76.- La paraula necessària
Reconec que el silenci ha estat llarg. Però no ha estat res més que una conseqüència derivada d’aquella “perplexitat” que ha anat convertint-se en desconcert primer i un acabar després en una desorientació total, desorientació avui molt comú en aquest país nostre i que cada cop em sembla més propiciada des de dalt, com si des de dalt, des de la cúpula del poder, s’hagués escampat per sobre de tots nosaltres, i des de molt amunt, el virus corresponent que propicia el “adormir-nos” com a bons nadons, a fi de que emprenyem el menys possible. Però hem arribat a un punt en que entenc que el silenci quasi seria traïció.
La realitat és que la situació política del país és molt greu. I encara més a partir del moment recent és cert, en que, en primer lloc queda confirmat allò que ja havíem entès entre línees (en Felip Puig ja no en deixa dubtes en les seves declaracions) que no és res més que aquell mercadeig indigne entre Más i Zapatero, amb l’Estatut pel mig, a la recerca de la Presidència de la Generalitat...O des del moment en el que ERC, després d’un article que apareix a la premsa amb marcat to sobiranista, signat per un dels seus membres destacats, perd el nervis; amb aquell desassossec (d’altra banda general en tota la classe política) queda clar que tota la força d’ERC se’n ha anat per la boca dels seus líders i per continuar amb el ridícul, el Conseller Huguet fa unes declaracions en les que justifica la actuació del partit republicà fins aleshores, declaracions que, al menys personalment a mi, em sonen com si ERC esperés que el Sr. Zapatero de torn fos el que ha de venir a declarar la sobirania del País des de el balcó de la Generalitat...O quan el partit majoritari en el Govern és incapaç d’enfrontar-se al seu homòleg a Madrid, no ja per declarar una guerra si no, i senzillament, per exigir el compliment d’una Llei Orgànica. Dels senyors d’Iniciativa, penso que poca cosa hem de dir; donada la seva minsa representació, si volen participar en qualsevol govern, present o futur, hauran de fer el que els hi diguin. I dels altres, els que completen l’hemicicle del Parlament, no cal parlar-ne: s’han guanyat a pes el fet de que, per a més del 80% de la gent d’aquest país nostre, no existeixin tot i que es dediquin permanentment a posar pals a les rodes. O quan determinada organització civil, arrelada, suposada independentista i independent resulta no ser tant ni una cosa ni l’altra perquè un dels seus membres fundadors s’apunta a Europa posant-se a les ordres del que jo ja havia pensat que era el seu partit polític valedor.
Diuen els francesos que és el to el que fa la musica. I per tant, quan es desafina, no hi ha manera de que l’orquestra faci sonar la partitura (no en el sentit tou de l’expressió, si no en el de “fer”, musicalment parlant, el que en ella s’hi diu). Quan l’orquestra desafina i va fora de “tempo” i el director no sap com arreglar-ho, es produeix un desgavell absolut: la professionalitat dels musics i del director queda palesa i, els que hem pagat per sentir i escoltar aquella forma concreta de entendre una partitura ens quedem amb un pam de nas, fem un gest de incomprensió arronsant el coll a sobre de les espatlles i marxem cap a casa amb la tristor i el convenciment de que el desastre es podia haver evitat si tots, musics i director, tinguessin la mínima qualitat exigible a qualsevol professional. Aquesta falta de professionalitat ens deixa perplexos i, quan es repeteix la situació, i de forma habitual, deixem d’anar als concerts fins que canviïn al director i aquest faci neteja dins de l’orquestra, posant-hi els professionals que ens mereixem.
I així, com una orquestra en ple concert i en ple desgavell, és com em sembla veure, i ja des de fa temps, a tota la classe política del nostre País, classe política que va estar triada, no ho oblidem, per tirar al País endavant.
Vistes així les coses, potser cal que ens “aferrem els matxos”. No vull dir amb això que ens hem de posar la bena abans de la ferida. Però davant del que se’ns ve a sobre (Sentència Estatutària i finançament, i només això en el millor dels casos), alguna hem de tenir-ne pensada.
El primer que se’m acut, com ja hi ha qui ho ha proposat, és manifestar obertament, just en el moment en que ens arribi la primera de les patacades amb el tema de la sentència pendent, la nostre indignació. I fer-ho davant de la Sala de Concerts, a la Plaça de San Jaume, perquè hem pagat per sentir un concert d’alta volada i resulta que l’orquestra desafina i que el director no hi posa ordre
El que s’ha de fer després entre ja dins dels criteris particulars. Jo exposaré el meu: com que aquest desgavell ja fa massa que dura, s’imposa una reorganització a fons de l’orquestra i el canvi de director. Personalment entenc que, amb els desastres confirmats i els que em veig a venir, m’és impossible mantenir confiança en tota aquesta gent que entre traïcions, desafeccions, incompliments, claus de volta que no funcionen, actituds resignades i una absoluta manca de valentia, entre moltes altres coses, han portat al País i a tots nosaltres a un cul de sac del que no veig sortida si no és rebentant-lo. Ja sé que canvis com els que demano no son garantia expressa de que les coses millorin. Però sí que tinc molt clar que necessito retornar als orígens per no perdre, com diria en Raimon, l’identitat; tinc molt clar que els que ara hi ha son els que ens han portat fins on som, i que, mentre hi hagi els que hi ha ara, tinc el convenciment de que res millor serà possible.
I mentre aquestes eleccions no es convoquin i pel motius que he exposat (i no per altres), evidentment que continuaré participant en les comeses electorals que es vagin celebrant. Però el meu vot serà nul. Potser, si fossin molts els vots nuls quedaria clar els que som i ens faríem notar. Però també seria molt trist adonar-nos de que som pocs...
