92.- La Neu .-
Resulta que els fenòmens meteorològics han posat en evidència, una vegada més, allò de que si el nostre País no està desballestat del tot és perquè, com diria un bon agnòstic, Déu deu ser bo i deu existir. Si no, no hi ha explicació possible a que, tot i el que ens passa, el País tiri endavant.
En plena desafecció política, amb una crisi galopant amb previsions catastròfiques[1], políticament capats per un Tribunal Constitucional amb fidelitat contrastada als Partits polítics que els varen anomenar i no a la Justícia, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques (i qui sap si també de les eleccions generals a l’Estat central), encara amb la ressaca de les ventades de fa un any, amb l’incendi d’Horta de San Joan cremant-se en la Comissió d’Investigació al Parlament, com que tot això era poc, el cel, com diria l’Asterix, ha caigut sobre dels nostres caps en forma de neu. La declaració conjunta dels Ajuntaments afectats, que suma adhesions dia a dia, confirma el desastre d’allò que els ciutadans, en menys o més grau, hem viscut: “... el col·lapse integral del sistema – llum, telecomunicacions, xarxa viaria, transport públic, informació pública -- ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans...”.[2] I tot això amb no gaire més de 60 centímetres de neu.
No cal afegir gaires més coses a les ja sabudes per tothom. Només alguns comentaris - preguntes, especialment en el tema elèctric que, potser, ha estat el més punyent dels problemes (dels altres, en parlarem un altra dia):
-- Que quedi clar que les torres elèctriques si cauen és, senzillament, perquè estan mal calculades, mal construïdes o tot a l’hora. I si complien amb la normativa establerta, aquesta normativa també és deficient i, per tant, també ha de ser revisada. El Sr. Boada, amb la procacitat gaire bé malaltissa a la que ens té acostumats, s’ha despenjat amb unes declaracions sobre la mala qualitat dels materials emprats en la construcció de les torres. Per una o altra raó, o per totes a l’hora, és clar que el desastre era evitable. Per a mi, dons, és evident que bona part de les responsabilitats a exigir han d’anar en el sentit de saber si les construccions de la línea eren o no adients, suficients i amb garanties.
-- El Sr. Montilla va ser, abans que President de la Generalitat, Ministre d’Indústria i, com a tal, responsable directa de la Normativa i del control de les xarxes elèctriques de distribució a tot l’Estat en el temps en que va estar al ministeri. Què va fer, tan que ministre, per atendre l’estat d’una línea d’alta tensió (que és un cul de sac i en la que no hi ha una autèntica xarxa de distribució), la de Girona, considerada pel propi ministeri i des de fa anys com deficitària, o per modificar determinats dèficits normatius que han quedat en evidència?
-- Des de fa un parell d’anys, la Generalitat disposa d’instruments legals pel control de les companyies de subministrament elèctric, de les seves inversions i manteniment i sistema propi i independent d’inspeccions de tot plegat. Què s’ha fet en aquestos dos anys al respecte?
-- L’existència de la famosa MAT no hagués resolt el problema, però, donat que amb ella es crea una xarxa avui inexistent, l’hagués minimitzat. Tots aquells que fins avui s’hi han oposat aferrissadament, han de prendre nota del que ha succeït i posar fil a l’agulla perquè no torni a succeir en la mateixa intensitat. Tot això que dic, en cap cas vol dir que la MAT no hagi d’estar tant ben feta com sigui necessari i convingui i en tots els aspectes, però és evident que la sistemàtica oposició a tot, i a voltes sense raó només que per la pura i simple oposició política, també condueix a maximitzar els desastres. Red Eléctrica té l’excusa de l’oposició sistemàtica i real a qualsevol ampliació o creació d’una nova línea – xarxa. Aquests opositors, han de rumiar-se sèriament si, amb la seva oposició, no fan res més que mantenir la possibilitat d’un daltabaix i donar excuses (o raons, que és l’altra cara de la moneda), a aquells que ja tenen de per sí molt poques o gairebé nul·les ganes de solucionar el problema.
