dissabte, de desembre 29, 2018

578.- Recordant El Rubicó


578.-  Recordant  El Rubicó

M’agradaria poder ser com aquests ninotaires aguts i savis que, amb un sol traç ràpid i àgil, son capaços de deixar-nos sobre el paper un gargot que resumeix tota una història o qualsevol esdeveniment. Dic això, perquè només se’m acut un plagi   assenyalant allò de que el TS  ha creuat el Rubicó

Dic això perquè ara, quan el TS ha  xuclat tot el que podia i ja definitivament es queda amb el pes del que hauria de quedar-se el TSJC, m’agradaria poder resumir tot plegat  en un traç, una expressió, un mot... quelcom que ho arrodonís. Però només se’m acut continuar qualificant tot plegat seguint el que van dient, dia a dia, juristes de prestigi que entenen com a disbarat el tot plegat.  És  com si  el TS s’entestés en mostrar-nos la redacció d’uns papers  que, a molts, en semblen ja escrits perquè, continuant amb el plagi, els daus han estat tirats...

Llevat dels que hi entenen i hi treballen, l’única cosa que podem fer els altres és no oblidar aquests que estan patint de la sort llançada, però continuar la feina per ells iniciada i sense  deixar de fer res del que ens queda per fer, que és molt, i que es deriva d'aquella feina que els hi ha resultat tant mal pagada.

J.  Vinyeta
29 de Desembre de 2018

dimarts, de desembre 25, 2018

577.- Després del 21D


577.- Després del 21D

Ja ha passat el dia 21 D. Un consell de ministres anodí que vol fer veure la importància dels acords presos, quan en realitat no han estat res més que el resultat d’una visita de la metròpoli a la colònia. Com a mostres, el canvi de nom del aeroport de Barcelona,  i que la presència del govern de la metròpoli, per poder accedir  a la colònia,  ha hagut de bloquejar policialment el recorregut, deixar alguns  carrers de Barcelona deserts i portar a Catalunya diuen que uns mil PN i GC perquè asseguressin una integritat física que la caverna no s’ha cansat de posar en perill. És la demostració complerta del fracàs polític que uns (PSOE) i altres  (PP, C’s, VOX i afegits) han estat incapaços, no ja de solucionar, cosa que els hi cau com a inadmissible, ni tan sols d’entendre’n el per què. És la resposta d’un ADN atrapat en els orígens d’un imperi ja mort i desballestat des de la derrota i desfeta humiliant del 98, però que ha creat una obcecació malaltissa mantinguda també, des de la mort del dictador, sota una pàtina democràtica que no és res més que  un nom sustentat amb autoritarisme.

La caverna està que rebufa: no hi ha hagut morts i, és clar, no saben que dir. Aquella violència que, segons ells, hauria justificat un nou 155, no hi va ser. I després de passar-se no sé quants dies vaticinant un desastre  que no ha estat, estan fotuts. Però com que només destil·len  rancúnia, per a dir-ho suaument, son incapaços de dir-nos (tot i que no sé fins on nosaltres ens ho podem creure) que el que més els ofèn és que el PSOE reconegui que a Catalunya hi ha un problema que s’ha de resoldre dins de la seguretat jurídica, qüestió de mires amples, que no sé fins on son creïbles... Però dit està.

 Que VOX els depassés a Andalusia els descol·loca,  els esvera encara més i els obliga, tot i que de bon grat, a sobrepassar-se i a ser més ultres que els de VOX. Casado i Rivera tenen mala peça al teler i mentre continuïn podent donar de menjar a tants quants afamats puguin i se’ls hi acostin, res ha de canviar. Però si perden escons i la mamella deixa de rajar, veurem quants dels ara fidelíssims marxaran encarant el camí vers  qui els hi asseguri la menjadora...

Bon  Nadal i el desig d’un 2019 amb llibertat i  República

J.  Vinyeta
24 de Desembre de 2019

dimecres, de desembre 19, 2018

576.- A l’espera


576.- A l’espera.-

Ahir, 18 de Desembre de 2018, es va començar a obrir la caixa dels trons: la vista prèvia al macro judici contra l’independentisme, analitzant si el TS és qui té la competència per celebrar el judici o, pel contrari i com assenyalen totes les defenses i multitud de juristes, el tribunal competent és el TSJC. En el moment de redactar aquestes línies no hi ha hagut decisió al respecta, tot i que la confiança en la possibilitat de canvis de judicatura son mínims. Les vagues de fam continuen i la presó provisional també. Mentre, el fiscal ja menteig quan diu que la DUI va estar publicada en el DOG...

Ens anem entretenint amb alguns dels candidats a l’alcaldia de Barcelona.  Les primeres primàries , les va guanyar J.  Graupera. És evident que personalment no en sé res de les seves qualitats  polítiques, qualitats necessàries  pensant en el lloc que pretén ocupar. Però quan l’he escoltat, m ‘ha semblat un  bon analista, amb claredat d’idees i capaç de bona pedagogia.

Valls, l’emigrat diria que forçós, intenta aterrar a Barcelona com a única opció per poder mantenir les seves opcions polítiques personals: no em sembla alguna altra raó que el pugui motivar. El que va quedant clar és que els seus passejos per la Capital Catalana no  van precisament acompanyats d’abraçades i felicitacions, ans al contrari.  Diu que va per lliure però C’s li va sempre al costat...

