dimecres, de maig 27, 2020

692.- Bye, Bye, Sánchez?


692.-  Bye, Bye, Sánchez?.-

No és el mateix receptar que prendre. Des de Catalunya avisàvem de que l’oligarquia, el núvol, el  deep  State, anirà sempre contra aquell/s que intenti/n lesionar els seus interessos. Catalunya, sota la brama de la unidad de España, havia de quedar-s’hi  unida. Però tots sabem que, darrera de tot plegat, el que hi imperava era la  impossibilitat de que l’estat espanyol perdés el 20% del PIB  i el 16% de la recaptació fiscal. Era una qüestió que afectava directament uns interessos oligàrquics   irrenunciables. Quan l’Estat, el que està per sobre dels governs, que és el que s’autointerpreta  com absolutament i únic imprescindible, preveu lesió dels seus interessos, actua. I ho fa amb els mitjans  que li son més propers que, en la majoria dels casos, coincideixen amb  el poder judicial, el que no vol dir que, si ho creies necessari,  no acabés  per traure el Sant Cristo Gros al carrer, cosa que els que ja tenim una certa edat recordem que ja ho va fer al menys en dos ocasions durant el segle passat, tot i que amb resultats clarament diferents.

Per posar en marxa el què li convingui, el núvol s’utilitza a sí mateix. Entre la  seva infraestructura hi ha allò que en diem les clavegueres de l’estat. I aquestes clavegueres fan que comencin a sortir informacions  des de tot els racons de l’Estat que assenyalen clarament en una direcció pre programada. El moviment de determinat sector civil corresponent i necessari és, com deia Goebbels, fàcil de manipular (Goebbels deia sempre allò de  “...digueu-me com de gran ha  de ser la manifestació..., quanta gent hi voleu...”) i el feixisme, que en el fons és la doctrina que il·lumina els  principis d’aquest ogre tripaire (principis que, quan no els hi convinguin els  canviaran  per altres més propicis i adients), ha sortit al carrer. Sembla que queda clar que l’ofensiva anti Govern PSOE-Podemos està en marxa.

Perquè el núvol té por d’un Govern en el que hi participen comunistes (de saló, tot ha de dir-se), suposats separatistes catalans (més autonomistes que altra cosa)  però que, per acabar-ho d’adobar,  és capaç de pactar amb suposats terroristes (que ho siguin o no, no té la més mínima importància) una destrucció de l’estatus social de privilegi i control del que aquesta oligarquia gaudeix, abolint la reforma  laboral que el propi núvol va imposar al PP de Rajoy.

Un personatge sinistre, Diego López de los Cobos, rep l’ordre judicial d’informar respecta de la manifestació del 8 de Març, perquè una denúncia assenyala al delegat del Govern central a Madrid, com a responsable de l’autorització de la manifestació que és la que escampa la covid 19. I aquell personatge sinistre, que a Catalunya coneixem bé, efectua un informe confidencial i reservat a la judicatura, en el que la culpabilitat, estesa a Fernándo Simón i Salvador Illa, sembla palmària. Però de los Cobos, com a bon empleat i fidel de  la jutgessa   que l’insta a actuar, prepara un informe[1] amb mentides i errors de gruix  notables, tot i que inculpatoris, que la premsa assenyala i fa notar. Marlaska, que és conscient de que la mentida aquesta vegada els atrapa directament, destitueix a de los Cobos i, en solidaritat, plega també el nº 2 de la Guardia Civil, el general Ceña.  Que la veritat hi sigui o no present en l’informe, importa poc. Les mitges veritats   escampades sempre tenen un racó en la societat. Marlaska i tot el Govern, ho saben. Ara, ja saben que n’és d’amarg que l’acció de les clavegueres que fa dos anys aplaudien, els pugui portar a una situació de desfeta total. No és res més que la seva pròpia medecina, i, queda clar, que no és el mateix receptar que prendre...

