dijous, de maig 28, 2015

310.- Eleccions (i II)

310.- Eleccions  (i II).-

 Catalunya.- Poca cosa a dir: CiU guanya  les eleccions per segona vegada consecutiva tot i que perd  cent  mil vots. ERC creix fins a situar-se com a tercera força i les CUP creixen tant com creix C’s, però és obligada, en aquest cas, fer  una distinció: C’s ha tingut oberts els platós de TV a tot l’Estat mentre que les CUP no han disposat ni d’espais institucionals per a fer-se sentir. El PSC es mantén com a segona força però confirma el declivi perdent gairebé dos-cents mil vots. I com a nota destacada assenyalar que el sobiranisme creix sis punts (del 39 fins al 45%), amb un 67% d’alcaldes i regidors  sobiranistes davant dels 52% dels que es disposava el 2011.

Aquest últim punt ha irritat a més d’un i, com a mostra, el parany que ens “prepara” 8TV quan diu i exposa un quadre en el que assenyala que la suma de CiU, ERC i CUP en aquestes eleccions és inferior al total de votants Sí – Sí  del 9N. I és veritat. Però 8TV s’oblida, i no penso pas que sigui un descuit involuntari, de mencionar que  gent del PSC, ICV, Guanyem Barcelona, Procés Constituent o d’altres forces que no tenen representació a cap consistori, també  varen votar Sí-Sí en aquella ocasió (Ada Colau inclosa), i no dir-ho tot és faltar a la veritat. Posar paranys amb dades a mitges en benefici propi, ha estat sempre una forma usual de plantejar coses per aquells als que, tot i que no els hi agradi, anomenem demagogs.

Barcelona.- Però Barcelona ha donat, si pot dir-se així, la sorpresa. Potser ha estat la vegada en que les enquestes han “afinat” més perquè anunciaven un frec a frec entre Trias i Colau, i  així ha estat. Tant, que la diferència entre la llista més votada i la segona llista ha estat d’un sol regidor: Colau[1]  11 regidors i Trias 10.

Al Cap i Casal el tomb a l’esquerra ha estat clar i, en la meva opinió, la retirada de Trias  de forma immediata la mateixa nit electoral, una sorpresa: un regidor de diferència, no és, en la meva opinió, una diferència aclaparadora per  renunciar al joc polític posterior a unes eleccions. El fet és que Colau, ERC, PSC i les CUP sumen 23 regidors, dos més dels necessaris per una majoria absoluta dins dels Consistori: però això no vol dir que ERC i les CUP estiguin disposats a formar grup homogeni de govern amb els altres donat el  clar sentit independentista d’ERC i CUP en front del dret a decidir a seques, fins avui, d’ICV, PSC, Podemos (que n’ha deixat de parlar) i del sector diguem-ne particular de  Colau (Guanyem Barcelona)  que no sabem amb claredat si està  o no, ara, avui, per la independència del País. A més i  també, al  mig, Procés Constituent, clarament independentista, amb Teresa Forcades[2] postulant-se per abanderar una Catalunya Comú, tot i el comunicat del grup[3] del més d’Abril en el que assenyalen que Procés no té decisions preses de cara al 27S i que no ho farà fins l’Assemblea Extraordinària convocada pel 14 de Juny proper (data que coincideix també amb l’Assemblea d’Unió per definir-se també davant del 27S) i que qualsevol actuació individual respon únicament a això, a decisions individuals.

El PP a  Barcelona pràcticament es converteix en un partit residual,  de forma que comptant amb la maquinària de l’Estat central i la publicitat institucional al seu favor, obté el mateixos resultats que unes CUP que, per no disposar, no han pogut aparèixer ni un sol segon en les TVs (com ja he assenyalat[4])  i perd 6 dels 9 regidors de que disposava i dels que C’s n’arreplega 5 d’aquests  regidors perduts. La realitat és tossuda i,  encara que no li agradi al Sr. Rivera, queda clar que tot i el seu suposat radicalisme, C’s no fa res més que ocupar el lloc que van perdent els populars, sense més ampliació del seu vano de possibilitats, a Barcelona, a Catalunya i a la resta de l’Estat.

Realment és molt poc el temps transcorregut des de la nit de Diumenge fins avui. I és per això que  res es pot aventurar. Des d’un punt de vista personal la formació d’un Govern Municipal  amb Colau d’alcaldessa, em planteja un parell de dubtes  que no tenen relació amb el gir social que preveiem tots que es realitzarà dins dels límits que permetin la governabilitat i els acords pactats. Son més de caire polític. Un és que dins de la coalició les baralles hi siguin per “evidenciar” qui és més d’esquerres (i en aquest aspecte ICV és mestre). I l’altra està en el fet de que un gir social profund, com el que correspon i suposo que la coalició pretén, només és possible en un  País lliure, mai en una colònia subjecta, com és el nostre cas, a les decisions i capricis de la metròpoli, aspecte que s’ha de tenir molt clar. Tot lo altra, incloses les pressions ja manifestes dels poders econòmics son, en el meu entendre, propis de la sotragada que els resultats electorals ha provocat però que de  moment no poden anar més enllà, perquè ara el que toca és esperar i veure.