Però la figura d’aquestes eleccions serà el candidat del PP, Josep  Bou. Val la pena veure algun  del seus vídeos com el que assenyalo[1]. Promet, com promet la cara que hi va posant Andrea Levy que entén com definitivament allunyada la seva suposada candidatura en substitució de Fernández  Díaz. Bou presumeix de catalanitat, però no sé entendre, vist l’espectacle, que això, acompanyat del seu passat polític, el pugui ajudar  gaire...

Dels altres candidats, tindrem temps per anar-ne parlant.

Ara, a l’espera de la decisió del TS. I si s’ha d’anar definitivament a Madrid haurem de veure el tracta que es dona als que estan en vaga de fam, i en situació precària.

 J.  Vinyeta
19 de desembre de 2018

diumenge, de desembre 16, 2018

575.- Comentaris


575.- Comentaris

 Alguna cosa deu haver succeït perquè Sanchez moderi el to.  Recordem les amenaces permanents a la sessió plenària al Parlamento, un parell de dies abans.  Sánchez, per la cosa del Brexit, se’n va cap Europa,  parla amb el President eslovè (que suposem li explica el que realment significa la via eslovena), no sabem si parla amb alguns presidents o primers ministres europeus o si algú li ha dit que està forçant la màquina... però el cas és que torna de Brussel·les, demana d’entrevistar-se amb Torra i moderant el to... Potser també que hagi vist clara la inoportunitat de convocar el Consell de Ministres pel dia 21, no ja per la situació catalana, amb vagues de fam a Lledoners, si no perquè hagi recordat de cop que  tal dia farà un any d’unes eleccions convocades,  perdudes i no respectades per Rajoy i que, com dirien els cupaires, porten al propi PP a la paperera de la història amb només 4 diputats. Eleccions que varen donar majoria a l’independentisme (tot i el triomf de C’s amb la inefable Inés) i que, des de Madrid, és varen anant bloquejant totes i cada una de les decisions del Parlament de Catalunya i empresonant a un dels candidats immediatament després de la primera sessió d’investidura. O potser per tot plegat...

El cas és que jo crec que la seva actitud respon més allò dit del pal i la pastanaga. I ara tocava amansir... però  si volen que  creiem  en miracles primer ens han d’ensenyar a tenir fe... i els barons del PSOE no estan per fer pedagogia, si no tot el contrari.

Les esquerres bramen per aconseguir uns pressupostos socialment acceptables i empenyen perquè el món indepe hi participi per assegurar-ne la seva aprovació.  Un bon amic em feia notar al respecta que aquestes esquerres es postulen per obtenir les màximes cotes de benestar social, qüestió a la que no seré jo qui s’hi oposi. Però conveníem amb el meu amic que son demandes que es podríem definir com  de món feliç perquè, en cap cas, en cap,  aquestes esquerres tan socialment descarades, son incapaces de posar també per davant l’exigència de llibertats i de drets o, com a mínim, de restaurar, unes i altres, les que el PP, amb la col·laboració en molt casos d’aquestes pròpies esquerres,  ha  anat degradant i gairebé convertint en delicte el seu exercici. Ja sabem que la lliberta fa por, deu de ser per això, oi?

Finalment, fer notar que Rivera i Casado estan fent com feia Hitler abans de ser nomenat cap de Govern: crear agitació i postular-se després com els únics capaços de solucionar-la.  O no?

J.  Vinyeta.---  
16 de Desembre de 2018

dijous, de desembre 13, 2018

574.- Des de l’hospital


 574.-  Des de  l’hospital

Dies de reclusió obligada que haurien de permetre reflexionar, però que ho impedeix la velocitat a la que es van desenvolupant els aconteixements. I  les condicions físiques en les que em trobo, que no em permeten tenir tanta quanta informació entenc que podria ser-me necessària. De totes maneres hi he guanyat un genoll nou del que n’espero moltes satisfaccions...

És evident que allò que ha posat les orelles teses a tot el món indepe han estat les vagues de fam endegades per Turull i  Sánchez a la que si afegeixen  Rull i Forn. En Cuyàs es preguntava a la seva columna de El Punt  Avui si “aquells” tindran suficient sensibilitat davant  d’aquests fets. Personalment em sembla entendre que de l’obcecació i de la venjança vindran  les respostes “d’aquells” i, per tant i lamentablement, només  podem esperar  les adients a la seva continuada i vergonyosa actuació, que em sembla  ira en augment a mida que el dramatisme  vagi fent  més dolorosa la situació. Com vergonyosa em sembla l’actitud d’ERC  al respecta, actitud de la que personalment em fa penedir d’haver-los votat. Del tema de les vagues de fam, poca cosa a dir que no s’hagi dit ja. Per tant, serà qüestió d’estar pendents  dels aconteixements  dels que en tinguem coneixença i no deixar de recordar-ho i fer-ho notar dia a dia.

