata, tant que va arribar a parlar del Movimiento de Liberacion Nacional  en referir-se a ETA. Després  va iniciar un procés de  re centralització de l’estat que encara continua, i acaba dient-nos, com a bon demòcrata, que un terrorista convicta i confés, que ja ha complert una condemna imposada per un tribunal espanyol que ha estat considerada injusta per un tribunal imparcial  (Estrasburg), no pot formar part d’un govern de l’Estat.

Resultava evident que la deixebla havia de superar al mestre i l’última entrada de Cayetana, a sac, però amb la finor habitual i sense immutar-se,  no ha decebut: ha assenyalat que la situació política de l’Estat es  pitjor ara que quan matava ETA[1].

Aznar i Cayetana ens venen a dir el mateix: la situació política és dramàticament  greu. Entenen  que quan ETA matava no calia fer res més  que fer i desfer a voluntat  en la suposada recerca  d’una pau que va resultar ser una recerca falsa, perquè es podia haver aconseguit fent política, allò tan inusual.

I és clar, ara que alguns estan intentant fer política, qüestió tan inusual com abans en aquest estat governat per pur interessos mercantilistes,  ara, perquè s’intenta  fer política,  la situació és dramàticament perillosa perquè, no ens enganyem, potser el poder perdrà algun llençol en la bugada i això és  inadmissible. És a dir, sense violència tampoc es pot parlar de tot. Sí, Cayetana, ara no hi ha morts. Però hauries de pensar per què n’hi havien en aquell temps perquè em sembla que coincidirem molts en dir que dos no es barallen si un no vol... I ara sembla que ningú, excepte Cayetana,  es vol  barallar. Diria allò de“...m’horroritza pensar que algun dia [Cayetana] pugui dictar les normes de psicologia de masses...” que Unamuno va dedicar a Millàn Astray. Però no sé  si Cayetana també hagués dit en aquell moment allò de ...abajo la intel·ligència, viva la muerte... qui sap!

És ben cert que l’herba creix sense gaires atencions, però hi ha herbes que valdria més que mai no sortissin... És un problema greu perquè inclús l’Evangeli en parla de les males herbes, i de com tractar-les...

J.  Vinyeta
9 de Desembre de 2019

divendres, de desembre 06, 2019

659.- Equilibris


659.-  Equilibris.-

La situació, des del punt de vista català, està complicada i fa que tot plegat sembla que vagi per la corda fluixa. No vull dir amb això que estigui perillosament més difícil del què ho està normalment des de ja fa anys. Veig més complicada la situació per las definicions i decisions polítiques que se’ns venen a sobre i, especialment, per les dates que les condicionaran. Posem –hi atenció.

 --  El President Torra em sembla entendre que està més o menys proper de ser inhabilitat.  De ser-ho, certament la decisió del TSJC anirà al TS i d’aquí al TC. Els tempos per a cada un dels procediments son difícils de calcular, però tots sabem que els jutges d’aquest Estat corren quan els hi convé o els hi ve de gust i per tant, sent una qüestió gairebé de caire imperial-patriòtica, pot ser que arribem a la fi del procés judicial de forma ràpida  (això de la rapidesa no és anecdòtic: els agressors de Blanquerna, continuen en llibertat després de sis anys de la sentència ferma del TS...[1]). Però mentre la sentència no sigui ferma, Torra continuarà sent President electe de la Generalitat.  Si arriba de forma ja irrecurrible (tot i els meus dubtes de la possibilitat de que no sigui el Parlament qui defineixi la situació del president de la Generalitat i no un jutge perquè, per a ser jutjat, ¿no requeriria la necessitat d’un suplicatori acceptat per la Cambra, donada la seva immunitat parlamentària?), em sembla evident la necessitat de que es convoquin eleccions, mentre el Vice President, Aragonés, estigui en mandat presidencial en funcions (suposo que aquest és el camí).Per tant, ERC té, a la vista, unes eleccions catalanes que guanyarà o perdrà bàsicament en funció de com porti la investidura del President espanyol Sánchez. Hi ho sap.   

--  Però hi ha una data tremendament important: sembla que el 19 d’aquest mes, es pronunciarà  el TJE  respecta de la immunitat de Junqueras i, en  conseqüència, de la de Puigdemont i Comín, sentència que, segon experts, podria arribar a que el judici del procés fos declarat nul. Si la immunitat es produeix i Puigdemont  és considerat amb qualitat  plena d’Eurodiputat, Puigdemont podria venir al País (jo no ho faria perquè tots sabem de la justícia espanyola, que buscarà, mal sigui, si  el color de les sabates és o no  adient, i, en no sent-ho,  l’empresonarà...) i fer trontollar el imaginat  èxit d’ERC en les  suposades properes eleccions. En tot això, els pressupostos de la generalitat potser haurien de ser prorrogats per tercera vegada... i gira  el Món i torna al Born que, en aquest cas,  son  els  Comuns i, per afinar-ho més, hem de conjugar-ho tot plegat amb  els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona.  Tot plegat, equilibris circenses...ERC, Comuns, Torra, Puigdemont...

Arrodonint la setmana, Rajoy ens presenta les seves memòries. És fa difícil que ens el puguem creure perquè ens va demostrar fefaentment que és un mentider convulsiu. Però, pel que es va sentint, tot estava dat i beneït per aplicar el 155, passés el què passés en aquella nit de trist record i de traïcions internes al Palau de la Generalitat. No he llegit aquestes memòries i la  veritat és que, en raó del personatge, poques ganes en tinc de fer-ho. Sortiran treballs molt més fiables sobre els fets i moments dels que ens parlen aquestes memòries. I seran la porta per la que ens hi donaran accés fiable.

Tota aquesta situació que anomeno complicació en sembla que ens facilita les coses importants: ERC ha de fer bondat i no fer passar bou per bèstia grossa. No és que li importi massa perquè em sembla que  entenen com a prioritari l’amnistia a Junqueras per sobre de qualsevol altra qüestió, però haurà de ser molt prudent a l’hora de facilitar la investidura de Sánchez perquè no se’ns converteixi en un botifler.  La justícia europea pot donar, amb el tema dels candidats europeus electes, una bufa ben sonada a la justícia espanyola que, per molt que se la vulgui passar per l’arc de triomf, li deixarà els cinc dits marcats a la cara. I si, a més, hi ha eleccions autonòmiques ens donaran la ocasió de seguir augmentant en participació i, per  tant i una vegada més, deixar clar que dia a dia anem sent més. Algú pensava cinc anys en darrera, per exemple, que avui estaríem on estem? ? I en tot moment, la societat civil fent-se notar... Dons   això!

J.  Vinyeta
6 de desembre de 2019