120.- Sobre els partits polítics

120.- Sobre els partits polítics .-


Des de fa anys, sabíem que el PSC no era el Partit Socialista De Catalunya si no que era el Partido Socialista Obrero Español aquí a casa nostra. Molts ho teníem mol i molt clar però, amb aquest discurs monòton amb el que durant set anys el PSC (amb la convivència del tripartit) ens han marejat la perdiu, potser hi ha hagut també molts que havien arribat a pensar que aquells que els tractàvem de sucursalistes exageràvem: l’última votació al Congrés, a Madrid, suposo que els hi ha obert els ulls.

Ja fa molts anys, durant la constitució del primer Govern Socialista d’en Felipe Gonzàlez, l’ínclit Alfonso Guerra va dir allò de que “...el que se mueva, no sale en la foto...” I així ha estat: no s’ha mogut ningú i aquells que han insinuat que podrien moure’s han estat defenestrats (Pasqual Maragall, per exemple). Aquesta disciplina casernària, qüestió comú a tots els partits, potser que els hi hagi anat bé per mantenir ordre intern i estalviar-se disgustos davant de la societat. Però ha convertit als partits en unes peces monolítiques, sense fissures, de pensament únic i de presa de decisions per unanimitat, perquè, el membres oficialment inscrits, encara tenen tots molt clar allò de que a la foto tothom havia de ser-hi, i ben quiet, si és que volia gaudir d’uns mínims en la menjadora.

Tot això, que ha estat comú en tots els partits tant a l’Estat Central com aquí a casa nostra (quan no ha estat així hi ha hagut escissions amb la creació de nous partits amb els mateixos tics dels que parlo), tot i que gallegin de funcionar amb democràcia interna, els partits s’han convertit en ens anodins, sense altres criteris que els que dibuixen les direccions corresponents, incapaços els seus components de fer res que no estigui pautat des de d’alt: els membres del partit no serveixen per res més, en la majoria de les vegades, que per assegurar el finançament del propi partit, sense poder aportar res de nou des del punt de vista polític – ideològic, llevat de les aprovacions sistemàtiques de les propostes que la pròpia direcció porta als anomenats congressos, que tampoc tenen data fixa de realització. Queda clar, a les hores, la inutilitat de les llistes en el sistema electoral actual: amb un sol parlamentari per partit amb el tant per cent equivalent als escons que resultessin de les eleccions (com passa, per exemple, en els consells d’administració de les empreses que decideixen el vot en funció del número d’accions de cada un dels membres el consell) seguint les ordres directes dels caps, serien suficients per a les votacions parlamentàries. El fet d’incloure al personal en les llistes sembla més per donar premis i/o per mantenir fidelitats que per altra cosa, amb la despesa corresponent, això sí, a les esquenes dels altres.

Arribats aquí, ens queda clar el per què d’allò que s’ha definit com desafecció política: ¿de què serveix participar en aquesta política de partits (i en conseqüència en la política en general) si, per dir-ho de forma senzilla, tothom que hi vulgui participar farà allò que el partit amb el que vol col·laborar ja haurà determinat prèviament? Haurà perdut la llibertat de decidir per sí mateix i no li valdrà la seva participació ni en qualitat d’independent. Seguint amb aquesta línea, ens queda clar que, encara que els partits parlin de la necessitat de cares noves que els renovin (tema que surt i es repeteix en cada contesa electoral), és evident que aquesta hipotètica renovació dels partits, de realitzar-se, només serà això: cares noves. Però no idees noves, perquè el substrat continuarà sent el mateix.

Solucions? Ha d’aportar-se saba nova al pensament ciutadà mig endormiscat pel soporífer tractament que ha rebut des de les altes instàncies polítiques (aquí, a casa nostra, això ja està passant), i que aquest renovat pensament sigui el motor d’arrencada d’aquesta societat civil àvida i amb una magnífica disposició a acceptar un lideratge suficientment neutre i apartidista que li desbrossi el camí. Penso que amb aquesta arrancada quedarà clar de pas que és evidentment necessari un canvi en la llei electoral (especialment en el tema de les llistes) de forma que els vicis dels que vinc parlant, no puguin repetir-se o, en el pitjors del casos, quedin amplament minimitzats. No veig o no sé veure un altra camí.



J. Vinyeta
18 de Maig de 2011

119.- Narcisistes envejosos

119.- Narcisistes envejosos.-

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada vers aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!. Si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor) al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, els profans, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos, han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes i envejosos no s’ho creguin, a nosaltres, que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats i mantenir un mínim d’higiene mental evitant contaminacions externes. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Ah!, mentre llegíeu no sé pensàveu en algú concret. Però jo, mentre l’escrivia, si que ho estava fent: pensava en Xosé Mourinho.


J. Vinyeta
15 de Maig de 2011

118.- Comentaris

118.- Comentaris.-

Eleccions Municipals.- Ja hi tornem a ser. El Govern en contra de la oposició. La oposició en contra del Govern. I els satèl·lits intentant treure’n profit de tot plegat. En tant no hi hagi modificacions del sistema electoral, tot continuarà igual, com sempre, amb les mateixes deficiències abans, durant i després de les votacions. I ens hi haurem de posar còmodes a partir del dia 23 de Maig perquè em temo molt que els brams que sortiran dels Ajuntaments, brams que, ara abans de la contesa electoral, ningú s’atreviria a fer per allò dels vots necessaris, seran èpics: les caixes estaran, majoritàriament, buides i molts Ajuntaments fregant la fallida.