VOX ha entrat en el parlament andalús. Els suposats deixebles de Bannon i companyia, han aconseguit premi electoral en una de les regions espanyoles amb més atur i amb casos concrets que fan mal als ulls només de mirar-los (El Egido, Linares, per exemple). Andalusia, agradi o no, ha estat sostinguda pels poders  de manera  que fora un graner de vots, ascons i, en conseqüència, diner pel partit de torn. El PSOE especialment mantenia la situació perquè amb victòria electoral a Andalusia i a Catalunya (però les raons polític-socials d’una i altre res tenen a veure) deixava oberta la porta a un possible triomf en les eleccions generals posteriors. Ara ja està fet: a Andalusia  el PSOE va  a la baixa i el PSC fa esforços per sobreviure...i deixa en suspens un victòria electoral del PSOE.  Molts s’esquincen els vestits. La sultana   Susana gemega i té el valor de dir-nos que si ha perdut les eleccions (tot i ser la més votada) ha estat per no parlar (maltractar) Catalunya... Des d’aquí, com és normal, veiem les coses de diferent manera i recordem. Recordem aquell “a por ellos” inconscient i manipulat que ara, com pensàvem, arriba als andalusos potser sense  ser conscients  de que VOX hi arriba per quedar-s’hi i amb l’agreujant de que, així com Trump (resultat del bannonisme més florit) no pot fer tot el què pretén perquè davant té un Estat clarament democràtic, VOX és en sí mateix  l’Estat, copartícip  de l’oligarquia  que mana en l’Estat en el que ens toca viure, Estat tocat amb un dèficit democràtic espectacular a causa d’una corrupció galopant a tots els nivells i amb una concepció ideològica ancorada en una època colonial que els hi manté el rellotge aturat... Per tant, si no hi ha qui ho arregli, VOX, si arriba a governar, sí que pot comptar amb la maquinària de l’Estat per fer i desfer...   Recordem també   aquelles gracietes de Borrell i  Iceta  afegits a les manifestacions  de la ja extrema dreta a Barcelona, desinfectant  allò que menys els hi convenia, abraçats amb els  que com ells aspiren a una uniformitat en pensament i acció... Ara es queixen. Però aquelles gracietes deixaven ben clar que PP, C’s,  PSC PSOE i el que ja hi havia de VOX i companys d’altres noms, anaven agafadets de la mà per Barcelona  en les manifestacions unionistes. Ho recordem, però  tot i aquesta actitud clarament anticatalana, encara hi ha municipis en que tota aquesta trepa participa  en els governs municipals...

Les càrregues dels Mossos a Girona i Terrassa varen sacsejar a tot el País. És ben cert que les manifestacions  han de ser només comunicades i els Ajuntaments corresponents es donen per informats. Però també és cert que els Ajuntaments poden conduir-les  el lloc més idoni i més, si com queda clar, els manifestants tenen més intenció de provocar que altra cosa. PP, C’s i VOX  bramen perquè s’apliqui de nou el famós 155 i, per aconseguir-ho,  un bon sistema és provocar i que els antifeixistes  hi piquin. La violència no ha estat mai la norma per la que el món sobiranista s’ha bellugat. Però sembla que en comptes  de fer la revolució dels somriures  estiguem fent la revolució dels hostiats. I això, cansa. Que la prudència no ens faci traïdors  deia en Carbonell i molts ho tenen ben entès..., però s’ha de triar,  ha de quedar clar que accions perquè sí no condueixen a res i, en ocasions, deixar sols als provocadors és més efectiu que barallar-s’hi.

Quim  Torra va fer referència a la via eslovena. Un 90% de participació i un 90% de respostes positives en el referèndum corresponent, no admet discussió.  La via eslovena va ser complertament pacífica. Però la Sèrbia de Milòsevic va entendre com inamissible que Eslovènia es separés del cos iugoslau ja desfet i amb Croàcia també apunt de plegar. I va actuar.  Només és per fer memòria i fer pensar si entre Sèrbia i Espanya hi ha similituds.

Estem a l’espera del consell de ministres anunciat per Sánchez a Barcelona. La provocació sembla clara i més si tenim en compta que de les localitzacions ofertes des de Generalitat, Sánchez ha triat la més difícil de controlar: la Llotja de Mar... El proper dia 21 penso que serà un dia notable en massa coses i, especialment, amb l’ambient que voleiarà per tota la ciutat. No cal intentar avançar esdeveniments, però em sembla que de tranquils, en cap cas, podrem estar-ho massa. Un cop més se’ns posarà a proba. No es pot defallir, cert, però entenc que s’ha  de ser curos amb la tria dels objectius i només dels que donin resultats positius pel Procés. Provocar no condueix a res que voler fer-nos  volar el fantasma del 155 com amenaça permanent.

Ara, anant posant el genoll  nou al lloc de forma definitiva, no  queda més remei que esperar el desenvolupament dels esdeveniments que vagin venint.

J.  Vinyeta
Del 28 de Novembre  al  13 de Desembre  de 2018 

dilluns, de novembre 26, 2018

573.- Harntwell a FAQS.


573.- Harntwell a FAQS.-

Em va sembla entendre dissabte, a FAQS, que l’entrevista a Benjamin Harntwell, i la seva relació amb Bannon i amb tot el que representen, va causar sorpresa, escàndol i por. Certament no n’hi  ha per a menys donades les directius que aquesta gent propaguen i pretenen, perquè  son un important perill per a les llibertats, com  a mínim  latent. Potser el més definidor de tot plegat és que volen fer bona  aquella dita hitleriana, oposant-se a la immigració, de que  “L’Estat  que rebutgi la contaminació racial dominarà el món inevitablement”, aquella idea imperial de la que aquí ja sabem  de què es parla...