La guardia civil està emprenyada (sempre ha estat més del règim que del govern socialista...). Marlaska els hi augmenta el sou..., però no sembla suficient. I l’advocacia del propi cos sembla voler prendre part   directament en la baralla. El núvol aplaudeix...

La jutgessa, mol atenta a la voluntat de qui la paga, entén que l’actuació de Marlaska pot ser constitutiva de delicte inclús penal  en vulnerar la reserva de l’actuació del coronel de la GC.  Era la senyal: la oposició entén que Marlaska a violat la independència judicial... La realitat ha estat que, quan aquell sinistre personatge vulnerava drets i llibertats, falsejava informes i mentia descaradament davant de Marchena,  el PSOE aplaudia (i inclús la fiscalia general modificava l’apreciació del delicte de rebel·lió perquè els acusats no podessin quedar sense condemna...). Ara, quan les mateixes fonts engreixen uns fets que es fan perillosos davant de la opinió pública, Marlaska, i això vol dir  el Govern en pes, actuen.  Però es troben mala peça al teler: la roda judicial propícia i pròxima al núvol, ja ha amenaçat. Dels efectes de  la covid 19, podrien penjar-hi acusacions penals greus.

De totes maneres, els que ara aplaudeixin aquest que sembla principi del final de l’època Sánchez, han de ser prudents. Perquè el núvol, el poder real, a  l’ogre tripaire, quan li convingui, se’ls endraparà també. Ja sé que allò que en diem escarment en cap aliè no és possible, perquè només s’escarmenta quan el foc ja t’ha cremat les mans... Però, si tinguessin memòria, se’n recordarien del Sr.  Albert  Rivera Diaz i de que, tot i sent el primogènit, li varen tallar les ales quan els hi feia nosa...

No sé com tot plegat afectarà Catalunya. Hem d’esperar esdeveniments.  El que sí és clar  és que el govern PSOE–Podemos està ara en hores baixes i que necessita, per allò de mantenir les regnes, una altra pròrroga de l’estat d’alarma. Seria el moment de  despertar aquella DUI ara adormida?

J.  Vinyeta
27 de Maig de 2020

dissabte, de maig 16, 2020

691.- Coses que estan passant


691.- Coses que estan passant.- 

El MHP Torra ha completat dos anys al davant de la Generalitat. A pesar dels errors comesos, alguns molt greus  (residències d'avis, per exemple) i que sempre ha reconegut (tot és  perfectible, evidentment), el recordaré  sempre com un gran President.

El President Torra està enganxant amb el pas canviat a la progressia esquerrana i entusiasta que governa aquest Estat. Resulta que aquell que des d’arreu era titllat de xenòfob, racista, dretà, neoliberal inmisericorde, etc... està mostrant quins camins s’han de prendre, des de les Administracions, per pal·liar la patacada social i econòmica que ja estem patint. Ja va ser així quan va anar assenyalant el camí per corregir la pandèmia i els seus efectes letals. Ara, quan la pandèmia va deixant a milers i milers de ciutadans en  situació precària  extrema,  va deixant clar allò de que Catalunya   (per què serà així...?) té criteri propi, que va davant de les suposades brillantors que molts pensaven que  es podrien derivar d’un suposat govern  d’esquerres i progressista, però  que resulta que no sap  pair una empenta social i econòmica seriosa  i  brutal.  Un govern d’esquerres i progressista que ha  estat incapaç d’un control científic rigorós davant d’una pandèmia que li ho exigia i que ha anat a remolc del què, en massa ocasions, es proposava des de Catalunya; que ha anat improvisant dia a dia, que ha necessitat de la presència permanent de l’exercit per assegurar-se el control polític de forma autoritària. I que, finalment, davant de la crisi social i econòmica que tot plegat ha causat, no ha actuat ni amb la diligència ni amb la valentia econòmica suficients, deixant inclús  en mans dels bancs el control de les subvencions teòricament posades en marxa. Per arrodonir-ho, aquell Govern Central arriba a l’extrem de pactar, amb la patronal i els sindicats majoritaris (UGT i CCOO...),  que els beneficis dels famosos ERTOs  també puguin ser aplicats a les empreses que tenen filials  en paradisos fiscals, contràriament al que han fet ja  alguns països de la UE: pot ser serà casualitat que la  UGT socialista i CCOO, suposadament comunista,  estiguin degudament representats al Govern Central  pel PSOE  i  Unidas Podemos respectivament que son, casualment, els que conformen el Govern... Aquests sindicats, quan el President Torra parla de la pèssima  ètica del pacte, el Coscu (qui, si no...) i Camil Ros,  intenten deixar de volta i mitja al President Torra...

