117.- El futbol, és política o està polititzat?

117.- El futbol, és política o està polititzat?.-


Ahir va tenir lloc la final de l’anomenada Copa del Rei. S’hi varen enfrontar el Barça i el Reial Madrid. Els castellans (per cert, amb un equip bàsicament de mercenaris) es van emportar el títol: en la competició (com gairebé en tot en la vida) és sempre necessària una punta de sort, sort que, al menys en futbol, la definim com a la sort dels campions. I aquesta vegada la sort (un únic gol en la pròrroga), es va decantar per la banda dels blancs. Res a dir.

Un cop situats, deixeu-me recalcar algunes de les coses que hi varen passar.

-- L’himne nacional espanyol, va ser xiulat par la majoria de la parròquia culé i corejada per la majoria de la parròquia madrilenya. TV1, com sempre ha fet en aquestes ocasions o similars, va suprimir el so ambiental per deixar sentir només l’Himne (a 120 dB, perquè es sentís bé...!). Deu entendre que encara no som prou grandets i, per tant, s’imposava la censura necessària, especialment perquè la senyal d’àudio arribés “correctament” a les TVs estrangeres. Per TV3 es varen sentir l’himne, els xiulets culés i el corejat de l’himne per part de la colla madridista.

-- De les imatges que les diferents TVs varen anar donant abans, duran i després del partit, podem deduir que una part de la parròquia catalana portava senyeres quadribarrades i independentistes, tot i que la majoria dels seguidors culés portaven la samarreta i/o bufandes blaugranes o la senyera del Barça. Entre els seguidors madrilenys hi havia samarretes blanques (les del equip), samarretes de la selecció nacional espanyola de futbol, la senyera espanyola, constitucional o no, i, algunes, potser més de les que molts madridistes volien, amb el famós brau d’Osborne. Suposo que la comunitat de Madrid deu tenir també els seus símbols, però la afecció madrilenya lluïa els estatals.

-- El Barça va perdre el matx i no es va poder veure, al final del mateix, en Xavi, o en Piqué o Puyol, per exemple, passejant-se per l’estadi valencià amb una estelada corejada pels xiulets habituals. Però sí que varem veure que varis jugadors del Madrid, finalitzat el partit i havent-lo guanyat, s’embolcallaven amb la bandera espanyola (no la de la seva comunitat o la del seu equip) i un dels jugadors blancs va fer uns “passes de torero” sobre la gespa, fent servir de capot la bandera espanyola, imagino que amb plena consciència de que les curses de braus han estat prohibides per Llei aquí, a casa nostra.

-- Per arrodonir conceptes, tinc la sensació, o així m’ho sembla, de que cap culer tindria l’acudit de presentar-se, ni al Camp Nou, ni a València en aquest últim cas, amb la samarreta de la Selección (la Nacional espanyola, la Roja) i/o amb una bandera espanyola, constitucional o no i, molt menys, amb la bandera amb el brau d’Osborne.

-- Gent informada assenyala que dins del vestidor blanc, amb la Copa guanyada, van haver-hi visques a Espanya.

Tot l’esmentat, no son més que exemples, ja ho sé. Però constaten que les dues aficions, utilitzen el futbol per a ratificar-se en les seves ideologies. Però tot això què amaga o, millor, què ens mostra? És evident que, per les dues parts actores hi ha, en tot el seu comportament, una clara manifestació del seu nacionalisme. Però és sabut que, mentre les expressions nacionalistes dels d’aquí son interpretades com a clarament secessionistes, les d’allà son les que corresponen a una pàtria única i sense cap possibilitat, segons molts d’aquells, de tenir-ne una altra que no sigui aquella que aquells molts entenen com a única i comú. El mateix passa amb les diferents llengües de l’Estat.

Però quan un dels jugadors del Madrid penja en el twitter allò de que “La Copa se ha quedado en Espanya”, ens està dient que nosaltres no som d’aquella Espanya que tant aferrissadament consideren com a única i comú. Em recorda aquelles discussions sobre la venda d’Endesa en la que la Sra. Aguirre, davant la possibilitat de que la Cia. elèctrica fos comprada per La Caixa, va dir sense embuts que Endesa, en cap cas, no podia anar-se’n a l’estranger. Aquest estranger era, i és en el cas del jugador de futbol citat, ni més ni menys que Catalunya. Finalment, per aquest excés de zel que tant caracteritza als defensors de la puresa institucional, Endesa va ser comprada per un grup italià. La riallada que aquí va haver-hi, es va sentir fins i tot a La Cibeles.

