39.- Les properes eleccions i alguna nota d’actualitat.-
Demà passat hi haurà les famoses Eleccions post Estatut. Jo era (i soc) dels que creia que, un cop aprovat el Nou Estatut s’imposaven unes noves eleccions al Parlament perquè a la fi, si volem o ens creiem una nació (tot i que fins a ser-ho realment, ens hi queda un camí que em sembla serà molt llarg), això és el que ha de fer-se quan canvien les regles de joc.
Ja han passat les companyes i ja som pràcticament (per tot demà) al dit “Dia de Reflexió” a fi de que els que hem d’anar a votar, decidim, si no ho hem fet encara, el nostre vot.
En el meu cas, ho tinc difícil. La traïció absoluta dels senyors de CiU, amb el pacte directa amb el Sr. Zapatero, devaluant l’Estatut a canvi de no sabem ben bé què (tot i que presumim que a canvi de la Presidència de la Generalitat amb la benedicció del Sr. Montilla), la actitud del mateix PSC, rendit al PSOE sense condicions, negociant l’Estatut a Madrid a la banda de la taula amb Sr.Rubalcaba, el posicionament incomprensible de ERC, que no ha utilitzat aquella famosa clau de volta per posar a tothom al seu lloc, o bé la clara disposició del Sr. Saura i acòlits que firmaran el que sigui per tornar a estar al Govern sense el més mínim pudor. Per arribar, finalment fins al Sr. Piqué que, encara que potser ell no ho vol tant, els seus amics nomes saben que posar pals a les rodes a qualsevol iniciativa, per petita que sigui, que surti d’aquest País nostre.
Tota aquesta parentela de vividors han estat incapaços, per enèsima vegada, de pensar i preocupar-se del País i del seus ciutadans, establint (la millor oportunitat ja va passar de llarg al no incloure-ho en el propi text estatutari) i preparant una Llei de Finançament dels Partits Polítics, que acabi amb la corrupció que creen les donacions anònimes a tots els nivells, però especialment en els Ajuntaments, i de trobar solucions a la disciplina obligada dels membres del partit que, per no perdre la menjadora, son incapaços de defensar als seus votants si això pressuposa enfrontar-se amb el partit corresponent. O de acabar amb el nepotisme abusiu que pressuposen els constants canvis dels de sempre des de les Diputacions al Parlament o als Ajuntaments o d’aquests últims a l’Administració, per retornar als Directors Generals a Transports i els de Transports a la Corporació de RTVC , etc.. etc..., “perpetuum mobile” que en cap cas ens garanteix la idoneïtat del novament anomenat per un altra càrrec distint, però d’igual o millor retribució del que disposava fins a aquell moment, sempre que hagi fet bondat i hagi estat molt afí a la Direcció del Partit.
Amb tot aquest bagatge penjat a l’esquena hauré d’anar a votar el proper dimecres. I què voleu que us digui...! En més de una ocasió he pensat en anar a votar, perquè hi aniré, sens dubte, però de fer-ho com ho varen fer molts francesos fa uns parell o tres d’anys: amb la pinça d’estendre la roba tapant-me el nas...
La pel·lícula sobre en Puig Antíc.
Evidentment que no puc entrar en detalls de una certa intimitat expressats en el film, perquè, com que no hi era present en tots aquells actes, no puc fer de notari. Estic convençut, no obstant, de la manifesta i bona fe de l’autor del film. Però si que, en la meva opinió, queden un parell de coses per exposar amb més claredat. Trobo a faltar part del judici en la que el militars quedin, com solia passar, perfectament retratats, negant la més mínima legitimitat en el procés, amb el convenciment de que el deure els portava a apressar-lo, a mantenir-lo sense garanties i amb el convenciment de que, amb la seva actuació, honoraven la memòria del vicepresident assassinat i respectaven la voluntat del seu Cap Suprem. D’altra banda, hauria de quedar més clara la absoluta indiferència amb la que la majora del país va actuar. Sé, perquè jo també hi era en aquells dies, les dificultats de tot tipus amb les que es trobava qualsevol acció que posés en dubta la suposada legitimitat d’aquella dictadura sanguinària. Però també tinc un dubte al respecta. I és el següent: a tots els de la meva edat, més o menys implicats en la oposició anomenada democràtica, ens consta que el Partit Comunista, en aquell moment i fins a la mort del dictador i posterior transició, era el que, disciplinadament, amb ordre i organització suficients, portava la vara alta i, en conseqüència, el que podríem anomenar, la “direcció” de tota la oposició al règim, de tot plegat. La historia ens ha posat en evidència les constants discrepàncies entre comunistes i anarquistes com els del MIL. Em queda el dubte de si aquells que manaven en la societat civil inclosa en la oposició, tot i insistint en les dificultats de totes menes per a portar a terme qualsevol acció reivindicativa, varen fer tot el que varen poder fer per anul·lar o modificar la sentència. Suposo que no podré aclarir-ho mai.
D’altra banda, sembla que el Suprem reobrirà la causa ja que, per fi, seran admeses noves proves, especialment les que fan referència al nombre de trets que va rebre el policia mort, gran cavall de batalla que no va ser admès ni qüestionat durant el judici. Per tant, es possible que es revisi el judici per la aparició de les noves proves, que poden donar un tomb llargament esperat a aquella causa judicial. I si això arriba, ¿es faran públics, al menys (perquè suposo que de viu no en queda cap) els noms de tota aquella trepa (policies, militars, forenses policials i militars, etc..), per què els que encara som avui vius i recordem els puguem maleir?. Seria un petit bàlsam que faria que el nostre cor pogués encarar la historia del futur que encara ens espera, amb un mínim de d’esperança. I seria també un petit – gran homenatge per a tots aquells milers que, per i amb la mateixa farsa, varen anar sent assassinats fins l’any 1975.
De totes maneres, en sortir de la sala de projecció, vaig pensar que, els que encara som vius, podem recordar els fets i, el que és més important, els podem explicar a les generacions que venen darrera nostra. Però, pel que em consta, l’historia de la segona meitat del segle XX de l’Estat Espanyol, en prou feines s’explica a les escoles i, per tant, ¿qui la explicarà quan la memòria viva ja no hi sigui?.
En Ll. Llach diu allò de “...sou vosaltres els qui heu fet del silenci paraules...” i tots sabem perfectament qui son aquests “vosaltres”. Però per una o altra causa, massa vegades aquestes paraules “ no se senten...”. I el cert és que hi ha silencis permanents pel que respecta al temps de la Dictadura i, també, del temps de la transició. No sé si aquests silencis ho son com a conseqüència de la vergonya que han de comportar també determinades situacions creades, conegudes i viscudes per determinats esquerrans d’aquest país, especialment durant els inicis de la guerra civil i que aquella memòria viva també recorda encara. Pot ser si que son silencis expressos per a no recordar... res
J. Vinyeta
Octubre, 2006