És evident que, a l’Estat espanyol (no se si a la resta del mon, també), les elèctriques son poderosíssimes i com a mostra dos botons: el Sr. Fuentes Quintana, ja va ser defenestrat del seu Ministeri d’Hisenda (1978, Govern Suarez) només per insinuar que potser s’hauria d’iniciar un debat sobre la possibilitat de nacionalitzar la famosa xarxa de distribució elèctrica a l’Estat. I, com a segon botó, per fer-les contentes, el Govern del Sr. Aznar els hi va fer el petit “regal” d’un Bilió (amb B) de les antigues pessetes com a “compensació”[3] a canvi d’un teòric increment més moderat de les tarifes i una acceleració de la liberalització del mercat elèctric. Per tant, puc entendre que aquestes companyies elèctriques, autèntics grups de pressió i poder, facin por a tots aquells que s’hi hagin d’enfrontar i que no son altres, en aquest cas, que la classe política en general i el Govern en particular. La societat civil ha de presentar les justes reclamacions pels danys que tot plegat els hi ha causat. Però els membres de l’Administració, a banda de donar suport en tots els àmbits als reclamants, ha d’enfrontar-s’hi també per aconseguir que els fets comentats no es repeteixin. I si com em temo, tenen una certa por en fer-ho, que pensin que el seu sou, que paguem religiosament, porta implícit el enfrontar-se a qui s’hagin d’enfrontar en defensa del ciutadans i del País.
J. Vinyeta
Març, 2010
[1] Vegeu del declaracions del Catedràtic d’Economia de la U.Ramon Llull – IQS, Santiago Niño Becerra, molt ben considerat per tothom en el món econòmic-financer.
[2] Declaració conjunta de gairebé 170 Ajuntaments afectats
[3] Miguel Fernández Ordoñez, President en aquell moment de la Comisión Nacional de Energía, va haver de dimitir del càrrec, pressionat pel Govern Aznar, per la seva oposició a aquest “regalet”. En un article publicat a El País el 22/12/1998, explica tot l’afer.
Resulta que els fenòmens meteorològics han posat en evidència, una vegada més, allò de que si el nostre País no està desballestat del tot és perquè, com diria un bon agnòstic, Déu deu ser bo i deu existir. Si no, no hi ha explicació possible a que, tot i el que ens passa, el País tiri endavant.
En plena desafecció política, amb una crisi galopant amb previsions catastròfiques[1], políticament capats per un Tribunal Constitucional amb fidelitat contrastada als Partits polítics que els varen anomenar i no a la Justícia, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques (i qui sap si també de les eleccions generals a l’Estat central), encara amb la ressaca de les ventades de fa un any, amb l’incendi d’Horta de San Joan cremant-se en la Comissió d’Investigació al Parlament, com que tot això era poc, el cel, com diria l’Asterix, ha caigut sobre dels nostres caps en forma de neu. La declaració conjunta dels Ajuntaments afectats, que suma adhesions dia a dia, confirma el desastre d’allò que els ciutadans, en menys o més grau, hem viscut: “... el col·lapse integral del sistema – llum, telecomunicacions, xarxa viaria, transport públic, informació pública -- ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans...”.[2] I tot això amb no gaire més de 60 centímetres de neu.
No cal afegir gaires més coses a les ja sabudes per tothom. Només alguns comentaris - preguntes, especialment en el tema elèctric que, potser, ha estat el més punyent dels problemes (dels altres, en parlarem un altra dia):
-- Que quedi clar que les torres elèctriques si cauen és, senzillament, perquè estan mal calculades, mal construïdes o tot a l’hora. I si complien amb la normativa establerta, aquesta normativa també és deficient i, per tant, també ha de ser revisada. El Sr. Boada, amb la procacitat gaire bé malaltissa a la que ens té acostumats, s’ha despenjat amb unes declaracions sobre la mala qualitat dels materials emprats en la construcció de les torres. Per una o altra raó, o per totes a l’hora, és clar que el desastre era evitable. Per a mi, dons, és evident que bona part de les responsabilitats a exigir han d’anar en el sentit de saber si les construccions de la línea eren o no adients, suficients i amb garanties.