Però ha estat  aquest President vilipendiat qui ha hagut de prendre la paraula proposant les mesures necessàries. Ara, davant del drama social que estem començant a viure, des d’aquí, des d’aquesta región insolidària, es demana l’endeutament de l’Estat per poder reemprendre l’activitat econòmica amb una certa possibilitat d’èxit, i fer-ho de forma que ningú quedi a la cuneta[1].  El govern d’esquerres  i progressista, que sembla que no hauria de dubtar en aplicar el pla, té la paraula. El problema està en que, després de dilapidar fortunes entre uns i altres,  no hi ha un duro a la caixa. I Europa, que haurà d’aportar els diners necessaris, s’ho mira conseqüentment amb un cert recel. Però és des d’aquí, que es donen les solucions. No sé per què em sembla que ens tornaran  a desinfectar...

J.  Vinyeta
16 de Maig de 2020


[1] Altres, suposadament més entesos, també estan demanant l’aplicació de  mesures anomenades keynesianes... com a solució per endegar de nou l’economia trinxada  per la covid-19...

diumenge, de maig 10, 2020

690.- Personatges de la política (mig confinats...)


690.-  Personatges de la política  (mig confinats...)

A  vegades, en política hi ha bocamolls, tot i deixant de banda la  demagògia habitual. Saben que no estan,  a causa de determinades circumstàncies, en primera fila i, aleshores, per la boca els hi surt la necessitat de fer  fira, pronunciant-se, especialment, respecta d’alguna matèria sensible. Llevat d’excepcions, estranyes excepcions que transformen el silenci en un clam eixordador.

Últimament en tenim, al menys, tres casos sensibles. L’Alcadessa Colau, l’inclit i neo madrileny Asens i l’Alcalde de San Andreu de la Barca, Enric Llorca, membre  de pedra picada  del PSC.

Començarem per l’últim. L’Alcalde de Sant Andreu s’ha trobat amb un quarter dels seus amics la Guardia Civil a casa. Els fills dels Guàrdies van a l’escola del Poble i, arrel de les patacades que membres de la Guardia Civil ens varen fotre l’u d’Octubre del 2017, els mestres  de Sant  Andreu varen explicar als seus alumnes el què havia passat. Ja sabem què va  ocórrer  després amb les denúncies d’odi i la posterior arxivació d’aquestes denúncies, totes fetes  amb l’aquiescència i participació,  si no encoberta, de l’alcaldia de la Vila. Dic això, ja sabut, més que res, per assenyalar el perfil del que ha declarat persona non grata  a la Vila (Poble o Ciutat, ho desconec) a la Consellera de Salut  Alba Vergés. Tot perquè la Generalitat, Alba Vergés, va negar-se a construir un Hospital que, pel que sembla, no contava ni amb els serveis mínims necessaris personals i materials  (la norma que és seguia era la de muntar hospitals  de campanya com a prolongacions dels Hospitals grans, Clínic, Valle Hebron...i comptar amb els seus serveis bàsics). El  noi es va emprenyar. Feia dies que d’ell no se’n parlava, estava trist i, com a bon deixeble d’Iceta, aquell que  només comentava  el famós tuït de Javier Cercàs..., no va tenir millor idea que la de carregar-se  a la Consellera Vergés.  Sortia novament,  a la primera plana informativa. Això sí: hi sortia retratat i ben retratat... Però, ja se sap: els del PSC aprofiten tot el que sembla gras...