En aquest país nostre, però, no cal anar a cercar Bannon o Hartnwell, per trobar diem-ne similituds dins de l’oligarquia que ens domina: admiradors de Hitler hi ha  uns quants i franquistes,més. Si parlem des del punt de vista religiós, la història ve de lluny. Que l’Església ha estat des de Constantí, al Segle lV, lligada a l’anomenat poder temporal i aquest finalment sotmès a l’Església amb l’emperador Teodosi agenollat davant del bisbe Ambrosio de Milà, és cosa sabuda. Que la Inquisició va treballar arreu a favor dels governs, també és sabut  (Potser el cas més cèlebre, però ni molt menys l’únic,  és el referenciat per Aldous Huxley en la seva novel·la  Els diables de Loudun  explicant uns fets dramàtics de la inquisició francesa a les ordres de Richelieu...). En aquest Estat nostre, la Inquisició no és suprimida fins principis del Segle XlX. Durant el  Segle XX, amb la República es mostra  contra el poder que no li agrada  amb la famosa Pastoral del Cardenal Segura , o la dels Bisbes encapçalada  pel Cardenal Gomá  justificant el cop  d’estat de Franco, que sí li agrada i en el que s’hi mantén. A la mort del Dictador (sí, amb majúscules) el Concordat es manté i renova convertint-lo en Llei de difícil derogació al tenir el caràcter de tractat  internacional... i es manté durant l’actual Segle XXl amb les renovacions portades a terme des de Suárez fins  Rajoy.

L’església s’ha convertit en un ens social poderosíssim que acull sota la seva ombra organitzacions  com El  Yunque, quasi secreta i misteriosa, amb íntims amics a Falange Española, i que sembla ser la organització  que ha creat VOX, que dona cobertura a Hazte Oir  (els del Bus...) o afins com Guerrilleros de Cristo...(a Google se’n troben desenes...). L’OPUS sembla anar per lliure, però tots sabem  de la seva participació en el món polític i financer i de la seva ideologia ultra.

Per tant, sorpresa amb Harntwell? Cap. Quasi gosaria a dir que Harntwell i cía.  serien bons davant de la varietat d’espècimens de la nostra fauna  carronyera si arriba descaradament a la Moncloa.

J.  Vinyeta.-  26 de Novembre de 2018

dimecres, de novembre 21, 2018

572.- Desgavell absolut


572.- Desgavell absolut.-

Escàndols de forma continuada. La corrupció és la norma de determinats partits que d’alguna manera ostenten o ostentaran el poder. El Parlamento s’ha convertit en un plató televisiu en el que la intenció no està en el debat en sí, si no en crear uns titulars escandalosos dirigits als votants i en el que l’insult i l’ofensa semblen formar part de la política. Portar  el debat  pel camí del bon fer polític i social que els pobres mortals necessitem i demanem a crits sembla una pura quimera que Chaplin tornaria a portar al cinema. Només a faltat que el portaveu del PP al Senat (aquella cambra sense efectes  pràctics i que de cap manera, avui per avui, justifica la seva existència a no ser per l’acolliment de  les despulles que els partits van deixant pel camí...) mostrés la seva satisfacció pel resultat del canvi de cromos vergonyant entre PP i PSOE en la elecció del que hauria de ser el president de la cúpula judicial, afirmant que així ...controlaran [...] els jutges pel darrera[1]...

En tot plegat queden clares algunes  coses. Per exemple la gravíssima servitud dels vocals anomenats, disposats a votar a  qui els imposin com a mostra d’agraïment i submissió a qui els ha proposat en el càrrec, el que per sé qüestiona la seva imparcialitat. Una altra cosa que resulta evident és l’elecció del cap judicial a nomenar que farà possible el control  judicial des del partit tal com afirma Cosidó, jutge que queda en clara parcialitat.

Marchena, el jutge “proposat”, davant d’això, ens diu que plega, i el fet l’honora. Però, ¿serà capaç, podrà o voldrà, a pesar de tot el seu historial[2], de mantenir aquesta independència  per la que teòricament renuncia als càrrecs proposats? Presidirà la sala dels judicis contra els Consellers empresonats que, davant de tot plegat, l’han recusat novament. Però la justícia espanyola, en ple  descrèdit, continuarà esmicolant les institucions de l’Estat en que ens toca viure i negant les evidències.

J.  Vinyeta
21 de Novembre de 2018

dijous, de novembre 15, 2018

571.- Comentaris maliciosos?


571.- Comentaris  maliciosos?.-

No ens és fàcil mantenir un mínim de serenitat. Deu de se ser perquè son les conviccions personals (i pel que sembla de més de  dos milions de catalans) i no altra cosa,  les que ens fan anar endavant, independentment de les repressions, gairebé caricaturesques per la irracionalitat en que es porten a terme però tremendament doloroses,  en les que ens van sumint.

La situació, com ens van dient en tot moment és, realment, excepcional. Però això sembla que vulgui comportar una justificació permanent de tot plegat, inclosa, com em sembla, una inacció des del territori que només és trencada per les accions  de caire internacional que es van portant a terme des de Waterloo. D’alguna manera se’ns ve a dir que a les presons i al exili hi han totes les essències del País i que, per tant, fins no estiguin lliures els presos i no hagin retornat els exiliats,  res és possible i, com diria el poeta, tot queda per fer. Però, a  pesar del drama personal i familiar que presó i exili suposen, no podem desviar la mirada  del objectiu fonamental i actuar en conseqüència.