-- El Sr. Montilla va ser, abans que President de la Generalitat, Ministre d’Indústria i, com a tal, responsable directa de la Normativa i del control de les xarxes elèctriques de distribució a tot l’Estat en el temps en que va estar al ministeri. Què va fer, tan que ministre, per atendre l’estat d’una línea d’alta tensió (que és un cul de sac i en la que no hi ha una autèntica xarxa de distribució), la de Girona, considerada pel propi ministeri i des de fa anys com deficitària, o per modificar determinats dèficits normatius que han quedat en evidència?
-- Des de fa un parell d’anys, la Generalitat disposa d’instruments legals pel control de les companyies de subministrament elèctric, de les seves inversions i manteniment i sistema propi i independent d’inspeccions de tot plegat. Què s’ha fet en aquestos dos anys al respecte?
-- L’existència de la famosa MAT no hagués resolt el problema, però, donat que amb ella es crea una xarxa avui inexistent, l’hagués minimitzat. Tots aquells que fins avui s’hi han oposat aferrissadament, han de prendre nota del que ha succeït i posar fil a l’agulla perquè no torni a succeir en la mateixa intensitat. Tot això que dic, en cap cas vol dir que la MAT no hagi d’estar tant ben feta com sigui necessari i convingui i en tots els aspectes, però és evident que la sistemàtica oposició a tot, i a voltes sense raó només que per la pura i simple oposició política, també condueix a maximitzar els desastres. Red Eléctrica té l’excusa de l’oposició sistemàtica i real a qualsevol ampliació o creació d’una nova línea – xarxa. Aquests opositors, han de rumiar-se sèriament si, amb la seva oposició, no fan res més que mantenir la possibilitat d’un daltabaix i donar excuses (o raons, que és l’altra cara de la moneda), a aquells que ja tenen de per sí molt poques o gairebé nul·les ganes de solucionar el problema.
És evident que, a l’Estat espanyol (no se si a la resta del mon, també), les elèctriques son poderosíssimes i com a mostra dos botons: el Sr. Fuentes Quintana, ja va ser defenestrat del seu Ministeri d’Hisenda (1978, Govern Suarez) només per insinuar que potser s’hauria d’iniciar un debat sobre la possibilitat de nacionalitzar la famosa xarxa de distribució elèctrica a l’Estat. I, com a segon botó, per fer-les contentes, el Govern del Sr. Aznar els hi va fer el petit “regal” d’un Bilió (amb B) de les antigues pessetes com a “compensació”[3] a canvi d’un teòric increment més moderat de les tarifes i una acceleració de la liberalització del mercat elèctric. Per tant, puc entendre que aquestes companyies elèctriques, autèntics grups de pressió i poder, facin por a tots aquells que s’hi hagin d’enfrontar i que no son altres, en aquest cas, que la classe política en general i el Govern en particular. La societat civil ha de presentar les justes reclamacions pels danys que tot plegat els hi ha causat. Però els membres de l’Administració, a banda de donar suport en tots els àmbits als reclamants, ha d’enfrontar-s’hi també per aconseguir que els fets comentats no es repeteixin. I si com em temo, tenen una certa por en fer-ho, que pensin que el seu sou, que paguem religiosament, porta implícit el enfrontar-se a qui s’hagin d’enfrontar en defensa del ciutadans i del País.
J. Vinyeta
Març, 2010
[1] Vegeu del declaracions del Catedràtic d’Economia de la U.Ramon Llull – IQS, Santiago Niño Becerra, molt ben considerat per tothom en el món econòmic-financer.
[2] Declaració conjunta de gairebé 170 Ajuntaments afectats
[3] Miguel Fernández Ordoñez, President en aquell moment de la Comisión Nacional de Energía, va haver de dimitir del càrrec, pressionat pel Govern Aznar, per la seva oposició a aquest “regalet”. En un article publicat a El País el 22/12/1998, explica tot l’afer.