Els Ajuntaments han basat el seu finançament, potser per unes deficiències de la Llei de finançament Local, en el sector immobiliari fins que la famosa bombolla va esclatar fa un parell d’anys i que, bàsicament, es podia resumir en allò dels permisos d’obra i les contribucions consegüents. Les requalificacions van estar a l’ordre del dia i, per aprofitar tot plegat (potser per allò del famós 3%...), van entrar en una, diríem, espiral en la que la intervenció en àrees que no eren ni son de la seva competència o que no formen part de les obligacions dels consistoris, han estat a l’ordre del dia. D’aquestes actuacions en resulten pràctiques que, sense ambigüitats, les podríem definir de corruptes i que dins del famós Informe GRECO sobre la transparència Administrativa es situen en la pàgina 4 del dit informe sota l’epigraff “La corrupción en el ámbito local: urbanismo y especulación.” Tot plegat, que forma part d’allò que el mateix informe emplaça en l’apartat de finançament dels Partits Polítics (Pàg. 6 de l’informe “Contratación pública y financiación de partidos” ), posa en evidència que dins o per als Consistoris no funcionen (i em temo que continuaran sense funcionar) auditories serioses i independents o Tribunals especials que exigeixin responsabilitats a tots plegats, durant i després del seu mandat. És a dir que donin transparència a les gestions, en aquest cas, municipals. Per tot plegat, quan els propis partits polítics no manifesten el mínim desig de corregir tot aquest desgavell, entenc que tot seguirà igual. I això planteja una pregunta de difícil resposta: realment hem d’anar a votar?

Bin Laden.- Si haig de ser sincer la actuació americana en aquest cas, ni m’ha sorprès ni m’inquieta. Si jo hagués estat el President dels EUA, tal vegada hagués pres la mateixa decisió. Però, com en cada ocasió que els americans actuen com a gendarmes del món, noto certes manifestacions en contra (cosa prou comú davant de la majoria de les seves actuacions) que em fan entendre que les crítiques son sempre i només en contra dels mateixos. Pot ser sí que Saramago, si estes entre nosaltres, tornaria fer un escrit amb aquell mateix títol “Fins aquí he arribat ” en referència a la actuació americana en aquesta cas, i qui sap si les esquerres, ves a saber, es felicitarien ara amb l’escriptor tant com es varen disgustar amb ell en el moment en que el va escriure en referència a la actuació d’en Fidel Castro en aquell moment.[1] Però convindreu amb mi que, en qualsevol cas, hagués estat una opinió a tenir en compte per aquestes esquerres tan crítiques segons en què.

Entenc tot això que es diu de l’Estat de dret, de la justícia, dels drets de tothom etc.. Però també em sembla entendre que un paio que, ara que és mort, tinc el convenciment de que no ha anat al paradís amb les hurís si no a l’infern dels assassins, que porta a l’esquena milers de morts indiscriminats en no sé quants Estats de no sé si dels cinc Continents, un paio, repeteixo, amb aquests condicionants s’esborra per sí mateix, per la seva actuació, del dret de ser tractat com qualsevol de nosaltres, o així m’ho sembla. També pot ser que jo tingui la pell més gruixuda del compte...

Bildu.- Vagi per endavant que celebro la sentència del Constitucional al respecta. Sembla que la cordura s’ha imposat. I ho expresso amb aquest terme, imposat, perquè la politització del Tribunal Constitucional és de tal gruix que els que creien que no es podia deixar novament sense paraula a prop de 250.000 votants (si no recordo malament, hagués estat la desena vegada en pocs anys que això hagués passat i que aquest va ser el número de vots que va treure Batasuna en les últimes votacions en que va poder participar), han imposat el seu criteri perquè eren més. Així de clar. I així de trist. Perquè queda evident, com havia passat ja en altres ocasions, que és la ideologia dels magistrats i no la justícia la que s’imposa i que un dels sectors, l’anomenat conservador, dona encara més la sensació, no ja d’estar més atent a la ideologia pròpia si no d’actuar encara més a les ordres del partit que els ha situat en aquella magistratura: només cal veure la reacció dels seus padrins (el PP, amb el Sr. Rajoy al capdavant) davant la sentència. Poca cosa ens han d’explicar de nou aquí a Catalunya al respecta: en tenim un darrer i dolorós record. Però és evident que la violència al País Basc ha d’acabar i que l’Estat de dret havia de fer també una passa endavant. Sembla que Bildu pot iniciar un procés de pau i ha de tenir en compte que milers, potser milions, d’ulls esperem veure actuacions clares al respecta. Res serà fàcil, ho sabem tots això, però si jo celebro que estiguin en la contesa electoral és més pel que jo crec que poden fer d’efectiu per a la pau que per altra cosa. Suposo que ells, a més, volen, legítimament, un bon grapat de regidors i alcaldes. Res a dir, llevat de que tot porti al mateix final.


Vinyeta
10 de Maig del 2011

[1] Saramago escriu l’article “Fins aquí he arribat “ l’Abril del 2003, en referència a la execució sumària de tres joves dissidents cubans que varen intentar segrestrar un petit vaixell per abandonar el país.