És ben cert que, si comparem aquella famosa Declaració de Barcelona[1], d’ara fa 20 anys, amb només qualsevol de les declaracions del President Quim Torra, queden clares les diferències entre  l’entramat  polític de la Catalunya pujolista d’aquell moment i les de la Catalunya d’avui dia actual, inclosa la societat civil, perquè  les distàncies son abismals. Abismals tant a Catalunya com al propi Estat espanyol sumit, en l’actualitat, en una degradació   de tal gruix que col·loca la credibilitat en les institucions sota mínims, afectades per una corrupció sense límits, a la que si hi ha afegit  la cúpula judicial deixant clara la seva dependència.

Però l’excepcionalitat general i  aquestes diferències abismals, que hi son  i que eren impensables  que hi serien  només fa tres o quatre anys, només evidencien que el temps juga a favor nostre. Res més. Però  mentrestant  el camí està per fer.

J. Vinyeta
15 de Novembre de 2018



[1] http://www.filosofia.org/his/h1998bar.htm

dijous, de novembre 08, 2018

570 .- De la censura actual


570 .- De la censura actual.-

Avui dia, en que   els drets individuals i col·lectius estan sota la lupa dels protectors de les essències pures,  ens estem quedant sense poder fer crítiques en general i, especialment, de les que resulten d’aquells que, per ser posseïdors d’una agudesa envejable, son capaços de resumir amb un clic tot un discurs o son capaços, amb un gest, de desmitificar allò que mai hauria d’haver estat mitificat. El to d’humor, que ens és essencial per  sobreviure, viu, des de sempre però aguditzat en els últims temps, un control que entenc exagerat. És com si la nostra societat hagués canviat de pell, com les serps, i la que li han posat   nova, sigui més fina i sensible.

Els acudits son censurats, en alguns casos sancionats i en altres inclús resolts per la via penal. El nostre país s’ha anat convertint en una democràcia de baixa intensitat que no suporta crítiques dures, satíriques o simplement l’humor diguem-ne gruixut dirigit per exemple, al cap d’Estat o a l’Església catòlica. La llibertat d’expressió, en conseqüència, està limitada.

Sabem que, en qualsevol cas, la censura – intransigència prové bàsicament dels ortodoxes polítics – religiosos que no son tots però sí que estan en el moll de l’os del poder i s’imposen.

En raó de què tanta imposició? El cineasta francès Jean-Jacques Annaud porta al cinema el 1986 l’obra d’Umberto Eco El nom de la rosa. Tota la intriga de l’obra es basa en l’existència d’un llibre atribuït a Aristòtil anomenat Segon llibre de la poètica, tot i que la existència real d’aquest text està qüestionada. Aquest llibre, en el film i segons el censor de l’Abadia on es troba, no es pot ni deixar llegir perquè, parlant de la comèdia, Aristòtil ens fa riure. Aquell censor entén que el riure mata la por. Si no hi ha por, afegeix, no hi ha fe i si fora permès riure-se’n de tot, arribaríem a riure’ns de Déu... o del Rei, o del Papa, o les banderes... afegeixo jo.

Per arrodonir, totes aquestes coses del les que ens en podríem riure han de blindar-se. Es van creant els mites corresponents aureolats de misteri, amb un misticisme quasi religiós amb la fe corresponent i que els converteix en intocables. Si riem, com diu U. Eco, potser perdrem la fe… d’aquí al caos, una passa.  És evident que l’humor és perillós, i la crítica, i les sàtires... En resum: és la llibertat la que és perillosa.

J.  Vinyeta
8 de Novembre de 2018

dimecres, de novembre 07, 2018

569.- El Suprem i la banca

569.- El Suprem i la banca.-

La pròpia justícia espanyola, a través del Tribunal Suprem, ha auto dinamitat el ja mínim de credibilitat que li quedava i resta en una situació de com a mínim semi descomposició, a l’espera de la substitució de Lesmes que finalitza el seu mandat en dies propers.  

Que una sentència ferma d’una de les sales del Suprem, amb un mínim de dos o tres  casos aplicats i ja resolts a favor dels demandants, hagi estat qüestionada i revocada pel plenari del propi tribunal convocat i presidit pel propi cap de la judicatura, Lesmes,  és una bestialitat judicial que no pot trobar referència  en els anals de les judicatures, quan menys, europees.

Queden clares un parell de coses. El poder de l’oligarquia, concretada en aquest cas en la banca, rescatada i que no ha tornat els calés que va rebre per “retrobar-se”, és el real poder d’aquest Estat en que ens toca viure: la banca no pagarà els impostos derivats  de la realització de les hipoteques i les haurà de pagar, com fins ara i en contra de la sentència que ha estat revocada, el ciutadà, perquè el poder real, ha cridat a capítol als seus cònsols i aquests l’han obeït. Però el  pitjor que em sembla entendre  està en el fet de que no hi ha, hores d’ara, cap sentència ferma del propi Suprem que no pugui ser auto reconsiderada i auto revocada. La fiabilitat que  se’n deriva  en la justícia en aquest País, és nul·la com a conseqüència de les vel·leïtats d’uns jutges i del seu cap, Lesmes, que es desacrediten des de  que deixen clar a qui es deuen. Autodestrucció o avís als navegants que aspiren a la presidència de la cúpula del poder judicial? Per reblar el clau, aquesta decisió que deixa en evidència flagrant la inhabilitació necessària dels sotmesos al desitjos oligàrquics i, per afegitó, la distància insalvable entre els membres de la judicatura i la societat civil, la pren el Suprem a les portes del judici  al Govern català del que estarà pendent mitja Europa.