Així les coses,  en venen al cap en aquest moment dues frases que han fet història: “Tot està per fer i tot es possible...” de Martí i Pol, molt aplicable a la situació del consistori barceloní, i la d’Heribert Barrera, quan ens deia allò de  “Tenim pressa, molta pressa...” que em fa recordar que el 27S està a tocar.

És evident que hem d’esperar al 13 de Juny que és el dia de formació (si no erro) dels Consistoris i a que el nostre Ajuntament es posi en marxa. Però del 13 de Juny a l’11 de Setembre (inici e la campanya electoral) hi van exactament tres mesos, amb el d’Agost pel mig.  Per tant no sé si hi haurà temps per donar els famosos cent dies de crèdit al nou consistori. I la resposta al tema independentista haurà de ser immediata, per la senzilla raó de que el temps  de indefinició s’acaba.

Mentrestant, sembla que  a Madrid el PP s’esmicola i parlen d’avançar les eleccions generals pel Setembre. Ells sabran.

J. Vinyeta
28 de Maig de 2015







[1] Inclou Guayem Barcelona, ICV, Podemos  i Procés Constituent
[2] Teresa Forcades s’ha presentat conjuntament amb les CUP en alguns municipis, com Vic si no reordo malament
[3]http://www.procesconstituent.cat/ca/blog/item/comunicat-d-aclariment-a-l-ara-cat
[4] També cal assenyalar que Colau ha disposat dels espais institucionals que  corresponien a ICV, que els hi ha cedit

dimecres, de maig 27, 2015

309.- Eleccions (I)

309.-  Eleccions (I).-

Espanya.-  El PP guanya les eleccions però per perd dos milions i mig de vots i, a falta de concretar els acords corresponents, sembla que és l’únic valor positiu amb el que podrà comptar: si Déu no fa miracles, i no crec que Déu estigui per aquestes coses, el PP ha perdut pràcticament tots els punts de poder unilateral amb qe contava. Les pèrdues autonòmiques de Castilla–La Mancha, València, Madrid, Balears, Extremadura, Cantàbria, Aragó son sonades i, per empitjorar les coses van acompanyades de les pèrdues de les capitals (Madrid, València, Cádiz, Sevilla...) i ciutats que deixen molts càrrecs del partit amb el cul enlaire. En total, son més de 3500 regidors municipals els que ha perdut, a banda dels diputats autonòmics que son molts però dels que no tinc la dada, i tot plegat suposa un munt de gent que es queda sense feina: Intereconomía parlava ahir de cent mil famílies que engreixaran l’atur. I si aquesta xifra és certa ens dona una idea de l’estructura clientelar creada pensant i creient en una impunitat permanent. És per això (i no per altra cosa, no ho dubtem) que hi ha veus crítiques dins del partit demanant renovació... o, dit de una altra manera, demanant de canviar estratègies per assolir de nou els punts de poder (de feina i sou) tan aviat com sigui possible. I per accelerar-ho barons com Fabra (València ) o Bauzá (Balears) inicien la retirada[1]...per tornar?

Personalment, a pesar de tot, tinc la sensació de què la patacada del PP es deu més al rebuig social creat per les destroces ocasionades  per la crisi, conduïda en el sentit de cura dels seus afins, clients i  protectors, que de tot hi ha, i sense pietat, i a la prepotència  dels seus líders durant la campanya agitant llençols fantasmals dient coses com que ja  no es parla del atur o de la  crisi, a Espanya, que déu ni do. I, crec jo,  no es deu tant a la corrupció, que també, però que tothom creia que seria el handicap més seriós a batre. No ha estat així, perquè d’haver-ho estat els resultats  haguessin estat molt pitjors a Madrid, València i Balears, per exemple.  Un home que hi entén molt en aquestes coses de corrupció[2] ja fa temps que predica que, en general, la corrupció no es castiga electoralment parlant en el nostre País.

Podemos[3] i C’s entren  pràcticament a tots el Parlaments autonòmics i  als Ajuntaments. No ha estat tant com es pensaven o creien que seria, però és ben cert que  es converteixen en molts llocs  en  frontisses per “garantir” la  governabilitat de Comunitats i  Ajuntaments, per accedir d’aquesta manera, als centres de poder més immediats i a les subvencions, sous i prebendes que se’n deriven.  El PSOE, tot i perdent gairebé set-cents mil vots, sembla que es torni a veure les orelles i el cap de P. Sánchez sembla que perilla menys.

Aquests eleccions sembla que han signat l’acta de defunció del poc que ja quedava d’IU. Era l’últim residu visible d’arrel comunista i amb activitat parlamentaria al Parlamento de Madrid que quedava a l’Estat, però ha estat sobrepassat pel propi electorat, tot i escàs,  que ha estimat més afegir-se al carro que semblava guanyador d’Iglèsias. També Rosa Díez rep el tret de gràcia anunciat en les disputes internes en les que ella, tossudeta, es va entestar en mantenir-se com a lideressa inqüestionable.  La seva pròpia prepotència i el seu discurs xulesc l’han vençut.