Jaume Asens, ha estat una sorpresa. Ens semblava un home discret. És qui, assessorant Puigdemont, li recomana el fitxatge de Boye que, molts creiem que ha estat un encert. Asens fitxa pels Comúns i se’ns en va   a Madrid. I sembla, com ha  anat passant a molts dels que s’hi han instal·lat políticament parlant, que ha estat  abduït  per aquell savoir faire neoimperial madrileny fruït  del 78, especialment dedicat i aplicat als polítics catalans que hi aterren (recordem Duràn...?).Va comparar al President Torra amb VOX. Però, com que la seva adducció sembla complerta, ens diu al Parlamento, en resposta a Rufián que deia no a Sánchez, que aquest Estat en el que ens toca viure, “...necessita més Tardà i menys  Torra...”.   Com diu Soler i Sabater, a L’Avui d’avui, és cert que aquests adduïts presenten, a  més,  la  síndrome  d’Stokholm...

L’alcaldessa de Barcelona és, en aquest moment, una de les excepcions de les que parlava al inici. Sempre a l’hora, inclús per saltar-se el confinament i fer una roda de premsa a la plaça Universitat,  no vol ara donar la cara davant de l’oposició i de tota la ciutat per explicar allò del concerts al terrats que, pel que sembla, portava un pressupost aprovat a dit, de 500.000€, tota una fortuna. Sembla impossible que el silenci auto imposat pugui amb la seva xerrameca habitual. Ara no vol sortir al plenari de l’Ajuntament barceloní per explicar-ho. A ella, que era una senzilla opositora a les hipoteques expropiades i que mai entraria en política, només li agrada l’encens i l’olor de multituds quan l’aplaudeixen (el entesos potser que ens hi descobreixin algun complex freudià amagat en aquesta actitud) I si no hi ha aplaudiment, res de res...  la seva particularitat està per sobre del deure. Serà això, o serà que, com deia aquell Castanys, en una revista esportiva dels anys quaranta[1], que l’alcaldessa s’ha   hagut de mirar les sabates  (en aquell  moment, quan Castanys ho deia d’algú, tots enteníem que, qui fos, havia trepitjat merda)?  I si les sabates puden, la merda serà de gat...  El silenci  de l’alcaldessa, com deia, s’ha transformat en un clam eixordador.

J.  Vinyeta
10 de Maig de 2020



[1] La revista, de color groc, es deia El 11 deportivo... Portava les il·lustracions de'n Muntanyola.  De grata memòria

dimarts, de maig 05, 2020

689.- La guerra dels Comuns.


689.- La guerra dels Comuns.-

És ben cert que la situació de l’estat espanyol és complicada, com ho és també aquí, a casa  nostra. La covid 19 ha esbudellat massa coses perquè ha enganxat a tothom en calçotets i, per més INRI, des de Madrid han muntat un via crucis dramàtic i amb aturades (diguem-ne així als moments de reflexió en cada estació...) que en massa ocasions ens han semblat, en el millor dels casos, esperpèntiques. Demà Sánchez vol retornar a la Via Dolorosa perquè és de l’única manera (llevat d’abusos i trampes   posteriors a realitzar...) amb que pot mantenir un control ferri sobre d’aquells que, per dret constitucional (aquell dret tant manifestament emprat pels que no en tenen d’altres de  drets...), per qualitat política i,  per què no dir-ho, per intel·ligència, el poden anar deixant en evidència en el tractament de la pandèmia. La renovació de l’estat d’alarma ha de fer-se demà i, pel que sembla, l’aprovació penja d’un fil.