Europa ha reconsiderat negativament, en forma de decisions, el comportament de la justícia espanyola respecta del cas català. Des d’Espanya, aquestes reconsideracions han estat enteses com  interferències en un sistema judicial que, suposadament, actuava correctament. Ara, tota Espanya, es troba immersa en una disbauxa judicial sense parangó creada per la pròpia cúpula judicial amb impunitat flagrant i amb  una afectació a la totalitat de la ciutadania. Què farà ara Espanya? Continuarà creient que el sistema judicial actúa correctament?

La banca ha guanyat, però deixa tota la justícia espanyola amb les vergonyes, mai tan ben dit, a la vista. Donat el pes que l’oligarquia demostra tenir sobre de tot el sistema judicial, i donat que la resta de l’Administració està sota control del seus funcionaris,  pretendre  realitzar una reforma imprescindible del cos judicial i del funcionariat que manega la resta, em sembla impossible. El que em porta a considerar que, malauradament, todo quedó atado y bien atado... 

Espanya també ha de dir-hi la seva, i amb urgència.

J.  Vinyeta
7 de Novembre de 2018

dimarts, de novembre 06, 2018

568.- La lliçó d'Otegi


568.- La  lliçó d'Otegi.-

De patacada en patacada fins la derrota final. Aquest podria ser l’epitafi per a una justícia, la espanyola, que va mantenint-se aparentment incombustible, però dia a dia més desprestigiada davant del món europeu. És evident que, com en tots els col·lectius,  ha d’haver-hi membres amb capacitat i qualitat per exercir la judicatura. Però també és evident que, aquells que van rebent revessos judicials des d’Europa o que menyspreen decisions de l’ONU, semblen ser els majoritaris. I passa això perquè, en general i últimament son els que s’encarreguen de tirar endavant causes que son més sonades perquè son de  de caire marcadament polític i/o popular, amb les  que juguen interpretant la llei  de forma que els seus criteris polítics i ideològics,  i els dels que els paguen, siguin els paraigües  que  ombregin per damunt de les seves actuacions, i les justifiquin.

En poc temps al menys quatre estats europeus li han dit a la justícia espanyola que no està fent les coses bé, a tal extrem que aquesta justícia espanyola va haver de retirar les euro ordres de recerca i captura dels considerats “delinqüents”. Com que la cosa no és d’ara, avui li han dit des d’Estrasburg, el que entenc que encara és pitjor: que un pres que ha estat, si no recordo malament durant sis anys a la presó,  no va tenir un judici just... Si una cosa és inadmissible en la justícia és, precisament, que no ho sigui, de justa, i que  l’ombra de la prevaricació  voleï per damunt d’alguns dels magistrats.

Atutxa, Parot,  ara Otegi i molts d’altres, son noms que posen a la justícia espanyola en entredit. I val la pena assenyalar, com ja ho ha fet el propi Otegi,  alliçonant a la justícia espanyola de que continua cometen errors, que  amb temps de rumiar-s’ho tenen, dintre de pocs mesos, una causa general contra l’independentisme en general i contra els membres del govern català presos o a l’exili en particular, amb instruccions  atapeïdes, com assenyalen els entesos, d’errors i de clars menyspreus als més elementals drets humans i civils dels encausats. Poden rectificar, que  diuen que és de savis. Però per rectificar s’ha d’estar en disposició de reconèixer errors. I  això no ha estat mai en l’ADN d’alguns  habituats a ser normalment  obeïts en tots els casos. Després ja vindrà Estrasburg…

J.  Vinyeta.-  
8 de Novembre de 2018




divendres, de novembre 02, 2018

567.- De les conclusions judicials


567.- De les conclusions judicials.-

Cap sorpresa. Es tractava d’acusacions que havien de ser exemplars i sabíem que ho serien. Per tant, cap sorpresa.

La majoria dels juristes d’aquest Estat s’han manifestat en contra de les qualificacions que l’instructor ha  anat desgranant a mida que la instrucció anava avançant, per cert,  a una velocitat insospitada.  Es tractava d’això, de voler fer creure ràpidament a la ciutadania de la gravetat d’uns fets sobre dels quals poder crear, ajudats per la majoria cavernosa que domina els mitjans informatius que des de Madrid es van estenen arreu de l’Estat, trepitjant drets fonamentals i arribant a violentar la Llei, uns relats ad hoc que els criminalitzessin  i deixessin,  amb suposada claredat, una culpabilitat indiscutible.  Com diuen  els que hi entenen, en fer-ho pixaven  fora de test.

Si entenem que es tracta d’exemplaritat en les acusacions (com en totes les actuacions portades a terme al respecta i especialment en el manteniment de les presons provisionals), sabem de sempre que en els càstigs exemplars hi  ha sempre una aplicació abusiva de la justícia (per molt legal que es vulgui plantejar l’abús), aplicació que aleshores  concorda més amb  una venjança que no en una solució justa.  I la venjança, sota aquesta excusa de exemplaritat, és el que  s’ha anat  mantenint  al llarg de tot el procés judicial: en la instrucció,  en les conclusions exposades i en el resultat de tot plegat, resultat sobre del qual em sembla que hi ha pocs que en tinguin dubtes del què serà.