Però com que tot no està dat i beneït, no queda més remei que esperar a la composició final de Parlaments Autonòmics i Ajuntaments que és el que  acabarà dibuixant el mapa polític de l’Estat i posarà punt i seguit a les eleccions del passat dia 24.

Continuarà.

J. Vinyeta
27 de Maig de 2015






[1] Juan Vicente Herrera, actual President de Castella - Lleó, que ha perdut la majoria absoluta per un escó, deixa  també la porta oberta  a  no presentar-se  a la investidura de president de la Comunitat
[2] Víctor Lapuente Giné
[3] Podemos no s’ha presentat com a tal  a les municipals

dimecres, de maig 20, 2015

308.- Dones en Campanya Electoral.-

308.-  Dones en Campanya Electoral.-

S’acosta la diada electoral. No sé fins a quin punt hi haurà sorpreses, però si que serà important estar a l’aguait dels resultats. És fa difícil fer previsions tot i que penso que, des del punt de vista Sobiranista no han d’haver-hi canvis significatius: el número d’Ajuntaments adscrits al procés no serà gaire diferent d’aquells nou-cents vint i set (si no recordo malament) que es varen presentar al President Mas  demanat independència. Però Barcelona és la plaça que més interessa guanyar pel procés, per allò de la capitalitat del nou Estat  i arrodonir-ho amb les quatre Diputacions que es poden convertir en peces clau. Per saber-ho fefaentment, per bé o per mal, hem d’esperar a Diumenge. Com que crec que  les decisions de vot estan ja preses, incloses les del que es manifesten indecisos, deixarem que la campanya continuï fins que les paperetes ens donin els resultats.

En aquestes eleccions, especialment a Barcelona, han fet aparició personatges, dones en aquest cas, tot  i que  ja conegudes, però que han decidit involucrar-se electoralment.

Ada Colau forma grup amb Podemos, ICV i Procés Constituent. És un bon grup que permet a tots, si no se’n surt, quedar-se aparentment al marge del resultat. Però  m’han sorprès del discurs de Colau dues coses. La primera és aquest anunci de creació d’una espècie de departament d’assumptes interns, en el que s’investigaran denuncies portades per funcionaris  respecta d’altres funcionaris.  Suposo que sabrà com fer-ho sense externalitzar  aquesta oficina, perquè pensar que un cos tremendament corporatiu com és el funcionariat diguem-ne d’oficina, difícilment, en el meu entendre, posarà a la picota a companys seus. La segona cosa que em fa arrufar el nas és allò que diu de que segons qui dirigeixi el procés s'hi afegirà o no. Suposo que el que ens vol dir és que si les eleccions del 27S les guanyen CiU (a veure si  amb U o sense...) i ERC, no s’afegirà al Procés i si guanyés algun dels seus acompanyants, sí s'hi afegiria. Realment farà el que voldrà i ningú se li posarà al davant per impedir-li-ho. Però, posats, jo també puc dir que segons qui dirigeixi el procés jo no mi afegiré i, al final, seguint aquests criteris excloents, a qui “excloem” és el propi  Procés en sí. El que em queda clar és que amb l’acudit de la Sra. Colau és ella la que  se’n  vol desentendre i quedar al marge, amb el companys de Podemos i de ICV i no sé si també Procés Constituent, però que no te el valor de dir-nos-ho amb claredat.

Teresa Forcades, sota l’ègida de Ada Colau, es posa a disposició del grup a que pertany, Procés Constituent, per si Procés decidís que Forcades es presentés com a candidata a la Presidència de la Generalitat, en les eleccions del 27S. Ella acceptaria i, de donar-se el cas i per a poder-ho fer, haurà de demanar permís – dispensa o com sigui dit, a la  autoritat eclesiàstica per un temps determinat o, vés sa saber, si de forma indefinida. Si no recordo malament, tan ella com Oliveres,  actuaven una mica com a Capitans Aranya: constituïen el grup però ells renunciaven a presentar-se com a candidats a res, sempre darrera de les bambolines. Celebro el canvi d’orientació perquè llençar la pedra i amagar la mà, no sembla de bon cristià. I ella és una dona de Fe... El que no entenc massa és com es pot deixar de ser monge per un temps per raons estrictament polítiques. Però segur que ens ho sabrà explicar, com ens sabrà explicar com conjugaran el sentiment independentista de Procés Constituent amb la tebiesa o inexistència del mateix en els companys de colla. O no?