Però mentre, i pot ser pel que he esmentat,  aquí, a casa nostra, els Comuns, han declarat la guerra al President Torra. Declaracions com les d’Asens comparant al President amb Vox (?), o les d’Albiach  amb allò de que el desconfinament per espais sanitaris no li sembla massa bé, o les de Cid malfiant-se de les actuacions econòmiques de la Generalitat  (retallades), quan qui haurà de retallar serà el Gobierno al que pertanyen, han estat el continu durant aquests dies.

Personalment entenc que estiguin esverats. Formen part del Govern central i han de tapar-li les misèries que li puguin quedar  a la vista, especialment les de caràcter social, que formen el cos  del  suposat ideari polític dels Comuns. I, per si de cas, han de començar a llençar fum per tapar el controls i les retallades que s’imposaran des d’Europa a l’Estat espanyol, gairebé amb seguretat, en el moment de començar a repartir els diners per reparar la desfeta sanitària, social i econòmica  que està causant la covid-q19. Però si els que som espectadors en la batusa, que no indiferents, ens rumiem una mica el  per què de  tot plegat, podem deduir coses significatives.

Per exemple, que han d’apagar el silencis eixordadors del seu cap de files, Iglésias, i corifeus adjunts. Perquè, per molt que li donin voltes, allò de que els podemitas estan en el poder  (amb tot allò que alguns pensaven que era possible) sembla irrisori. Tant que, quan es parla de les aportacions del Gobierno al desastre social que estem vivint, aquestes aportacions ho son  des dels bancs i amb els interessos corresponents, qüestió que deixa en entredit l’actuació d`un suposat govern d’esquerres i progressista. I això només és un detall, i pot ser el més petit... O per amagar el tema dels 200.000 € que la seva alcaldessa pensava dilapidar en festejos (concerts als terrats...) en un moment en que  es necessiten  diners per coses  molt i molt més essencials que no cal enumerar. O perquè oblidem el caos que ens auguren des del Gobierno del que formen part per votar com VOX  si des d’aquí és vota negativament a la continuació de l’estat d’alarma, però varen callar quan el PSOE s’hi feia fotos amb VOX a les manifestacions a tot l’Estat. O el silenci quan  Irene Lozano barrejava, amb impunitat, esport i diners amb  allò de la Fundación Deporte España Global[1], o quan el Gobierno no secunda estats europeus que es neguen a ajudar a les empreses establertes en paradisos fiscals[2].

No cal afegir-hi gairebé res més. Tenen el cul llogat. I ja sabem que passa quan els que estan en aquesta situació, volen seure i a més, com és el cas, no tenen cadira, si no un senzill  i incòmode tamboret. Com sol passar amb aquest tipus de gent, els dolents i erràtics son sempre els altres. Em recorda aquella actitud pesuquera de que els únics que sabien el què, el com i el quan només  eren ells. No sé per què deu ser...

J.  Vinyeta
5  de Maig de 2020

diumenge, de maig 03, 2020

688.- Comentaris des del confinament(III)


688.-  Comentaris des del confinament(III).-

Diuen des de Madrid que, a partir d’avui, es comença la desescalada i podem iniciar allò que el propi Sánchez ha definit com a nova normalitat, que serà així, nova, perquè em temo que res tornarà a ser igual.

Però potser és per això   l’emprenyada que em va sortint a mida que van passant els dies, i ens anem acostant a una nova llum que té la virtut – inconvenient de posar negre sobre blanc el tot plegat.