Ara, quan ja obertament ni tan sols es dona als encausats/des  la gràcia de la presumpció d’innocència dient, com Casado i Arrimades, que Sánchez està preparant els indults  (segons això, les sentències ja estan escrites...), és moment d’entendre d’una vegada que la situació creada és  irreversible en tots els sentits  i de ser conscients  que de la repressió no en sortirem fins que ens convertim en un Estat lliure. Si així ho entenem,  el Govern i el Parlament han d’actuar en conseqüència, perquè les paraules se les emporta el vent...

J.  Vinyeta
2 de Novembre de 2018

dilluns, d’octubre 22, 2018

566.- Comentaris


566.-  Comentaris.-

Les CUP tornen a endurir la seva participació en els Plens del Parlament. Vagi per endavant, a banda de que la seva actitud em sigui simpàtica o no, que estan en els seu dret. Entenen  que la desobediència és una eina clau per tirar endavant el procés i fer República. Sense gent a la presó, les coses sempre son més fàcils, però és una actitud que precisa d’una coherència extrema i en tot moment.  I si aquesta coherència manca en determinats moments i per part d’un membre significat del grup, la pròpia i suposada coherència del grup en general queda en entredit. Dic això recordant l’actuació de l’alcaldessa de Berga davant la sentència condemnatòria de sis mesos d’inhabilitació: no va desobeir explícitament, però la coherència de les CUP és tant fina que diferencia la desobediència Política de la desobediència  Judicial[1].  Per allò generalista, quins ovaris...!

Arrimades ens diu allò tan dolç i bonic de  que no va ser l’Estat espanyol qui va afusellar Companys  És clar que s’ha fotut de peus en un bassal que l’ha deixada xopa fins el moll de l’os. Però ha tingut la sort de que el seu cap de files li ha donat  un cop de mà inesperat en crear una situació còmic–dramàtica a l’aeroport del Part en la que el Sr.  Rivera es va estalviar, pel que sembla per oposició directa dels seus escoltes, un control de drogues aleatori[2].  Un líder polític,  més si pretén arribar a governar i per allò de que en qualsevol cas a més de ser honrat ha de semblar-ho, ha d’estar disposat sa sotmetre’s a tot  tipus de control, aleatoris o no,  i en qualsevol hora. Rivera tenia en aquell moment l’oportunitat de desfacer entuertos  i quedar com un bon ciutadà. Ara podem legítimament dubtar de tot plegat...

Casado, des de que VOX està en línia, és un cavall desbocat, amb presses i sense el més mínim pudor, enfangant-se  ell i el partit que té al darrera. Diuen que dins del PP hi té veus en contra: però jo crec que, si hi son, deuen  ser com llàgrimes de cocodril, segur...

J.  Vinyeta
22 d’Octubre de 2018



[1] https://politica.e-noticies.cat/lalcaldessa-de-berga-desobeeix-a-mitges-119832.html
[2] https://www.larepublica.cat/aldarull-al-prat-els-escortes-de-rivera-eviten-que-el-politic-passi-un-control-antidroga/

dissabte, d’octubre 20, 2018

565.- Rectificació del Suprem


565.- Rectificació  del Suprem.- 

La rectificació del Suprem deixa a la vista les misèries d’un sistema judicial que actua en funció dels interessos d’aquells que dominen el cotarro. Que un Estat que pertany al club (possiblement mai tant ben dit...) dels suposats països més progressistes del món mundial  i amb una suposada justícia independent, sigui capaç de donar espectacles com el que ha donat el seu tribunal Suprem reconsiderant les sentències pròpies, fa por. El fet  ens diu, i penso que de forma definitiva que, en aquest País,   el moll de l’os de la justícia es mou per interessos que resulten ser concrets i a favor dels de sempre.  I, el que és encara pitjor,  amb l’aquiescència dels membres del Govern Central, mes pendents del premi  a obtenir amb la utilització de les portes giratòries.

La situació d’indefensió jurídica que el Suprem ha creat amb les seva decisió, deixa als ciutadans de l’Estat, en especial els que tenen pendents la firma d’hipoteques  i que, per  tant, tenen en joc unes arres que  poden perdre per l’endarreriment de les signatures corresponents, és realment alarmant. Perquè al mateix temps que el Suprem ens diu que la famosa sentència queda  penjada com un fuet, res ens diu  de com queden  garantits els  drets que en res venen afectats per la reconsideració de la sentència i que res tenen a veure amb el caràcter bancari de la mateixa en tant que el Suprem no prengui decisió definitiva: imaginem que avui, per exemple, alguns havien de signar davant de notari i avui, precisament avui, els hi vencen les arres i no han pogut signar, les perdran? Perdran els drets que han anat adquirint durant tot el procés de la creació de la hipoteca, arribant a perdre les arres perquè el Suprem ha creat una situació d’inseguretat jurídica alarmant? La banca no hi perd res. Però pel ciutadà afectat pot ser dramàtic...

És evident que, aquesta decisió, mostra la debilitat d’un sistema judicial que davant duna decisió tècnica que lesiona interessos dels poderosos, és capaç de reconsiderar-la en funció i momentàniament a favor d’aquells interessos lesionats. ¿Aquest és el tracta que els que de poder en tenim gens podem esperar d’una justícia  que és a  l’estructura bàsica de qualsevol estat de dret que s’apreciï com a tal...? Sí...? No...? Estem a la intempèrie...?