Maria José Lecha és l’alcaldable de les CUP a Barcelona. No està afiliada però és prou coneguda en medis sindicalistes  activistes dins de la sanitat; treballa a Sant Pau i, tot i ser de més edat, de 57 anys, se sent satisfeta i troba fàcil treballar amb joves. Diu que Aznar, com a tants d’altres, la va fer independentista[1]. Se sent molt lluny d’ICV, no ja sols pel tema independència, sin no perquè  entén que el model ICV és un model continuista, mentre que el de les CUP és clarament trencador. Personalment haig de reconèixer que  estic molt lluny  ideològicament del grup, però també reconec que les CUP han actuat amb una coherència i seriositat altament elogiables en tot el que fa al  procés Sobiranista i que potser els hi devem la continuïtat del Procés.

Carina Mejías va começar amb bon peu la campanya afirmant que, si d’ella depèn, L’Ajuntament no permetrà la mani a la Meridiana l’11S. I  remataria la feina  amb l’enderrocament del Born.  Afiliada al PP des de 1991  i des de 2012 a C’s, no pot negar la vena imperial i inclús autoritària en el seus discursos:  em sembla una clara demostració de la continuïtat “renovada” del PP que vol instal·lar C’s, aquí i a tot l’Estat.


Enmig de tot plegat, Sor Lucia Caram, flamant Català de l’Any, que pel que es veu ha estat cridada a capítol per Roma, ens diu  que rep moltes pressions des de Madrid  perquè el seu discurs molesta molt i que inclús ha rebut amenaces de mort. Deixa clar que els moviments integristes conservadors catòlics com Germinans, InfoCatólica o Infovaticana son els que han mogut els fils perquè ella anés a Roma. Però com que estem en plena campanya, sosté que “els barcelonins tindran un problema si voten per Ada Colau. Treballo per la mateixa gent per qui diu que treballa Colau. Jo crec que hem de tenir un discurs més inclusiu i hem d’estar disposats a estendre la mà a tothom. Hem de dialogar amb la banca, s’han de buscar solucions, s’ha de treballar per una banca ètica, s’ha de comptar amb les empreses...És molt fàcil caure avui en el discurs de la indignació. Cal un discurs més constructiu. Em fa por que això es torni ingovernable...” [2]. No sé si Sor Lucia té raó, però el que  si em veig a venir és que el llenguatge que alguns fan servir en aquesta campanya farà difícil determinats pactes posteriors. No el que crida i insulta més té la raó. I deixar pel camí ànimes ferides és evident que tanca portes.

I ara, a esperar fins Diumenge.

J.  Vinyeta
20 de Maig de 2015








[1] VilaWeb, 7 de Març del 2015
[2] El Món a RAC1, del  19 de Maig de 2014,  ofereix l’entrevista íntegra

diumenge, de maig 17, 2015

307.- La Llengua, una altra vegada


El PP ha sabut esvair de la campanya electoral els casos més flagrants de corrupció  i que més mal li podrien fer, electoralment parlant. Una de les maneres de fer-ho, d’altra banda habitual, és la de posar sobre de la taula a Catalunya i amb el que més s’ho passen d’allò més bé és amb el tema de la educació a Catalunya i més en concret amb la immersió lingüística; a més el rendiment electoral obtingut per aquest camí, a la resta de l’Estat, els hi sol ser bo.

La pregunta del milió és: quan comença tota l’ofensiva anti lingüística? Fem-ne una mica d’Història.

 La veritat és que tot plegat comença (sin que se note el cuidado...) després de la caiguda de Barcelona fa 300 anys i s’ha anat reproduint fins ara. El que és cert és què la major virulència s’exerceix durant les dictadures, especialment la franquista amb prohibició expressa  de l’ús de la llengua en tots els seus àmbits. I, en arribar la mort del dictador, tot i  una transició terriblement problemàtica i amb resultats que no modifiquen l’estatus general de institucions clau com la justícia i que deixen intacta les velles estructures franquistes, no podem oblidar-ho, ens situem en un procés “democràtic”, és cert, però què, com és evident (i per això he posat entre cometes  la paraula), manté tics de totalitarisme i imposició de l’esperit colonial amb que el Govern Central sol resoldre molt bona part, per a no dir tota, dels problemes que se li presenten, perquè no saben ni volen fer-ho d’una altra manera.

Situats  ja en l’Estat de les Autonomies, és cert que a pesar de tot  crèiem que, sense anar bé,  en cap cas podíem anar pitjor. Però, en el decurs dels anys sí que han anat empitjorant les relacions polítiques amb l’Estat que, sistemàticament, independentment de colors, ha anat torpedinant i laminant competències de la Generalitat.

