183.-
De la Societat Civil.-
Podríem dir,
de forma fàcil, allò de que “no hi ha un pam de net”. Personalment no crec que sigui així. Però és evident que l’embolic general que estem
vivint ens ho pot fer entendre, perquè des de la Casa Reial fins alguns
estaments esportius, no piramidalment abservat
si no que vist de forma transversal i, per tant, de molta més amplada i
envergadura, l’esquitxada de la corrupció es va estenen com a taca d’oli.
Soc dels que creuen que bona part del merdé que
estem vivint aquí a Catalunya te una
finalitat política clara: la d’empastifar a les Institucions i partits en general i polítics en particular de
Catalunya, empastifar tot “allò” que pugui d’alguna manera estar participant amb
el moviment secessionista que hi ha endegat, desprestigiant-lo. No em crec que
només hi hagi alcaldes, ajuntaments i regidors, escoltes - espies o partits
enterament corruptes, tal com es vol
assenyalar, només a Catalunya. Aquesta
empastifada, que anirà pujant de to i que anirà en augment d’intensitat, forma
part, i estava anunciat, de l’ofensiva general des de l’Estat central per a
desestabilitzar el procés[1].
No vull negar que no n’hi hagi de corrupció aquí, però entenc que, més o menys,
ho és en el mateix nivell que hi ha en la resta de l’Estat[2].
Sigui pel
que sigui i com sigui, la realitat és que la credibilitat de la ciutadania en els polítics està en hores baixes. La
corrupció n’és una raó. Però una altra bona raó és l’esclerosi del sistema per
la qual la ciutadania va veient que li van arrancant la pell i que
cada vegada n’hi va quedant menys, de pell, per arrencar. Aquí, a casa
nostra, hi tenim, a més, un problema afegit que ens ve donat per la
qüestió fonamental de que, per fer qualsevol cosa, ha de demanar-se permís a
Madrid. No vull dir amb això que el poc que es pot decidir aquí no pogués estar
millor gestionat. Però el que sí dic, i no és la primera vegada, és que
bàsicament molt bona part de les “arrencades” de pell que s’estan fen aquí es
podrien deixar de fer si Madrid pagués només
els calés que oficialment ens deu. I amb això no vull dir res més que, tot i
formant part d’aquesta incredulitat general, em crec més els d’aquí (llevat d’excepcions com PP i C’s),
que no pas als altres. I així ho haig de reconèixer.
Per tot plegat la societat civil entén que ha d’espavilar-se
i s’organitza. Aquesta societat civil ja
es va mobilitzar amb les manifestacions
i cassolades en contra del Sr. Aznar i
la seva guerra a Iraq (tot i que el PSOE en bellugava els fils pel darrera, cap
partit estava en la capçalera de la manifestació a la Gran via de Barcelona el
15 de Febrer del 2003), i pren caire
identitari en la manifestació que organitza l’Òmnium el 10 de Juliol del 2010. Els
polítics, en no saber llegir-les, creen
el cultiu necessari perquè la societat
civil s’organitzi políticament. I per primera vegada, aquesta societat civil, força
al Govern (11/09/2012) a anar pel camí que aquesta societat, avui per avui
majoritària, vol anar.
Aquella mateixa societat ha pres ara un nou camí
que no és res més que l’altra cara de la mateixa moneda: donada la ineficàcia
dels estaments polítics, especialment dels de Madrid,[3]
surten associacions – organitzacions solidàries per a compensar les
“arrencades” de pell. I d’entre d’aquelles hi ha, i només a tall d’exemple,
Tercer Sector Social que agrupa més de 7000 entitats amb més de 230.000 voluntaris. Sobresurt la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que ha mobilitzat fins ara a més de milió i mig de persones, que ha
aconseguit l’entrada al Parlament espanyol de la famosa Iniciativa Legislativa
Popular per la dació en pagament de la vivenda i que actualment va
manifestant-se per diverses ciutats d’Espanya, amb participacions més que
notables. I, repeteixo, només son exemples d’una realitat. Això sense mencionar
les org. què, en el mateix sentit, actuen per lliure en punts inimaginables.
Però son exemples que posen en evidència que aquells que per massa
vegades son oblidats pel poder en benefici d’una oligarquia tenebrosa (la frase
queda molt bonica, però no s’aparta gens de la veritat), van prenent
consciència de que tenen la força que
els dona la unió. Personalment crec que tot aquests moviments socials i
polítics que, també ha de dir-se, tenen l’origen majoritàriament aquí a casa
nostra, ens porten al convenciment de que
els polítics poden ser contestats i posats en evidència si no fan allò que
la societat reclama i que podria traduir-se, simplificant-ho de forma vaticana,
en, al menys, un mínim recolzament moral a la seva situació (i ho dic amb
aquests termes perquè no se’m pugui respondre des del Poder dient-me que demano
quimeres econòmicament inassolibles...)
Les coses son com son i
aquestes mobilitzacions son un senyal, tot i que molts diran que
incipient però senyal a la fi, de que el
país està cabrejat amb la classe política (quan la societat va de bracet amb
els polítics es diu allò de que hi ha pau social i ara és evident que no n’hi ha) Els polítics han de reconciliar-se amb els seus administrats, que
som tots, i han de fer-ho amb una certa
celeritat. Son ells els que han de donar senyals inequívoques de la seva
voluntat d’esmenar actituds que ens han portat fins aquest punt.
Si no ho fan, la distància
entre uns i altres encara creixerà més, amb conseqüències imprevisibles. Tinc
el convenciment de que, en el pitjor dels casos, la societat sobreviurà; en el pitjor
dels casos, no sé si el polítics sobreviurien, el que no deixa de ser una bona
raó perquè actuïn.
J. Vinyeta
22 de Febrer de 2012
[1]
L’entrevista a Miquel Sellarés al
Punt/Avui de Dimecres passat, fa molt entenedora aquesta situació que exposo.
[2] Carles Boix, en el treball Governs
regionals i la corrupció a Europa, situava a Catalunya dins d’uns
paràmetres de “normalitat” en el grau de corrupció comparada amb la resta
d’Europa. Podeu trobar-la a Internet.