Potser el que no hem  oblidar és que aquest suposat Estat de dret es diu Espanya...

J. Vinyeta.---
20 d’Octubre de 2018

dissabte, d’octubre 13, 2018

564.- 12/O/2018


564.-  12/O/2018.-

La declaració del Parlament de Catalunya respecta de la abolició de la monarquia afegia un plus als que volien manifestar els seus desitjos unitaristes que, com sol passar, no solen ser demandes de que ens quedem sinó, ans al contrari, exigint la nostra permanència en un Estat que ells, precisament, entenen com seu en la seva totalitat (qüestió que, per sí sola,  ja porta annex un cert concepte de vassallatge, i colonial....)

I es van manifestar. 60.000 persones segons la guàrdia urbana, 300.000 segons els organitzadors. És evident que els números son el que menys compta: en cap cas son comparables amb les  de la manifestació del passat 11/9.  Els propis organitzadors unionistes varen agrair la presencia de ciutadans de Madrid, València, Aragó i Navarra. I amb tota  aquesta ajuda vinguda de la resta de l’Estat espanyol, varen fer figa  una vegada més.

Pel que diu la premsa, les demandes de presó per a Puigdemont i  les arengues als jutges perquè condemnin sense miraments als presos polítics varen ser ben corejades. Els insults al President Torra, també formaven part del repertori. I, perquè quedés clara l’autoritat dels manifestants, uns càmeres – tècnics de TV3 (aquella TV que els hi han dit que és doctrinària, però que molts no saben ni el que vol dir la paraula   i, el que és pitjor, ni han vist mai...) varen ser agredits i van haver de ser protegits per la policia.

És evident que son menys, molts menys que els que aspirem a un Estat República a Catalunya. Varen cometre l’error de no acceptar la celebració d’un referèndum vinculant quant el podien haver guanyat i ara no es poden permetre’s el convocar-lo perquè tenen ja massa por de perdre’l. Així les coses, els líders de tot plegat, titelles de poderosos interessos econòmics, saben que el pas del temps els hi va en contra,  que el desprestigi del País que diuen defensar està sota mínims a Europa i que a més el País compta  amb un sistema  judicial  desprestigiat, entre d’altres coses. Els hi queda poca cosa més que l’insult, l’amenaça i la força bruta per canviar l’epíleg de tot plegat que també veuen venir... I per completar,  temen que els autèntics amos els hi  tallin els cordams amb els que els maneguen, per la obscura i antipatriòtica raó de defensar, arribat l’epíleg, uns interessos que, aleshores, aquests líders, consideraran espuris.

J.  Vinyeta.---  13  d’Octubre de 2018


563.- Comentaris.



563.- Comentaris.-

Els/les Ministres del govern central sembla que han de ser una constant inquietud per  Sánchez. Entre els que han plegat i els que haurien de plegar, comencen a fer un bon número en un govern que, com qui diu, en prou feines ha començat. Algú, amb agudesa envejable, li recordava a Sánchez allò de la maledicció de la tomba del Faraó: els que la profanaven,  morien. I li deia  a Sánchez que, tota aquesta brama que corra defenestrant ministres, podria ser conseqüència de la voluntat de retirar al faraó sanguinari de la tomba maleïda del Valle de las Caídos... Tanta agudesa com la que ens sembla demostrar la pròpia vicepresidenta del mateix govern quan ens diu allò de que a Escòcia no va haver-hi cap referèndum pactat...

El cert és que Borrell sembla que ha rebut una noteta de la CNMV respecta a l’ús de determinada informació per a la venda d’unes accions quan pertanyia al Consell d’Abengoa... Per aquesta mateixa pertinença ja va haver de dimitir, fa uns anys, de la presidència del Institut Universitari Europeu, a Florència,  per l’oblit de ressenyar-ho en el seu currículum... Un ministre, i més el d’Exteriors, a més de ser honrat, ha de semblar-ho. Amén.

Tornant a la tomba del faraó  sanguinari, sembla que la mòmia la volen traslladar a la catedral de Madrid. La Almudena, a tocar del Palau Reial, és una construcció iniciada en la segona meitat del S. XIX sense massa valor històric llevat d’un retaule del S. XV. Suposo que el trasllat, de portar-se a terme, estarà perfectament d’acord amb la mentalitat de aquesta Església tant lligada al franquisme i al dictador al que entrava sota tàlem precisament en aquesta Catedral. Suposo que Rouco (si és que encara viu) i els seus successors estan aplaudint amb les orelles aquesta possibilitat. I la ciutadania madrilenya, si no s’hi oposa, vol dir que també...

Els pressupostos generals han entrat en escena. Podemos ja ha comprat l’entrada.  ERC diu que  anirà a l’espectacle sota condicions, però Rufián ja els ha qualificat de bons... JxCAT diu que no hi anirà. De totes maneres, que ens temptin amb 2200 M d’€ quan n’hem pagat 200 vegades més[1] és totalment ofensiu. Però com diu el Poeta, Tot està per fer i tot és possible...

J.  Vinyeta.---  
10 d’Octubre de 2018

P.S.: Quedem  pendents de  les manis del dia 12. En parlarem.



[1] 440.000 M d’€ des de la implantació del FLA,  segons Niño Becerra a TV3