J.Vinyeta
Maig,2009
Reconec que el silenci ha estat llarg. Però no ha estat res més que una conseqüència derivada d’aquella “perplexitat” que ha anat convertint-se en desconcert primer i un acabar després en una desorientació total, desorientació avui molt comú en aquest país nostre i que cada cop em sembla més propiciada des de dalt, com si des de dalt, des de la cúpula del poder, s’hagués escampat per sobre de tots nosaltres, i des de molt amunt, el virus corresponent que propicia el “adormir-nos” com a bons nadons, a fi de que emprenyem el menys possible. Però hem arribat a un punt en que entenc que el silenci quasi seria traïció.
La realitat és que la situació política del país és molt greu. I encara més a partir del moment recent és cert, en que, en primer lloc queda confirmat allò que ja havíem entès entre línees (en Felip Puig ja no en deixa dubtes en les seves declaracions) que no és res més que aquell mercadeig indigne entre Más i Zapatero, amb l’Estatut pel mig, a la recerca de la Presidència de la Generalitat...O des del moment en el que ERC, després d’un article que apareix a la premsa amb marcat to sobiranista, signat per un dels seus membres destacats, perd el nervis; amb aquell desassossec (d’altra banda general en tota la classe política) queda clar que tota la força d’ERC se’n ha anat per la boca dels seus líders i per continuar amb el ridícul, el Conseller Huguet fa unes declaracions en les que justifica la actuació del partit republicà fins aleshores, declaracions que, al menys personalment a mi, em sonen com si ERC esperés que el Sr. Zapatero de torn fos el que ha de venir a declarar la sobirania del País des de el balcó de la Generalitat...O quan el partit majoritari en el Govern és incapaç d’enfrontar-se al seu homòleg a Madrid, no ja per declarar una guerra si no, i senzillament, per exigir el compliment d’una Llei Orgànica. Dels senyors d’Iniciativa, penso que poca cosa hem de dir; donada la seva minsa representació, si volen participar en qualsevol govern, present o futur, hauran de fer el que els hi diguin. I dels altres, els que completen l’hemicicle del Parlament, no cal parlar-ne: s’han guanyat a pes el fet de que, per a més del 80% de la gent d’aquest país nostre, no existeixin tot i que es dediquin permanentment a posar pals a les rodes. O quan determinada organització civil, arrelada, suposada independentista i independent resulta no ser tant ni una cosa ni l’altra perquè un dels seus membres fundadors s’apunta a Europa posant-se a les ordres del que jo ja havia pensat que era el seu partit polític valedor.
Diuen els francesos que és el to el que fa la musica. I per tant, quan es desafina, no hi ha manera de que l’orquestra faci sonar la partitura (no en el sentit tou de l’expressió, si no en el de “fer”, musicalment parlant, el que en ella s’hi diu). Quan l’orquestra desafina i va fora de “tempo” i el director no sap com arreglar-ho, es produeix un desgavell absolut: la professionalitat dels musics i del director queda palesa i, els que hem pagat per sentir i escoltar aquella forma concreta de entendre una partitura ens quedem amb un pam de nas, fem un gest de incomprensió arronsant el coll a sobre de les espatlles i marxem cap a casa amb la tristor i el convenciment de que el desastre es podia haver evitat si tots, musics i director, tinguessin la mínima qualitat exigible a qualsevol professional. Aquesta falta de professionalitat ens deixa perplexos i, quan es repeteix la situació, i de forma habitual, deixem d’anar als concerts fins que canviïn al director i aquest faci neteja dins de l’orquestra, posant-hi els professionals que ens mereixem.
I així, com una orquestra en ple concert i en ple desgavell, és com em sembla veure, i ja des de fa temps, a tota la classe política del nostre País, classe política que va estar triada, no ho oblidem, per tirar al País endavant.
Vistes així les coses, potser cal que ens “aferrem els matxos”. No vull dir amb això que ens hem de posar la bena abans de la ferida. Però davant del que se’ns ve a sobre (Sentència Estatutària i finançament, i només això en el millor dels casos), alguna hem de tenir-ne pensada.
El primer que se’m acut, com ja hi ha qui ho ha proposat, és manifestar obertament, just en el moment en que ens arribi la primera de les patacades amb el tema de la sentència pendent, la nostre indignació. I fer-ho davant de la Sala de Concerts, a la Plaça de San Jaume, perquè hem pagat per sentir un concert d’alta volada i resulta que l’orquestra desafina i que el director no hi posa ordre
El que s’ha de fer després entre ja dins dels criteris particulars. Jo exposaré el meu: com que aquest desgavell ja fa massa que dura, s’imposa una reorganització a fons de l’orquestra i el canvi de director. Personalment entenc que, amb els desastres confirmats i els que em veig a venir, m’és impossible mantenir confiança en tota aquesta gent que entre traïcions, desafeccions, incompliments, claus de volta que no funcionen, actituds resignades i una absoluta manca de valentia, entre moltes altres coses, han portat al País i a tots nosaltres a un cul de sac del que no veig sortida si no és rebentant-lo. Ja sé que canvis com els que demano no son garantia expressa de que les coses millorin. Però sí que tinc molt clar que necessito retornar als orígens per no perdre, com diria en Raimon, l’identitat; tinc molt clar que els que ara hi ha son els que ens han portat fins on som, i que, mentre hi hagi els que hi ha ara, tinc el convenciment de que res millor serà possible.
I mentre aquestes eleccions no es convoquin i pel motius que he exposat (i no per altres), evidentment que continuaré participant en les comeses electorals que es vagin celebrant. Però el meu vot serà nul. Potser, si fossin molts els vots nuls quedaria clar els que som i ens faríem notar. Però també seria molt trist adonar-nos de que som pocs...
J.Vinyeta
Maig,2009