Perquè, tot plegat, ha estat un desori que s’ha anat mostrant amb cruesa (potser seria millor dir, directament, amb crueltat) en el tractament de la pandèmia, especialment per part del Gobierno de España. Va arribar tard, molt tard, a  la declaració de confinament  i estat d’alarma perquè protegia, amb aquella actitud, interessos gens obscurs. No va actuar fins que ja hi havia milers de morts, fins que els desastre epidèmic a Madrid era clamorós  (que exigia una confinació de la capital però que no es va portar a terme mai, per manca de la mínima prudència i valentia necessàres, de forma individual)  i fins que aquest coneixement de la situació madrilenya ja començava a esverar a Europa. Sotmès a un equip tècnic – científic del que sobresortien  els militars, que entenen de pandèmies el que jo de capar gats, sense mostrar-nos un sol informe tècnicament específic al respecta, vilipendiant, des del propi Gobierno i tota la seva colla de corifeus, als qui  hi entenien (Mitjà, Clotet  i tot l’equip del Trias i Pujol) només pel fet  de no ser de la seva corda i, especialment, perquè  reprovaven  Sánchez la seva forma d’actuar. Sense poder saber les veritables xifres de tot plegat, especialment la del número de morts a tot l’Estat.  Sense ordre ni concert en presa de mides, amb constants contradiccions, trepitjant sistemàticament les normes que establia la Generalitat per aplicar-les després amb un altra nom; anunciant en roda de premsa dels dissabtes el que imposaria en la reunió del dia següent, diumenge, en la conferència amb els presidents autonòmics; sense escoltar ningú per por a perdre una  autoritat que ha hagut d’estar sostinguda patriarcalment per la presència dels militars al carrer que han tutelat el poder central i a la ciutadania,  efectuant, en més d’una ocasió, actuacions policials que, com armats que anaven, s’atribuïen sense dret a fer-ho... Hem pogut apreciar en tot plegat un constant desgavell. Imposició permanent i insubornablement interessada en uns interessos socials i polítics massa concrets.

Però tot això tenia i té una finalitat, no tant soterrada com pugui semblar, que ha encarat  a tot l’Estat a una submissió programada, a una recentralització que comportarà una nova retallada de drets (amb l’aquiescència del TC, que complica, per exemple i segons els entesos, les manifestacions de protesta a partir d’avui...). La guerra que han predicat els militars, la por que han anat forjant  dia a dia en cada un de nosaltres només amb la sola voluntat de que fóssim  bons minyons, el silenci eixordador dels d’Iglésias, Echenique  i companyia (Albiach i Colau incloses, a pesar de la xerrameca de l’alcaldesa i amb la lamentable acusació d’Asens al President Torra...), disposats a no disgustar un Gobierno pel sol fet de que hi formen part, tot, ha estat mil·limètrica ment  preparat per deixar l’Estat i, en conseqüència a Catalunya, sota l’ègida d’una imposició permanent que, a la fi (recordem el que deia  Felipe Gonzàlez...)  pretén mantenir-nos i fer-nos, si els hi convé, responsables de la disbauxa.

El gran aclaridor de tot plegat, serà  el conjunt de mesures econòmiques que és prenguin de cara a minimitzar la patacada econòmica que ja tenim a casa. Ja sé que soc mal pensat de mena. Però la distribució de les quantitats  econòmiques d’un Estat que no té un duro i que haurà de demanar els socors a Europa per fer front  al desastre imminent, i que en massa ocasions, quan aquests ajuts han arribat, no han servit per a res més que per el corredor mediterrani passi per Madrid o bestieses similars, ens donarà una clara definició dels interessos particulars del Sr. Sánchez (els oligàrquics?) i, per tant, potser només serviran per continuar donacions   com les dels 15 milions d’euros per a les TVs privades o a la dels 100 milions activats per a publicitat[1]..... Però veurem demà, Diumenge, com defineix aquestes possibles ajudes i, en concret, aquells 16.000 milions d’euros que, suposadament aniran directament a les autonomies. Que no passi com els diners que teòricament havien d’anar als autònoms i que, com que no son més que avals, son els bancs els que realment belluguen les suposades ajudes, amb interessos bancaris, naturalment. Tant de bo no tinguem sorpreses...

No estic de bon humor...I no és precisament pel confinament.

J.  Vinyeta
2 de Maig de 2020