La classe política catalana, amb Jordi Pujol al davant (que ens ha resultat ser, al menys fins avui, un defraudador però que  no vol dir que no fes País) varen pensar que el tema de la llengua ja era prou madur per acabar-lo d’empènyer i varen començar a parlar de fer la Llei corresponent per a la protecció del català. I això va començar a encendre les alarmes perquè  apareixia un element de normalització que els hi resultava incòmode. Els primers en trencar el foc varen ser aquells 2300[1] que varen signar el “Manifiesto por la igualdad de los derechos linguísticos en Catalunya” el 25 de Gener de 1981, encapçalat per Amando de Miguel i Jiménez Losantos, dos anys abans de que s’aprovés la Llei de Normalització Lingüística el 18 de Març del 1983, amb la que es va anar tirant  fins a la nova Llei de Educació de Catalunya pel 2009.  Entre mig, la famosa portada del  diari ABC[2] que deia allò de “Como con Franco, pero al revés” l’any 1993, els dos documents del Forum Babel[3] de 1997 i 1998 (que  conformen les bases de la Plataforma  Ciutadans de Catalunya que, posteriorment, pel 2005, es transformen en el Partit Polític C’s, amb Francesc de Carreras, Felix de Azúa, Arcadi Espada i Boadella entre d’altres[4]) i d’altres manifestos que ens han anat fustigant de forma permanent i continuada, potser en resposta  a la Llei de Política Lingüística del 7 de Gener de 1998.

Però de tots ells, potser el més demolidor és l’anomenat  “Manifiesto por una lengua común”[5], el que popularment s’ha conegut com “Manifiesto de Vargas Llosa” publicat el 23 de Juny de 2008 que diu, entre moltes altres coses “...pero las lenguas no tienen derecho de conseguir coactivamente hablantes ni imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello “normalización lingüística”)…”, tota una declaració de guerra. 

Entre tant i fins ara, han sortit a la llum un reguitzell (totes localitzables a la xarxa) d’associacions o grups realment actius en aquest tema[6] com Convivencia cívica catalana, Asamblea para una escuela bilingüe, Asociación por la tolerància i com que C’s, per sí mateix, no podia perdre pistonada, crea la plataforma Enmienda 6.1. I moltes més, sense oblidar Manos Límpias sempre disposat a mantenir la puresa de les essències, o a grups polítics que, a banda de PP, UPyD i C’s,  també les recolzen, com Societat Civil Catalana.

L’arribada del PP i la seva majoria absoluta dona carta de legitimitat a tota l’oposició a la immersió lingüística i anomena Ministre d’educació José Ignacio Wert. Aquest senyor, un parell d’anys abans de ser anomenat, al campus de la FAES, assenyalava les directrius que en el seu entendre haurien de marcar l’educació[7] a l’Estat espanyol. Un cop Ministre, no te cap dubte al respecta i aplica allò que ell ja havia dit: l’escola no pot ser democràtica, especialment en el que entén en  aplicació de les anomenades “lenguas regionales”. I com que de totes elles l’única que preocupa  és el català, entoma sense embuts allò de “españolizar a los niños catalanes” I des d’aleshores, pensant sempre en Catalunya, s’inventa la nova Llei d’Educació, en la que les llengües de l’Estat excepte el castellà com és normal, i en conseqüència la catalana, son gairebé tractades  de residuals. Alguna  cosa deu de tenir la Llei quan tots els altres grups, en pes, s’han conjurat per derogar-la a la primera de canvi. A partir d’aquí tot se’n va pel pedregar: denúncies, sentències, rebutjos, amenaces... amb la sola finalitat de esgarriar allò que fins avui està funcionant sense problemes.

Tot puja d’intensitat quan el Sr. Wert, que com ell mateix diu als periodistes “¿os creeis que he nacido ayer o qué?” se li “escapa” calculadament allò “ [lo que quería decir] ...la situación del castellano en el sistema de enseñanza, limitado a una utilización no vehicular, es decir, como el de cualquier lengua extranjera, era comparable a la situación del catalán en esas épocas que les gusta tanto recordar...”[8] Hi ha qui diu que aquesta bestiesa és producte de la situació electoral que estem  vivint. Però penso que no, que surt de l’ànima imperial del  PP en general i de la FAES en particular i precisament surt en el mateix moment en que el TSJC imposa dos “25% més” a dues escoles, una d’elles, la Santa Anna, de Mataró, que havia estat pionera en l’ensenyament clandestí del català en aquelles èpoques  de les que tant ens agrada parlar...

Ens defensem com podem. Però és evident que, dia a dia, va quedant  clar que la llengua, la nostra llengua, està en la situació de indefensió  en que es troba perquè al darrera d’ella no hi ha un Estat que la protegeixi, i això sol ja ens assenyala el camí que hem de seguir. Però també és evident que si un dictador sanguinari no va poder extingir un fet cultural, al que odiava profundament, ni amb la força de les armes, fent-ho amb tota la violència possible inclús amb l’assassinat i la repressió permanent de la brigada polític social dels germans   Creix i companyia, en sembla evident que només amb lleis i jutjats encara podran menys.

Però el que intenten massacrar no és tant la llengua com la convivència social i lingüística que fins ara és quasi exemplar, és a dir intenten el fraccionament de la societat catalana que, en el moment en que es produeixi, els conduirà a la “victòria” unitarista. I tot i que  això vol dir que hem de ser amatents en  protegir tant la llengua com la convivència, també ha de quedar molt clar, i dit amb tota la rotunditat, que en cap cas renunciarem a la nostra identitat cultural, la base de la qual està en la nostra llengua.