Què passa, aleshores? Dit ras i curt: que ens troben davant de separatistes que son separats pels separadors. Uns, nacionalistes catalans, que lluiten per mantenir un grau de diferenciació nacional i uns altres, nacionalistes espanyols, entestats en separar-nos però mantenint-nos el peu al coll, amb clara intenció d’assimilar-nos. Aquesta actitud d’aquests separadors, mantinguda per allò del dret de conquesta, que en alguns casos vull entendre que és aplicat inconscientment, és de tan clara hostilitat que fan augmentar (en cara que només sigui per aquell principi anomenat d’acció – reacció) el nombre d’aquells nacionalistes catalans que van fent gran la pila del greix. Els separadors son cecs o no volen veure que dia a dia i per la seva actitud, la contestació des d’aquest país nostre els hi és més gran i que per grotescs, encara que dolorosos, s’han convertit en autèntics padrins dels independentistes que dia a dia, van augmentant en número. A mi personalment, això últim, ja em va bé.

I de tot això, en podem parlar després d’un partit de futbol. I és per això que torno a la pregunta de l’encapçalament: el futbol és política o està polititzat?


J. Vinyeta
24 d’Abril del 2011

116.- Del 10A

116.- Del 10A.-

He deixat passar expressament uns dies abans de donar resposta a tots aquells que em varen fer partícips de la seva – meva satisfacció pels resultats del 10A a Barcelona i fer-ho, com algú demanava (per allò de no donar adreces als hackers), a través del meu blog. He deixat passar uns dies perquè un fet tan excepcional com el que varem viure no pot ser, en la meva opinió, avaluat amb el cap calent i el cor en plena eufòria. Perquè, siguem sincers, va estar una jornada pletòrica i de la que, em sembla, la nostra història en pot arribar a fer fita. Així dons, passats un dies em podem parlar amb la certesa de que la veracitat en serà protagonista.

Vagi per endavant i abans de res, agrair a tots aquells que, durant setmanes, sense un duro, amb un esclop i una espardenya i amb tota la maquinària administrativa en contra, han estat treballant cremant-se fins les celles perquè, quan arribés el dia, tot anés com un rellotget. I, com no, també a tots aquells que, com jo, varen contribuir, durant el mateix dia 10, a que tot acabés de rutllar. Tot plegat ha estat un jornada històrica, la participació, esplèndida, dona continuïtat a aquell 10 de Juliol de l’any passat en aquest mes d’Abril i enllaçarà amb el proper dia 30 d’aquest mateix mes, amb la Creació de la nova Assemblea per Catalunya que, en la meva modesta opinió, serà la matriu on acabarà la gestació del ja clar embrió del Nou Estat lliure i sobirà integrat en la Comunitat Europea que serà Catalunya. Es posa en evidència que la societat civil afí a tot plegat està en marxa i, de moment, l’únic que necessita és saber per on ha d’anar (que no vol dir que no sàpiga on vol arribar, no ho confonguem) per poder veure-hi clar i saltar per sobre dels pals a les rodes que els de sempre van posant en el camí. També queda clar que l’existència d’aquesta mateixa societat afí, que les enquestes situen al voltant del 40% del total de la societat catalana, creix dia a dia i evidencia la divergència dramàtica amb la majoria de les forces polítiques de l’arc parlamentari, entestades en el manteniment dels seus interessos partidistes tot i que saben amb certesa que, a la curta o a la llarga, hauran de significar-se. Pot ser no son conscients de que pot arribar el dia en que, per la seva passivitat, la història els jutgi i els consideri indignes. El temps ho dirà.

Europa encara en parla, alguna de les seves Nacions sense Estat ens posa com exemple i, potser pecant d’immodèstia, m’agrada pensar que el nostre camí ha estat mirall per alguns al Nord de l’Estat espanyol. Ens queda molt camí per recórrer perquè l’oposició a la llibertat també és heroica (especialment per allò de que la llibertat, per si mateixa, els hi fa senzillament por en el millor dels casos i pànic en el cas d’aquells autèntics malalts conservadors que no tenen de res per a conservar). Però tenim clar que el camí iniciat no té retorn. I ells, sabedors també del final a que aquest camí porta, sabedors de que marxem, espantats ells per aquesta fugida, se’ns emporten mentrestant tot el que poden, Caixes d’Estalvis incloses, per intentar deixar-nos encara més espoliats. Però nosaltres... a la nostra i endavant!!

Afegir que els del no (i no parlo precisament de la dotzena de falangistes significats), es varen quedar a casa. Si els esforços que varen fer per deslluir el dia els haguessin fet per a defensar la seva opció obertament i posant conseqüentment el seu no a l’urna, la diada encara hagués estat més complerta. Si, com diuen, son més que els del sí, per què no ho deixen clar? O serà, què tot i dient-ho son molts menys dels que es creuen ser?

Com a final, assenyalar que quan el Sr. Duràn diu allò de “...perquè em dona la gana...” trencant una de les normes garants del vot (o, el que seria pitjor, fent-ho veure), vol dir que es queda sense raons i credibilitat davant de Déu (ho dic perquè al menys ell sí que és creient...) i, evidentment, davant dels homes. De totes maneres, que el seu Déu ens guardi de persones que, com ell, fan professió d’autoritarisme, perquè aquesta actitud està molt lluny de poder ser acceptada per tots aquells als que la llibertat no ens en fa cap de por.

Gràcies a tots.

J. Vinyeta

Abril, 2011

115.- AENA i els Sindicats

115.- AENA i els Sindicats.-

Sembla que, finalment, els funcionaris d’AENA[1], han firmat el preacord amb la Administració per suspendre la vaga que tenien prevista efectuar en dates clau, i durant 20 dies, del període vacacional (Setmana Santa i estival) d’enguany. Aquests senyors s’han posat en peu de guerra davant l’anunci fet pel govern de Madrid de privatitzar el 49 % de la companyia, que en aquests moments és deficitària, quedant-se l’Estat espanyol amb el 51% i, per tant, quedant-se l’Estat amb el poder de decisió. En principi, dons, res havia de canviar però els funcionaris han decidit posar-se la bena abans de la ferida i molt abans de que, en el pitjor dels casos, poguessin veure un sabre alçat voltant per sobre d’ells. Ha estat una demostració de força, a la que ja ens tenen habituats aquests sectors privilegiats, davant dels que, una vegada més, l’Estat ha claudicat. Queda clar que en aquest Estat hi ha, al menys, dos tipus de persones: les que poden posar a la Administració, millor dit a tot el País contra les cordes i les que no en tenen prou de força per a fer-ho. Aquests segons, demanen en massa ocasions que algú els faci cas, però acaben amb un ERO que els deixa sense feina. En canvi els funcionaris d’AENA se’n surten del matx amb més i millors garanties laborals. Son al voltant de 12.000[2] funcionaris i, donada la internacionalització d’AENA, ignoro si el personal destinat fora del Estat espanyol (i per tant sotmès a les legislacions laborals d’aquests altres països), podrien participar en aquesta vaga o no. Però, amb independència de tot això, AENA és un monopoli de l’Estat i en un sector, el turístic, extremadament sensible i que engreixa el PIB[3] de forma considerable cada any. En tal situació, que uns senyors, ja de per sí privilegiats, que com a mínim tenen un molt bon lloc de feina assegurat[4], tinguin la possibilitat de tenir segrestats a no se quants milions de ciutadans, als que precisament es deuen per raons del seu estatus, és absolutament intolerable.