Per acabar una referència bibliogràfica que, tot i que una mica allunyada en el temps, no ha perdut actualitat: La persecució política de la Llengua Catalana  de Francesc Ferrer i Gironès, la cinquena edició del qual data del Juliol de 1986. És evident que parlo d’una edició de quasi 30 anys enrere. Però també és cert que la seva actualitat és palmària i, estic convençut, que, de seguir avui dia viu, Ferrer i Gironès tornaria a empentar a la societat catalana per no deixar-se emportar per una aires de totalitarisme colonial que pressuposen la submissió a uns criteris que no tenen més raó de ser que la de recordar permanentment la nostra  derrota per les armes, fa ja 300 anys.

 J. Vinyeta
16 de Maig de 2015





[1] http://es.wikisource.org/wiki/Manifiesto_de_los_2.300
[2] ABC  12 de Setembre de 1993
[4] La meva impressió continua sent la de que, en arribar Maragall a la Generalitat pel 2003, molts d’aquests confiaven en un «premi» que no va arribar. L’acte fundacional del Partit el celebren pel Juliol del 2006

[5]Manifiesto por la lengua común: 
http://estaticos.elmundo.es/documentos/2008/06/22/manifiesto.pdf  




[6] Val pena la tesis de Elena Yeste  Piquer al respecta, referida al període 1824 – 2011 que en recull unes quantes.

[8] Diari ARA, dijous 14 de Maig

dilluns, de maig 11, 2015

306.- Podemos

306.-  Podemos.-

Sembla que els senyors de Podemos han començat a tocar os.  La retirada de Monedero assenyala el canvi de rumb que el Sr. Iglésias està donant al seu partit. Monedero, el més “bolivarià” de tots plegats, plega  o el foten fora (o se’n va per pura estratègia personal) perquè el partit s’ha tornat tou, perquè  la “casta” està vorejat perillosament al partit i veu, o li sembla, que aquesta, la casta, acabarà deglutint-lo. No ho sé, però si que em sembla que les trobades amb la realitat quotidiana, amb una fèrria oligarquia omnipresent, no li permeten a Podemos anar més enllà  i, mica a mica, es va posant en la línia de sortida de la resta de partits  perquè, per tot plegat i posant els peus a terra,  li comença a resultar evident que,  com diuen a Castella, “...una cosa es predicar y otra muy distinta es dar trigo..”, acabant per  plantejar les coses  des d’un estricte punt de vista de renovació política del País en comptes de la revolució que, com a bon hereu que és del 15M, s’esperava d’Iglésias i Podemos.  Per arrodonir-ho, resulta que el Sr. Tsipras, flamant guanyador de les eleccions gregues amb la consigna d’enfrontar-se a Europa, va, perd el primer round i ha d’acabar retornant al Sr. Varoufakis, l’element més esquerrà del partit, cap a casa per evitar que la batalla europea no vagi directament pel pedregar. Europa, per ara, no afluixa i Tsipras comença a plegar veles.  Iglésias veu el seu mirall trencat ,i com que ja sap com van les coses per Europa, ara que és eurodiputat, també afluixa: ha passat de ser, com dic, d’un revolucionari aglutinador del 15M a convertir-se en un partit polític teòricament més esquerrà, però a la fi partit polític de tall clàssic, incloses diferències internes que comencen a aflorar.

A Catalunya, tot i els èxits puntuals en les trobades, ens  han quedat clares unes quantes coses. La primera, posa en evidència que aquell dret d’autodeterminació convertit posteriorment en dret a decidir, ha desaparescut del seu programa i ens ve a dir que res ens serà possible sense un canvi constitucional, que és exactament el que diuen PP i PSOE. En la segona, entra en el tema lingüístic  i perd el nervis per a dir que valencià i català no son el mateix (tot i que el que parlen a L’Alguer sí que ho és, de català)[1] i el company d’Iglèsias, Echenique, candidat de Podemos al Govern d’Aragó, no creu necessària una cooficialitat   entre el castellà – aragonés i el Català, en les zones (La Franja) en que es parlen els dos idiomes. No deixa de ser curiós el que Podemos proposi la cooficialitat de les quatre llengües (Galego, Euskera, Català i Castellà)  a tot l’Estat i que a la primera de canvi ens esmeni la plana... I la tercera, tant greu com les anteriors és que, tot i la seva condició d’eurodiputat, el Sr. Iglésias, no té informació suficient sobre el tema del Corredor del Mediterrani... Dons mira que és un tema cabdal per a l’economia de tot l’Estat...!! La semblança amb el PP i el PSOE en resulta evident. I aquesta evidència, en el meu entendre, és el que fa que la tendència de vot que mantenia, vagi perden empenta.

 Ubasart, la líder  de Podemos (Podem) a Catalunya, ha estat més agosarada i suposo que per fer un a picada d’ullet al Sr. Herrera o al PSC tot i que siguin casta, contradient al seu cap de files, defensa el dret a decidir amb un referèndum i no precisament amb unes eleccions. Dons a veure com s’ho farà, Sra. Ubasart, perquè el seu cap de files diu que res de res si no es modifica la constitució. I per quan podrà ser això? La resposta, la del Hermano Lobo...