Però anem a pams. Aquest anunci de vaga ha estat possible perquè el sindicats majoritaris hi havien donat suport participant activament en la situació. Torna a ser evident que la filosofia que ha d’impregnar a la llei de vaga, de qualsevol llei de vaga, tant en aquest cas com en molts d’altres similars, ha estat transgredida: jo – diuen aquests presumptes vaguistes – estic bé però, com què tinc els mateixos drets que els que no estan tan bé o inclús molt pitjor, usaré (terme massa a prop del terme abusaré) d’aquests drets generals per poder estar millor del que estic ara. I anuncien una vaga per estar millor, per no perdre cap del privilegis que ostenten i prenent com a ostatges a tota la població civil per aconseguir els seus objectius. Els sindicats més preocupats, com sempre, dels que tenen feina (ja se sap que dels que tenen feina sempre se’n pot esperar un ERO que deixi bons beneficis al sindicat corresponent, mentre que dels aturats no rebrà ni la quota dels afiliats), s’afegeixen a la festa donant cobertura legal a allò que hauria d’haver estat una denuncia per un clar abús de poder.

Quan la gent del carrer ens preguntem com és possible que es puguin donar situacions com la que els Srs d’AENA tenien previst portar a terme, se’ns respon que tenen dret a la vaga, i és veritat. Però no s’hi afegeix tot seguit a la resposta que, com a funcionaris, tenen el molt bon lloc de feina garantit i que si exerceixen els drets generals ho fan, en aquest cas, únicament per a garantir els seus privilegis. Com deia abans, la filosofia de la vaga ha estat transgredida: aquests drets generals que volen exercir, ¿poden ser també exercits per mantenir uns privilegis particulars i específics?
Quan aquestes situacions confirmen la necessitat de modificar l’actual Llei de Vaga, els sindicats, que també volen mantenir els seus de privilegis, tenen la barra de respondre que una modificació no és necessària i que amb l’autoregulació actual és més que suficient. I els Parlaments, no tenen res a dir al respecta? Tanta por tenen d’uns sindicats que no tenen entre tots (insisteixo en lo de tots, que quedi clar) un escàs 20% de la població laboral (amb feina o, malauradament, sense) afiliada i als que el poder polític els fa menjar a la mà a través dels pressupostos generals de l’Estat? En què es gasten els diners que reben aquests sindicats? De preguntes, en surten a desenes (des de la dada real d’afiliació, fins a control d’ingressos i balanços, seguint pel nº de membres alliberats i el seu cost a les empreses, o sobre el funcionament de la anomenada democràcia interna, o de la possibilitat de modificació estatutària, o....) però el Sr. Cándido Méndez com a tota resposta a tot plegat, i per justificar d’alguna manera el desgavell que ells mateixos havien defensat, va donar aquella de que “...com sempre, havia set l’actitud de l’Estat la que l’havia propiciada...” Potser sí que es pensa que ens el creiem i que ens creiem també allò de la suficiència amb l’autoregulació...!

És evident que s’imposa una revisió profunda de l’actual llei de vaga[5] i de la legislació que l’acompanya. I els sindicats, que mantenen el mateixos criteris de fa quaranta anys, han de començar a fer passes endavant serioses i amb clara correcció d’actituds i canvis generacionals i tècnics. Si no, caminarem cap una situació en la que els ciutadans del carrer correm sempre el risc, d’una banda, de ser titelles de gent com els privilegiats d’AENA i, per l’altra banda, de la actuació dels altres, també privilegiats, però amb ideologia monolítica des de fa desenes d’anys. Qualsevol de les dues coses és mal que mata. Intenteu imaginar que pot arribar a passar si les dues van juntes.

J. Vinyeta

Abril, 2011

[1] Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea

[2] Inclosos els que pertanyen a les diferents societats participades, les principals de les quals son AENA Internacional (control d’aeroports a la resta del mon, una trentena aproximadament en vuit països), CLASA (Logística i transports de càrrega) i INCO (dedicada a la enginyeria i consulting).

[3] Les dades del 2010 el situen al voltant del 10%, tot i que assenyalen que va a la baixa.

[4] Consulteu les taules salarials a la Web del aeroport de Barcelona

[5] El desgavell actual comença amb aquella invasió de les Pistes d’aterratge del Prat afectant a milers de ciutadans que queden com ostatges a l’aeroport i que, en prou feines va estar sancionada. Aquella manca d’autoritat de totes les administracions implicades propicien tot el que ha anat venint després.