Tot plegat dibuixa un xoc gairebé frontal  entre les posicions de Podemos i les sobiranistes del país que, en els pitjor del casos, voreja el 50% de la població catalana... La gran diferència entre uns i altres radica en que, a la posició reformadora de Podemos (o també de C's) si enfronta una posició clarament rupturista i revolucionaria que mai s'havia plantejat en aquest País i que modifica substancialment l'Estat i les seves estructures, deixant, ves per on, com a clarament conservadors a aquells que presumeixen de progressistes. 


J.  Vinyeta
11 de Maig de 2015



[1]  Uns dies després,  en el Diari El Punt Avui del 10 de Maig, reconeix que Català, Valencià i Balear, son el mateix…

dimecres, de maig 06, 2015

305.- Comentaris (València i C’s)

305.-  Comentaris (València i C’s)

El tema de la corrupció al Regne de València va a tot ritme.  Des de fa temps. Però si fins ara anava amb una biga, tot i que molt apressada, ara marxa amb una quadriga desbocada en busca dels llorers de la victòria: el PP – Ben Hur va deixant darrera Mesalas destrossats per pures i exclusives raons de supervivència, que en aquest cas son les properes eleccions autonòmiques i municipals perquè, si aquestes no hi fossin,  tots aquests que cauen potser no haguessin caigut. Tot ve de lluny:  Terra Mítica i urbanitzacions i camps de golf sense aigua tot amb la participació de la Banca valenciana,  el cas Naseiro, aquelles suposades declaracions del propi Zaplana en les que admetia haver-se ficat en política per guanyar diners, seguint amb Camps, Fabra (l’avi – amo del aeroport de Castelló...), l’escàndol de l’accident del metro de València o el de les escamotejades “ajudes al desenvolupament” a Sudamérica, per seguir amb l’anomenat RitaLeaks i per acabar, de moment, amb el cas Rus.  Ha estat tot un programa “d’autoajudes”  portat a terme de forma acurada i escrupolosa per un partit que ha fet del Regne Valencià el seu “Cortijo” particular amb el que ha creat  tot un sistema clientelar amb el que imagino que ara voldrà passar  comptes en forma de vots. La pregunta del milió no és gens fàcil de contestar i és la següent: tota aquesta podridor que va sortint, serà suficient per desplaçar al PP dels punts neuràlgics del poder a la  Comunitat Valenciana?. La resposta el  proper dia 24 a patir de les 10  de la nit.

El C’s està també desbocat. Preocupat per arrencar tants quants votants del PP li sigui possible, ha tingut la genial idea de complicar-se la vida i fer tot el possible  (Carina Mejías dixit) per impedir que l’11 de Setembre d’enguany,  l’ANC, Òmnium i companyia,  puguin convocar la manifestació a la Meridiana de Barcelona i impedir, aleshores, que els ciutadans ens puguem manifestar. El Sr. Rivera ha de deixar clar que ell, de català, no en té més que el fet geogràfic de la naixença i que, per tant, tot allò que el pugui “lligar” a un pensament més o menys ni tan sols catalanista, ha d’esborrar-ho del seu currículum, perquè si la seva pretensió és arribar a la política  de i des de Madrid, el handicap de ser català haurà de ser superat amb nota molt i molt alta, i tot i matrícula d’honor no té assegurat el reconeixement. Arribada la contesa electoral, arriba també el moment de començar els exercicis per l'avaluació de les seves aptituds polítiques i, en conseqüència, començar a marcar perfil més simpàtic a les espanyes. C’s (Ciutadans),  per mantenir allò  del perfil simpàtic, ja va castellanitzar  el seu nom per Ciudadanos i, a pesar de les primeres bufetades verbals  a Andalusia, no els hi ha anat tant malament i per això em tem que s’han envalentit. Però haurem de convenir que Catalunya és una realitat diferent que el Sr. Rivera vol uniformar. I hi ha dues dates (i no tan elementals com ell es pensa) que son difícils de modificar perquè, al menys fins avui, formen part de la “transsubstanciació”  de l’esperit de País: Sant Jordi i l’11  de Setembre. Entenc que l’11 de Setembre potser tingui caducitat a partir del moment que Catalunya sigui un Estat Independent, donat que la  Festa Nacional de molts Estats sol celebrar-se precisament el dia  en que es va aconseguir la Independència. Però Sant Jordi, que molts també havíem rumiat que potser hauria de ser festiu i de caràcter Nacional, ha quedat assenyalat inclús internacionalment com un dia laborable en que la gent que pot i la que arriba a Catalunya, i que tradicionalment és molta, ja saben que el seu lloc és al carrer, amb els llibres i les roses. Realment el Sr. Rivera sabrà fins on vol arribar, però comença per anunciar que si pot prohibirà la manifestació a la Meridiana. Aquest senyor se’n ha anat tant a la dreta, tant, que entén que prohibir és necessari per a mantenir la salut mental dels administrats. Dons si, Sr. Rivera: exactament així pensava i actuava en Franco. I tot i que ja sabem que Vè. no va haver de viure amb ell, els que si hi varem haver de viure-hi, sabem què significa prohibir: anular llibertats.


J. Vinyeta
6 de Maig de 2015



divendres, de maig 01, 2015

304.- Comentaris (Madrigal, Català)

304.-  Comentaris  (Madrigal, Català)

Consuelo  Madrigal  va ser anomenada Fiscal General de l’Estat quan, des del Ministeri de Justícia, es va acceptar la dimissió de l’anterior Fiscal, Torres Dulce, arrel de les querelles criminals que, en oposició al criteri de la fiscalia de Catalunya, es varen presentar en contra de Mas, Ortega i Rigau per no sé quants possibles delictes que haurien  comés arrel del famós N9N. Madrigal,va ser anomenada immediatament. I immediatament  va a començar a corre la brama de  que era la persona ideal pel càrrec pel seu conservadorisme i per la seva  inqüestionable fidelitat al que la nomenava: el Ministre de Justícia Rafael Catalá. Dons bé, per deixar clara quina és la seva visió del “problema catalán”, afirma, per aquesta qüestió, que s’ha de lluitar “... contra els  mateixos mals que va combatre la il·lustració: l’obscurantisme, el fanatisme, la tirania i també els seus desviaments i errors...”  afegint-hi després que  “...els que invoquen la llibertat per vulnerar la Llei incorren en una perillosa demagògia...”[1]

Malauradament les hem sentit de tots colors i gruixos, però considerar a Catalunya obscurantista, fanàtica,  tirana, desviada i erràtica per aquells (i només per citar algunes de les “seves coses”) que varen mantenir la Inquisició en marxa fins fa no gaire més de 150 anys, que varen pactar amb l’Església Catòlica el manteniment de “l’espiritualitat nacional” perquè estes sotmès al poder polític, que varen mantenir una tirania amb milers de morts   acusats precisament d’estar ideològicament desviats i ser desafectes  i erràtics, assassinats per invocar una llibertat gens demagògica i inexistent, creuen realment que ens podran donar lliçons?.  Ens veuen tal com la Fiscal diu que som? Dons  la veritat, no sé que esperen per a fotre’ns fora, perquè una “contaminació” derivada d’aquestes dèries que diuen que tenim, pot convertir en heretgies veritats immutables...

Rafael Català, Ministre de Justícia, va fer una xerrada al Círculo  Equestre de Barcelona. No és que vagin transcendir massa coses de la xerrada, però el que va cridar la atenció va ser la “queixa” sobre de les que podríem anomenar, i així estan considerades, com a “filtracions judicials o sumarials”. I no va tenir més acudit que insinuar l’obertura d’un debat per plantejar sancions als mitjans que en publiquessin, de “filtracions”. Vagi per endavant que no em proposo sortir en defensa de la premsa d’aquest país perquè, en massa casos, el tan cacarejat dret d’informar no és més que una  deformació d’aquell dret en  necessitat de vendre. Per tant, poca cosa  a dir, en aquest aspecte. Però d’aquí a imposar una Llei del silenci sobre d’una societat que, entre les moltes coses  que pateix és un absoluta manca de transparència governamental, hi va un món. Però ja sabem com sol portar les coses el PP. Emmerdat fins al coll per la corrupció que l’envolta, amb unes eleccions autonòmiques i municipals a la cantonada, va veient com, i diria que des del mateix partit, es van filtrant dades sumarials en uns casos, des de l’Agència Tributària en altres, o per investigacions fetes per periodistes, que també en massa ocasions no han estat més que  globus sonda amb l’única idea d’esquitxar endegant el ventilador, el cas és que, per tot plegat hem anat sabent coses que ni somiant haguéssim pensat que s’arribarien a saber i amb la celeritat amb que han transcendit. És per tot això, que majoritàriament afecta al Partit Popular, que entenc que cerquen posar dificultats en les informacions periodístiques, incapaços, a la fi de tot plegat, de imposar silencis als que, en un país normal, n’haurien de tenir. Incapaços de portar una transparència absoluta de l’acció de Govern, entenen que la censura és la millor arma per aturar l’airejada de les seves pròpies misèries. Totes les dictadures actuals, mantenen un ferri control sobre els mitjans de comunicació. I pel que sembla, el PP vol comportar-se com una d’aquelles. O serà que ja ho és...?

Pocs dies després, el propi ministre desfeia la troca  i anunciava que en cap moment havia tingut la intenció de sancionar al mitjans...Globus sonda? No ho sé. Però tal com estan portant les coses, res pot ser sorpresa en la actuació del Partit Popular.



J.  Vinyeta
1 de Maig de 2015




[1] http://www.ara.cat/politica/consuelo_madrigal_0_1348665268.html#rlabs=2